nosaltresllegim.cat

Títol: El verano sin hombres
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Anagrama
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-339-7576-8

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…

Títol: Roma. Passeig per l’eternitat
Autor: Valentí Gómez i Oliver
Editorial: Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9710-211-7
Preu: 20,00€

Sí. L’anagrama de Roma és Amor. Això és el que sent Valentí Gómez i Oliver (professor, poeta, escriptor, traductor…) per la ciutat que l’ha acollit i on ha viscut i han nascut els seus fills i néts.

“Roma és una ciutat que d’ençà el dia en què vaig començar a viure-hi, sempre he portat al meu sarró. Caure a les seves xarxes resulta “quasi” inevitable, i en conseqüència el dia que me n’allunyi (físicament), sé del cert que no m’abandonarà (espiritualment) mai més.”
p. 47

Com a fruit d’aquest amor i llarga experiència Valentí Gómez, ha tornat a publicar, en aquest cas en català i amb algunes actualitzacions (i amb il·lustracions diferents), el llibre que el 1986 i el 2001 ja havia publicat en espanyol.

El llibre es divideix en tres jornades (com La vida es sueño ¿?) La primera jornada són les reflexions del viatger que arriba i resta a Roma. En la segona jornada compon 6 passejos: de la Terra, del Foc, de l’Aventí, de l’Aigua, de l’Aire i Extramurs. I en la tercera pren com a eixos temàtics elements significatius de Roma: els obeliscos (16!), els ponts, les fonts, les estàtues parlants, les portes i muralles, la Roma subterrània… i tanca el llibre amb un epíleg poètic i un colofó amb l’acrònim d’AMOR que ja hem dit que és l’anagrama de ROMA.

Que ningú no s’enganyi, Roma. Passeig per l’eternitat NO és una guia de Roma. Fer una guia d’aquesta ciutat és una tasca ingent que ens podria ocupar centenars de pàgines. Com diu l’autor Roma és una “ciutat-museu”. No solament el seu passat, quan Roma era el centre del món, ha deixat milers de testimonis artístics extraordinaris, escultòrics i arquitectònics, sinó també podem admirar obres de segles posteriors: mosaics bizantins meravellosos, art medieval, obres cabdals del Renaixement i dels grans artistes, extraordinàries realitzacions del barroc arquitectònic i urbanístics com a resultat del desig dels Papes de dotar a la ciutat de monuments únics i perspectives grandioses puntejades per obeliscos egipcis –alguns reelaborats o més tard imitats…

Tresors amb els quals un ensopega cada quatre passes: esglésies (l’autor no sap, ¡però els romans tampoc!, quants centenars d’esglésies hi ha a la ciutat), que contenen pintures i escultures dignes d’admirar, palazzi (que si has viscut a Roma has pogut penetrar-hi a dins), placetes, jardins, fonts… L’autor les va enumerant segons el fil del passeig o les anècdotes literàries i cultes que li suggereixen, acompanyant-les d’uns dibuixos de quadern fets amb grafit que tenen la gràcia de l’espontaneïtat i també la voluntat de reflectir la fascinació per unes tres columnes que resten dempeus o la façana d’una església tan popular com Santa Maria in Trastevere…

La meva primera visita a Roma em va deixar fascinada. A més de la monumentalitat arquitectònica romana, em va fer descobrir la bellesa del barroc que els llibres d’art no m’havien aconseguit ensenyar. Hi havia tantes coses i tan bones per veure! Per aquesta raó, la segona vegada hi vam anar un mes sencer per repetir, completar i “digerir”. No en vaig tenir prou i vaig tornar dient que un dia em perdria a Roma… La meva tercera visita em va reafirmar en tot l’anterior i vaig poder redescobrir noves coses, com ara els nous colors que lluïa la Capella Sixtina.

És arran d’aquesta tercera visita que vaig llegir l’anterior versió de Roma. Passeig per l’eternitat. Realment, deixar-se endur de la mà d’algú que, com l’autor, coneix i estima tots els racons de Roma va ser, a més de suggerent, molt instructiu: Roma es dóna a qui la visita però tots ens emportem a casa una ciutat diferent: la nostra Roma.

Ara rellegir el llibre sense l’afany de treure’n un profit immediat sinó com a plaer de lectura i, a més, en la meva llengua, ha estat com obrir l’àlbum de fotos i anar fent el recorregut pels carrers i carrerons, pels museus coneguts i els gairebé ignorats, per les magnífiques meravelles barroques o les aparatoses però interessants mostres de l’arquitectura feixista… Ja veieu, doncs, que Roma. Passeig per l’eternitat és un llibre per llegir abans de viatjar a Roma i per llegir després d’haver anat a Roma.

Un viatge a Roma acompanyat d’aquest llibre és un gran regal per una mare, oi? En qualsevol cas, aquest llibre fa viatjar!

Al Nosaltresllegim tenim un nou i gran fitxatge! Aquí teniu el text de presentació de la Fita:

El meu currículum com a lectora ha estat llarg i discontinu.

Les meves primeres novel·les van ser unes d’“arreglades” i il·lustrades per l’Editorial Molino.

Després, quan vaig començar a treballar en una oficina d’una gran empresa (que ja no existeix, per cert) de matriu holandesa, que tenia molts serveis com a empresa modèlica i paternalista, vaig descobrir l’existència d’una biblioteca que portava un obrer que havia perdut dits amb una màquina i que folrava els llibres amb paper kraft i enganxava una etiqueta de vores blaves amb el nom de l’autor i el títol. La biblioteca era un tresor. Allà vaig trobar i llegir tot el Charles Dickens, Ayn Rand, Pearl S. Buck i els russos Dostoeivski i Tolstoi… en uns llibres que en obrir-los portaven uns tampons que deien “Desinfectado 1932”, “Desinfectado 1942”, “Desinfectado 1952”…

Després els meus estudis em van dur a descobrir la literatura francesa -en francès-, el boom dels llatinoamericans, i a seguir molt de prop la -finalment-  autoritzada edició en català, i vaig anar seguint no solament els Pedrolo, Campmany, Roig, Moncada, Ferrater o Espriu, sinó també les traduccions que Proa va anar fent dels escriptors americans, italians, alemanys…

He de reconèixer que durant la meva llarga etapa professional –“profe” d’institut de Socials-, les meves lectures es concentraven en els mesos d’estiu perquè la lectura d’assaig, llibres d’història o d’història de l’art m’ocupaven quasi tot el temps. I si m’enganxava a una novel·la… tenia mala consciència de no estar llegint llibres de la matèria. En arribar, però, les vacances començàvem amb el ritual de comprar novel·les i afegir a la maleta els llibres que teníem de Sant Jordi: quina felicitat!

Ara, un cop jubilada, em dedico als plaers de pintar, aprendre a tocar el piano, preparar algun viatge i… llegir novel·la. Visito la biblioteca del meu barri i sempre tinc cua de llibres a casa per llegir. Tinc una llibreta on, dia sí, l’altre també, m’apunto algun llibre. Miro de llegir de tot i de tot arreu. Barrejo la lectura de novel·la negra amb d’altra de més elaborada. Prefereixo la realista que no pas la fantàstica. M’agrada l’estil directe i no m’espanto si un llibre té mil pàgines. Sovint agafo un “fil” i el segueixo (també em podríem dir dèries): Edinburgh i les novel·les de l’inspector Rebus; Rodoreda, els seus contes, les seves biografies i la seva correspondència; Sciascia, Camilleri, Collura… i Sicília.

De les meves dèries us en faré cinc cèntims i espero que us agradin.

Benvinguda al Nosaltres, Fita!

Títol: Exitus
Autor: Antonio Luque
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1532-529-1
Preu: 20,90€

Quan vam rebre aquest Exitus de l’Antonio Luque, líder del grup Sr. Chinarro, vam buscar qui de Nosaltres ens en podia fer una ressenya coneixent la vessant artística de l’autor però amb “seny literari”. És per això que vam contactar amb en Joan B. Palahí, que se’ns estrena! Aquí en teniu la ressenya:

En algun lloc deu haver-hi una palanca que si l’acciones tot pot començar a anar malament. I ja ho sabem que quan les coses empitjoren, només es poden torçar fins que trobes el camí per tornar a començar. Aquest és l’escenari amb el qual en José Gómez Gámez, “Pepe” -que fa poc que ha deixat de ser en “Pepito”-, s’ha d’enfrontar. Un accident domèstic el deixa orfe de pare i amb una mare malferida, que aprofitarà l’estada a l’hospital per canviar d’aires i deixar-lo a Sevilla. Ell se salva de l’accident, però, perquè simultàniament en va patir un de bastant més ridícul. A partir d’aquí s’ha d’espavilar, prendre decisions, escoltar consells, i deixar-se endur per trobar el seu lloc.

Intrigues familiars, amanides amb aquell aire entre tradicional i picaresc que el tòpic ha atribuït al sud mediterrani. Viatges iniciàtics. Drogues. Sexe. La primera visió del món definida per la pròpia experiència. Decisions. Escenes esperpèntiques. Una història senzilla que sap atrapar molts dels elements que trobem en els adolescents d’avui, relacions socials a través de la xarxa i promiscuïtat. Tot entrellaçat amb una sèrie de casualitats, a vegades massa forçades, que imprimeixen ritme a la novel·la quan comença a decaure. Personatges ben definits fins on cal, respectant les exigències d’una història que potser no calia desenvolupar tant. Qui sap si amb la meitat de pàgines el resultat hagués estat més robust.

La primera novel·la llarga d’Antonio Luque, líder de la banda Sr. Chinarro, és un bon treball. Potser no convencerà aquells llegits a base de cànons i clàssics però passarà molt bé, des dels adolescents als joves. Sobretot als que ja estan acostumats a l’imaginari que el cantant andalús ha anat desenvolupant durant la seva carrera. La debilitat dels tímids davant d’un món hostil, l’encadenament d’infortunis i l’humor a través de l’absurd. Aquest cop, en lletra impresa.