Arxiu mensual: febrer de 2010

Els homes i no sé què de les dones… com era allò?

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
ISBN: 978-84-664-0924-7
Import: 22,50€

Recordo perfectament la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Stieg Larsson. Encara no era conegut a casa nostra i, francament, el títol de la novel·la em va semblar impossible de recordar. Tant va ser així que quan vaig parlar-ne amb una companya li vaig dir, si fa o no fa, el que he escrit com a títol d’aquest comentari. Quin desastre de memòria!! Ja us podeu imaginar que amb els dos llibres que van venir a continuació tampoc no vaig tenir millor sort! Potser per això només em vaig llegir el primer…

He d’admetre que la novel·la negra no és el meu fort. Les històries de lladres i serenos mai no m’han captivat especialment, però quan vaig acabar el primer Millennium vaig pensar que m’ho havia passat força bé. A casa van ser testimonis de dues nits d’addicció, d’aquelles que no pots deixar el llibre, però… què us he de dir que no hagueu llegit ja pertot? Els homes que no estimaven les dones ha esdevingut la novel·la de culte, bé, de fet, la Trilogia sencera ho és. Per això, més que contribuir a inflar el bé de Déu de crítiques que hi ha pel món – us en deixo algunes al peu- el que m’agradaria és llançar-vos una pregunta:

Si encara no heu llegit Larsson, per què no ho heu fet? Què és allò que us ha fet vorejar les piles de noies amb mirades inquietants i optar per altres títols? I, d’altra banda, si sou fervorosos fans del suec que al 2008 tenia nom de davanter del Barça (ara s’ha tombat la truita, evidentment!), què heu de dir als qui encara no l’han descobert? Ens hem de conformar amb les pel·lis, o hi ha més -molta més- substància en els llibres? Va ser merescudament el més venut el passat Sant Jordi?
Au, queda dit, convenceu-nos als descreguts o expliqueu-vos, nedadors contracorrent, aquest espai és vostre!

Per si encara no n’heu tingut prou, de Larsson, us deixo algun dels articles que més m’han agradat… no cal dir que esteu convidats a fer créixer la llista, també!

Historia secreta de Stieg Larsson a El País

El fenómeno Stieg Larsson, por qué engancha a La Vanguardia

Rere les pistes d’Stieg Larsson a El Periódico

L’hora del lector: Xavier Vinader i Kurdo Baksi paren de la trilogina “Millennium”

Aquesta és la versió dels de Polònia…

Temps sense presses

La pressa del temps
Títol: La pressa del temps
Autora: Maria Barbal
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-1126-4
Pàgines: 203
PVP: 18€

Fa uns quants dies vaig conèixer la Maria Barbal (vegeu He conegut la Maria Barbal!) i vaig tenir sort: plovia. Hi havia pocs taxis al lloc on vam enregistrar el podcast que us adjunto al final d’aquest comentari i això va propiciar que la pugués acompanyar en cotxe durant uns minuts. Aquesta estoneta de recolliment en una Barcelona col·lapsada em va servir per conversar amb una autora a qui jo havia llegit feia anys, quan va publicar Carrer Bolívia. En vam estar parlant, d’aquell llibre, i de Pedra de tartera, i dels llibres de recomanació escolar, i de com li agrada el contacte amb els lectors, i de la seva inquietud quan algú li diu que no ha entès un text…
El temps, efectivament, va passar depressa.

Aquella mateixa nit, vaig agafar el llibre que ens havia dedicat per al blog i me’l vaig començar a llegir. En el primer relat ja vaig pensar que me’l faria durar. Sabeu? Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.

Tot just fa una hora que me l’he acabat. Quan el Barça ha marcat el segon gol en un partit que ha arribat al final amb tres minuts llarguíssims… Ai, el temps! Quan esperem que s’acabi un partit de futbol que anem guanyant, efectivament, no s’acaba mai. Però, què passa algú retroba l’amor d’adolescència en els passadissos d’un súper, o asisteix a un dinar de Nadal amb uns desconeguts, o calla quan li pregunten “què faria votè si ara fos jove?”… Com queda, el temps, aleshores? Doncs, havent llegit La pressa del temps, tinc la impressió que queda suspès, en una mena de núvols en els quals ens hi endinsem, hi respirem i en sortim amb la pell humida i el cor desorientat.  Però no em feu dir-ho a mi… és molt millor que us ho expliquin les 27 històries magnífiques que us estan esperant en aquest llibre.

Curiosament, demà vaig a l’Auditori a escoltar el programa Les ombres del temps. Aquesta dona del podcast escolta Messenet i encara penso de què són les anàlisis…

——————–

Uns dies després d’escriure aquest post s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de tartera i s’ha publicat la notícia que l’any vinent se’n faran representacions al Teatre Nacional. Estem de sort! Felicitats, Maria!!

Eps! Podem guanyar El somni de Tàrraco

Estimats nosaltres,

En Xulio Ricardo Trigo ens ha fet arribar aquest text explicant-nos un concurs que té en marxa. No cal dir que estem encantats de fer-ne difusió:

TRIPLE SORTEIG D’EXEMPLARS D’EL SOMNI DE TÀRRACO

El somini de Tàrraco

Amics i amigues: Per tal d’agrair l’excel·lent acollida que ha tingut entre vosaltres la meva darrera novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62), he posat en marxa un triple sorteig d’exemplars que es durà a terme en diferents llocs de la xarxa.

Si sou addictes a El violinista celest em podeu escriure per participar al correu del bloc…

xrtrigo@mesvilaweb.cat

Si em teniu al Facebook, bé sigui al meu perfil o a la pàgina “Lectors i lectores de X. R. Trigo” teniu més oportunitats de guanyar un exemplar de la novel·la.

També em podeu escriure al correu de dalt o al que figura al Facebook…

xrtrigo@gmail.com

En cadascun dels tres llocs se sortejaran dos exemplars d’El somni de Tàrraco. Teniu doncs sis oportunitats de fer-vos amb un exemplar d’aquesta novel·la històrica sobre la Catalunya romana.

Per donar un petit al·licient a aquest sorteig, hi haurà un requisit per participar: fer-me arribar una fotografia amb la imatge de la novel·la situada a qualsevol punt de venda dels Països Catalans -llibreries, grans magatzems, estacions, etc.

A canvi us donaré un número per optar als exemplars. El sorteig tindrà lloc el dia que s’anunciarà en el seu moment –als voltants del Sant Jordi- i el número guanyador serà el que coincideixi amb les darreres números del Cupó dels Cecs.

Recordeu que si entreu als tres llocs –El violinista celest, el meu perfil del Facebook i la pàgina “Lectors i lectores de X. R. Trigo”, del Facebook-, podeu obtenir fins a tres números per al sorteig.

Una abraçada, felices lectures i molta sort.

X. R. Trigo

Som lectors afortunats!

Definitivament, Nosaltresllegim.cat és una caixa de sorpreses!
En una setmana hem tingut l’honor que ens signés un autògraf la Maria Barbal, que ens comentés un post la Margarida Aritzeta i, ara mateix, de poder publicar un text que en Xulio Ricardo Trigo ens ha fet arribar a propòsit de la seva novel·la El somni de Tàrraco, de la qual ben aviat en parlarem aquí. Es pot demanar més? Doncs sí, perquè a sobre hi ha hagut molts comentaris que demostren que us esteu animant a participar i, fins i tot, a enviar-nos algun text (com va fer el Pere Bruna). Ja sabeu que podeu fer-ho a nosaltresllegim@clickart.cat.

Bé, no m’enrotllo més que és divendres i, a banda de llegir, tenim ganes d’anar a sopar (atenció si feu receptes de La cuina sexi, que els nens no vénen de París!!). A propòsit, us deixo amb “La producció de l’oli a Catalunya durant l’època romana; el punt de partença de la novel·la El somni de Tàrraco“, que ens ha fet arribar en Xulio Ricardo Trigo. El va publicar al seu blog, El violinista celest, i ens el deixa reproduir aquí, cosa que li agraïm d’allò més!

Cap a la meitat del segle I abans de Crist les relacions comercials entre la ciutat de Roma i Hispania s’intensifiquen. Juli César havia lluitat pel control de Gallaecia (l’actual Galícia) i de les seves mines d’or. El seu successor, Octavi August, també va posar la seva mirada en la Península Ibèrica. En part perquè necessitava una guerra que contribuís a la seva grandesa i tant els pobles càntabres com els asturs s’oposaven al domini de Roma. D’altra banda, perquè l’enorme megalòpolis en que es va convertir la capital de l’Imperi no tenia prou amb les matèries primeres que li arribaven d’altres llocs del Mediterrani.

Una d’aquestes matèries -a més dels metalls preciosos o del vi, que ja han estat tractats en altres novel·les-, de les més preuades per als romans era l’oli, un vertader or líquid que feien servir com aliment o per l’elaboració de cosmètics, per dir només alguns dels seus usos.

S’ha d’explicar que la població a Europa estava al voltant d’un cinc per cent de l’actual, i que Roma, que segons creuen els historiadors va acabar tenint un milió d’habitants, no tenia prou amb la producció d’oli de la Bètica. Els comerciants romans van buscar alternatives i, en aquest context, les terres de Tàrraco van ser considerades un bon lloc per conrear oliveres. Sembla que ja s’hi feia, però per al consum particular.

Aquest moment històric és, sens dubte, el precedent de la producció comercial d’oli a terres de Tarragona, de les denominacions d’origen Siurana, Terra Alta o Baix Ebre, així com la de Les Garrigues, a Lleida.

Les ambicions de l’Imperi i del Senat romà per convertir les terres de Tarragona en productores d’oli per a Roma és el fil conductor de la novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62). Però no és l’únic tema d’aquest llibre que vol recuperar el pols d’una Catalunya Romana no gaire explicada en la nostra literatura. També aprofundeix en la societat de l’època i intenta reconstruir els fets principals d’aquells anys en que Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà.

Podeu saber més coses sobre aquesta novel·la a la pàgina web

Negra i criminal

Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.

Noves pràctiques, nous termes

Títol: Egosurfing*
Autor: Llucia Ramis
Editorial: Destino
Col·lecció: Núm. edició 1
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9710-112-7
PVP: 20,00€

La veritat és que quan em van donar aquest llibre no tenia ni idea que existia una paraula anomenada egosurfing i, per això, penso que alguns lectors es deuen trobar en la mateixa situació que jo fa una setmana.  Doncs, cito textualment la definició que surt a la contraportada “terme que s’aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d’informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador”.

Confesso que tampoc havia buscat mai el meu nom a internet fins que Egosurfing caigué a les meves mans. I és que Egosurfing té allò que tenen les xarxes socials: és addictiu.  Llucia Ramis entrellaça la història de tres personatges que es troben de forma inesperada, juntament amb petites històries d’egosurfing en la societat i en els mitjans de comunicació a través de programes com Gran Hermano o El Diario de Patricia. Ramis, però, no parla d’internet com a tal, sinó de com influeix en la relació que s’estableix entre els personatges.

Ramis reflecteix l’era de l’egocentrisme i l’exhibicionisme en una Barcelona convertida en una ciutat que mostra, més que ensenya. Els personatges, extraviats en ells mateixos i en el passat, miren de cercar-se a través dels altres. “Em busco. M’he perdut, ajuda’m a trobar-me” publica en Teo (un dels protagonistes) al seu blog. Per contra, Barcelona proclama “Vostè està aquí”.

Tot i tenir una trajectòria molt curta, primer va publicar Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys i ara Egosurfing, Llucia Ramis ja ha guanyat el Premi Josep Pla. Crec, per tant, que aquesta escriptora mallorquina es mereix un vot de confiança!

I per a aquells que en voleu saber més, aquí us deixo una entrevista a El Periódico, un vídeo on l’autora participa en el programa L’hora del lector del canal 33 i un vídeo on Ramis llegeix un fragment del seu llibre. També us enllaço una entrevista al programa El secret del dia de Catalunya Ràdio. Espero que ho disfruteu tant com jo!

Un llibre per seduir

Títol: La cuina sexi
Autor: Carmen Suárez
Editorial: Columna
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 198
ISBN: 9788466412254
PVP: 17,95€

Quan fa unes setmanes la meva parella em va veure aparèixer per la porta de casa amb un somriure a la cara em va dir:

–        Has tornat a comprar-te un altre llibre de cuina.

–        Sí, però estic segura que aquest t’agradarà amb tots els teus sentits -li vaig contestar, mentre li ensenyava el llibre La cuina sexi de Carmen Suárez, que conté una imatge molt suggerent a la portada.

La seva cara va canviar immediatament i, de sobte, li va aparèixer un somriure picardiós als llavis. Jo, que el conec bé i sé el que estava pensant, li vaig repetir el títol, fent èmfasi en la paraula “cuina”, que no “cuinera”, perquè segur que ja se m’estava imaginant amb només un davantal…

Les receptes del llibre, molt ben explicades pas a pas i amb un petit consell al final, són plenes de productes considerats afrodisíacs, com mariscs, espècies, bolets, cacau, entre d’altres.

A més, el llibre conté una breu introducció on s’expliquen les propietats gairebé miraculoses d’alguns aliments en l’art de la seducció, així com uns consells perquè la vetllada sigui perfecta. L’autora tampoc s’oblida del brunch, tant important per recuperar forces després d’una nit plena d’amor.

Per cert, ara que s’apropa el 23 d’abril, pot ser el regal ideal per a la nostra parella si volem que ens sedueixi amb un sopar d’allò més exquisit. Jo puc donar fe que les receptes, sempre i quan l’ambient les acompanyin, funcionen!

Us deixem aquí el facebook “Me gusta cocinar con Salsa

El Salvador Espriu per a la meva filla

Títol: Barques de paper
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Cruïlla
ISBN: 84-661-0612-X
Import: l’any 2003 em va costar 3,52€

Fa dies que penso que quedarem molt malament si no ens referim a què ara fa vint-i-cinc anys que ens va deixar l’Espriu… la xarxa en va plena i  amb tot mereixement!

Però no veia gens clar com abordar el tema; em fa massa respecte. Aquí hi ha poquet espai, el Jack em deia que he de captar l’atenció en un primer paràgraf, l’Espriu és molt d’Espriuimpossible!

Sort que he recordat que la meva filla té una col·lecció de llibres EXCEL·LENT que ens ha anat molt bé per acostar-nos juntes als grans autors de la poesia catalana de tots els temps. Així doncs, li vull dir a la meva filla i a tots els qui aneu passant per aquí, que ara fa vint-i-cinc anys que ens va deixar un home que escrivia coses tan boniques com aquesta:

Barques de paper
varava en la llarga
quietiud del vent.

L’or adessegat
d’abelles i tarda
beu l’aigua del mar.

Quan se’n vagi a fons,
miraré la barca
del soldat de plom.

Les il·lustracions són de l’Arnal Ballester i demà miraré d’escanar la coberta perquè veieu com li escauen al text.

Filla meva, recorda sempre això, els poetes et fan jugar amb la intel·ligència. Mira de comprendre’ls i estimar-los.

Un te amb maleta, si us plau!

Títol: La maleta sarda
Autor: Margarida Aritzeta
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 408
ISBN: 978-84-664-1095-3
PVP: 18,50€

Quan acabes un llibre, diferents pensaments i sensacions passen pel teu cap. Personalment a mi hi ha llibres que em fa molta llàstima acabar. Arribo al final pensant que els personatges són els meus amics i m’expliquen les seves aventures. Això mateix m’ha passat amb La maleta sarda de Margarida Aritzeta, llibre que fa unes hores he tancat amb tristesa.

I és que, La maleta sarda és un llibre que et va captivant mica en mica a través de les seves pàgines fins que acabes immers en el seu món. Un món en el que res no és el que sembla. L’autora ens explica, com vaig comentar en la meva anterior entrada (vegeu Us parla una bibliotecària de formació i de professió), la història d’un llibreter, en Manu Uriarte, que es veu embolicat en una trama molt ben elaborada, en l’assassinat d’un dels seus clients i en la recerca d’un manuscrit del que molta gent en parla però que ningú no ha vist mai. Aquesta trama es combina amb l’aparició de la esmentada maleta i amb les històries d’altres personatges, que, en un primer moment poden semblar secundaris però que van guanyant presència i personalitat com anem avançant en la novel·la.

Si teniu ganes de llegir una novel·la que no tingui por d’explicar-vos tot el que faci falta per submergir-vos en el seu univers, una novel·la que fa unes descripcions extenses i fins a l’últim detall i sobretot, una novel·la que us enamorarà a cada capítol… no us ho penseu més.

No puc deixar d’esmentar que l’autora, a l’hora d’escriure el llibre, ha agafat escenaris i relats reals, que queden combinats dins la trama en una perfecta harmonia –ho fan també altres autors i és una cosa que, personalment, m’encanta. Fins i tot ho fa amb persones reals, això si, en situacions totalment imaginàries. Veure esmentada en un llibre la Caterina Albert, més coneguda com a Víctor Català, crec que no té preu!

I ara sí, us deixo gaudir del plaer de la lectura, jo agafaré el meu te de meló i em donaré el plaer de pensar en els meus últims amics imaginaris abans d’agafar un altre llibre i deixar-me portar per una nova història…

El déu de les coses petites

•    Títol: El Déu de les coses petites
•    Autor: Arundhati Roy
•    Editorial: La Butxaca
•    Col·lecció: Narrativa
•    Pàgines: 464
•    ISBN: 978-84-96863-26-2
•    Preu: 8’50

Fem aquest post amb molta il·lusió perquè hem rebut el primer comentari! És un escrit d’en Pere Bruna, un lector que ha volgut participar enviant-nos una ressenya de El Déu de les coses petites així que, sense més preàmbuls, us deixem amb ell… Podeu llegir el text íntegre al blog on ha estat publicat: http://alavoradelfoc.blogspot.com

Tot i que aquest és un d’aquells llibres que en el seu moment va ser un gran èxit, fins el passat Sant Jordi no va caure a les meves mans. I he de dir que m’he trobat amb una història que m’ha sorprès. No sé exactament perquè  m’esperava un relat optimista, en canvi m’he trobat amb la dura història de dos germans bessons, l’Estha i la Rahel, i la seva mare divorciada,  l’Ammu,  a l’Índia. Durant tot el llibre es va alternant el passat, quan els bessons tenen uns deu anys i arriba la seva cosina des de Londres, amb el present, quan els bessons són adults i es retroben a la casa familiar després de molts anys d’estar separats. I mica en mica anem descobrint els detalls dels fets que van passar quan eren nens i com aquells fets han acabat marcant les seves vides actuals.
He trobat que no ha sigut una lectura fàcil, havia de mantenir la concentració per saber en cada moment en quin temps estava i de quins personatges em parlava (els noms indis no són precisament fàcils de recordar), però m’ha agradat llegir-lo. En particular m’ha encantat com poc a poc l’autora va desgranant els detalls del succés que marca la novel•la i que gairebé des de la primera pàgina coneixem. Això li dona un aire de fatalitat, de tragèdia, molt interessant. I he trobat magnífic el personatge de l’Estha adult: un home obsessionat per l’ordre i la neteja i que no parla, es podria dir que turmentat per la separació de la seva germana i de tot el que li va passar de nen. (…)

Us deixem amb una entrevista i un petit reportatge de l’autora  a El Mundo. Esperem que us agradin!