Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont

La Bibiana, que feia molt de temps que no llegia res pel Nosaltres, ens ressenya Filosofia per trempar, de Josep Ramon Casafont. A veure què ens explica sobre aquest llibre de Filosofia!

Nois i noies del Nosaltresllegim, si passeu per les llibreries, hi trobareu “El llibre que tots els fans de la sèrie Merlí han de llegir!”. Weppaaa! Això no m’ho podia deixar perdre! Jo en sóc súperfan!! De fet, el dia que van venir a la meva escola (@escolavirolai) a fer-nos una xerrada vaig decidir que volia ser-ne LA súperfan! I, és clar, davant d’aquest llibre, m’hi vaig llançar de cap!

I aquí ve la sorpresa, perquè NO es tracta d’una novel·leta d’aquelles pensades per als seguidors de les pel·lis o les sèries en què et van explicant anècdotes del rodatge, tafaneries sobre els actors, rotllets d’uns i altres i aquesta mena de coses, no, no! Això va, de debò, de filosofia. Però no de la filo que entra (o no!) a la sele… aquí es tracta d’una orientació del món de la filosofia com el que es presenta a les classes del Merlí.

I és que, gràcies a la sèrie, hem estat uns quants els qui teníem ganes d’arribar a batxillerat per veure de què anava, tot plegat. Per si no la veieu, a cada capítol, els actors de Merlí ens fan un tastet d’algun dels grans autors de la història de la filosofia, explicats d’una manera molt planera… per a què s’entengui fàcil, vaja! I en el llibre Filosofia per trempar passa una mica el mateix. No està ordenat per autors, com sí que passa a la sèrie, en què cada classe va d’un filòsof, sinó per parts que equivalen a temes: Com ens relacionem, Quin sentit té tot plegat, Què sabem en realitat? … i així fins a sis. En el desenvolupament dels temes hi ha els textos dels fiòsofs i cites com ara de la Lady Gaga o de Woody Allen… com diu l’autor al principi, es tracta d’engegar el motor de la curiositat i posar-se a llegir.

El llibre ja us dic que entra molt bé, és divertit i fa passar la filo, com deia la Mary Poppins , “amb una cullerada de sucre”. Per exemple, el llibre és ple d’apartats (“Sabies que…?” i “Filosofades”) que són com joietes que després les dius amb la colla i et quedes amb tothom! A veure si no penseu que pot ser un bon tema de sobretaula comentar que “La creativitat es pot aprendre” d’una manera documentada?

Abans d’acabar, només em queda dir-vos que us recomano aquest llibre si us agrada Merlí i si us agrada pensar… I, parlant de pensar, una idea: hi he trobat molt poques referències a dones, en aquest llibre, i per això em pregunto… #onsónlesdones?

Potser les de la meva generació hi pensarem i canviarem el món! No us sembla una bona filosofia, no per trempar, sinó per ser felices?

Moltes gràcies pel teu escrit, Bibiana!!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Filosofia per trempar
Autor: Josep Ramon Casafont
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge

Hem buscat la nostra lectora més silenciosa perquè ens ressenyi El silenci en temps de soroll, d’Erling Kagge i ens ha enviat això. Són notes mentals escrites en un paper. Perquè no necessiten ser llegides en veu alta… Així doncs: silenci i llegiu el que us explica la Mariona:

Us parlaré d’El silenci en temps de soroll.
Al subtítol hi diu L’aventura d’aïllar-se del món.
L’autor, Erling Kagge és explorador polar, escriptor, advocat i editor. També és noruec i pare de tres filles.
El llibre és petit, de tapa dura, de coberta blanca i detalls en tocs de verd.
A l’interior, 143 pàgines acompanyades d’imatges evocadores on hi predomina majoritàriament el color blanc. Es tracta d’aquells llibfres que llegeixes amb cura de no embrutar-lo i guardes a la prestatgeria dels llibres bonics.
L’he llegit en silenci.
El silenci és el meu estat natural, i tenint en compte que tenim menys capacitat de concentració que un peix de colors, costa d’entendre que hàgim permès que tot el que ens envolta sigui extremadament sorollós.
Kagge ens parla i alhora ens recorda que el soroll ens aparta de nosaltres mateixos. La vida és llarga i plena sempre i quan ens escoltem a nosaltres mateixos. Si vivim entretinguts, la vida es fa curta.
La majoria de coses no es poden explicar en paraules.
Kagge també ens explica que aprendre a conviure amb el silenci ens fa estar en pau amb nosaltres mateixos.
Vivim constantment a través d’activitat frenètica i soroll constant. Potser tenim por d’arribar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.
ACTUALMENT, EL SILENCI ES POT CONSIDERAR UN LUXE tot i que no es pot quantificar econòmicament.
Aquells que aconsegueixen que els satisfaci l’experiència silenciosa descobreixen que vivim en l’època del Soroll; que el Silenci està amenaçat.
Molta gens us dirà que el silenci pot arribar a molestar. A Incomodar.
Jo us diré que les paraules poden trencar/esguerrar un bon moment.
La música no seria música sense el silenci. I el llenguatge?
La ciència ha demostrat que l’activitat neuronal és més intensa en els intervals de silenci que durant les notes.
Beethoven va compondre la novena, sord.
Cage composava a base de silencis.
El silenci al cinema s’utilitza per crear expectació.

Els que no disposem del do de la paraula, els que som més d’escoltar que de parlar, els que preferim veure-ho a protagonitzar-ho… celebrem cada pàgina d’aquest llibre.
A més, parlar sol no està ben vist.

Shhht!! Comenceu a llegir els primers capítols en pdf seguint aquest enllaç!

Títol: El silenci en temps de soroll
Autor: Erling Kagge
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Laura Segarra Vidal
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7615-7
Preu: 16,90€

Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla

El 1966, quan Josep Pla tenia 69 anys, es publicà El Quadern Gris. És reconeguda com una de les grans obres la literatura catalana. Fins el 1984 es publicarien més de quaranta volums addicionals de l’Obra Completa, l’edició definitiva dels textos de Pla. Una col·lecció de llibres de llom vermell, numerats i amb inscripcions daurades, referència en qualsevol biblioteca. A casa dels meus pares n’hi ha uns quants volums, sempre els he mirat amb reverència.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, tot just publicat per Destino, ofereix -per primera vegada des de 1984- textos inèdits de Josep Pla amb voluntat literària i pensats per ser publicats. Francesc Montero n’explica l’origen en una magnífica introducció. En l’esquema de l’Obra Completa, El Quadern Gris havia de formar part d’un cos assagístic, constituït també per Notes disperses (1969), Notes per a Sílvia (1974) i Notes del Capvesprol (1979). En un inici es van preveure dos volums de Notes disperses, però només se’n va acabar publicant un. El material que Pla havia recollit era més curt del previst i, a més, l’autor va descartar alguns textos perquè comptava que no serien acceptats per la censura. Aquest textos automutilats, recuperats dels manuscrits, són els que composen Fer-se totes les il·lusions possibles.

Calen molt poques pàgines per adonar-se que aquest calaix de sastre de notes és una gran troballa. En el pot petit hi ha la bona confitura, i en els textos amagats de Pla s’hi troben reflexions interessantíssimes, profundes i originals. Quins temes podien no ser acceptables pel règim franquista a finals dels anys 60? La política? En tenim. La religió? Dues tasses. L’erotisme? També!

Pla combina la descripció de realitats concretes (el paisatge, un llibre, una conversa) amb una gran intuïció per la visió a llarg termini i l’exposició de visions generals. El seu pensament és absolutament lliure i crític, els seus interessos variadíssims i els seus diagnòstics molt contundents.

Les reflexions històriques i polítiques són especialment interessants en el nostre context actual. Pla és duríssim en la descripció del franquisme -Espanya és “un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques”-, i defineix encertadament també la reacció dels catalans, indecisos entre la rebel·lió i l’acceptació. D’aquests fragments n’emergeix un Pla radicalment catalanista, tot i admetent que ell tampoc ha estat mai un heroi.

De l’actualitat del llibre n’és una mostra que, tot just dues setmanes després de la publicació, el llibre ja ha estat citat en diversos articles de comentari polític, i hem sabut també que el President Puigdemont el llegeix a Brussel·les.

Les notes sobre la religió i l’església són igualment punyents (per exemple, sobre l’Opus Dei com a justificador del règim, o sobre la mort de Joan XXIII), més encara quan comparteixen pàgines amb els records de Pla sobre meretrius memorables o les cartes “pornogràfiques” que s’intercanvia amb una misteriosa senyora A. Pla reflexiona també sobre les seves lectures, que són vastíssimes i d’allò més variat (Plató, Rousseau, Voltaire, Spinoza, Dante, tots els autors catalans del moment, Leáutaud, Proust, Johnson, Unamuno, The New Yorker,…).

I en l’aspecte més concret de les coses, apareixen també episodis i anècdotes de la vida en franquisme dels anys 40, 50 i 60, amb una actitud entre acceptadora o resistent segons el moment. Molts sopars, molts convidats al Mas Pla i algunes visites a restaurants. El relat sobre una breu estada a la presó de Pla, cortesia de la indiscreció del seu company Carlos Sentís, o la història de la revista de referència del moment: Destino.

Hi caben moltes idees i molta intel·ligència en aquest Fer-se totes les il·lusions possibles. Per qui no conegui Josep Pla, aquest llibre és una entrada ideal. Per aquells que l’han llegit, un complement imprescindible. En qualsevol cas, i sens dubte, un dels llibres de l’any. Bocatto di cardinale.

Aquí podeu començar a llegir aquest Josep Pla inèdit amb els primers capítols en pdf.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Josep Pla que hem fet al Nosaltresllegim!

Títol: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9710-270-4
Preu: 20€

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

L’homenatge, de Xulio Ricardo Trigo

En Carles Solé és un crític d’art amb un propòsit ben clar: venjar-se dels Modernistes per qui s’havia sentit menystingut anys enrere.

Amb aquest propòsit, escriu a la vídua de Santiago Rusiñol amb el pretext de fer un homenatge al seu difunt marit i als artistes del moviment. La convenç per fer una trobada al Cau Ferrat, residència dels Rusiñol a la vila de Sitges, amb altres personatges rellevants de l’època: la Júlia Peraire -vídua d’en Ramon Casas-, l’artista Miquel Utrillo o l’escultor Enric Clarasó. Al llarg de la novel·la tindrà gran rellevància el paper de la minyona que atendrà la senyora Rusiñol i els seus hostes: la Conxita Canut, que també ha estat estretament vinculada amb el Modernisme, tot i que d’una manera diferent.

Gran part de la novel·la transcorre en llocs emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat, que va ser fundat el 1893 per l’artista Santiago Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador, o el Casino Prado. Precisament la trobada entre el crític amb personatges rellevants del Modernisme es produeix just abans que la Lluïsa Denís cedeixi el Cau Ferrat a l’Ajuntament de la vila. També ens transportarà al París de la belle èpoque i la bohème de finals de segle XIX.

L’homenatge és una història d’una doble obsessió del protagonista. D’una banda, per destacar com a crític d’art i destruir el prestigi dels artistes que no el van saber valorar i, de l’altra, amb la vídua de Ramon Casas. Però el seu esperit de venjança es barrejarà amb sentiments contraposats des de bon principi: “El nouvingut va dubtar per primer cop dels seus propòsits. Esperava que l’assaltés una sensació semblant, però no que li sobrevingués d’una manera tan immediata.”

Aquest Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica de Xulio Ricardo Trigo ens acostarà les passions, anhels, creences i decepcions dels personatges que hi apareixen. Els debats que compartiran posaran de manifest els recels que en Clarasó, la Lluïsa o la Júlia senten envers en Solé. Coneixerem la infantesa de la Conxita, que potser no és tan diferent de la d’algun dels hostes a qui serveix, o la historia d’amor “impossible” entre la Lluïsa Denís i el seu marit artista. I tot i que sembli que la trobada muntada per Carles Solé suposi un final, l’objectiu últim del protagonista, suposarà també un nou començament. Com ell mateix reconeixerà “Ja feia massa temps d’unes aventures que havien marcat la seva joventut.”

Malgrat tractar de temes tan transcendents per a l’existència humana, com ara l’amor o l’art, el to de la novel·la és proper i fresc. Està escrit amb una delicadesa que denota el gran respecte cap als individus que retrata, talment com si fossin homenatges. Dividida en quatre parts, és fàcil de llegir i encisadora… no us la perdeu!

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2302-1
Preu: 19,50€

Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo

Més d’un cop, els últims dies, m’he trobat amb algú que recupera un TV3 a la carta amb un Albert Om una mica menys arrepenjat en l’edat i una mica més despert al costat d’un senyor que diu allò del “que se metan la unidad de España por el culo, a ver si les explota ya y les quedan los huevos colgando… Que se vayan a la puta mierda, hombre.” -de memòria, diria, que diu una cosa com ara això, oi?

És una barreja d’un “has vist! Aquest tio els tenia ben posats per dir això a la tele!!” i un “com trobo a faltar el tio aquest i la seva mala llet… i la seva burla de tot i de tothom”. Talment el que pensava l’Évole fa uns anys. Ara, a saber…

A saber com hauria vist Pepe Rubianes els dies que estem vivint. Segurament estaria molt preocupat i s’estranyaria que el món de la cultura d’Espanya no estigués al costat de Toni Albà, de cantants de rap condemnats, cantants de rock a l’audiència nacional, o multes a setmanaris que surten en dimecres.

En qualsevol cas, 10 anys després, de la parella de pallassos que formaven, Joan Lluís Bozzo ens explica les interioritats, el camerino desconegut, els amagatalls i els aparts teatrals, de la vida i miracles de Pepe Rubianes i la relació única que van tenir dues de les figures més importants de la història del teatre català contemporani.

En aquest llibre hi trobareu els detalls de com es va formar Pepe Rubianes, sigui per camí a la vida o per on va estudiar i amb qui es va trobar a llocs com la Universitat, Dagoll Dagom, els Joglars,.. També hi trobareu curiositats de la seva infantesa, juventut i adolescència, i també el viure i el conviure amb la malaltia que ens el va prendre massa d’hora.

Especialment important m’ha semblat el desencís, la sorpresa, la decepció i -en certa manera- la tragèdia de veure el buit dels actors de l’estat espanyol després de les seves paraules en aquell programa de televisió que la gent encara recupera.

Aquest llibre ens ofereix, gràcies a Joan Lluís Bozzo i la seva amistat amb aquell pallasso que tan trobem a faltar, la possibilitat de navegar cap a una terra per explorar. Una terra africana, tropical, de la Barceloneta, desenfrenada, divertida, burleta, surrealista, malparlada, a vegades una mica mentidera però també sorprenentment vertadera. Una terra de mambo anomenada Pepe Rubianes.

Deixeu en pau els vídeos a la carta, que Joan Lluís Bozzo us porta un menú Rubianes que us deixarà més que tips. Si sou amants de l’actor i el personatge us encantarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Joan Lluís Bozzo: Pepe i jo.

Títol: Pepe i jo
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-401-5
Preu: 18,90€

4 3 2 1, de Paul Auster

4 3 2 1 és l’última i ambiciosa novel·la de Paul Auster. L’autor fa una cerca de totes les vides possibles d’un mateix personatge, l’Archibald Ferguson. Tot allò que vivim i totes les decisions que prenem, per petites que siguin, condicionen el nostre futur. Ens obren unes portes i ens en tanquen d’altres, cosa que mostra Auster dibuixant quatre diferents destins per a Ferguson.

Les quatre existències tenen un idèntic punt de partida: el naixement de  l’Archie Ferguson el 3 de març de 1947 a Newark, Nova Jersey. A partir d’aquest primer capítol 1.0, coneixem les diferents possibles vides de l’Archie (la primera possible vida al capítol 1.1, la segona a l’1.2, la tercera a l’1.3 i la quarta a l’1.4. La continuació de la primera possible vida al 2.1., i així successivament). L’estructura de 4 3 2 1 ens permetria llegir cadascuna d’aquestes vides de forma independent, com si es tractés de quatre novel·les diferents.

Tot i que 4 3 2 1 explica les peripècies vitals del protagonista en quatre versions diferents, hi ha certs punt en comú entre elles, com ara les persones que formen part del seu entorn, l’ascendència jueva del protagonista, el seu interès per la lectura, la seva passió per als esports, el seu amor incondicional per la seva mare o per l’Amy Schneiderman o la relació distant que té amb el seu pare, l’Stanley Ferguson. De fet, veurem com la figura del seu pare afecta de forma decisiva l’existència dels quatre Archies.

A través d’aquesta brillant novel·la, Auster fa un retrat de la vida dels Estats Units a les dècades dels 50 i 60. La novel·la està molt ben documentada i ens acosta els conflictes armats o la lluita pels drets civils de l’època, ens parla de la guerra freda o dels assassinats de Luther King i de Kennedy. I com viu tots aquests esdeveniments cadascuna de les quatre possibles existències de l’Archie Ferguson.

A cadascuna de les possibles vides coneixem les reflexions que es fa l’Archie a la seva infantesa i joventut. I en totes elles l’autor aborda la qüestió cabdal de la novel·la, que trasllada al propi protagonista: “Una idea molt interessant, es va dir en Ferguson: imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix.”. 4 3 2 1 ens presenta quatre diferents destins per a una mateixa persona: l’Archibal Ferguson com a reporter de la cultura alternativa americana, un nen prodigi amb un futur escapçat, un home bohemi enamorat de la cultura europea o un escriptor que intenta crear una gran novel·la. L’acompanyarem en infanteses que tenen escenaris ben diferents: en una de les vides és un nen ric i en una altra la família travessa dificultats econòmiques. En ocasions viu tragèdies que fan que minimitzem accidents que viu en d’altres vides.

Les quatre històries ens ensenyen a acceptar que tot allò inesperat forma part de la vida. En totes elles s’hi narren amors, desamors, accidents, encerts o errors. Totes quatre existències ens fan real el seu protagonista. Els quatre Archies podrien haver existit i empatitzem amb els seus sentiments, il·lusions i frustracions.

En Paul Auster és un conegudíssim escriptor, traductor i cineasta. El seu prestigi és indiscutible, i després de 4 3 2 1 és sense dubte un dels meus autors preferits!

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

I aquí teniu l’entrevista/presentació (en anglès, això sí!) que va fer amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català d’enguany al COAC.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

Els anys de la serp, de Joan Rendé

Quan el Nosaltresllegim em va proposar la lectura d’Els anys de la serp vaig pensar que seria una història de les que a mi m’agraden, senzilla però amb personalitat, de les que van entrant mica en mica, amb paciència, sense presses i que van deixant un pòsit que convida a reflexionar. El que va passar és que a mida que anava avançant vaig tenir un moment de pànic, la sensació que m’havia equivocat de llibre -aquell moment que et diu que la història es desenvolupa a base de tòpics i que o fa un canvi en el plantejament o acabaràs abandonant la lectura. Al final, la primera impressió és la que va quedar i estic molt contenta d’haver tingut la oportunitat de llegir aquesta novel·la.

Amb un resum de la novel·la podreu entendre el perquè d’aquest ball d’impressions. Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família van a viure al Pirineu durant els anys posteriors a la victòria de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil espanyola. Tots ells són originaris de Cazorla i els primers capítols de la novel·la plantegen les dificultats de la família per sobreviure al sud del país i, un cop fet el pas d’emigrar, arribar a una terra amb costums i forma de parlar diferent. Veieu per on vaig? A poques pàgines d’haver començat la lectura i veient per on anava -els protagonistes són emigrants andalusos que venien a treballar a Catalunya, la dificultat de l’idioma, la voluntat de la integració…-, el meu cap va començar a pensar que estava davant d’una publicació que pretenia aprofitar el moment polític actual i prou.

I sí, però no.

Sí perquè les característiques de la família de la protagonista de la novel·la són les que són i perquè es respira cert oportunisme en parlar del tema de la integració dels emigrants espanyols ara que es discuteix dia sí dia també sobre el sistema educatiu a Catalunya, la vehicularitat de la llengua catalana i la immersió lingüística. I no, perquè al final, aquest només és un argument secundari de la novel·la de Joan Rendé. El tema principal, i que Rendé desenvolupa molt i molt bé al llarg de tota la novel·la, és la història de la Consuelo al llarg de tota la seva vida -amb les alegries, les penes, els dubtes, el dolor. Perquè veiem a la Consuelo créixer i passar de ser una nena a convertir-se en una jove i dona madura, una història amb un context històric que no ens agafa molt lluny, perquè molts dels nostres pares i avis l’han viscut i d’històries com la de la Consol -al tanto amb el canvi de nom- Catalunya n’està ben plena.

Joan Rendé és periodista i escriptor i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. A banda, les seves novel·les i llibres de contes han estat molt ben valorats per la crítica i ha estat director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.

Comenceu a llegir Els anys de la serp de Joan Rendé seguint aquest enllaç.

Títol: Els anys de la serp
Autor: Joan Rendé
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-685-5
Preu: 18€

Jordi Sanuy explica Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla

Fa uns mesos s’anunciava un esdeveniment literari d’aquells que ens fan posar contents: teníem nous textos inèdits de Josep Pla! I també, com bé sabeu, hi ha moments en els quals, en un atac de barra, demanem a periodistes, escriptors i editors que ens expliquin les seves lectures. Fa poc vam localitzar el periodista Jordi Sanuy, àvid lector, dient que s’estava llegint el nou Pla que s’acaba de publicar. I li vam demanar que ens l’expliqués… i això és el que ens explica!

Trenta-vuit anys després de l’aparició de Notes disperses ha vist la llum Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Trobar-se amb un Pla inèdit l’any 2017 és tot un luxe. L’ha preparat Francesc Montero, doctor en filologia catalana i membre de la Càtedra Josep Pla. Té 279 pàgines i està publicat per Destino. Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897 i va morir a Llofriu el 1981.

Pla deia que no parlar de política era la seva manera de fer política. En aquest llibre, que és un calaix de sastre, parla molt de Catalunya i d’Espanya, amb frases com aquestes: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya”, o “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”.

Pla fa una dura crítica al franquisme i a la censura. Quan parla dels catalans, ho fa de manera molt crítica. Ens qualifica d’irònics, frenèticament individualistes i d’arrossegar un sentiment d’inferioritat, possiblement pel fet de no tenir pàtria. També creu que no som capaços de fusionar-nos ni d’adherir-nos. Als seus ulls, tot un poema!

En aquesta amalgama de textos sense massa connexió, per això es titula notes disperses, Pla també parla de l’església i ens explica diverses trobades amb amics seus, algunes a Palafrugell, amb menú inclòs. Per les seves pàgines hi passen Salvador Dalí i Gala, Josep Maria Sagarra, Carles Sentís, Maurici Serrahima (d’aquests dos últims se’n reprodueixen algunes cartes al final del llibre) i un munt de persones més. L’empordanès també dóna la seva opinió sobre llibres i revistes de l’època i parla més detingudament de la seva, Destino. No s’oblida Pla de retratar algunes dones, de donar detalls de tot un seguit de putes –en parla unes quantes vegades- i de la seva correspondència pornogràfica amb una dona casada.

Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que no es podria pas dir d’altres sectors de la península, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burguès.

Aquí podeu començar a llegir aquest Josep Pla inèdit amb els primers capítols en pdf.

Moltes gràcies, Jordi Sanuy, pel teu text!

Si el voleu llegir més, aquí teniu el seu bloc i el seu compte de Twitter.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Josep Pla que hem fet al Nosaltresllegim!

Títol: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9710-270-4
Preu: 20€

La decadència del Nero Golden, de Salman Rushdie

Nouvinguts a Nova York, des d’un “país que no es pot nomenar” (tot i que sempre que se’n parla, es parla sempre de l’Índia), aquest llibre ens narra una història molt addictiva per als lectors de novel·la sobre una multimilionària i els seus tres fills adults que s’instal·len a una mansió. Només podria fer un apunt d’aquest magnífic llibre, i és que dissentisc amb l’editor quan diu que «La decadència del Nero Golden assenyala la “tornada al realisme” de Salman Rushdie».

El narrador, un novaiorquès de vint anys, que veu en Nero el seu passaport per a la fama, es fa amic d’aquest, amb una certa obsessió, ja que pensa que espiar aquesta gent pot ser la llavor d’una pel·lícula que el faça estar entre els productors més destacats.

M’agrada -i és una de les coses que més ho fa- que essent un tema com el que us he esmentat adés (multimilionaris, Nova York, mansió…), no s’obliden dels seus orígens. Ells vénen de Bombai, musulmans no practicants, i que fugen de la tragèdia terrorista i d’una dolorosa pèrdua: la mort de la senyora Golden en un atemptat.

Ací tenim un tret fonamental, després d’aquest fet: el senyor Golden vol reinventar la seua família, una identitat que s’ha esvaït com el fum d’un accident, i que necessita trencar amb el passat posant sempre la mirada en un punt fix, immutable, i de futur.

El narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada. René, el narrador, et fa créixer a mesura que avancem amb les seues constants referències cinematogràfiques: Olivia Wilde, Jessica Chastain, James Franco…, una fixació que trepitja l’obsessió fins a l’assetjament quan espia, des de l’apartament de Suchitra, la segona residència de Brad Pitt. Potser per açò, per voler envoltar-se de famoses, el narrador només veu les dones com a estereotips. Fa comparances constants físiques, com si l’estàndard de bellesa fora la Pataky o la Jolie de torn.

Els fills de Nero són personatges fora del comú: Petya és agorafòbic, Apu és pintor de gran talent i D (Dioniso) es bat en qüestions d’identitat de gènere, aspecte que ens atorga les escenes de major sensibilitat de tota l’obra. Aquesta tríada de característiques són potents vincles que atorguen diferents punts de vista sobre qualsevol tema i que creen un debat que, personalment, m’encanta.

Una novel·la que, narrada a Nova York, amb un Indi de protagonista, ens fa un camí de citacions de l’obra de Fitgerald, equiparant-nos al nostre René amb Nick Carraway, per a tornar, potser, un compàs moral als comportaments d’avui en dia.

Comenceu a llegir La decadència de Nero Golden de Salman Rushdie seguint aquest enllaç.

Títol: La decadència del Nero Golden
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-689-3
Preu: 21,90€