nosaltresllegim.cat

Títol: L’hora zen
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-853-4
Preu: 18,50€

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Títol: Gonzalo Herralde. Cineasta cívic
Autor: Octavi Martí
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Cineastes
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9809-202-8
Preu: 20€

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Títol: L’ombra del vent
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-104-7
Preu: 22€

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Pagèsiques
Autor: Perejaume
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-2976-849-7
Preu: 24,90€

Vaig tenir la sort de veure fa poc una exposició a La Pedrera amb un títol sorprenent: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!. Es tracta d’una retrospectiva de l’autor Perejaume que romandrà oberta fins al 15 de febrer i on s’hi han recollit desenes d’obres de l’artista dels darrers vint anys.

Bé, doncs, jo crec que la meva admiració va ser tan gran que els Patges Reials (que devien passar per allà) van estar segurs que aquell era el regal que em faria més feliç per Reis i… tal dit, tal fet! El dia 6 al matí Pagèsiques m’esperava al damunt del sofà, amb un paquetet de te, unes monedes de xocolata i – sí, per què negar-ho?- una mica de carbó!

De tot això en fa tot just una setmana i ja us podeu imaginar que amb aquest poc temps no hi ha massa joc per haver-lo llegit sencer. Més si tenim en compte que és un llibre lent, que requereix una lectura pausada i reflexiva, perquè no tot “s’entén a la primera”. Amb això us vull dir que crec que aquestes Pagèsiques m’acompanyaran al llarg de 2012… Si apreta la crisi, ens quedaran els versos! Si l’economia fa perdre el sentit a les coses, l’art en donarà de nou!

Bé, us explico una mica com és el llibre: a la solapa hi llegireu “Els cinc llibres del camp – Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes-”, a la contra d’aquesta preciosa edició, la paraula “Poesia” i, a dins, delícies com aquesta. Tot vostre!

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del que és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.

En aquest vídeo podeu veure en Perejaume parlant de Pagèsiques