nosaltresllegim.cat

Títol: Aquesta nit digues que m’estimes
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-452-4
PVP: 18,90€

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

No em tinc per un lector compulsiu. M’agrada llegir, m’agrada sentir i escoltar música. M’agraden les paraules, el seu so i els secrets que amaguen. De jovenet deia que m’agradava l’etimologia però ni jo ni ningú del meu entorn tenia ni idea de com s’estudiava això, i menys si d’això se’n podia viure. Per tant vaig estudiar a la vella (i pudent) Escola de Comerç del carrer de Balmes. Corrien (més ben dit, caminaven) els grisos anys cinquanta.

També em fascinen les formes dialectals, els accents diversos: quan vaig sentir per ràdio (benemèrit “radioteatro”!) el Pigmalión de Bernard Shaw vaig envejar de tot cor el professor Higgins. I encara no se m’ha passat ni la fascinació ni l’enveja. Poques coses em proporcionen més satisfacció que endevinar que una persona és d’Esplugues de Llobregat o d’Agramunt (o d’Astorga) per la seva manera de fer servir les paraules, la cantarella… Tinc una filla que de petitona deia que volia anar a la platja de Tamariu per sentir parlar en estranger. Algun gen dec haver transmès.

I sóc tossut i tafaner. La lectura d’un llibre gruixut és un repte que no puc deixar a mitges per molt que no m’acabi de fer el pes. Vull saber com acaba i, si és el cas, per què se’l té per un clàssic.

No cal dir que no sóc ni he estat professional de la literatura, de la llengua o dels llibres.

Vaig acabar donant classes de “Socials” en un parell d’Instituts. I ara, jubilat.

Dels llibres que llegeixi aniré explicant una mica de què van i quin és l’interès que hagin tingut per a mi. I si puc comunicaré els meus entusiasmes.

Títol: Sapigueu que…
Autor: Jordi Basté
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-450-0
Preu: 19,90€

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.