La vida dels elfs, de Muriel Barbery

04-09-2015 publicat per Marta Gil

lavidadelselfsSetembre està sent un bon mes per a retrobar-nos amb personatges i escriptors! Després de recuperar la Lisbeth Salander, tot i que en un gènere a les antípodes de la novel·la negra, torna una escriptora que el 2007 va sorprendre a tothom amb L’elegància de l’eriçó, una novel·la curta que va ser reconeguda aquell mateix any amb el Premi dels Llibreters Francesos. Parlem de la Muriel Barbery.

Aquest any es publica La vida dels elfs, una història que s’endinsa en el terreny fantàstic, però amb tints més realistes dels que pot donar a entendre.

En aquesta història, la Muriel Barbery ens presenta dues nenes de dotze anys, la Maria i la Clara, criades ambdues fora de les llars on van néixer i estimades com les que més. La Clara és educada a Roma després de que els seus tutors detecten en ella un grandíssim talent per la música, mentre que la Maria es cria a la Borgonya, on desenvolupa també un poder extraordinari.

Al voltant de les dues nenes anirem trobant personatges -humans i elfs- que marquen profundament les seves vides i els seus pensaments i que les ajudaran al llarg de la seva curta vida. I és que la Clara i la Maria tenen una connexió especial amb el món dels elfs, una connexió molt més important del que mai podrien imaginar i que ha de servir per superar l’enfrontament en què es veuran atrapades. Una guerra que ha de destruir la humanitat.

La vida dels elfs ens ensenya un camí, el de la Clara i la Maria, però que no deixa de ser el camí que hem de fer tots els humans un moment o altre: l’aprenentatge per descobrir qui som i com les nostres accions i decisions poden salvar-nos o destruir-nos.

Muriel Barbery no ha escrit una novel·la fàcil, de lectura plana, sinó que ens convida a llegir entre línies per tal que cadascú tregui les conclusions que consideri més oportunes. Si accepteu el repte de la lectura, us trobareu amb un joc d’idees i situacions que van més enllà de frases simples. Endinseu-vos dins del màgic món de la Clara i la Maria i gaudiu-ne! Us agradarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir La vida dels elfs.

Títol: La vida dels elfs
Autor: Muriel Barbery
Editorial: Edicions 62
Col·lecció El Balancí
Traductors: Anna Torcal García | Salvador Company Gimeno
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-297-7454-2
PVP: 18,90€

La filla estrangera, de Najat El Hachmi

02-09-2015 publicat per Lluís-Emili

lafillaestrangeraLa novel·la està escrita en rigorosa primera persona. Tan rigorosa que l’he rellegit i no he sabut trobar el nom de la protagonista-narradora enlloc.

Comença quan la protagonista, amb uns 17 anys d’edat, acaba els estudis a un institut de Vic. Ha tret notes brillants als estudis i s’ha fet una mica famosa perquè ha tret una de les millors notes a la Selectivitat i un periodista es va fixar en els cognoms i la va entrevistar, després n’hi va haver d’altres que també ho van fer i al final la Televisió i tot. És, doncs, “la noia marroquina del nou i mig de la Selectivitat”. Ella no en fa gaire cabal, ja que no li costa gens aprendre: té el cap lleuger, que és la traducció aproximada d’espavilat en la llengua de la mare.

Llegeix apassionadament des de Nietzsche i Fromm fins a Montserrat Roig, Joyce, Marçal, Rodoreda i Pla, i té llargues converses sobre aquests temes amb un company de l’Institut, que anomena A i prou, per qui sent un cert enamorament adolescent, tot i que acabarà descobrint que no serà capaç de “deslliurar-la del drac”.

Després d’un moment crític s’adona que no és capaç de trencar amb la seva mare i el seu món de marroquina rifenya analfabeta, que fa servir una llengua que és “del tot aliena al paper, que es transmet per l’aire sense deixar rastres de cap mena”.

Decideix, per amor a la mare, seguir el camí que ella, i tota la comunitat, esperen d’una dona com cal. Abandona la lectura, els estudis, busca feina i es disposa a casar-se amb l’home que des de petita li ha estat destinat: el seu cosí El Driss, vint anys més gran, no pas un vell. D’aquesta manera farà feliç la mare que viu pendent de la consideració que en tinguin al poble, el cosí podrà tenir papers mitjançant el reagrupament familiar i la mare quedarà alliberada de la responsabilitat de pujar la noia: ara la responsabilitat recaurà en el marit.

Intenta convertir-se en analfabeta però no se’n surt. I la llengua per ella és una cosa omnipresent. Sempre parla de la llengua de la mare i la llengua d’aquí que és en la que ella pensa, escriu i parla perfectament, amb el deix de la Plana ben perceptible. I constantment fa observacions de com es diuen les coses, els objectes, els menjars, els girs, buscant-ne les equivalències sovint per aproximació. No una ni dues; no les he comptat però segur que sobrepassen de molt el centenar.

No continuaré amb l’argument. No vull fer allò d’aixafar la guitarra, traducció poc afortunada del mot “spoiler”.

Jo crec que el llibre es pot definir de diverses maneres. En primer lloc la dona, les dones, ocupen gairebé tot l’espai. La dona marroquina, però també -i molt- la dona genèricament. Tot llegint el llibre anem descobrint que les formes d’organització social radicalment masclistes dels marroquins -quan viuen aquí i quan continuen al poble- no fa tant les teníem ben a la vora.

La nostra protagonista cita Maria Mercè Marçal i diu que ella també “pot agrair a l’atzar haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. I ella creu que ha d’afegir un quart do. No l’explicita però no cal: òbviament es refereix a formar part d’un col·lectiu estrany en llengua, tradicions, vestits, religió…

Del món dels homes marroquins immigrats, “dels cabells arrissats i bigotis” que diu ella, en parla poc i en surt ben mal parat. I els homes, al poble, no gaire millor.

Naturalment el llibre se’l pot definir com un inestimable testimoni d’una realitat, la comunitat marroquina (concretament rifenya) vivint en una ciutat petita on ningú no es considera racista (a la novel·la no hi surten energúmens) però amb més barreres i subtils humiliacions de les que sembla: els episodis de la recerca de pis, la ETT o el Primer Fòrum Intercultural, al qual la convoquen perquè parli sobre els problemes dels marroquins i on acaba veient que es tracta dels problemes que provoquen els marroquins.

A mi, que no sóc dona, m’ha interessat moltíssim. Haig de reconèixer que compartir la passió per les paraules m’ha provocat una altíssima empatia. I el tema de la cosificació de la dona en gairebé totes les cultures i nivells socials, també.

Si tot això creieu que és del vostre interès llegiu i recomaneu aquest llibre. Jo ho estic fent.

Títol: La filla estrangera
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi Sant Joan 2015
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€

La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3), de Stieg Larsson

28-08-2015 publicat per Nosaltresllegim.cat

millennium3A mi em va caure l’encàrrec de l’incansable Martí de ressenyar el tercer volum de la trilogia Millennium. I ara em toca a mi preguntar-me: què puc escriure que no s’hagi dit ja i que no hagi comentat la Marta Gil sobre els dos primers volums?

Jo ja havia llegit la trilogia sencera i vist la versió cinematogràfica. I vaig pensar: “el fulleges, el repasses i ja està fet en un plisplas”. Doncs no.

No he pogut deixar-lo ni tan sols quan hi ha descripcions que podrien semblar accessòries. No hi ha “palla” per farcir les trepidants i enrevessades 847 planes que he rellegit de cap a peus.

No us el perdeu.

Seguireu la crisi de la revista arran del fitxatge de la insubstituïble Erika Berger per fer de redactora en cap d’un gran diari carca. N’hi passen de totes i no us dic com acaba.

També coneixereu un nou personatge: la Rosa Figuerola, membre de la Säpo (la CIA sueca), addicta a la musculació i que fa una estreta amistat amb el periodista Mikael Blomkvist.

Gran part del llibre, la Lisbeth se’l passa convalescent d’una operació per treure-li una bala del cervell, en una habitació d’hospital, aïllada i vigilada per tal que no pugui comunicar-se amb ningú, però no tothom li va en contra. L’enginy del periodista amic i algunes complicitats, permet que prengui contacte amb la seva colla de hackers per ficar-se als passadissos més recòndits i protegits de la Policia, dels fiscals corruptes, dels psiquiatres comprats…

Llegint el llibre aprendreu com funcionen les clavegueres en països que, vistos i idealitzats des d’aquí, suposem exemplars. Naturalment res de tot això no tindria cap sentit sense la presencia de gent honesta en aquests mateixos racons del poder, clavegueres incloses. Potser és això el que hem d’envejar dels països idealitzats?

L’ultim terç del llibre és d’una tensió formidable i passa primer per la batalla plantejada als tribunals de justícia i, finalment a una lluita real en els termes més durs que ens puguem imaginar.

A les darreres pàgines torna la calma. Encara que, coneixent els personatges, podem preveure que en el futur es veuran immersos en imprevisibles conflictes.

Títol: La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Pau Joan Hernández
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-664-1998-7
PVP: 22,50€

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2), de Stieg Larsson

26-08-2015 publicat per Marta Gil

millennium2Fa un parell de dies, quan us explicava a la ressenya d’Els homes que no estimaven les dones la meva trobada amb les històries de Stieg Larsson, us deia que la primera novel·la de la sèrie produïa l’efecte llegir-menjar-dormir (i menjar i dormir poc, tot s’ha de dir). I si vau ser dels que us vau quedar enganxats a les aventures de la Lisbeth Salander recordareu que en aixecar el nas del llibre, el primer que us va venir al cap va ser un “I ara què? Ja està? No n’hi ha més?”.

Per sort, sí que n’hi havia més. I va arribar molt poc després de la primera novel·la. En català, el segon Millennium només el vam haver d’esperar sis mesos. La raó? Doncs per una d’aquelles curiositats de la vida o, més aviat, el saber fer dels editors, que van saber veure el potencial i no ens van fer esperar gaire. En un any i mig i just un mes abans de l’estrena de la versió sueca de la pel·lícula, ja podíem tenir a casa la trilogia completa.

Els seguidors de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist estàvem d’enhorabona.

Malauradament, la sèrie Millennium va quedar interrompuda quan Larsson ja havia començat a escriure la quarta novel·la. El 2004, amb només 50 anys, i just quan havia entregat la que seria la tercera part, va patir un atac de cor i va morir. Larsson no va arribar a veure l’èxit de la seva literatura ni la versió que el 2011 la indústria cinematogràfica americana va fer d’Els homes que no estimaven les dones.

Però centrem-nos en aquesta segona part: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que tot just havíem acabat amb Els homes que no estimaven les dones esperàvem i desitjàvem trobar-nos envoltats per un nou misteri que enganxés tant com el de la desaparició de la Harriet Vanger i en el qual la Lisbeth Salander tornés a donar el do de pit per revelar el final. Però ens vam trobar amb una sorpresa. I és que, durant la major part del llibre, la Lisbeth desapareixia com a personatge actiu i es convertia en un secundari.

Però quin secundari!! Al contrari del que es pot pensar en un primer moment, aquesta estratagema ens porta el més interessant de la novel·la: descobrir com és que la Lisbeth és com és, fa el que fa i estima i odia com estima i odia. Descobrim el seu drama i la seva raó de ser. Descobrim què amaga la Lisbeth en una història igual o més terrible que la que Larsson va desenvolupar al primer volum de la sèrie Millennium, una història on trobarem uns personatges moguts per interessos propis i capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. Sense remordiments pel mal que puguin fer al seu voltant.

Amb aquesta segona entrega, Larsson continua fent el que més m’agrada del seu estil: retrata una societat on hi ha, com a tot arreu, personatges foscos que només pensen en ells mateixos. Terribles, al cap i a la fi.

I és que Millennium és novel·la negra, i de la bona.

Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Albert Vilardell
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-664-1997-0
PVP: 22,50€

Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1), de Stieg Larsson

24-08-2015 publicat per Marta Gil

millennium1Fa quatre dies, quan en Martí em va proposar de fer la ressenya dels dos primers Millennium, vaig pensar: “I ara, què diràs que no s’hagi dit ja d’aquesta sèrie? Com t’ho faràs venir per parlar d’uns llibres que tothom coneix?”. I és què segurament és així, bé sigui perquè ja els heu llegit o bé perquè heu vist les pel·lícules, se’m fa difícil creure que quedi gaire gent que no conegui les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander.

Així que, tiraré una mica de records, més que d’explicar-vos de què va la història.

Veureu, en el meu entorn, normalment sóc jo la que recomana llibres, els llegeixo abans que ningú i els puc anar dibuixant als estants dels meus amics o familiars, així que quan passa a la inversa em queda bastant gravat el moment i la persona que se m’avança en el descobriment. El cas d’Els homes que no estimaven les dones és un d’aquests moments especials. Me’l va recomanar una bona amiga, la Lourdes, companya també de feina, a qui ara li falta temps per llegir però que és força aficionada a les bones històries de ciència ficció. Doncs bé, em vaig fixar que durant una temporada només treia el nas d’un llibre per allò que se’n diu menjar i dormir… I jo, encuriosida, li vaig demanar que m’expliqués de què anava aquell llibre. Només em va dir això: “Llegeix-lo”. No em podia explicar res més. I després em va dir: “Però un cop comencis, ja no el deixaràs fins al final”.

Quanta raó!! La primera part de la sèrie Millennium explicava una història fosca, amb personatges tèrbols i molt sinistres, amb una psicologia interior terriblement allunyada del que se suposa que ha de ser una persona normal. Stieg Larsson dibuixava uns autèntics psicòpates i aconseguia de forma magistral que el lector no volgués deixar de seguir la lectura, tot i sabent que en algun moment aquell fil argumental acabaria d’una manera brutal i dolorosa.

I és que el títol del llibre ja ho diu tot: Els homes que no estimaven les dones.

Per aquells que encara no conegueu Millennium, si us endinseu en aquesta lectura, us trobareu amb un misteri: la desaparició d’una noia, la Harriet Vanger de qui el seu tiet n’estava molt i que demana a en Mikael Blomkvist, un periodista en hores baixes, que reprengui la investigació de la seva desaparició. A partir d’aquí, anirem descobrint els draps bruts de la família Vanger de la mà del Blomkvist, que es troba amb la col·laboració inesperada i inestimable de la Lisbeth Salander, una noia amb unes habilitats molt especials per a fer servir els ordinadors.

No us explico més. Diré el mateix que em va dir la Lourdes a mi: Llegiu-lo!

I si ja l’heu llegit, feu com jo i rellegiu-lo. Les segones lectures, sobretot aquelles que suporten el pas del temps (i creieu-me, aquesta n’és una), ens mostren coses que no vam veure el primer cop.

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Alexandre Gombau Armau | Núria Vives Colom
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-664-1996-3
PVP: 22,50€

Pàgines: 1234567...203040...Last »