nosaltresllegim.cat

Títol: La necesidad del arte
Autor: Ernst Fischer
Editorial: Península
Col·lecció: Imprescindibles
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9942-110-0
Preu: 16,50€

Quan ens va arribar aquest assaig sobre l’Art i sobre si existeix la possibilitat d’entendre’l fora del seu context social no ens vam preguntar qui se’l podria llegir. Ho teníem molt clar. Vam dir-nos: “donem-li a Núria que estudia Història de l’Art i podrà parlar amb propietat”… i així ha estat.

Nosaltres, una ressenya com aquesta és un luxe!

Ernst Fischer (Komotau, República Txeca, 1899 – Deutschfeistriz, Àustria, 1972) fou un filòsof especialista en Estètica i Art, i Ministre d’Educació al seu país. Destacà per ser un activista d’esquerres, defensor del comunisme i teòric marxista de l’estètica, essent un dels pensadors més brillants de la seva generació.

Probablement es tracta de l’únic clàssic marxista actiu que, encara en època comunista, va demostrar la reducció simplista de l’Art i de la literatura com a ideologia, destacant el seu interès per l’expressionisme literari. Sentia admiració pel caràcter abstracte i formal de la música i d’aquí obté una idea clau en el seu pensament: el contingut desenvolupa la forma i fa possible el naixement de noves formes que al mateix temps donen pas a nous indicis de comunicació estètica.

En el 1959 escriu el llibre La necesidad del arte. Molt han canviat les coses en cultura, política i societat des que es va publicar aquesta obra però algunes qüestions que planteja l’autor segueixen tenint vigència tot i el capitalisme. Per això, la llegibilitat del text amb una gran argumentació segueix sent clara, evitant en tot moment el problema de la temporalitat de l’Art.

Fischer té un concepte sobre les teories socials relacionades amb els conceptes artístics força discutibles. Afirmava que en una societat futura l’Art seria el fil conductor per crear, però que en tot moment s’hauria de diferenciar la feina de l’Art.

L’Art es transforma d’aquesta manera en quelcom que globalitza la sensibilitat i l’experiència humana. D’aquesta darrera idea extreu que, totes les cultures necessiten d’un impuls artístic que configura unitats sensibles de significat col·lectiu: l’obra d’Art.

Cal destacar que en tot moment podem veure una influència kantiana que apunta a l’originalitat inèdita no cognitiva ni psicològica del criteri del gust. Kant assegurava l’existència d’un sentit comú estètic que és el que mou el criteri del gust. Aquest concepte és present al llarg de l’obra amb un altre també força important: per realitzar una activitat artística és necessari trobar una funció decisiva en el desenvolupament de la capacitat imaginativa i creativa que defineix l’home lliure.

Durant tot el llibre s’intenta donar premisses per resoldre les idees que seran el fil conductor de l’assaig: és l’Art una activitat necessària per l’home? Quin lloc ocupa en les necessitats humanes el procés de creació artística? Existeix l’ideal de bellesa inassolible? Amb totes aquestes reflexions Ernst Fischer ens intenta resoldre un gran enigma: segueix sent l’Art necessari en l’actualitat?

Títol: Desolacions
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-735-0
Preu: 21,90€

Desolacions és la segona novel·la de David Vann. La primera va ser Sukkwan Island, també comentada al Nosaltresllegim.

Si de Sukkwan Island vaig dir “la considero un tros de novel·la on els lectors trobem comportaments humans de diferent naturalesa, reflexions, remordiments, actes irracionals, tragèdies, sentiments, inseguretats, records, amors, desamors, injustícies, incomprensions, etc.”, de Desolacions he de dir que totes aquestes sensacions les tindreu elevades al cub.

Desolacions és una novel·la més coral que l’anterior, protagonitzada per una família formada pel matrimoni, els dos fills i les seves parelles, i l’escenari torna a ser una petita illa del sud d’Alaska: Caribou Island. I aquí hi trobem un dels grans contrastos de la novel·la. Es fa difícil de creure que en un indret tan paradisíac pugui succeir tot el que succeirà especialment cap al final.

Desolació és una paraula que se’m queda curta per descriure el sediment que deixa al lector aquesta història. És dramàtica, violenta, explosiva, inhumana, i a mida que avança la lectura hi ha cabuda per quelcom pitjor a l’anterior. La tragèdia és com una bola de neu que es va fent més gran pàgina rere pàgina, i el lector pateix inevitablement en paral·lel als personatges.

De tots els personatges crec que s’ha de destacar el matrimoni format pel Gary i la Irene, i la seva filla Rhoda. A l’últim terç de la novel·la aquests tres personatges agafen una força tant aclaparadora que són d’aquells personatges difícils d’oblidar. Protagonitzen unes situacions de tanta violència, tant física com mental, que veus que estan abocats sí o sí a l’autodestrucció.

No voldria acabar el comentari sense fer cap referència a l’autor, el David Vann, que em sembla un novel·lista que domina i conjuga com pocs la creació d’atmosferes angoixants amb l’estructuració de l’argument i amb un ús exacte i oportú del vocabulari per a cada situació.

Nosaltres, aquesta novel·la no la podeu deixar de llegir, de veritat. És d’aquelles que porten el lector al límit, que l’emocionen, que el fan patir però que alhora el fan reflexionar sobre la condició humana, sobre el perquè actuem de la manera que actuem si això ens porta a viure una vida que no volem, que no volíem. De qui és la culpa? Nostra o de qui estimem o estimàvem?

El dijous de la setmana passada, en Jaume Cabré va fer un acte a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona amb els seus lectors.

El fet és que Nosaltres n’estàvem al cas però… no hi podíem anar! Solució? Vam contactar amb un dels nostres nous fitxatges perquè ens ho expliqués.

“Amb qui?”, preguntareu. Doncs amb un de nosaltres que ha llegit, ha gaudit i ha comentat aquest Jo confesso d’en Jaume Cabré pel Nosaltresllegim: en Lluís-Emili.

Aquí teniu l’escrit que ens ha enviat d’aquest acte:

El dijous 18, a les set del vespre, a la Biblioteca Jaume Fuster (a la plaça Lesseps de Barcelona) hi havia una cua molt llarga de gent esperant per entrar a la sala d’actes. Va caldre donar números de tanda.

No era per veure un gurú de l’Internet 2.0 ni un director de cinema. Era per participar en un col·loqui amb un novel·lista.

Insòlit.

I que escriu en català. Encara més insòlit. I positiu, uns dies en què de notícies positives no es pot dir que n’anem sobrats.

Era que Jaume Cabré es prestava a comentar amb les participants del club de lectura que havien treballat Jo confesso tot el que havien anant trobant en el decurs d’aquesta lectura. Tot això a l’escenari d’una sala d’actes ben plena de persones interessades.

Les preguntes no van ser banals: com s’arriba a trobar l’ànima de la novel·la que fa que es pugui donar per acabada? Quina és la guspira inicial per encetar-la? El mal, és inherent a la natura humana? L’art redimeix? I l’amor redimeix?

I les respostes ho van ser tot menys banals: interessants, argumentades, intel·ligents i divertides. Explicant les arrels, el mètode, algun petit secret. I donant sempre la impressió que estava sincerament interessat en el diàleg amb els lectors.

I va acabar evocant Jaume Fuster, l’amic desaparegut que dóna nom a la Biblioteca.

La conclusió seria que és un gran escriptor que, a més, és una gran persona.

Gràcies, Jaume (Cabré)

Gràcies a tu, Lluís-Emili!

Ah! I no ens n’oblidéssim! Qui anava amb en Lluís-Emili era la Fita… i d’aquí molt poc publicarem què en pensa ella del Jo confesso.

Nosaltres, us podem assegurar que us agradarà. I molt!

Títol: Els jocs de la fam
Autor: Suzanne Collins
Editorial: La butxaca
Col·lecció: L’illa del temps
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9267-121-2
Preu: 9,95€

Els Jocs de la Fam…. quina conya que té el títol, oi? Com si qui passés gana pensés que es un joc!!

Amb aquesta entrada, la Suzanne Collins ens fa viatjar per uns paisatges que més o menys, tots coneixem.

Es tracta de la lluita per la vida: o menges o se’t mengen.

L’Orwell ja en parlava fa molts anys, i el “Gran Germà” que semblava pura i dura fantasia, ciència ficció d’allò més surrealista ara seu al sofà, al nostre costat, i si no anem amb compte es cruspeix davant nostre les nostres pròpies crispetes!!!

Els gladiadors, els guerrers més forts, qui tingui menys escrúpols i més mala baba serà oportunament recompensat per tornar-se així… inhumà.

Sort que sempre hi ha hagut algú prou llest i prou valent per fer saltar el sistema, o si més no, posar-lo contra les cordes.

Vaig començar a llegir aquest llibre amb un punt d’escepticisme pensant…. “uiiii, un altra saga tipus Crepúsculo, una segona Stephanie Meyers…”

La Suzanne Collins, afortunadament, no té res a veure amb tot això, tot i que la cosa…. continuarà!