Blanca Busquets ens explica l’argument de la seva desena novel·la, ‘El crit’

Una de les maneres d’estar segurs que com a societat estem fent el dol dels atemptats de l’agost de 2017, i no gaire temps després, la brutal repressió policial de l’octubre d’aquell any és que no protagonitzin els llibres sinó que en siguin un teló de fons.

Fa unes setmanes explicàvem que el llibre Persecució, de Toni Sala, també té els atemptats i les manifestacions com a rerafons però no com a eix principal de la trama de la novel·la.

La Blanca Busquets ens explica -breument- l’argument de la seva desena novel·la, El crit, i que acaba de publicar a Proa.

Li vam demanar per Twitter… i sembla que ha funcionat!
Aquí la teniu:

 

La sinopsi diu així:

La novel·la arrenca amb la Judit a la sala d’espera d’una psicòloga el setembre del 2017. A la mateixa sala, els peus d’una criatura amb sandàlies la tenen obsessionada, perquè li recorden el que va veure el 17 d’agost a la Rambla de Barcelona des de l’habitació d’un hotel, en companyia d’algú. Ella serà la primera de sis personatges que mostraran les seves vides al lector.
Són vides que s’encadenen sentimentalment i que totes, d’una manera o d’una altra, tenen de fons els fets que van sacsejar el país durant aquells mesos: de l’atemptat de la Rambla a l’empresonament dels líders independentistes, passant pel referèndum de l’1 d’octubre. La tensió dels secrets íntims i el trasbals col·lectiu confluirà durant les festes de Nadal.

I els primers capítols els podeu llegir aquí!

Ara només falta que la traductora Blanca Busquets -es diuen igual!- s’animi a explicar-nos la traducció dels llibres d’Ursula K. Le Guin Els desposseïtsLa mà esquerra de la foscor, publicats a Raig Verd Editorial.

Share

Oració per Owen Meaney, de John Irving

La Mireia Faro se’ns estrena al Nosaltresllegim amb una ressenya d’un llibre que encara no tenim traduït al català però que, pel que ens explica, val la pena!

Aquí teniu el seu escrit:

Vaig descobrir John Irving en una llibreria d’una petita i entranyable ciutat de Baviera, Alemanya, i amb ell vaig descobrir un món fascinant.

Oració per Owen Meany, de l’anglès “A prayer for Owen Meany”, narra la història de dos amics de New Hamsphire, Estats Units. Una història que canvia el rumb de les seves vides per un fet dramàtic quan tots dos tenen onze anys.

Owen Meany, extremadament petit per l’edat que té, i John Wheelwright es troben en el camp de beisbol jugant un partit com cada setmana. Owen té el bat, li toca batejar. Després de dos intents on ha fet strike, el petit Meany bateja amb força, tanta que la pilota surt disparada i xoca contra el cap de la mare de Wheelwright, fent-la caure al terra i no deixant que s’aixequi més. Amb tanta mala sort, que no és punt, la pilota era nul·la.

Amb un estil deliciosament detallista i observador, Irving narra la història dels dos infants, que poc a poc es van fent adulta, després d’uns fets que podien haver acabat amb una amistat, en un context històric tant fort com el de la guerra del Vietnam. Owen Meany és un personatge especial, amb una veu molt particular, i que té un do: és capaç de predir el futur. La novel·la comença presentant un nen insolent i insuportable, però a mesura que les pàgines avancen i les paraules t’expliquen, descobreixes que el petit Owen Meany és entranyable i una figura necessària per a John Wheelwright.

Llegint Oració per Owen Meany descobrirem el valor que li donen els dos personatges a la seva amistat, i com amb els anys forjaran una relació forta i sincera. Les vides dels dos personatges són difícils i plantegen escenaris que, sovint, els semblaran contradictoris de gestionar.

I la novel·la farà un gir que no semblava que hagués d’arribar i la història canviarà el curs del destí que hauria de tenir. I John Irving et mantindrà a la cadira sense poder deixar anar el llibre.

Si voleu trobar la Mireia Faro a xarxes, piula des d’aquest compte a Twitter i comparteix fotos i llibres des d’aquest compte.

Torna aviat, Mireia!

Share

Exorcismes, de Vicenç Pagès

He tingut un únic problema amb aquest llibre. Tot i llegir-lo, li anava sentint la veu.

He recorregut les pàgines dels exorcismes personals del Vicenç Pagès Jordà amb ganes de sentir-hi un narrador diferent i ha estat llavors que m’he adonat que aquest és el llibre on hi deu haver una veu, un tò i una mena d’explicar les coses que s’assembla a com t’explica les coses en Vicenç Pagès quan és a taula, dinant un menú dels ja no tant barats, entre setmana.

D’entrada, el subtítol resa que aquest llibre és una “Antologia personal”, i el perquè de tot plegat l’explica l’autor al pròleg, on fa servir el seu estimat Foster Wallace, Victor Hugo i el recorregut personal per arribar a la conclusió que aquesta tria personal és el d’uns textos que tenen la capacitat de comprendre “l’emoció màxima” que “té lloc en el moment solitari de l’exorcisme, el procés a través del qual el conte pren forma”.

Benvinguts, doncs, exorcismes de can Pagès!

A continuació, relats de tota mena i en diferents formes: monòlegs que fan pena i riure, intercanvis de cartes, dietaris, biografies d’autors de ficció però que existeixen en altres llibres de Vicenç Pagès, i un munt de formes que ens demostren que escriure novel·les és molt complicat però que podria ser que escriure bons contes ho fos encara més.

M’ho he passat molt bé llegint les vicissituds d’aquesta dona atrapada en la inèrcia, el dia a dia, el mirar de reüll i el sospirar dient “què hi farem” del conte ‘L’altre dia vaig anar al metge’. No sé per què, la dona tenia la cara de la Vicenteta, però de jove. També m’ha agradat molt la sèrie de relats de ‘Sèrie d’infinites combinacions’, i ‘El captiu’. En aquest últim hi he llegit un Vicenç Pagès atrapat a una sala de professors de secundària visualitzant l’horror d’un ‘Com ser John Malkhovic en versió d’institut… I m’ha fet riure molt, com a fill de professors que soc!

I per acabar, de què això de sentir-li la veu? No conec a tota la gent que llegeixo però a en Vicenç si que l’he tractat. Així com a Dies de frontera li vaig sentir la terra i l’agudesa, però només alguna cosa en els seus personatges, aquí hi he notat molt sovint la seva veu, el seu somriure amb una cella aixecada, i la mirada curiosa del “què passaria si”.

I què millor que explorar les possibilitats del “què passaria si”, quan el resultat és un viatge amb en Vicenç Pagès durant “un moment d’emoció màxima”?

Aquí teniu els primers capítols en pdf dels Exorcismes de Vicenç Pagès.

I aquí teniu la seva última novel·la, Robinson, i la presentació del llibre amb en Marc Pastor.

Títol: Exorcismes
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-17016-56-2
Preu: 18€

Share

Montse Barderi, premi Prudenci i Bertrana 2019

Montse Barderi és la guanyadora del 52è premi Prudenci Bertrana amb La memòria de l’aigua, una novel·la que segons ens expliquen, té com a eix narratiu el destí de tres generacions de dones que reivindiquen el seu lloc al món.

L’acompanyen Ramon Cardona amb el Miquel de Palol de poesia, Ferran Sáez Mateu amb el Carles Rahola d’assaig, i Lluís Prats amb el Ramon Muntaner de literatura juvenil.

En voleu saber més?

Sobre el Prudenci Bertrana 2019 de Montse Barderi,

Aquesta és la història de tres generacions de dones: la Clemència, rossa com un fil d’or, nascuda a Bellparatge a finals del segle xix; la seva filla Rosalia, que viurà tot el procés d’industrialització, i la Núria, neta de la Clemència, que lluitarà per tenir la formació, la llibertat sexual i l’amor que no van tenir mai la seva mare ni la seva àvia. La misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació marquen les vides d’aquestes dones a la Catalunya més pobra, però també el poder de la reconciliació i de la superació determinen el destí final de les protagonistes. Una novel·la èpica i colpidora que és, alhora, el relat ocult de moltes dones. Una memòria que no s’ha d’oblidar mai.

Sobre el Premi Carles Rahola 2019 de Ramon Cardona,

Tocat i enfonsat és un circuit que puja i baixa per obagues, carenes i solells, en un recorregut de vegetació viva i de vegetació morta. Habitem sobre els cementiris de bodegons seculars, d’infinites existències que ens han precedit. L’obaga és el millor exemple de la lluita per la llum, amb el barranc rugint al fons, un con de dejecció que erosiona la nostra existència. La carena és l’espai on ens exposem més del compte. Aquí s’ubiquen els nius de metralladora de totes les guerres. És lloc d’encontre també per als amants, solell i obac, un lloc per escarnir la consciència amb els nostres sexes, notant només cada pell nova, notant només els embats de cada amazona que ens puja damunt. El solell resumeix la tarda, els rèdits d’una escalfor coartada, a punt de ser exposada a la plaça pública, vora el cadafal, minuts abans de la posta. És el moment d’obrir el poemari, convertit ara en un llibre d’autoajuda, per colonitzar cada úlcera, cada bancal descarnat, com si fossin les paraules inspirades herbes ruderals, ocupant els espais cremats abans pels herbicides.

Sobre el Carles Rahola 2019 de Ferran Sáez,

Al segle XVI, el filòsof Michel de Montaigne va inventar-se un extravagant artefacte expressiu, l’assaig, veritable acta fundacional del pensament modern. L’objectiu de Montaigne era, literalment, “pintar-se a si mateix”. Els seus Assaigs són, entre altres coses, un dietari sense dates que permeten explorar els plecs més recòndits de la condició humana amb una franquesa insòlita fins aquell moment. La vida aèria, és un assaig en forma de dietari, cosa que l’acosta a la fórmula original del gènere. El moviment ordenat, clar i rectilini de l’escriptura —diu el professor Sáez— conté alguna cosa que matisa o contradiu la mort, perquè es tracta d’un moviment. Ferran Sáez Mateu hi explora la comèdia humana fent aflorar idees a partir de les pròpies vivències i alhora recreant vivències que tenen a veure amb idees filosòfiques abstractes. El resultat és una literatura del jo on, paradoxalment, el protagonista acaba sent el lector, sorprès per un text que el reflecteix i l’atrapa.

Sobre el Ramon Muntaner 2019 de Lluís Prats,

La Kambirí, una nena africana acabada de néixer, és rescatada d’un pastera a l’illa italiana de Lampedusa, juntament amb la seva mare morta i una setantena de migrants. Un metge decideix acollir-la i tot el poble l’ajuda a criar-la mentre intenten localitzar el pare de la nena. Inspirada en un fet real, la història de la Kambirí és per a tots els públics. L’estil endolcit de les seves línies sembla amagar la dificultat de moltes de les situacions narrades. El lector acompanya la Kambirí en tota la seva llarga aventura: una nit a l’Àfrica, una eternitat al mar i una vida a Lampedusa. De la crueltat d’una realitat a la bondat d’una altra. De la tristor a la il·lusió.

La nostra enhorabona a tots els guanyadors i esperem llegir-los aviat!

Els llibres surten demà!

Share

Persecució, de Toni Sala

Vaig agafar el llibre perquè havia llegit en alguna banda que era molt bo. De fet el vaig aconseguir al mateix lloc on ho vaig llegir. “Pel lector del NÚVOL que no estigui als núvols, aquest llibre tan tempestuós”, deia aquella pàgina blanca que deixen entre la coberta i els crèdits d’impressió. Després de rondar per una taula prop del sofà va arribar el dia de marxar de vacances. Vacances?, em vaig preguntar. Potser si.

Li vaig preguntar a un amic que s’hi dedica que què tal era el llibre i em va dir de què anava i no què tal era el llibre. Però vaig veure que li havia agradat per com arquejava les celles. El meu pare, en canvi, el va agafar, el va començar i el va haver de deixar. El malestar que generava i la calor el van vèncer. Jo, en canvi, me’l vaig ventilar. “Dona mal rollo”, em deia un amic. I tant que en dona. Molt. Pobre Albert Jordi. Pobre…? Albert Jordi? Si. El maleït Toni Sala et persegueix fins que acabes sentint aquest remordiment, pràcticament, aquesta empatia per un home culte, discret, molt sovint abnegat, però sobretot psicòpata que s’arma de valor per explicar-li a l’Èlia -la coprotagonista-, que fa 10 anys va assassinar la seva dona. Té valor per això però també aconsegueix que entenguis que aquell assassinat va ser el moment d’alliberació personal i emocional més important de la seva vida. Amb aquest recorrent “ganivet calent” li va obrir el coll de la mateixa manera com ens obre ell el seu cor i pensament als lectors de ‘Persecució‘.

I l’Èlia, què? És una dona ambivalent, tossuda, independent i mancada d’alguna cosa. Segurament perseguida, també, pels pensaments i el passat no viscut de l’assassinat de la dona de l’Albert Jordi i la mort del seu pare pescador. Al seu costat, la Teresa, col·leccionista d’amors furtius i lleugers com els que ha viscut tota la vida d’hostessa de vol fins que es converteix en una recepcionista en un hotel de Riudellots. Riu de fang, explica l’Albert Jordi, quan hi arriba. Un hotel per entrar-hi però no per quedar-s’hi, tot esperant un vol que ha de fugir cap a una altra banda. I l’Èlia el visita perseguint l’Albert Jordi i la Teresa hi treballa, en un aterratge forçós vital que només compensa a base de vols d’avioneta. “Allà dalt no hi passa mai res dolent”, sembla que digui. O potser no ho diu?

El quart que explica les coses és en Mercury, un -ja vell- delinqüent amb una parella-goril·la anomenat Andrés. Dos racistes repulsius i cocaïnòmans. El vell amb cap i el cap girat, i l’altre amb braços forts i no gaire cap. Després que els avisi l’Albert Jordi per una cita amb la vida i l’infern, ens expliquen els seus horribles plans per preparar una jubilació abans no falli el cor de tanta ralla.

En una persecució entre ells, buscant-se per saber el perquè, però sobretot per entendre’s a ells mateixos i les raons dels altres, aquests quatre personatges ens mostren l’estiu sufocant de fa dos anys. De Barcelona a Riudellots, de Riudellots a la costa gironina, i d’allà cap a la Barcelona de l’atemptat de Les Rambles. El mateix malestar, el mateix tremolor, el mateix ai al cor,… aquell fàstic vital recorre les pàgines que ha escrit en Toni Sala per entendre una mica més com funciona el mal, els dolents, els desorientats i els perduts que persegueixen alguna cosa en temps convulsos de crisi, atemptats i sang.

L’heu de llegir. I tant que l’heu de llegir.
Això sí, no us cregueu tot el que us diuen. Encara que intentin replicar una mica la forma com està escrit el llibre.

Però si. L’heu de llegir.

Aquí teniu 15 pàgines en pdf per poder començar a llegir Persecució, de Toni Sala.

Títol: Persecució
Autor: Toni Sala
Editorial: L’Altra Editorial
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-949110-4-0
Preu: 18€

Share

Mor Andrea Camilleri, creador del Comissari Montalbano

Andrea Camilleri finalment ha mort per problemes cardíacs. O potser de fàstic, després de llegir els diaris.

Deixa orfes els seus afligits fills Salvo Moltalbano, Mimi Augello, Fazio, Cattarella, Dottore Pasquano, jutge Tommaseo, Livia, Adelina, Enzo, Ragonese, el malaguanyat François, la gosseta Selene,… Com els personatges creats pel seu admirat i entreparent Luigi Pirandello, hauran de buscar un autor, inútilment.

Igualment desolats quedem els innombrables camilleròfags encapçalats pel genial traductor-recreador Pau Vidal.

La llengua dels sicilians perd un puntal insubstituïble. I la denúncia de la porqueria que amaguen les clavegueres dels poderosos també.

El millor consol i homenatge pòstum serà rellegir qualsevol de les seves novel·les (Una veu de nit, per exemple ) i remirar alguna de les entrevistes que trobareu a la xarxa. Us en recomano, especialment aquella en què explica com va conèixer Pirandello quan aquest va anar a visitar l’avia de Camilleri, de la qual era parent.

Em vaig estrenar al Nosaltresllegim ressenyant un llibre de Montalbano; després van ser dotze llibres més del mestre Camilleri, deu dels quals protagonitzats per Montalbano.

Estic trist, m’enyoraré molt.

Share

Robert Langdon, el protagonista d’El Codi da Vinci, tindrà sèrie de televisió pròpia a la NBC

Després que Robert Langdon, el professor de simbologia creat per Dan Brown i que protagonitza ‘El Codi Da Vinci‘ visités Catalunya (Montserrat, Barcelona,… us ho expliquem aquí, això!) en el seu últim llibre, Origen, la setmana passada vam conèixer la noticia que aquest personatge tindrà una sèrie pròpia: Langdon.

De moment sabem que la NBC s’ha posat d’acord amb Dan Brown i Ron Howard (el director de les pel·lícules d’aquest personatge) per fer una sèrie a partir del llibre El símbol perdut. També hem sabut que s’està buscant un nou actor per encarnar el professor Langdon ja que probaaaaaaaaablement no serà Tom Hanks qui faci el paper. D’entrada, és una sèrie! I per altra banda, aquest actor fa cada cop més papers de senyor gran, enlloc de professor universitari!

El llibre El símbol perdut és l’única novel·la de Dan Brown que fins ara no s’ha portat a la gran pantalla després del gran èxit d’El Codi da Vinci (situat a París), Àngels i dimonis (situat a Roma i Ciutat del Vaticà) i Inferno (situat a Florència i Venècia).

Com explicava Deadline fa uns dies,

We have the first big sale for the 2019-2020 broadcast development season. NBC has given a production commitment to Langdon, a drama based on Dan Brown’s thriller novel The Lost Symbol, from Daniel Cerone (Motive, Constantine), Imagine Television Studios, the TV arm of Ron Howard and Brian Grazer’s Imagine Entertainment, CBS TV Studios and Universal Television.

Així doncs, té pinta que d’aquí no gaire ens trobarem un nou professor Langdon passejant per Washington (que és on passa la novel·la El símbol perdut)… però veurem el doctor especialitzat en codis i símbols seguint pistes per Montserrat, la Pedrera i la Sagrada Família?

No li perdrem la pista al professor Robert Langdon!

Teniu algun candidat per substituir Tom Hanks?

Share

Disset pianos, de Ramon Solsona

Ara imagineu que, de sobte, hereteu 17 pianos amb l’encàrrec del difunt, a qui estimàveu molt, de “no malvendre’ls”. Imagineu també que, com la majoria de persones en aquest país, no hi enteneu ni un borrall de pianos. Aquesta és la situació de la Mei (Remei o doña Remedios) a la primera plana de Disset pianos, la novel·la confegida per Ramon Solsona i publicada un parell de mesos abans de Sant Jordi d’enguany.

Al final del llibre hi ha uns “agraïments” que van més enllà de les habituals referències de l’estil de “aquells o aquelles sense els quals aquest llibre no hauria estat possible”, i que com a la cerimònia dels Òscars ja resulten tan sincers com poc interessants. En aquest cas, Solsona va més enllà i ens ensenya les cartes i ens explica la gènesi d’aquest llibre peculiar: la situació de partida -el quilometre zero, en diu- està basada en allò que li va tocar viure a una coneguda seva, i ens en diu el nom i tot.

“Quan m’ho explicava, jo veia en aquella conjunció de circumstàncies i de persones disposades a ajudar una novel·la o una pel·lícula. O un conte”
Jo hi afegiria “o una sèrie de dues temporades. O tres.”

A la primera “temporada” veuríem la protagonista en un entorn que ella troba que és de conte de fades i en la segona “temporada” com descobreix la cara fosca del conte. El final podria ser una tercera temporada o els dos capítols típics de desenllaç.

El propi autor parla de “segona part de la novel·la” i ens dona també el nom i cognom de la persona que va viure les duríssimes situacions que s’hi descriuen i que cal no desvelar aquí. En aquesta part, el context és la Romania de Ceaucescu, de la Securitate, de la pervivència de tot l’aparell després de la mort del dictador,…

Als dos blocs, pontentíssims, cal afegir-hi un poemari que porta per títol “Cartes d’amor a un piano robat”, obra apòcrifa d’un imaginari poeta romanès a qui van robar (confiscar) el piano, a més de la casa, els mobles i la dignitat.

Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.

Les passejades pel massís de Montserrat per tranquil·litzar-se i escampar la boira, les lletres i músiques de la banda sonora de la vida de la Mei tenen una presència constant. Si realment es tractés d’una sèrie de televisió el “Come on, rise up!” del Boss seria el fons dels crèdits i imatges inicials. Al contrari del que es podria pensar, a la protagonista no li agrada ni interessa la música de grans noms del piano com Chopin, Rakhmaninov, Beethoven, Xostakòvitx, Ravel o Prokofieff. Mes aviat té, inicialment, rebuig indiferent i després, una clara aversió.

La “seva” música és la de Bruce Springsteen, Diana Krall, Nina Simone, George Harrison, Alanis Morisette, Peyroux, Peter, Paul & Mary i un llarguíssim etcetera. És a punt de fer els seixanta anys i això vol dir que el primer concert del Boss -a l’abril de 1981- la va atrapar amb 19 anys. També és de la primera generació que fa anar l’anglès amb tota naturalitat, que es permet verbalitzar que no vol tenir fills. I que vol decidir i resoldre “tota-sola-tota-sola” els seus problemes i dilemes.

A més de la molt ben dibuixada protagonista, al llibre hi apareixen una llarga llista de personatges, tant a Barcelona com a Bucarest, igualment molt ben caracteritzats. Fins i tot hi ha, a ambdues ciutats, un grup d’homes (ens els imaginem jubilats) que son espectadors privilegiats de tot el que passa, que comenten i hi intervenen a la manera del cor del teatre grec.

Cosir tot això no és fàcil; he començat fent ús de l’infinitiu “confegir” -que espero que entengui encara quasi tothom- perquè és molt evident que Solsona parteix d’un aplec de peces molt diverses que cal encaixar, confegir. Té molt d’ofici i se’n surt molt bé. Els que seguim aquest autor des de fa anys i en les seves diferents facetes, li coneixem i apreciem l’especial amor per les paraules, pel llenguatge, pels diferents registres i observacions sobre les llengües comparades. I naturalment, això ho trobem i paladegem a Disset pianos.

Posats a filar més prim, penso que algun retall en el text quan la Mei es posa a interrogar-se o a fer propòsits, faria un pèl més àgil la lectura d’alguns passatges. Potser estic malacostumat per la lectura recent de novel·les “negres” i thrillers nòrdics que solen anar molt per feina!

M’agradaria tenir els drets per fer un extensíssim enllaç amb les moltes músiques i lletres de cançons amaneixen els Disset pianos de Ramon Solsona. Jo ho he fet a casa i he xalat de valent.

Aquí teniu una llista de Spotify amb algunes d’aquestes cançons mentre comenceu a llegir-ne els primers capítols en pdf.

Títol: Disset pianos
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-748-7
Preu: 19,50€

Share

L’última entrega de la Serie Millennium, a les llibreries a finals d’agost

Avui hem rebut noticies del que serà l’últim -l’últim!!- capítol de la Sèrie Millennium, protagonitzada per una de les figures més importants de la Literatura de les últimes dècades: Lisbeth Salander.

Això ens arriba des de Columna Edicions:

La noia que va viure dues vegades, de David Lagercrantz, és la novel·la que tanca la sèrie de culte que compta amb més de 100 milions de lectors a tot el món

Millennium s’acaba. L’últim llibre de la saga arribarà a les llibreries catalanes el proper 28 d’agost. Amb aquesta sisena entrega, Columna s’uneix al gran llançament internacional que significarà el tancament d’una sèrie que ha marcat un abans i un després a la història de l’edició. Més de 50 països publicaran simultàniament aquesta esperada última història.

Continuar amb el gran èxit de la sèrie Millennium de Stieg Larsson no era feina fàcil, es tractava de mantenir la qualitat dels llibres anteriors: el relleu que ha suposat David Lagercrantz ha estat reafirmat per crítica i públic i, sense cap mena de dubte, ha deixat el millor per al final.

David Lagercrantz Foto: Anna-Lena Ahlstroem

I aquesta és la sinopsi del sisè i últim llibre de la Sèrie Millennium:

La Lisbeth Salander està preparada per a la batalla final contra la seva germana Camila. Aquesta vegada prendrà la iniciativa i intentarà alliberar-se del dolor de tota una vida. S’ha estat acostant al seu objectiu: ha deixat enrere Estocolm, porta un pentinat nou i s’ha tret els piercings. Sembla una executiva més, però les executives no amaguen una pistola sota l’americana, no són hackers expertes ni tenen cicatrius i tatuatges que els fan recordar que han sobreviscut a l’impossible. Mentrestant, en Mikael Blomkvist investiga la mort d’un sense sostre de qui només se sap que ha mort mentre pronunciava el nom del ministre de Defensa del govern suec i que guardava el número de telèfon del periodista a la butxaca. En Mikael necessitarà l’ajuda de la Lisbeth, però per a ella el passat és una bomba a punt d’explotar.

L’última aventura de l’aclamada continuació de la sèrie Millennium de Stieg Larsson és una novel·la potentíssima que barreja escàndols polítics i enigmes en les més altes esferes de poder amb el desenllaç de la història d’un dels personatges més fascinants de tots els temps.

La publicació del llibre es farà de forma simultània a 50 països i ha estat envoltada d’unes altíssimes mesures de seguretat. Ens ha arribat que “un cop més, s’han desplegat grans mesures de seguretat per preservar la confidencialitat a l’entorn del llançament: només hi ha una còpia impresa del manuscrit original. A Nordsteds, l’editorial sueca, només dues persones han tingut accés a l’original, que custodiaven sota tres claus i amb diverses càmeres de seguretat. David Lagercrantz ha escrit la novel·la sense tenir accés a Internet per evitar els hackers informàtics.”

Aquí teniu un enllaç a tots els llibres de Millennium que hem ressenyat al Nosaltres, siguin els de Stieg Larsson o els de David Lagercrantz.

Des del Nosaltresllegim considerem que Lisbeth Salander és un personatge que des de fa temps ja té un lloc al costat de l’Agent Smiley de John le Carré, el Jack Ryan de Tom Clancy, el Carvalho de Vázquez Montalbán, el James Bond de Ian Fleming, o el Comissari Montalbano de Camilleri.

Molt a prop, i pendents d’entrar definitivament en aquest olimp d’espies i policies literaris, el Harry Hole de Jo Nesbo, en Sebastian Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, l’Amaia Salazar de la Dolores Redondo, i la Valentina Redondo de la Maria Oruña.

En trobeu a faltar algun, en aquesta llista que hem fet?
Expliqueu-nos-ho als comentaris!

Share

Mentides consentides, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt (Serie Bergman 6)

La sisena entrega de la formidable Sèrie Bergman respon a les expectatives dels qui en son (som) addictes i, com sempre, enganxa des de la primera plana.

Tornem a trobar els habituals personatges que es mouen en l’entorn del psicòleg criminalista Sebastian Bergman; però comencem per dir que no cal haver llegit prèviament els cinc llibres anteriors per poder captar la personalitat de cadascun d’ells (i d’elles!), ja que els autors ens els caracteritzen ràpidament i amb gran precisió. Aquesta és una de les grans virtuts del llibre (i de la sèrie): tots els personatges resulten versemblants fins i tot quan el que fan sembla força fora de la lògica previsible.

L’acció que es narra a Mentides consentides es desenvolupa un marc temporal molt definit: comença el 13 d’octubre i arriba al desenllaç l’1 de novembre; tot i que els fets tinguin l’origen en dates molt més anteriors. L’escenari es situa principalment a la Comissaria Central d’Uppsala i al Riksmord (Unitat Nacional d’Homicidis) d’Estocolm. I els fets que cal investigar es reparteixen per la geografia sueca.

Sebastian Bergman comença desvinculat de l’organització policial. A causa del seu tarannà i capteniment s’ha guanyat l’hostilitat de tots els qui han treballat amb ell. La complexitat del cas que cal resoldre fa però, que la nova cap de la policia d’Uppsala consideri convenient convèncer Bergman per auxiliar l’equip investigador aportant la seva indiscutida habilitat quan es tracta de fer el perfil del delinqüent. El mal ambient està assegurat!

Els lectors anem trobant d’una banda la descripció dels fets delictius i del curs de la investigació policial i, paral·lelament, del complex entramat de relacions i conflictes que tenen lloc en el si de l’equip policial. Costa de dir quin dels dos aspectes te més pes i interès perquè ambdós atrapen!

El llibre està dividit en dues parts i, dintre d’elles, uns textos en cursiva que podrien formar part del diari intim personal del delinqüent, comencen per la data i precedeixen els capítols curts, sovint molt curts, que van ritmant l’acció i informant del que va passant.

Prefereixo no desvelar gaire quina mena de delictes són l’objecte de la investigació. Hi ha morts, venjances, violacions i motivacions que, precisament cal descobrir.

I dins del microcosmos de l’equip policial també passen un munt de coses que expliquen una mica perquè es comporten com ho fan. Començant pel propi Sebastian Bergman.

La recomano fervorosament tant als aficionats a la negra nòrdica com als lectors de llibres ben escrits en general. En això darrer hi deu tenir algun mèrit la traductora Cristina Sala.

Aquí podeu repassar TOTA la Sèrie Bergman, al complet.

Títol: Mentides consentides
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Cristina Sala Pujol
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2486-8
Preu: 19,90€

Share