nosaltresllegim.cat

Títol: Carretera secundària
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-291-8
Preu: 18,00€

Nosaltres, avui el llibre no us el porto jo, sinó que ho fa el meu marit. Normalment no li aconsello lectures perquè, a banda que llegeix aquest bloc i en treu les seves pròpies conclusions, acostuma a triar novel·les que no són exactament novetats, la qual cosa l’aparta sovint de les que reben més atenció tant als mitjans com als punts de venda. Això no obstant, vaig fer una excepció quan vaig saber d’aquest Carretera secundària d’en Joan Carreras. Em va semblar una trama tan bona que a un lector devot de Dashiell Hammett i John Cheever li havia d’agradar segur! No em vaig equivocar!

M’ha explicat que és una novel·la boníssima… No me l’ha volguda espatllar, perquè insisteix en què me la llegeixi, però li he dit que me’n faci cinc cèntims per posar-la en comú aquí; m’ha comentat que la trama es destapa, essencialment, amb l’arribada d’un fill (en Jonàs) a casa de son pare per passar-hi (obeïnt les instruccions del segon) un cap de setmana. Allà, en el primer sopar, s’hi troba un veí (l’Albert Soler) que Déu n’hi do… Tot plegat s’embolica i acaba amb un final d’aquells de traca i mocador. Ja sé que no és explicar massa, ja! Creieu-me que he intentat treure-li més, però m’ha dit que no, que de cap manera, perquè cada detall compta i si ens n’explica més ens aixafarà la guitarra. De fet, ell recomana no llegir-ne ni la contra! I perquè vegem la importància dels detalls, me n’ha deixat una cita:

[Parlant del fet de portar corbata] L’última vegada que l’ha vist encorbatat va ser al funeral de la mare. Una corbata grisa, amb perles d’un gris més fosc, com núvols de tempesta en un cel amenaçador, gotes funestes sobre una cortina de tristesa.

Si voleu que faci de “notària” de la lectura, us diré que la va encetar un dissabte al matí i la va enllestir un diumenge a la tarda… Si el fet de “que enganxi” és un valor, Carretera secundària és el SuperGlue!!! El va atrapar tant que no vam tenir ni la pel·li del cap de setmana!

Per cert, a la nostra filla també li ha cridat l’atenció, perquè -segons ens ha explicat son pare- hi ha un moment en qual el protagonista veu per la tele dibuixos animats de Phineas i Ferb i això, és clar, ja “mola”… tot i que, en aquell moment, el Jonàs apagui la tele!

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

T’has llegit un llibre que no ens hem de deixar perdre? Quina és la novel·la que ens enamorarà? O són poemes? Assaig potser?

Explica’ns-ho comentant aquest post i, si us plau, fes-ho en menys de 125 caràcters perquè nosaltres ho enviem al twitter de nosaltresllegim amb el hashtag #santjordi2012. Estigues atent i digues als amics que quan ho vegin en facin retweet, perquè la recomanació que n’obtingui més guanyarà tres d’aquests títols (a escollir), que podrà passar a recollir per Grup62!

Llegiu la resta de l’entrada »

Títol: Manual del picapedrer
Autor: Pere Ramírez Molas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2976-873-2
Preu: 19,00€

He llegit aquest llibre en tres tandes: a la primera, vaig llegir el pròleg d’en Salvador Giner; a la segona, vaig llegir i rellegir el poemari pròpiament -assenyalant què volia posar en comú amb Nosaltres; a la tercera, he llegit l’epíleg d’en Feliu Formosa perquè després tenia pensat escriure aquest comentari. Aquí estic, però ara em sembla que qualsevol cosa que digui serà molt pitjor que el que ja hi ha en l’epíleg.

En Formosa és amic d’en Pere Ramírez Molas (Pirrus, li diuen), igual que en Giner, i ha fet un comentari de l’obra senzillament immaculat: és breu, precís i abasta tots els punts que cal tenir en compte a l’hora de valorar aquest llibre. Què més puc fer, jo, doncs? Copiar-lo! Ni més ni menys! (bé, només li copiaré un paràgraf, però llegiu-lo sencer, que és tot teia!).

En Pirrus afirma que, amb el seu Manual del picapedrer, no ha volgut fer una “obra monolítica”, sinó un “petit popurri”. Cal dir, però, que la gran diversitat de poemes que componen el llibre se sotmeten a una estructura original: la d’un claustre amb les seves quatre galeries: el seu pati central, les gàrgoles, els timpans, el cementiri. Aquesta estructura no serveix únicament per guiar-nos a través del viatge poètic de l’autor, sinó que ofereix al lector diverses possibilitats d’emprendre el recorregut a través dels espais diversos del claustre. Un claustre és (…) un recinte on se situa tot allò que en Pirrus ha pouat de la seva experiència humana, de lector i de dominador de l’idioma per tal que el lector s’hi endinsi amb un renovat desig de recerca, per trobar-hi tota mena d’estímuls que l’omplin i li produeixin plaer i satisfacció com a lector “picapedrer” que ha seguit aquest “manual”.

M’agradaria compartir amb nosaltres alguns versos que m’han semblat representatius dels diversos temes que s’hi aborden (història, país, llengua, literatura…). Espero que us agradin i que llegiu aquest llibre amb el mateix plaer que ho he fet jo i amb què, em sembla, el va escriure l’autor, perquè no hi he trobat ni un bri de constrenyiment.

Cançoneta del pelegrí descaminat

(…)

Sant Jaume, espanya Espanya,
espanya-la, si et plau,
que voldria sortir-me’n,
i me n’han pres la clau!

L’emigrant

(…)

Car jo també sóc molt covard i salvatge
i estimo a més amb clarobscurs
de bons records i mals oblits
la que fou la meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Tothom

La suma de tu, jo i d’altres
som nosaltres i vosaltres.
Tots junts, vosaltres i nosaltres,
sumem nosaltres,
i diem vosaltres a d’altres,
i a nosaltres ens diuen vosaltres,
els altres.

Títol: El llenguatge secret de les flors
Autor: Vanessa Diffenbaugh
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-922-7
Preu: 18,50€

Les flors no només fan bona olor i serveixen per fer bonic. Les flors tenen veu i un llenguatge propi que cal conèixer per entendre què ens diuen.

Vaig començar a llegir aquesta novel·la amb molt poca fe, ho reconec. Sense cap fonament vaig pensar que seria una “cursilada” carregada de tòpics, sucre i almívar.

Doncs res més lluny de la realitat. De sucre i almívar ben poquet, i de tòpics encara menys. El cas es que m’ha sorprès gratament en tots els sentits.

He gaudit de la lectura de valent i fins i tot se m’ha fet curta. Aquesta és la veritat.

La Victòria acaba de fer 18 anys i es troba sola, totalment sola i al carrer. La seva vida ha estat catastròfica des del mateix moment del seu naixement. La Victòria no ha conegut mai els seus pares, i va de casa d’acollida en casa d’acollida, de fracàs en fracàs, de desengany en desengany, fins que l’assistent social que s’ocupa d’ella li diu: “ara ja ets major d’edat. S’ha acabat la peregrinació d’anar de casa en casa. A partir d’ara, busca’t la vida!”

En tots aquest anys de solitud, la Victòria, només ha conegut una casa i una dona l’Elizabeth, que fan que mica en mica s’atreveixi a somriure, que poc a poc perdi la por que té al contacte físic, que vulgui participar en les feines de casa, fer pastissos, endreçar l’habitació, i per damunt de tot, cuidar i conèixer les flors.

Però un tomb inesperat tornarà a posar potes enlaire aquest equilibri tan precari i que tant ha costat d’aconseguir.

No us donaré mes pistes ni més detalls. Haureu de llegir El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh per esbrinar què se’n fa de la Victòria, què li depara el futur, i si se’n sortirà o no.

Només puc garantir-vos que si el llegiu, no us decebrà.

Paraula!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.