Entrada destacada

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2018

Amb pluja, roses i llibres / celebrem la festa gran,
que ningú en quedi fora, / ni els d’ara ni els qui vindran.
❤️📚🌹🐉

Arriba Sant Jordi i al Nosaltresllegim volem fer EL REPÀS de llibres que val la pena que tingueu en compte per celebrar la festa gran. Esperem que enguany no hi hagi pluja!

Per Sant Jordi, el Sant Jordi. Però també la Rodoreda, el Pla,… els premis!

Enguany, el Premi Sant Jordi se l’ha emportat en Josep-Lluís Luís amb el magnífic Jo soc aquell que va matar Franco i que ens planteja allò de que “posats a demanar, perquè no demanem un present i un futur basat en un passat millor? Una barreja de personatges històrics, personatges ficticis i personatges ahistòrics d’una veracitat espectacular. Un relat -utòpic? distòpic? atípic?- que va fer que en Lluís-Emili deixés el seu protagonista, l’Agustí Vilamat, en aquell podi on hi ha la Colometa o el Soleràs.

I parlant de Colometa, un altre llibre de Premi -el Mercè Rodoreda: El que pensen els altres, de Clara Queraltó. Un recull de contes que comencen amb un somriure -o potser no arriba a tant-, i que -potser- tenen un petit aire naïf que s’acaba esgarriant en algun moment. En Jaume Cabré ens parlava de la penombra i la Clara Queraltó… també? Al Nosaltres us explicàvem que aquest llibre té una cosa d’aiguafort de Goya que el fa fascinant. I tot això, en poques pàgines i amb gran domini del llenguatge i dels seus registres.

I més premis! Un autor que ens feia molta il·lusió ressenyar perquè és un periodista que ens ha marcat a molts. Durant anys va ser la nostra banda sonora matinal. Al Premi Josep Pla, al Bon dia, són les vuit!, en Bassas repassa els anys de programa i ens acosta aquells moments des d’un altre angle. No sé si ho recordeu, però quan l’Antoni Bassas estava al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio ni tan sols vam trobar a faltar en Cuní. Anàvem a dormir amb la Mònica i ens despertàvem amb l’Antoni!

I encara més premis! El nostre estimadíssim Alejandro Palomas ha estat el guanyador d’enguany del Premi Nadal amb un nou retrat d’una família, d’un univers familiar que cada cop ens resulta més familiar. En aquest tercer episodi de la família de l’Amàlia, descobrim com és l’amor quan és Un amor. El llibre -li estem molt agraïts!- ens el va explicar l’Alejandro Palomas en aquest post no gaire després que guanyés el premi i poc abans d’anar de gira presentant-lo per tot arreu!

I l’últim premi, el Ramon Llull, que és festa grossa!! En Martí Gironell s’ha trobat una d’aquelles històries que et qüestionen molt i molt allò del “ja està tot explicat”, i més tenint en compte que el que explica està basat en fets reals. La força d’un destí hi trobareu una història fabulosa i pràcticament increïble però certa! El cas d’un noi, d’un nano que fuig de la Guerra Civil, que amb molta sort acaba superant un viatge als Estats Units, que aterra al Hollywood més daurat i que acaba fent amistat amb icones com ara James Dean o Marilyn Monroe.

Els thrillers i la novel·la negra, amb molta sang! I si pot ser de drac…

Enguany tenim un parell de monstres dels que fan patxoca per representar el món del thriller i la novel·la negra. D’entrada, tenim un -ep! Poca conya!- Jo Nesbo reinterpretant el Macbeth de Shakespeare després que li encarreguessin l’obra per celebrar el quart centenari de la seva mort. No té Harry Hole però té sang, fetge, odi, malestar general, bruixes, drogues, encara més sang, violència, una miqueta més de sang i una trama que enganxa de mala manera. Ens el va explicar el Lluís-Emili, i li va agradar molt!

També tenim una analista de Langley amb un marit perfecte, una vida -potser no tant- perfecta però sobretot, una trama que et deixa sense respiració des del primer capítol. A Tota la veritat de la Karen Cleveland hi trobareu acció trepidant i aquella sensació meravellosa de “sé que m’està prenent el pèl, que m’està enganyant per alguna banda, i no podré parar de llegir fins que no en tregui l’entrellat” que fa que els thrillers siguin tan amics de la nit. Comences a llegir, a llegir i a llegir… i misteriosament s’ha fet de dia. Tot plegat, molt misteriós!

Una autora catalana que es cola en la novel·la negra d’enguany és la Carme Riera, que gràcies a Venjaré la teva mort i la seva protagonista, es permet agafar un relat en primera persona que la porta per uns senders del llenguatge que no havia fet servir gaire -mai?-! No és que parli barroer… és que no parla tan preciós i tan delicat! Però el llibre, el relat, el què s’explica és un tros de llibre de cap a peus! No és la que ens deixava el mar com a penyora. És la Riera que venja morts.

Per no perdre-se’n cap, aquest any repeteix -i esperem que repeteixi l’excursió a Barcelona a signar!- el Comissari Brunetti de la Donna Leon. En aquest cas, a La temptació del perdó tornem a tenir una altra història d’amor entre la Literatura, Venècia i Donna Leon. Com us explicàvem, Donna Leon ja ens té acostumats a embolcallar les investigacions sobre crims i delictes amb reflexions profundes sobre temes candents que acaben essent la raó de ser de la seva novel·la. En aquest cas, les farmacèutiques, els tractes de favor i unes quantes coses terribles més!

Apostes segures! Llibres d’aquí, d’allà, de més enllà i de tota mena!

Per començar, l’home que sempre sonava a Premi Nobel de Literatura però que no aconseguia guanyar-lo mai. L’escriptor japonès Haruki Murakami treu un llibre curt -o un conte llarg- en una edició PRECIOSA i unes il·lustracions de Kat Menschik delicioses. De què va? D’una jove estudiant que, tot fent de cambrera, coneix un vellet que li ofereix la possibilitat demanar un desig… això sí: només en podrà demanar un i se l’haurà de pensar bé per després no haver-se’n de penedir!

Una altra aposta segura per fans d’autors d’aquests que han acabat essent indispensables és el petit llibre de J.K. Rowling Una vida plena. Els beneficis ocults del fracàs i la importàcia de la imaginació. Si coneixeu fans de Rowling i Potterheads, aquest llibret -curtet i petit, amb una edició molt bonica i molt cuidada!- amb el discurs de graduació de Harvard que va pronunciar l’autora, anireu descobrint que el recorregut des de can Rowling fins a Hogwarts està ple d’esvorancs, travetes, males passades, mala sort, molta imaginació i molta perseverança.

María Dueñas va convertir-se fa uns anys en una autora del que s’anomenen “longsellers”, que són els llibres que són bestsellers durant anys i anys. Enguany torna amb Les filles del Capità, una novel·la històrica que ens relata la immigració espanyola al Nova York de mitjans dels anys 30. Aquesta autora és una d’aquelles escriptores que captiva i que té una legió de fans! Si voleu fer feliç una seguidora (perquè segurament serà més dona que home) de María Dueñas, aposta segura!

Héctor Lozano arriba amb un primer llibre que pot ser un dels d’aquest Sant Jordi. Potser no sabeu qui és perquè, més que escriptor de llibres, escriu guions. Lozano és el responsable d’un dels fenòmens audiovisuals més importants que han sortit mai de Catalunya: Merlí. Després de tres temporades, ja era hora que els Peripatètics tinguessin una continuació i Lozano ens la situa un temps després del final de la sèrie, amb en Bruno explicant-li a la seva germana Mina per què aquell professor que es deia Merlí era el millor professor del món!

Éric Vuillard ha fet un llibre que li ha valgut el Premi Goncourt. I el que ha fet és un advertiment molt seriós si mirem el retrovisor del que pot arribar a passar. Tal com Timothy Snyder relatava a Sobre la tirania, Vuillard fa una mirada enrere que fa una mica de por i tot perquè suposa un avís molt seriós del què podria arribar passar. I és que no hi ha error més llastimós que el tornar a cometre errors terrorífics del passat. En aquest cas, un repàs i un relat sobre els grans empresaris que van donar suport a Hitler perquè tirés endavant el tercer Reich i portés a Europa a la Segona Guerra Mundial.

Pel jovent, un altre fenòmen de masses! Especialment indicat per amants de la novel·la juvenil i romàntica tenim el nou llibre de Blue Jeans, conegut també per Francisco de Paula encara que aquest cop… és diferent! Aquest escriptor andalús, després d’anys i anys picant pedra i assentant les bases de la millor literatura d’aquest gènere, sembla que ha començat a fer créixer els seus personatges amb trames que van més enllà de l’amor-amor! L’institut… és institut! Però ara té intrigues i és molt més negre i adult!

Siri Hustvedt va sacsejar la societat lectora del nostre país no fa pas gaire amb un llibre que s’anomena La dona que mira els homes que miren les dones i que parlava de feminisme. No gaire després s’aturava el país sencer perquè les dones alçaven la veu per primera vegada d’una forma massiva. Després de l’èxit d’aquell llibre, Edicions 62 ha decidit recuperar, amb Els ulls embenats, l’obra com a novel·lista d’aquesta escriptora. Un llibre amb aquella prosa dels grans novelistes americans (Auster, DeLillo, McCullers,…). Una novel·la de fa anys i panys però que ha envellit molt i molt bé!

La Najat El Hachmi ha escrit Mare de llet i mel, una novel·la que ens acosta la vida de la Fàtima, una dona nascuda al Rif, al Marroc, des d’on decideix emigrar a Catalunya amb la seva filla, La filla estrangera. La novel·la ens relata què suposa aquesta experiència des del punt de vista de la protagonista, que ha de tirar endavant tota sola, sense saber llegir ni escriure i sense conèixer l’idioma del país d’acollida. També ens acosta l’enyor a la pròpia terra, a les aromes i colors de casa, la família… l’enyor quan s’està lluny. – Deliciós!

I per acabar, la “dolenta” que ha creat la Blanca Busquets a La fugitiva. Un personatge que, com ens explicava l’autora en aquest post, tot explicant-nos el llibre-, “La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista.” – Què millor que donar vida a un personatge que ja has escrit però que saps que dóna per un llibre, ella tota sola? La Mireia fuig de tot però quan és hora de llegir-la deixa a tothom -entre ells, l’Àlvaro, que ens va explicar el llibre al Nosaltres– enlluernat.

Per Sant Jordi, què us sembla regalar(-vos) llibres de no ficció?

Enguany tenim uns quants títols que no són de ficció i que val molt la pena a tenir en compte si volem regalar(-nos) una lectura interessant. Començant per un llibre a qui li senta bé el suport audiovisual: el Tot Messi del Jordi Puntí. A través d’uns exercicis d’estil, Jordi Puntí analitza qui és, com és, com es fa i com s’esdevé un jugador de futbol que, com explicava el seu autor, marcarà un abans i un després (abans de Messi i després de Messi) Se n’encarrega un autor que ja ens va fer anar cuita-corrents a la llibreria quan ens va explicar que Això no és Amèrica amb uns quants contes fabulosos.

En l’àmbit polític teniu un llibre per a fans -o no tan fans!- de la trajectòria del pediatre més cèlebre de la política catalana: en Xavier Trias Vidal de Llobatera. Un home que ha estat “ex” de pràcticament tot: alcalde, conseller, diputat del Parlament, diputat del Congreso de los Diputados,… en qualsevol cas, un home que ha viscut en la primera línia política durant MOLTS anys i que sap, sense cap mena de dubte, què és Tot el que no es volia dir. Un llibre de memòries polítiques per indagar en diverses èpoques: Pujol, Mas, govern, oposició, Aznar, Crisi econòmica, ascens de l’independentisme,… de tot!

Pels qui el tema de la no ficció us fa el pes i teniu un interès especial pel tema religiós -i no ho amagarem- especialment cristià, hi ha un nou llibre de la Pilar Rahola anomenat S.O.S Cristians que busca evidenciar i denunciar la persecució dels cristians en certs llocs del món. I parlant de cristianisme i religió, aquesta diada de Sant Jordi també trobareu el llibre Déu és jove, que recull les converses entre Thomas Leoncini i el Papa Francesc.

Més no-ficció! Un assaig que ens feia molta falta i que a més d’un de Nosaltres ens ha fet molta il·lusió: el Control de plagues de l’Enric Gomà ha arribat a les llibreries per fer(-nos a tots) un repàs de paraules que estem perdent de forma estúpida -o que estem tristament substituint de forma estúpida- per altres paraules ens semblen més… més correctes? I resulta que no ho són! Al Nosaltres ens va encantar tot i que vam discrepar amb només una cosa: una galleda no ens sembla sinònim de gibrell!

· · ·

«I si amb això no en tinc prou, què més proposeu?»
Aquí teniu “els llibres amagats” d’aquest Sant Jordi!

Aquest any hem tingut un munt de llibres molt i molt interessants. Aquí teniu una selecció de títols que potser no veureu tant a les llistes però que valen molt la pena. I els hem ressenyat tots! A continuació, l’enllaç cap al post i una línia que us el descriu.

Els metecs, de Pep Puig: Un grup d’amics particular. Aquells llibres que són com una peli dels Cines Verdi? El firma el Pep Puig, autor del Premi Sant Jordi de 2015!

Boja, de Chloé Esposito: Un llibre absorbent d’aquells que et ventiles sense voler. Més thriller que picant però… si pica, pica!

Història de la violència, d’Édouard Louis: Terrorífic i explicat amb una bellesa excepcional. El relat autobiogràfic d’una violació per part d’un dels escriptors més prometedors de França.

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet: Carlota Benet es despulla davant del món explicant qui és Benet i Jornet, i qui és Benet i Jornet quan arriba l’Alzheimer.

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró: la segona part del llibre Els embaixadors, amb una nova aventura del capellà que -com el del Joan-Lluís Lluís, es va carregar Francisco Franco

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll: un viatge a l’atiga Grècia de la mà d’Heràclit, el seu esclau i Pep Coll, l’autor de Dos taüts negres i dos de blancs.

Un petit país, de Gaël Faye: l’estrena com a novel·lista del raper de burundi Gaël Faye. Un autor africà subsaharià que ens parla del seu continent. Un petit luxe amagat.

Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella: té alguna cosa de “peli de enredos”. Amb una mica més de sang i accent nord-americà potser podria arribar a ser un film dels Germans Cohen?

La netedat, de Sebastià Alzamora: el retorn -per fi! Obscur, això sí!- d’Alzamora a la palestra de la Poesia. Amants del gènere, no us el perdeu!

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas: fans de l’economia, l’assaig i la política, aquí teniu les raons de la cúpula de la conselleria d’Economia que va haver de fer les retallades pressupostàries quan no es podia fer res més.

Els romanents, de Victor Garcia Tur: el Premi Just Casero de Novel·la Curta del responsable d’un llibre meravellós, Els ocells. Aquest no és tan lleuger o tan fàcil… Però és molt bo!

· · ·

Sigui com sigui, feliç Sant Jordi. Us esperem al Nosaltresllegim!

❤️📚🌹🐉
Amb pluja, roses i llibres / celebrem la festa gran,
que ningú en quedi fora, / ni els d’ara ni els qui vindran.

Tot Messi, de Jordi Puntí

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Macbeth, de Jo Nesbo

Acceptar el repte de reescriure una de les obres més conegudes de Shakespeare no és qualsevol cosa. Jo Nesbo explica en una entrevista que quan li van proposar escriure una novel·la emmarcada en el Projecte Hogarth Shakespeare va posar com a condició que fos, precisament, Macbeth.

Tots coneixem, poc o molt, l’argument de Macbeth. No tant com en els països on és lectura escolar obligada, però les impactants bruixes profètiques del començament, les mans tacades de sang inesborrable o la follia dels espectres presents en el banquet són imatges que queden impreses a la memòria si s’han vist, escoltat o llegit alguna vegada.

No resulta estrany que un autor amb tanta experiència en crear mons tèrbols, amb personatges de moralitat ambigua se senti atret per escriure una història amb un desenllaç que tots els lectors coneixen però que no poden deixar de seguir pas a pas.

Shakespeare, en ple segle XVII, situava l’acció a l’Escòcia semillegendària del segle XI. Jo Nesbo, des del segle XXI, ens trasllada als anys 70 del segle XX, en una ciutat inconcreta situada en el món plujós, amb un passat industrial decadent, que podria ser ben bé el nord-est d’Anglaterra, Noruega o a la mateixa Escòcia.

Macbeth no és un noble militar, és un policia de baixa extracció social molt enamorat i alhora dominat per Lady. Duncan no és el rei sinó un cap de la policia que voldria restaurar l’ordre i la moralitat en una ciutat que, amb milers de persones que han perdut la feina, està dominada pels poderosos que controlen el joc i la fabricació i distribució de drogues. Els cossos policials naveguen per aquestes aigües tèrboles en què es fa difícil distingir entre corruptors i corruptes. Les bruixes, que són estranys personatges -mig prostitutes, mig travestis-, fabriquen potents drogues amb fórmules que inclouen els elements que ja barrejaven les del segle XI.

Nesbo, a l’entrevista que esmentava al començament, afirma que una cosa que el va atreure la primera vegada que va veure Macbeth és que el personatge que comença captant les simpaties de l’espectador de sobte, passa a ser el dolent. Shakespeare ha sabut manipular el públic i si alguna cosa li agrada i sap fer magistralment Nesbo és fer anar el lector per on ell vol. L’autor nòrdic crea una història com la de Bonnie i Clyde, on els dolents ho són molt i, malgrat tot, desperten l’empatia del lector. Tal com diuen les bruixes de Shakespeare tot just començada l’obra de teatre “El lleig és bell i el bell és lleig”.

Els enfrontaments armats, els incendis, els assassinats a sang freda, els escenaris de luxe insultant, la traïció, l’ambició desfermada, la follia, el suïcidi, la reflexió amarga i lúcida sobre la condició humana; tot allò que es pot esperar d’un thriller ben negre i també d’un drama de Shakespeare ho trobem al llarg d’aquestes 600 planes d’acció trepidant.

Garanteixo que en acabar de llegir el llibre us costarà escatir on és la lletjor i on és la bellesa. I que no trobareu a faltar Harry Hole.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Macbeth, el thriller de Jo Nesbo basat en el clàssic de Shakespeare.

Títol: Macbeth
Autor: Jo Nesbo
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-7588-704-3
Preu: 20,90€

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Tota la veritat, de Karen Cleveland

De tant en tant arriba un thriller d’aquells que segresta. I et segresta amb ganes, et manté despert a les nits i et deixa amb una síndrome d’Estocolm d’aquelles que acabes casi desemparat quan tanques el llibre… Aquest és el cas de Tota la veritat, de Karen Cleveland.

La protagonista, la Vivian Miller és analista de la CIA a Langley i treballa al departament de contraespionatge rus (ep! Els dolents ja no són islamistes radicals sinó els russos… un signe dels temps que corren?) a la seu central de l’agència d’intel·ligència nord-americana. La Vivian està casada amb en Matt i tenen 4 fills. Ella té una feinada de por en un món d’homes i una feinada que tampoc pot explicar a casi ningú perquè pertany a un món d’espies. Ell és el marit perfecte. Fins que…

Fins que al primer capítol de la novel·la, tot llegint com és la Vivian i la seva vida, descobrim que, en una acció del seu grup de contraespionatge rus, un dels seus objectius té en la seva llista de col·laboradors en Matt, el marit perfecte de la Vivian.

A partir d’aquí, tot el que us pugueu imaginar -i la veritat, poc us puc explicar per no aixafar-vos res! Com ja us he dit, és un segrest meravellós.

Un llibre que atrapa de forma formidable amb una protagonista que recorda una mica la protagonista de Homeland -una dona brillant en un món d’homes- però que també té com a objectiu vital una lleialtat fèrria cap a tot el que estima: els seus fills, el seu marit, la seva família, els seus companys de feina, els seus amics, i el seu país.

I doncs, en una situació com aquesta, què ha de fer la Vivian? La informació que només ella coneix -ni tan sols els seus companys d’equip- apunta cap al seu marit com a un possible espia enemic… L’ha de delatar? Li ha de preguntar? És un espia rus? És una informació falsa per tal de crear desinformació dins la CIA? És un de l’agència infiltrat entre els seus enemics?

Karen Cleveland ens ofereix un thriller en l’òrbita de La vídua de la Fiona Barton i amb prou “noir” com per fer-nos recordar el hitchcockià Headhunters, de Jo Nesbo. En aquest cas però, amb una dona forta i una protagonista potent, de fortes conviccions. Una protagonista que és dona i mare, però que també és membre de l’organització d’espionatge més important del món. Una dona que ha de fer front a la veritat… però que primer haurà de descobrir com és Tota la veritat per poder ser fidel a qui estima i ser conseqüent amb sí mateixa.

La pregunta és: fins on creieu que està disposada a arribar per conèixer tota aquesta veritat, especialment quan les incògnites la toquen tan de prop?

Aquest llibre no és un thriller d’espies amb traïcions i mentides. És un segrest literari. No et deixa anar. Comença amb el capítol que us explico i manté la tensió fins el final. I sabeu què? És meravellós trobar-se llibres com aquests de tant en tant! Fans del thriller, esteu d’enhorabona! A més, llegiu-lo ara, abans que arribi al cine amb la Charlize Theron fent de Vivian Miller!

Normalment us diriem allò de feu clic per llegir el primer capítol… Però és que, en aquest cas, seguir aquest enllaç us farà venir ganes de llegir-lo sencer: aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Tota la veritat de la Karen Cleveland.

Títol: Tota la veritat
Autor: Karen Cleveland
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2360-1
Preu: 19,50€

Un amor, d’Alejandro Palomas

Abans de començar, us he de dir que no puc ser imparcial amb aquest llibre. Vaig descobrir les novel·les d’Alejandro Palomas farà uns dos o tres anys i des de la primera fins l’última que ha caigut a les meves mans les he llegit amb la confiança que sabia que m’ho passaria molt bé fent-ho.

L’univers de l’Amàlia, l’absoluta protagonista d’aquesta família, el vaig descobrir amb Un gos -vaig començar pel segon títol de la sèrie- i el vaig anar fent més gran amb Una mare. I, tot i que tots dos em van agradar molt, el meu preferit és Un gos, segurament pel moment vital en què el vaig llegir però també perquè a mi que m’agraden els animals (jo sóc de gats), em va deixar molt sorpresa sentir-me tant reflectida en les paraules d’en Fer, l’amic humà d’en Rulfo. Aquella forma de descriure l’estimació per l’amic animal era màgica i t’arrossegava en un huracà d’emocions al llarg de tota la novel·la.

Així que, coneixent aquest amor incondicional per l’Amàlia, en Fer, la Sílvia i l’Emma, però també pel Rulfo i la Shirley, segur que podeu imaginar molt bé quina va ser la meva alegria quan es va anunciar que Un amor, aquesta tercera part, era la guanyadora del premi Nadal 2018.

Però anem per feina. He de parlar-vos d’Un amor.

Com us deia, ens retrobem amb l’entranyable Amàlia, una dona en la setantena, mare d’en Fer, la Sílvia i l’Emma. L’Amàlia és una dona menudeta, fràgil a primer cop d’ull i que ressalta per les seves característiques físiques primer -és albina- i per la seva forma tan especial de veure i viure la vida. De l’Amàlia també sabem que és divorciada i que faria qualsevol cosa per veure que els seus fills són feliços. En aquesta ocasió, la narració transcorre al voltant del dia en què l’Emma, la germana mitjana, ha de casar-se, dia que també coincideix amb l’aniversari de l’Amàlia. Però no tot serà tan fàcil, una dramàtica notícia arribarà per enfosquir la celebració.

I aquí és on Alejandro Palomas desenvolupa la seva màgia perquè aconsegueix un cop més convertir un fet habitual i normal en quelcom que arrossega el lector cap a un huracà d’emocions fent-lo passar per la nostàlgia, el riure, la tendresa, el drama… en una proporció tan equilibrada al llarg de la novel·la que deixa en el lector un molt bon gust de boca quan s’acaba.

No us ho penseu més. Si no ho heu fet ja, aposteu per aquesta novel·la, val molt i molt la pena.

I un cop més, Alejandro, milions de gràcies!

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Un amor de l’Alejandro Palomas.

Títol: Un amor
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Nadal 2018
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2352-6
Preu: 20,50€

La dieta de les emocions, de Neus Elcacho

La Mariona torna al Nosaltresllegim amb una de les seves passions: el menjar i la digestió! Més enllà del comentari desafortunat per introduir el seu escrit, aquí hi trobareu una ressenya d’una mena de llibre que no expliquem gaire: el llibre pràctic.

Aquí teniu La dieta de les emocions, de Neus Elcacho:

No hi parem massa atenció però frases com “Menjar per pensar, pensar per menjar” o “Ets el que menges” defineixen de forma clara el que suposa per al nostre cos l’alimentació.

Tenim pressa, mengem ràpid, sense horaris, ja no cuinem. Molts es veurien identificats dins d’aquests estereotips. Però cada vegada més gent es preocupa del què menja i com ho menja. L’ecologia i el menjar de proximitat estan de moda.

Cada vegada són més els que s’adonen que una dieta correcta et fa donar el màxim de tu mateix.

Neus Elcacho, dietista integrativa i coach nutricional ens explica en el seu llibre, la dieta de les emocions quines són les claus per trobar l’equilibri mental i emocional a través de certs aliments. La seva filosofia consisteix a tractar ment i cos com un tot, treballant les emocions l’alimentació i l’exercici.

Per aquells que vulguin aprofundir en com el cos metabolitza certs aliments, com processa el que ingerim diàriament, trobaran explicacions científiques que aportaran llum en el complicadíssim mon de la digestió.

També hi trobareu explicació a alguns símptomes que potser heu experimentat i que desconeixíeu que estaven relacionats amb el que havíeu menjat.

Tots acostumem a menjar de 3 a 5 vegades al dia. No a tots ens agrada cuinar. Sovint no mengem el que hauríem i sovint abusem d’alguns aliments, ho sabem, en som conscients i tot i així ho seguim fent. Tenim tanta facilitat en trobar aliments super processats, ho tenim tan a l’abast que no fem l’esforç de renunciar-hi. Alguns aliments els associem a la felicitat i alguns ens hi confessem addictes. També manifestem fàstic. Tenim en general una relació ansiosa amb el menjar. Una amistat poc saludable.

La majoria hem fet alguna mena de règim durant la nostra vida.. Hem anat al dietista quinzenalment i hem preparat taules on anotem tot el que hem menjat. I tot i així,  encara hi ha moltíssims aspectes de l’alimentació que desconeixem.

Sempre he pensat que a l’escola ens haurien d’explicar una mica millor tot el que comporta l’alimentació i com ho processa el nostre organisme.

Crec que la Neus n’és molt conscient d’aquesta carència educativa i a banda de donar consells en la dieta ens dona pautes per dormir millor i en general per viure una mica més feliços. Esteu davant d’un bon manual d’instruccions, que no de distraccions. 😃

Ja us ho adverteixo, si no hi poseu força de voluntat, aquest llibre es farà feixuc. De poc us servirà. Si sou dels que us sobra algun quilet, llegint aquest llibre potser us adonareu que el que us falta no és fer una dieta, sinó ser una mica més feliços. La Neus us hi ajudarà.

I si arribeu al final, no us perdeu el receptari.

Qui dorm a taula i menja al llit no té el seny complit.
El menjar reescalfat, doneu-li al gat!

Aquí teniu els primers capítols de La dieta de les emocions de la Neus Elcacho.

Títol: La dieta de les emocions
Autor: Neus Elcacho
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2338-0
Preu: 17,95€

Boja, de Chloé Esposito

La Míriam ens ressenya el llibre Boja, de Chloé Esposito. Mireu si li ha agradat la primera part que ja ens està demanant la segona -i encara no ho sap, però també ens demana la tercera!

Boja és una novel·la diferent a tot el que he llegit fins ara. La protagonista, l’Alvina Knightley és una dona que s’està enfonsant vitalment i que viu a un Londres. La seva germana bessona, la Beth, amb qui era inseparable, viu una vida d’aquelles que totes voldríem amb un marit perfecte, milionari i en una Sicília idíl·lica. Eren inseparables però des d’un incident a Oxford, que ja no és el mateix.

Enmig d’aquest enfosament, l’Alvina rep un correu electrònic de la seva germana. Un mail que li canviarà la vida.

És aquí quan comença una setmana boja. L’Alvie adopta, llavors, la identitat de la Beth amb la seva vida perfecta, i es peta totes les regles que us pugueu imaginar. Una setmana boja per una dona que està… boja?

A l’inici vaig pensar que aquest llibre seria novel·la eròtica a l’estil de la Jodi Ellen Malpas, la Megan Maxwell o altres escriptores del gènere Chick-Lit però Chloé Esposito va més enllà: això té més de thriller que d’eròtica!

Durant el llibre anirem descobrint que ningú no és qui sembla. I ho anireu veient amb tots els personatges que van apareixent: l’Ambrogio, en Salvatore, en Nino…

No us puc explicar gaire més, però només us diré que el primer que vaig fer a l’arribar al final de la història va ser preguntar al Nosaltresllegim on era el segon llibre, per poder seguir llegint.

Resulta que encara no l’han publicat però jo ja estic boja per llegir-lo!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Boja, de Chloé Esposito per poder començar a llegir.

Títol: Boja
Autor: Chloé Esposito
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2334-2
Preu: 19,50€

La temptació del perdó, de Donna Leon

Torna Donna Leon i això vol dir que torna Brunetti (i família) que tornen el vicequestore Patta, la signorina Elettra, el fidel Vianello i el gran personatge que sempre ho emmarca i explica tot: la meravellosa i decadent ciutat de Venècia. La commisario Claudia Griffoni, eficient i napolitana, que afegeix un contrapunt meridional a les recerques és un excel·lent fitxatge que, confinada en un despatxet petitíssim, s’afegeix a l’equip en els darrers llibres.

Donna Leon ja ens té acostumats a embolcallar les investigacions sobre crims i delictes amb reflexions profundes sobre temes socials i polítics candents que acaben essent la raó de ser de la seva novel·la.

Aquesta vegada això és especialment manifest i el títol del llibre és un molt encertat anunci del tema de fons: és lícit perdonar les accions il·legals quan les circumstàncies personals inclinen a fer els ulls grossos?

Engega l’acció amb la denúncia que fa una dona angoixada per la sospita que el seu fill adolescent -alumne d’una escola privada elitista- té problemes amb la droga. Tot seguit es produeix un estrany accident: un home apareix amb un gravíssim cop al cap en una de les escales que serveixen de pont en un carreró de Venècia i tot fa pensar en una agressió intencionada. Aquest home resulta ser el marit de la dona denunciant i pare del noi adolescent.

Estirar aquest fil condueix a destapar diferents fets relacionats amb fraus al món de la medicina, la seguretat social, els farmacèutics, la revelació de secrets de les investigacions, la violència sobre les dones, les martingales legals per evitar esquitxar-se en temes espinosos…

El commisario Brunetti que, d’acord amb la seva afició per la lectura dels clàssics, està rellegint l’Antígona, ensopega amb els dilemes que planteja Sòfocles entre Creont i Antígona. I Sòfocles no dona respostes. Fa preguntes.

Paola li diu

Pensa en l’Antígona que estàs llegint. Qui té raó? Antígona? Creont? Ningú no en surt perjudicat del que fa ella, per tant se li ha de permetre violar la llei? Ella diu que obeeix la llei dels déus, que fa el que la humanitat considera correcte, per tant, pot violar la llei?
En Brunetti no va respondre. De fet, no tenia cap resposta, i el llibre tampoc. A l’obra s’hi feien preguntes I es demanava al lector que hi reflexionés, que respongués si s’hi atrevia

I després d’un breu diàleg Paola afirma:

Per això a la gent li agraden les novel·les (…) A la majoria de novel·les, les coses les explica un narrador, que diu per què la gent ha fet el que ha fet. Estem acostumats a aquesta veu, estem acostumats que ens diguin què hem de pensar sobre el que ha passat I el perquè la gent ho ha fet
-Sembla que no t’agradi gaire -va dir en Brunetti.
-És que no m’agrada. És massa fàcil, no hi ha espai per pensar. I al final, és tan diferent de la vida real, tan fals…
– Per què?
– Doncs perquè a la vida real no hi ha cap narrador, està plena de mentides I de mitges veritats, o sigui que no sabem mai res del cert. I això m’agrada.

pp. 318-319

Brunetti ha constatat que pràcticament totes les persones que han aparegut a la novel·la, dins i fora la Questura han hagut de prendre decisions problemàtiques al marge o en contra de la llei. I ell acaba optant per… no us diré ni què ni com!

I us preguntareu ¿això és una novel·la negra? Doncs sí i molt bona. Donna Leon i Venècia, per més vegades que s’hagin visitat, mai no deceben.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Donna Leon i Brunetti.

Títol: La temptació del perdó
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7663-8
Preu: 18,50€

Recorda sempre això, d’Antoni Carrasco

Últimament Empúries està traient a la llum una sèrie de títols de narrativa que caldria destacar i donar l’enhorabona a la persona pertinent. Un cop més, la tria de publicar aquesta obra ha estat una decisió excel·lent per molts motius.

No començaré per la història sinó per la forma de narrar. Antoni Carrasco té un estil peculiar que fa que m’enganxen les seues històries. Tanmateix com va ser a La segona lluna, en poc més de 100 pàgines l’autor engega tres històries aparentment independents que es van complementant i fan de tres relats un únic fil narratius per al goig dels lectors. Quelcom semblant podem veure a Recorda sempre això, on podrem veure com cada un dels set contes que hi trobem és un capítol de la història del personatge, qui és protagonista i narrador. La forma de narració també ens recorda al llibre citat adès, clar i amb fermesa sense esquivar cap tema incòmode ni feridor per al protagonista. En conseqüència, el lector té la sensació de trobar-se en la situació de dubtar si la història que ens presenten és una mena de biografia o és del tot inventada.

Recorda sempre això és el relat de la relació que té el narrador amb els pares al llarg dels anys, des d’una primera etapa situada a la caserna grisa i sòrdida de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —capítol que em sembla una joia— fins al viatge a Terra Santa amb el pare, passant per un episodi que narra aquell servici militar que a alguns tan lluny ens agafa.

No he tornat a entrar a la caserna des que en vam marxar. Un dia, la meva mare em va comentar que jo ara, si hi anés, no hi reconeixeria gaire cosa, que el pati era ple de cotxes i que, després d’enderrocar-ho tot, l’havien reconstruït sencera.

En aquest llibre no espereu que hi hagi finals entrebancats que fan un gir de 180 graus amb personatges que apareixen del no-res i que de cop i volta són vitals, no. Antoni Carrasco t’obliga a fer una lectura atenta, sense botar-nos paraules ni detalls. Els finals queden oberts, atorgant cert protagonista al lector, que amb els fets que ha llegit en construirà un o un altre. L’estil no deixa lloc als enlluernaments, ni unes formes barroques que et puguin distreure d’allò important. Carrasco demostra una gran capacitat d’observació com a narrador per fer valdre uns detalls que als nostres ulls passen desapercebuts. Amb una escriptura estructurada, sense gens d’interès per desconcertar-nos, Carrasco posa en ordre el passat per fer-nos entendre el present.

Un llibre totalment recomanable, tant per l’estil com per la forma, amb unes descripcions interiors que et fan créixer a mesura que ho fan els personatges, com si narrador i lector tingueren el mateix grau de protagonisme.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Marian Vayreda de l’Antoni Carrasco.

Títol: Recorda sempre això
Autor: Antoni Carrasco
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi Marian Vayreda 2017
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-30-2
PVP: 17,50€