nosaltresllegim.cat

Títol: Tots els contes
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 996
ISBN: 978-84-9930-395-6
Preu: 12,95€

Nosaltres, ja sabeu que en general no actualitzem en dissabte, però avui no m’he pogut estar d’entrar a escriure sobre aquest volum que recull Tots els contes d’en Calders. No sabem la sort que tenim! Per menys de 13€, gairebé 1000 pàgines escrites per un dels autors més notables del s.XX en la nostra llengua!

M’ho he passat la mar de bé, francament! Tot i que molts ja me’ls havia llegit, mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho en l’ordre en què van ser publicats i m’ha agradat aquesta visió de com en Pere Calders va anar madurant com a narrador. Comencem per El primer arlequí (del ‘36) i acabem amb L’honor a la deriva (‘92) i un seguit de contes breus (brevíssims). Enmig, una llarga corrua de títols que ningú a qui li agradin els relats breus no s’hauria de perdre: Aquí descansa Nevares (més aviat una novel·la breu), Demà a les tres de la matinada, De teves a meves… Alguns eren (confio que encara ho siguin!) de recomanació escolar, de manera que han esdevingut molt populars.

Espero que aquest humor “a l’estil Sisa” -si se’m permet la lleugeresa-, cínic, agre, subtil, absurd, us faci el pes. Si és així, aquí n’hi ha un bé de Déu. Mireu quina frase, adreçada a un home, aparentment corrent, que decideix anar a la lluna pel seu compte en un coet casolà (Demà, a les tres de la matinada):

-Has arreglat els papers? No necessites cap placa de l’Ajuntament? Tens llicència de conductor de coets?

I aquesta, sobre el moment de crisi pel qual està passant una empresa? (Amb l’ajut de la informàtica):

-[L'empresari] (…) no podem matar la gallina dels ous d’or.
-Home, senyor Pardellans -remugà algú-. Tant com d’or…
-És igual. Del que sigui. Fins ara ha estat una gallina ponedora.
Van sortir tots del despatx amb una espurna d’il·lusió renovada. Bé, tots no: en Rodasarà estava emmurriat.
-I tu què tens, ara? – va preguntar-li l’Esteve Lluçanès -. Trobo que ens n’hem sortit millor que no esperàvem.
El vell sindicalista se’l va mirar fixament i digué:
-No ho sé, no ho sé… Tinc la sensació que ens tornen a amagar l’ou.

I, per acabar, perquè està jugant el Barça, un de breu, breu (Val més no tocar-ho):

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.
I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

No em cansaré d’agrair a La Butxaca que editi aquestes obres d’art! No hi ha excuses per no llegir-les!

Títol: #miccionari
Autor: @frandomenech
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-6641-492-0
Preu: 11,95€

No l’hem contractat. Ha vingut sol. S’ha assabentat per la xarxa que al Nosaltres teníem El miccionari del Francesc Domènech… i aquí en teniu la ressenya:

Hola, em dic Marcel i sóc piulaire compulsiu. Tinc Twitter des de fa temps i no me’n puc estar: l’he de mirar, remirar, repiular, dir-hi la meva, reprimir-me de no dir bestieses massa grosses, i sobretot, passar-m’ho bé veient les bestieses que diuen els altres.

Si s’hagués de fer una guia d’inici per l’usuari d’aquesta xarxa que twiteja en català -piular és un verb més nostrat, però bé…- se l’hauria d’advertir dels quatre usuaris que cal seguir per, cadascun en aquests diferents temes, estar informat, saber què toca saber, veure i llegir coses interessants, i riure. Cal dir que aquest últim és, segurament, el més saludable.

@frandomenech –no li penso dir el nom- és un d’aquests usuaris de la “rissa”, que en dèiem abans, i que juntament amb gent com ara @victorcorreal et dibuixen un somriure quan mires què diu la gent. Aquest parell, a més, són de la factoria de l’APM!…

El fet és que una de les coses que mou Twitter és l’humor i l’actualitat. Si voleu el millor recull d’aquesta fusió (micció, que diria en @frandomenech), busqueu el seu #miccionari, que també va apareixent dia a dia al diari Ara.

Humor semàntic dels nostres dies, amb definicions que van des del “Shoppinghauer” (un filòsof que compra llibres de forma compulsiva), “The Woking Dead” (sèrie de zombis asiàtics), “converlent” (el procés cap a la independència liderat per Artur Mas), o altres perles similars.

El #Miccionari del @frandomenech és un recull de “txwists” (twits amb “xists”) que faran il·lusió, especialment a la comunitat tuitaire catalana que construeix, tuit a tuit, aquest país nostre que és la Catalunya digital. Si a això hi afegiu el pròleg de Màrius Serra (aquest i la seva llengua són infalibles!) ja teniu el llibre perfecte per aquell amic amb qui, quan quedeu per fer un cafè, costa treure-li el telèfon del davant de la cara perquè ha d’explicar que ha quedat per prendre un cafè, fer un “check-in” al Foursquare, dir on és, amb qui, i si pot ser, fer-hi una foto amb Instagram.

Com a mínim estarà una bona estona davant d’un llibre i no del telèfon…

I és que no hi ha res com la bona tuiteratura: grans novel·les en 140 caràcters.

Encara que això… és un diccionari, oi? Em sembla que he pixat fora de test

RT!

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La Fita s’ha llegit Crim de Sang, de Sebastià Alzamora. Alerta, que és el Premi Sant Jordi 2011!

La novel·la  Crim de Sang gira entorn d’un fet històric: la matança de religiosos maristes a Barcelona, el 1936, en el context de la violència revolucionària i anticlerical que es produeix als inicis de la Guerra Civil espanyola. Això es barreja amb la ficció: 2 assassinats, un vampir que xucla sang, un comissari que vol trobar el culpable, un autòmat…

Alguns dels protagonistes, van existir,  tenen noms i cognoms que es poden trobar als llibres d’Història, fins i tot alguns apareixen en les fotografies en blanc i negre (Manuel Escorza, dirigent de la CNT-FAI, per exemple, Aurelio Fernández,…), d’altres com el bisbe Perugorria estan inspirats de manera ben poc dissimulada en personatges reals (el bisbe Irurita)  i d’altres són una creació literària o francament fantàstica.

Ja es veu doncs que la novel·la és un còctel de novel·la negra, fantàstica, històrica, gòtica…  on realitat i ficció es barregen sense manies.

No sóc una amant del gènere fantàstic, ni de la novel·la gòtica, ni de les històries de vampirs. Prefereixo les novel·les que em descriuen realitats, sabent  que “la realitat supera la ficció”. Sovint quan m’expliquen un fet o llegeixo una notícia a la premsa penso que si m’ho proposen en una novel·la o en una pel·lícula arribaria a dir “… sí home, i què més?!” i resulta què és verídic, que s’ha produït com a resultat de la condició humana, de la nostra condició… Tot això ve per justificar que he llegit amb un cert distanciament  la novel·la de Sebastià Alzamora.

He sentit l’autor dir, en una entrevista, que una novel·la és una suma d’històries i que a una històra se n’hi afegeixen d’altres. Per a mi, la gràcia d’una novel·la és que aquesta suma d’històries acabi sent una unitat indestriable. Aquí és tan xocant la combinació de fets històrics i elements fantàstics que m’ha impedit digerir el vampir (tot i que sembla que aquests éssers triomfen entre els joves) o el cavall… i no he pogut superar la sensació d’estar davant d’un patchwork .

Hi ha moments  molt potents que fan pensar en la transcripció a imatges, un film per exemple, una mica gore, amb efectes especials que podrien esdevenir bones seqüències per al Festival de Sitges o en un “còmic”, no de línia clara,  sinó ben fosca, com la maldat que apareix en la història.

El públic que ignora alguns capítols de la persecució religiosa que hi va haver l’any 1936 pot descobrir una realitat molt bèstia. I això és ben positiu. Sense oblidar, però, que l’autor ho barreja amb la ficció de forma molt lliure. Per exemple, parla dels terribles bombardejos el 1936 i van començar l’any 1937. Són llicències que no afecten la narració però resten valor com a eina per al coneixement de la Història. El rigor cronològic, pels llibres d’Història… ja ho sé. Alzamora cita i agraeix, al final del llibre, les obres dels especialistes (Mir, Albertí i Benet) que li han donat les informacions per bastir la trama de l’episodi dels maristes.

Sembla que, aquest Sant Jordi, les parades s’ompliran de novel·les ambientades a la Barcelona de la Guerra Civil i que ja s’han comentat al Nosaltres com Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, o el Barcelona cau de Valentí Puig.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.