Josep Capsir ens explica el seu llibre ‘Els fills de l’Atlàntida’

De tant en tant tirem la canya als autors. És allò que deia l’Eva de Plats Bruts: “si passa, passa; i si passa, què passa?”. Doncs això: li vam dir a en Josep Capsir si ens volia explicar el seu llibre, Els fills de l’Atlàntida, i ens va dir que sí! Aquí teniu el seu escrit:

L’home humà actual és el resultat d’una evolució que abasta milions d’anys. S’estima que les primeres espècies del gènere homo van habitar la terra durant el Pleistocè, fins i tot podria ser que fos abans, però posats a concretar, podríem establir que va ser fa dos milions d’anys quan aquests antecessors van començar a deixar-nos pistes de la seva existència. Un període molt llarg d’evolució.

Cap a l’any 6000 a.C. i el 2500 a.C, l’home antic tot just havia après a fer foc, a construir barraques fràgils i a caçar amb artefactes improvisats amb restes d’ossos i pedres. Milions d’anys d’evolució per ser un simple animal hàbil per aquells temps. Resulta curiós doncs, que en un lapse històric tan curt –un parell de dotzenes de segles-, aquest espècimen comença a aixecar construccions gegantines i simètriques que encara avui segueixen en peu. L’home aprèn a conrear, a pasturar, a aprofitar les lleres dels rius per assentar-se permanentment; també s’interessa per l’astronomia i desenvolupa una ciència abstracta: les matemàtiques. També comencen a escriure i a establir codis orals comuns per a la comunicació. Es desplacen pels mars amb embarcacions impossibles, es vesteixen amb teles, conserven el foc, aprenen arts mèdiques i alien metalls per fosa.

Resulta estrany que, en un lapse de temps tan curt -tres o quatre milers d’anys-, aquests avantpassats evolucionessin d’una manera tan sorprenent. Coincideix també que per aquests temps l’home comença a esmentar als déus i ho fa a tots els continents alhora. S’erigeixen bustos i estàtues per tot el món, es dibuixen siluetes en coves o a l’interior de piràmides i a aquests éssers desconeguts se’ls adora i se’ls tem.

La Història mai ha participat d’aquests fets perquè ni hi ha testimoni ni hi ha escriptures que avalin la seva existència. O potser sí… El cert és, que la mitologia sempre s’ha considerat com una espècie de pseudo-història, relegant aquests fets a pura llegenda. I llavors, un es pregunta: qui van ser els déus dels quals tothom parlava?, com van intervenir en la humanitat perquè aquests antecessors patissin una evolució tan vertiginosa? Fos el que fos el que succeís, acabava de néixer la religió i, amb ella, el control social.

Plató va parlar dels déus, de la seva estada entre nosaltres, de les seves guerres i d’aquest gran continent que va desaparèixer sota les aigües. El filòsof també ens va parlar de l’últim reducte d’aquests éssers totpoderosos, una terra rica i fèrtil situada més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un lloc dominat per un gran temple dedicat a Posidó i envoltat per uns anells circulars de terra que feien de fortalesa i de contenció als capricis del gran mar. Es diu que aquest lloc mític també va acabar sucumbint a la fúria d’un oceà voraç. I es deia L’Atlàntida. Però… realment va desaparèixer?

Partint de la teoria d’Adolf Schulten (1870-1960), va poder ser Tartessos, un regne del sud de la península ibèrica, l’hereu d’aquesta terra que un parell de milers d’anys enrere fou L’Atlàntida. No en va, moltes de les esteles tartèssies trobades d’aquest període conserven gravats coincidents amb la forma circular del mític reducte dels déus. Però què sabem de Tartessos? La Història també va voler esborrar-la del mapa i avui es conserven molt pocs testimonis escrits que ens recordin la seva existència.

Els fills de l’Atlàntida tracta de conciliar mitologia i Història, d’explicar-nos qui eren els déus i quina influència van tenir en una societat castigada per la mala ventura. Els seus personatges els adoren i també dubten d’ells, no de la seva existència, però sí del seu poder. L’ús de la religió com a instrument polític pren forma i ens mostra que l’engany i la manipulació és la millor doctrina per controlar a la gent del poble. És una novel·la per obrir la ment, per donar corretja als nostres dubtes i a comprendre que estem condemnats per aquells mateixos que ens van dotar d’intel·ligència. Un lector em va explicar que després de llegir la novel·la va comprendre que el seu ateisme no tenia sentit i que ara era un politeista convençut.

Conduït a través de la vida de Teró, un humil adober de la zona costanera, el lector coneixerà els esdeveniments que van acabar amb Tartessos, aquesta terra que abans va ser la mítica Atlàntida. Us convido a passejar per aquestes terres de llegenda i a dubtar de la Història i de les nostres creences més profundes.

Moltes gràcies, Josep, per explicar-nos el teu llibre, Els fills de l’Atlàntida!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Josep Capsir. Seguiu aquest enllaç!

Títol: Els fills de l’Atlàntida
Autor: Josep Capsir Comin
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Sabina Galí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2271-0
Preu: 19€

Michael Fassbender és el Harry Hole de Jo Nesbo

A can Universal Pictures estan molt contents. Després de l’èxit que va tenir la peli que adaptava Headhunters de Jo Nesbo, fa no res han pogut ensenyar a tothom el tràiler d’una peli que, si es converteix en sèrie de pelis i el protagonista li agafa “carinyo” al tema ens pot portar moltes alegries a totes els fans de la novel·la negra nòrdica més sanguinolenta.

Aquest dimecres es va estrenar el tràiler de l’adaptació d’El ninot de neu, un dels llibres de la sèrie del detectiu Harry Hole, un borratxo que casi arriba a ser parent de l’home del sac. I per fer el paper, un dels millors actors de Hollywood que hi ha ara mateix: Michael Fassbender.

Aquí teniu el tràiler!

No té mala pinta, oi?

Un petit resum de la carrera de Harry Hole i Jo Nesbo al Nosaltresllegim!

El ninot de neu de la Montse

Tothom en parla bé, d’en Jo Nesbø… però a mi no m’agrada la novel·la negra… i tothom diu que val la pena llegir-lo… però a mi em criden més els drames… i tothom m’explica que és un rotllo més Larsson que no pas Conan Doyle… però jo quan vaig a la llibreria miro abans les novetats en llengua catalana que cap altra cosa… i tothom hi posa topets de recomanació… però, però, però jo al final hi caic i el començo… i em tothomejo: ja no el puc deixar!

No em sorpèn que tingui tant d’èxit, aquest novel·lista. El ninot de neu és obra d’algú que no només sap escriure bé, sinó que sap com anar tensant la corda de l’argument de tal manera que arriba un moment que penses “és que si el deixo ara tampoc no podré dormir, així que millor l’acabo i descanso!”.

(…)

L’autor, parlant-ne!

I més Harry Hole!!

El lleopard, de l’Ana

ellleopardjonesboSí, us encoratjo a llegir El lleopard de Jo Nesbø. I tant! Però primer, us recomano que llegiu El ninot de neu, si encara no ho heu fet. Potser en realitat, el millor seria deixar-se anar atrapant per cadascun dels llibres de la saga d’en Harry Hole, cronològicament. Però sobretot no deixeu de llegir El lleopard.

La lògica que segueixo per a dir-vos això és que si a mi que no tenia el gust de conèixer aquest investigador de la Unitat d’Homicidis d’Oslo. Solitari, alcohòlic, audaç, prim, irònic i arrogant… M’ha costat anar tancant el llibre quan no tenia més remei que fer-ho. Imagino que coneixent-lo, directament no l’hagués tancat fins acabar-lo.

(…)

Més? Més!

El ratpenat de la Fita

elratpenatQuan ja havíem pogut llegir algunes novel·les de l’inspector Wallander, recordo que els editors van publicar, amb retard cronològic, una primera novel·la de la sèrie, on es feia la primera descripció d’un jove inspector Wallander. La història es repeteix.

Ara que molts hem llegit El ninot de neu i El lleopard i ja coneixem de sobres l’inspector Harry Hole, aquest Sant Jordi ens hem trobat amb la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, publicada i premiada ja fa uns anys (1997).

En aquesta novel·la Jo Nesbø ens presenta en detall a Harry Hole, un detectiu noruec, que és enviat a Sydney perquè col·labori amb les autoritats australianes a resoldre el crim d’una jove immigrant noruega que ha aparegut brutalment violada, assassinada i llençada al mar. Començarà la peripècia del nostre home descobrint una ciutat i els seus baixos fons i una terra on els aborígens malviuen poc integrats en la societat australiana.

(…)

Més bestioles! Més Harry Hole!

Els escarabats de la Fita

escarabatsnesboSi fa poc us parlava de l’arribada de la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, avui saludem al Nosaltres l’edició de la segona novel·la de la sèrie, Escarabats, publicada el 1998. Aviat podrem tenir la col·lecció completa de les aventures i desventures del detectiu Harry Hole!

En aquest cas, el nostre protagonista, després de resoldre el cas que l’havia portat a Sydney, és enviat a instàncies del Ministeri Noruec d’Afers Exteriors a Tailàndia, a Bangkok, per tal de resoldre el cas d’un ambaixador noruec que ha aparegut assassinat en un bordell.

Ja sabem que les trames de les novel·les de Nesbo no són simples. La veritat és que sovint són complicades i una mica rocambolesques i quan creus que ja estàs sobre el fil que et portarà al descobriment de la veritat, l’autor juga amb tu, canvia els components i et porta a canviar de sospitós. Així fins al final.

(…)

I canviem les bèsties pels fantasmes!

L’espectre de la Fita

lespectreESPECTRE, imatge d’un mort que apareix als ulls d’algú, fantasma, aparició.

Ja ens ha arribat l’última novel·la del Jo Nesbo i el seu detectiu Harry Hole!

Un Hole cada vegada més madur, amb més cicatrius al cos i a la cara, i amb el seu dit amb una pròtesi de titani. També amb més cicatrius a l’ànima. Torna de Hong Kong i arriba a Oslo per mirar de salvar a un jove Oleg -fill de la dona de qui s’havia enamorat, i que encara estima- que ja coneixem si hem llegit El ninot de neu.

A partir d’aquí ens esperen més de sis-centes pàgines on el món de la droga (en aquest cas, una de sintètica, el violí) a Noruega, i especialment a Oslo, adquireix un protagonisme important, amb tota la seva complexitat en la producció i distribució, i les morts que aquest tràfic provoca.

(…)

Ep! Que el Harry Hole no s’acaba aquí!! De fantasmes, a polis!

Policia, del Lluís-Emili

policiajonesboAmb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.

Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…

Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.

Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.

I per acabar, si esteu assedegats de novel·la negra… la set!

La set del Lluís-Emili

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

Així doncs, ja ho veieu!

Tant de bo que en Fassbender s’animi, perquè el seu Harry Hole té molt bona pinta, i hi ha molta teca!

Volem més Harry Hole.

I sobretot, volem més Jo Nesbo!!

Argelagues, de Gemma Ruiz

La Meritxell Bellmunt s’ha llegit no fa gaire Argelagues, de Gemma Ruiz, un llibre que la Fita ja va ressenyar fa molt de temps però que és, sens dubte, un dels fenòmens editorials de l’any. Des del Nadal passat que es va venent, aquest llibre! Sabeu com se’n diu, d’això? Boca a boca i passar-s’ho bé llegint.

En saber que podia enviar-nos el seu text i col·laborar amb Nosaltres, la Meritxell es va afanyar a explicar-nos el llibre de la Gemma Ruiz:

El primer que he de dir d’Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d’una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.

Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s’hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.

Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer, a costa d’engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d’aquí i de fora.

L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Doncs això. I Amén!

Sí, la història de la Remei és la història d’unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l’estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.

Però si la novel·la s’ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d’una successió de capítols breus, flueix sense que te n’adonis, de la mateixa manera que les protagonistes de l’obra no s’adonen que els passa la vida. Els personatges, tots ells, són d’una autenticitat extraordinària.

Destaca l’empenta i la fortalesa d’aquelles dones: l’optimisme realista de la Remei, l’idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l’alegria, la generositat de la Paquita… Però també són molt ben definits els personatges masculins: els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d’altres es va haver d’exiliar a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.

El retrat de tots ells és el retrat d’un temps i d’un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l’autora i a la inestimable riquesa lèxica de l’obra. I aquesta és la gran qualitat de l’obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d’avui no han sentit ni de lluny.

Em quedo amb un petit paràgraf que resumeix a la perfecció aquell mon:

I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d’ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l’opi també.

I amb l’encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.

Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes Argelagues que ens han permès arribar fins aquí.

Moltes gràcies, Meritxell, pel teu escrit! Si voleu llegir més escrits de la Meritxell, la trobareu al seu bloc Compartim llibres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

El dolor de la bellesa, de Roger Mas

En Roger Mas és un cantautor valent. Ha portat la seva música per llocs on ningú del món pop s’havia atrevit a entrar i ha reivindicat, com altres grans figures de la música d’altres llocs, les seves arrels líriques. Hereu musical de Sisa, Puntí i Boix, però també de Leonard Cohen, Van Morrison i Bob Dylan, en Roger Mas no ens canta cançons. Se’ns emporta de viatge.

I heus aquí, la guia pel viatge. El dolor de la bellesa és un recorregut per les lletres d’aquest cantautor solsoní amb el guiatge de l’Andreu Gomila -l’home dels Continents i els Himnes generacionals– a l’hora d’estructurar les lletres d’aquest músic de Solsona en un Diccionari Roger Mas.

En aquest llibre hi trobareu les lletres de les seves cançons, però sobretot, les imatges, les experiències i l’imaginari del cantautor que ens ajuden a comprendre d’on surt aquesta lírica seva, aquestes ganes de cantar les coses d’aquesta manera quan les canta. En aquest llibre també podem entendre millor el perquè de la seva unió lírica amb Verdaguer, Goethe, o Jim Morrison i tot el què aquest últim comporta.

En Roger Mas no compta amb el suport que han tingut alguns grups o solistes de l’escena pop-rock catalana, potser perquè la seva proposta musical requereix un moment de respir i des de ràdios on “tots són u” no tenen aquesta pausa. En qualsevol cas, forma part d’aquest grup d’autors que comencen a ser imprescindibles. Són ell, en Jaume Pla, els Sènior i el Cor Brutal, l’Albert Palomar,… i vés per on, no n’hi ha cap de Barcelona.

Si en Roger Mas pot parlar del dolor de la bellesa, de follets i flors, del Comte Arnau o de nimfes… és perquè d’aquestes quatre coses, potser només la primera creix a ciutat.

Un llibre imprescindible pels fans de Roger Mas i de la poesia amb banda sonora, i una guia meravellosa per endinsar-se en el món i l’imaginari d’un dels cantautors amb més talent de l’escena musical de Catalunya.

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Roger Mas amb els primers capítols en pdf.

Títol: El dolor de la bellesa
Autor: Roger Mas
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-93-1
Preu: 17,50€

Josep Pla torna a la tardor amb ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’

Nosaltres, avui hem sabut una notícia fabulosa! Un dels escriptors més brillants de la història de la llengua catalana tornarà a les llibreries aquesta pròxima tardor amb un llibre de textos inèdits.

Aquí teniu la informació que hem pogut saber de part de l’Editorial Destino, que és qui s’encarregarà de publicar Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla:

Fer-se totes les il·lusions possibles arribarà a llibreries el pròxim mes de novembre.
El gran escriptor empordanès preveia incloure aquest material en un nou volum de l’Obra Completa.

El 1969 va aparèixer el dotzè volum de l’Obra Completa de Pla, que recollia un seguit d’anotacions d’èpoques diverses, desiguals en extensió i en intenció (des de l’aforisme mínim fins a l’assaig curt, passant per l’anotació de dietari) sota el títol Notes disperses.

El material inèdit que l’investigador Francesc Montero (Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona) edita ara a Fer-se totes les il·lusions possibles és el que el mateix autor havia previst incloure en un nou volum de l’Obra Completa, que s’hauria titulat Noves notes disperses o Vagues notes disperses. No sabem per quines raons aquell projecte no es va arribar a concretar, ni si Pla tenia previst d’afegir-hi més textos.

El que sí que sabem és que les pàgines que finalment avui podem llegir corresponen al Pla més memorable: l’observador agut de les malalties del país, el comentarista que fa gala de l’escepticisme més ben informat, el reportador precís d’anècdotes impagables, l’escriptor capaç de donar la màxima vivacitat als personatges i els paisatges que retrata, el prosista més convincent i més amable amb els lectors…

«L’ideal consisteix a fer-se totes les il·lusions possibles
i no creure en cap»

Fer-se totes les il·lusions possibles arribarà a les llibreries el mes de novembre a la col·lecció L’Àncora de Destino. Paral·lelament també se’n publicarà l’edició en castellà, també a Destino.

Nosaltres l’estem esperant amb candeletes!! Quina il·lusió poder tornar a gaudir d’un autor tan brillant com en Josep Pla!!

9 mesos des de dins, d’Eduard Gratacós Solsona i Carme Escales Jiménez

La Clara, que últimament no para de llegir i que comença a necessitar una firma al Nosaltresllegim ressenya 9 mesos des de dins, d’Eduard Gratacós Solsona i Carme Escales Jiménez, un llibre que ens explica l’embaràs des del punt de vista del nadó. Els 9 mesos, des de dins. Aquí el teniu!

Quan una dona està embarassada busca respostes als canvis que experimenta: a què es deuen les nàusees o el cansament típics de l’embaràs? Quan i com es va formant el nadó i van apareixent òrgans vitals com ara els pulmons, o els braços i cames? I si a més, tot això ens ho pot explicar el nostre fill? 9 mesos des de dins, Una guia de l’embaràs diferent és sense dubte un diari de l’embaràs molt particular, ja que està escrit des del punt de vista del futur nadó. A més, dóna totes les respostes necessàries per entendre què està passant dins del cos de la mare i com va creixent la vida dins del seu ventre.

Cada capítol ens explica l’evolució de l’embaràs setmana a setmana, des de la número 3 fins la 41. I us preguntareu per què comença la tercera setmana, oi? Jo també ho vaig fer. Doncs és perquè l’edat del fetus és de dues setmanes menys del que pensem. Tal i com ens explica el Dr. Gratacós, l’embaràs comença quan l’espermatozoide fecunda l’òvul, i això succeeix dues setmanes després de la darrera menstruació, la tercera setmana. Tot i així, tradicionalment el dia de referència de l’inici de l’embaràs és la data de l’ultima regla. Curiositats com aquesta queden resoltes després de llegir aquest llibre.

Cada capítol d’aquest diari consta de dos apartats: el primer és l’evolució de l’embaràs des del punt de vista del nadó. Per exemple, a l’equador de l’embaràs ens explica que ja té glàndules sudorípares o com és la seva piscina de líquid amniòtic; i el segon apartat ens explica què li passa a la mare, com es troba, quines molèsties pot tenir, quines emocions pot experimentar o quines proves o controls mèdics li faran.

Darrera d’aquesta guia hi ha un professional distingit en la seva matèria. El Dr. Gratacós dirigeix BCNatal, un centre de referència en medicina fetal i neonatal de l’Hospital Clínic i Sant Joan de Déu, i és professor de la Universitat de Barcelona. La periodista Carme Escalés, col·laboradora d’El Periódico de Catalunya, és la coautora d’aquesta guia.

Després de llegir-la m’he adonat que en sabem ben poc de tot allò que experimenta la dona durant l’embaràs. Per exemple, sabíeu que “El procés que més dura en la nostra vida és el batec cardíac”? Tal i com assenyala el Dr. Gratacós, “el que farem durant més estona serà bategar, perquè abans de tenir braços i cames, ja ens bategava el cor”. O també, sabíeu que el subconscient no existeix en la vida fetal? O que hi ha gustos innats? Es veu que “als fetus els atrau el dolç […] És una memòria heretada, és als nostres gens i es transmet de generació en generació”.

El Dr. Gratacós és reconegut per les seves aportacions sobre l’impacte de la vida fetal en la salut del nen i de l’adult. En aquest sentit, no ens deixen indiferents afirmacions com ara que actualment s’accepta que “l’ambient intrauterí és tan crític en la configuració de la intel·ligència i el caràcter com els primers anys de vida”. Però això no ens ho explica perquè la dona embarassada experimenti culpabilitat si no es cuida prou, ho diu perquè tot allò que fem per cuidar-nos, és a dir, respectar el propi cos, alimentar-nos millor, revertirà positivament tant en la mare com en el nadó. Tal i com apunta l’autor, “sempre es possible revertir-ne els efectes. Simplement cal donar importància a aquesta etapa tan oculta però tan decisiva per a la resta de la nostra vida” i també “de la mateixa manera que un pa pot ser molt diferent d’un altre, en funció de si està fet amb una aigua o una altra, l’ambient és capaç de modificar els gens”.

Hi ha centenars de llibres relacionats amb l’embaràs i la maternitat. Un grapat de bons motius que conviden a escollir “9 mesos des de dins” són aquests: aborda els dubtes i preguntes que sorgeixen quan s’està esperant un nadó. Malgrat les explicacions científiques, és un llibre amè i fàcil d’entendre. És concís i explica el fenomen de l’embaràs des de diferents perspectives. Des d’un punt de vista biològic, mèdic i pràctic. El fet que sigui el futur nadó qui ens expliqui els canvis que experimenta atorga a la guia un to íntim i molt proper. En definitiva, permet que ens fem nostra l’experiència.

Tot allò que ens explica aquesta guia ens ajuda a conèixer com es crea un ésser humà i, alhora, ens ensenya com funciona el nostre cos: com reacciona davant del fred o la calor i per què, què és l’ADN, com actua el sistema immunitari, etc.

Tal i com hem vist, 9 mesos des de dins explica detalladament què passa a la mare i al futur nadó durant les quaranta setmanes de gestació. És emocionant seguir el relat sorprenent de l’evolució de la primera cèl·lula en el seu meravellós trajecte de fetus a nadó. Sense dubte, aquesta guia us permetrà descobrir tot allò que li passa al vostre fill setmana a setmana. No us la perdeu!

Que bé que t’hagi agradat tant, Clara! I com es nota que t’interessa!

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu veure com és per dins aquest 9 mesos des de dins. Esperem que us interessi!

Títol: 9 mesos des de dins
Autor: Eduard Gratacós Solsona i Carme Escales Jiménez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Traductor: Judith Escales Jiménez
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2267-3
Preu: 19,95€

El simpatitzant, de Viet Thanh Nguyen

En Lluís, que ja porta un parell d’escrits al Nosaltres, -un John le Carré volador i un Germà Bel amb moltes cabòries galàctiques– torna per explicar-nos un llibre que estava desitjant llegir: Premi Pulitzer 2016 de Ficció! Ell us ho explicarà millor:

El Martí, el meu traficant de llibres de confiança, trucà un divendres a la tarda:

– Tinc mercaderia de la bona. T’interessa?
– T’he dit mil vegades que no em truquis al telèfon mòbil!! Ens podrien descobrir! Penja, i et buscaré aquesta tarda.

No em va costar trobar-lo al seu hàbitat natural, al Mercat de Lesseps. Entre parades de carn i de verdures, m’oferí El simpatitzant, de Viet Thanh Nguyen.

El simpatitzant és un agent doble, un revolucionari del Vietcong infiltrat en la policia del Vietnam del Sud. En els últims dies de la guerra, el 1975, Saigon és a punt de caure en mans de l’exèrcit del nord i els qui han col·laborat amb el govern del sud miren de fugir. El simpatitzant ha de triar: quedar-se o fugir.

Els primers capítols d’El simpatitzant són molt evocadors. Saigon és un campi qui pugui que vessa de desesperació. És dur però no és sorprenent; són moments previs al col·lapse de la ciutat. I malgrat tot, el simpatitzant sobrevola la tragèdia impassible. Però quan en fuig i arriba als Estats Units, el contrast és molt notable: allà pateix el dolor de l’esperit i hi troba la desesperança.

La novel·la és construeix en base a successives dualitats, començant pel propi agent doble. La guerra entre el Vietnam del Nord i el del Sud, el comunisme i el capitalisme, el país d’origen o l’exili: el simpatitzant es troba a les dues bandes en tots els casos.

Sense caure en cap moment en una visió pamfletària, m’ha sorprès molt la descripció tan crua sobre la societat nord-americana i el somni americà. Alguns exiliats vietnamites viuen en un estat de tanta degradació que s’estimen més tornar a Vietnam a lluitar de nou. El cinisme de la visió popular i mediàtica nord-americana sobre el Vietnam s’il·lustra magníficament en els capítols en què el simpatitzant col·labora en la producció d’una pel·lícula de Hollywood (apocalíptica?) sobre la guerra.

“Novel·la d’espies” és un qualificatiu que queda curt per aquest llibre. La trama és més lenta que en un thriller comú malgrat que acaba resultant trepidant perquè no vols parar de llegir. L’autor desplega un estil literari molt treballat i efectiu, amb brillants tocs humor: -“si les mirades castressin, la dona se n’hagués anat amb el meu escrot a la bossa de mà”-. Alguns capítols són fins i tot memorables -l’aeroport de Saigon, el rodatge de la pel·lícula a les Filipines o l’expedició al Mekong-. Aquesta és una novel·la que demana un cert esforç en la lectura, però ofereix també molt més que una simple història de bons i dolents. És un home de dues ments. És un retrat de què significa la guerra del Vietnam a la nostra cultura. És Vietnam, des de tots els angles.

Voleu començar a llegir els primers capítols d’aquest simpatitzant? Seguiu aquest link per començar a donar un cop d’ull a la novel·la de Viet Thanh Nguyen.

Títol: El simpatitzant
Autor: Viet Thanh Nguyen
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Premi Pulitzer 2016 en la categoria de Ficció
Traductor: Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-16367-99-3
Preu: 22€

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia

Fa uns dies vaig veure a les notícies que al Pallars Jussà, a Figuerola d’Orcau en concret, havien trobat una fossa comuna amb les restes de 17 soldats morts durant la Guerra Civil. Aquells dies estava acabant de llegir La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia i no vaig poder evitar relacionar els dos fets.

I és que aquesta novel·la publicada per Proa ens parla de fets que, amb tota seguretat, qualsevol a qui li va tocar viure aquells anys terribles podria haver viscut. Tots hem sentit a parlar de pràctiques imperdonables que es van donar a un costat i a un altre, fets com els “judicis aquí i ara”, els afusellaments indiscriminats, els enterraments a peu de cuneta o les entregues de nens orfes a famílies benestants afiliades al règim. Tots ells exemples de la crueltat d’una guerra inútil.

La sorra vermella és la història de dos amics, anarquistes i exiliats, en Pedro i en Quilis, que es veuen amb la necessitat de tornar a Barcelona per recuperar la filla d’en Pedro, una nena de poc més de dos anys que ha viscut a la presó per ser filla d’una mare activista republicana i que ha vist com després de la seva execució ha estat entregada a una família burgesa amb influències entre els comandaments del règim franquista.

En Pedro i en Quilis hauran de tornar a Barcelona en un viatge clandestí al llarg del qual descobrirem la seva història i els seus secrets, des del moment en què es coneixen i passant per diferents episodis bèl·lics que han quedat per a la història.

La narració va passant de la primera a la tercera persona en funció dels diferents personatges que envolten la perillosa i dramàtica aventura dels nostres protagonistes. Són aquests personatges els que donen riquesa a la trama amb la visió dels voluntaris de les brigades internacionals -en el personatge de la Margaret, una infermera britànica- o la de la tia Berta, en representació dels més indefensos, els ciutadans de Barcelona. I són de Barcelona però podrien ser els de qualsevol altra ciutat o poble.

La perícia de J. N. Santaeulàlia com a escriptor es mostra amb força amb aquest joc de visions que ens permet viure amb molta més intensitat els esdeveniments que es van produint al llarg de la novel·la. I de fons, la guerra més terrible i les execucions al Camp de la Bota, una platja que va ser escenari d’actes horribles.

Històries d’amor, una aventura perillosa, un munt de personatges i una Barcelona grisa, només tacada del vermell de la sang. Nosaltres, la novel·la històrica hauria de ser sempre així.

Aquí teniu els primers capítols de La sorra vermella de J.N. Santaeulàlia en pdf. Esperem que gaudiu de la lectura!

Títol: La sorra vermella
Autor: J.N. Santaeulàlia
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-675-6
Preu: 20,50€