Arxiu mensual: febrer de 2010

Si els llibres puguessin parlar…

Títol: Les desventures d’un llibre vagabund
Autor: Paul Desalmand
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-418-2
PVP: 16 €

Fa uns anys, camí de la feina, vaig entrebancar-me amb una caixa plena de llibres deixada a un costat de la vorera, lluny d’un contenidor. Eren edicions senzilles però d’autors d’una categoria que anomenaríem “prestigiosa” (Flaubert, Hardy, Racine…). No vaig saber mai d’on van sortir. Suposo que s’havia mort un lletraferit i aquells a qui els la va deixar van ser poc respectuosos amb la biblioteca. Vaig rescatar els que vaig poder (tots els que em van cabre a les mans) i els vaig carretejar durant la resta del dia, regalant pel camí algun exemplar a tothom que va insinuar el més mínim interès en ells. Recordo la sensació com de portar un animal ferit als braços mentre intentava no deixar-ne caure cap i no arrugar-los al mateix temps.

Potser és a rel d’aquell incident que tinc facilitat per pensar en els llibres com a éssers vius, quasi pensants. Però no ha estat fins que he llegit Les desventures d’un llibre vagabund que m’he adonat de fins a quin punt l’experiència d’un llibre és assimilable a la d’una persona. Començant per la característica universal de tenir un començament i un final inevitable; passant per la necessitat de sentir-se realitzat d’alguna manera (en el cas dels llibres, ser llegit); sense oblidar la influència d’aquells que ens anem trobant i que, en paraules de l’autor, ens “incorporen” a les seves vides o a la seva biblioteca; acabant amb la recerca interminable del pare que tanta tinta ha fet vessar als escriptors francesos com Desalmand. La recreació audiovisual de la novel·la que vaig trobar a internet fa esgarrifar de pensar en els maltractaments que s’hagin pogut donar a aquests objectes tan plens de vida.

Fa unes nits, sopant amb una amiga, una enamorada de la literatura francesa com jo, vaig parlar-li d’aquest llibre i de la conclusió a la qual m’havia fet arribar:
—De veritat que no puc trobar cap diferència entre un llibre i una persona!
Ella em va respondre de seguida, sense donar-me temps a presentar els meus arguments:
—Què dius! Un llibre no té consciència. No pot decidir sobre el seu propi destí com les persones.
Ho va dir seriosament però al cap d’un segon les dues rèiem com boges. Va ser alliberador; havia estat un dia molt dur a la feina i no sabíem com es presentaria l’endemà. Sort en tenim d’aquests moments! I sort en tenim dels llibres.

Les parets guarden molt secrets

Títol: La tribu de Camelot: La Carlota i el misteri del passadís secret
Autor: Gemma Lienas
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La Tribu de Camelot
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-92790-85-2
PVP: 7,95€

He de reconèixer que des de petit li he tingut molta por a la foscor. Ara ja ho he superat i estic content d’haver-ho aconseguit. El nens de La tribu de Camelot, de Gemma Lienas, hauran de superar la por per poder desxifrar els enigmes que se’ls hi posin per davant.
Cal dir que quan em van donar aquest llibre vaig pensar que s’havien equivocat de persona i que el llibre per a adults li havien donat al petit de la casa. Va ser posar-m’hi i descobrir un nou món en el qual no hi ha havia estat mai i en el que m’hi trobava molt de gust. La Carlota i els seus amics em van conduir per una biblioteca, per un túnel, per un pis… i tots aquests escenaris em van transportar cap a les aventures dels nens i nenes de la Tribu.
Reconec que La tribu de Camelot: La Carlota i el misteri del passadís secret no és gaire difícil de llegir ja que les contínues il•lustracions i el joc de colors que s’utilitza ens ajuden a viure cada instant amb admiració i compenetració. També podem trobar-hi jocs, lliçons d’història i cultura general i algun truc que deixarà els nostres amics d’escola bocabadats. Gràcies a la Tribu podrem resoldre dos misteris alhora; un serà el del passadís secret sense sortida i l’altre el del robatori de llibres romans. Com dirien als supermercats: Dos pel preu d’un.
Cal afegir que la Tribu té altres històries que segurament són igual o més divertides que aquesta, com ara La Carlota i el misteri del botí pirata o La Carlota i el misteri del canari robat. Espero que gaudiu amb els llibres de la Tribu i que us hi endinseu com jo ho he fet!

Però, què estic fent jo parlant del Coelho?

Títol: El vencedor està sol
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho [Núm 0]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-8437-616-3
PVP:17,00€

Ara que ja ens comencem a conèixer, us puc dir amb confiança que el Coelho no em diu res. He llegit prou coses d’ell – Onze minuts, El peregrino de Compostela, L’Alquimista i, darrerament, El vencedor està sol – com per arribar a aquesta conclusió.

Tanmateix, he de dir que, de ben segur, allò que a mi em convenç menys l’ha portat a ser un dels autors contemporanis més venuts. M’explicaré.

Trobo que el Paulo Coelho és un d’aquells autors que fa servir les novel·les per plantejar-te preguntes per a les quals te’n dóna la resposta i, precisament això, és que em sobra. M’agrada més quan les veus del llibre callen i fan que parli la meva, que me’n vagi a dormir i pensi “-ostres, què faria jo si…”. El Coelho, amb una prosa molt ben treballada i un control exemplar de la cadència narrativa – tot s’ha de dir!- fa que me’n vagi al llit amb el camí cap a la salvació ben dibuixat en un “full de ruta”.

Tal com us dèia, tinc el convenciment que això és el que fa que milions de persones a tot el món el prenguin per un autèntic gurú. Perquè en un moment global d’incerteses, en un primer món mancat de fe i de projectes que transcendeixin, les seves paraules ajuden a donar sentit a la vida, i això s’agraeix.

Val a dir que, de tots els que he llegit, El vencedor està sol és el que m’ha semblat més novel·la i menys manual de primers auxilis espirituals. A Cannes hi passen coses, que vénen d’històries llunyanes i tenen un punt de crim i misteri i una dosi d’aproximació al món del cine i la moda molt interessant, perquè fa tota la impressió que l’autor sap de primera mà de què va.

Si em permeteu girar els ulls cap al món de la gastronomia, per a mi El vencedor està sol és com el salmó fumat, que és bo però m’empatxa, que conec a qui li agrada molt i el treu a totes les festes però jo, amb un canapè ja faig… Això sí, sempre t’arregla i és fàcil de trobar…

A Facebook

A Twitter

Al blog

Receptes per a temps de crisi

Títol: Menjar bé en família per menys de 9€ – Les millors receptes per menjar sa i gastar poc
Autor: Pep Nogué
Editorial: Columna
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 231
ISBN: 978-84-664-1113-4
PVP: 15,95€

Ja us vaig comentar a la meva presentació que m’encanten els llibres de cuina. I, per això, quan vaig veure el llibre Menjar bé en família per menys de 9€ a la llibreria del costat de casa, no vaig dubtar a comprar-me’l. En aquests temps de crisi, un llibre com aquest no s’ha de deixar passar! A més, si ve de la mà del Pep Nogué, excel·lent gastrònom, conegut per molts pel seu espai “Menjar per un euro” al programa de TV3 “Vacances pagades” i tot un gurú en el món blocaire, és una compra obligada.

El llibre conté més de 150 receptes per fer cada dia, amb ingredients que gairebé tots tenim al nostre rebost, o que trobem fàcilment als mercats, i amb tècniques culinàries de les de tota la vida. I és que, de vegades, el més senzill pot ser el més exquisit.

Així, al llibre hi ha receptes clàssiques que es fan a totes les cases, com el trinxat de col i patata, els espinacs a la catalana o les mongetes amb botifarra de perol esparracada, però també hi trobem plats més innovadors i sorprenents, com el caneló de salmó fumat amb amanida d’enciams, salsa de iogurt i herbes fresques, els farcells d’humus de cigrons i espinacs amb salsa de sèsam o la rajada amb puré cremós de moniatos i emulsió de mandarina, per exemple.

El llibre és, doncs, una molt bona recopilació de receptes sanes, fàcils de fer i barates, que ens ajudarà molt a planificar els menús per a tota la família sense haver de repetir plats i sense passar-nos hores i hores davant dels fogons. És, en definitiva, tota una ajuda per als pares i mares (i, per què no, per a aquells que encara no ho són però que els agrada menjar bé i barat) que no tenen temps per pensar en noves receptes que sorprenguin als més petits (què ràpid s’avorreixen!), però que no volen renunciar al plaer de degustar plats sans i saborosos. Molt recomanable!

Us deixo una entrevista amb l’autor a RTVE

Per començar, un petit tast de mi

Em dic Cristina i ho confesso: sóc una addicta als llibres de cuina. En tinc tants a casa que de vegades penso que no sé si viuré tants dies com per fer totes les receptes que recullen aquests llibres. I és que m’agrada cuinar, però, sobretot, fullejar els llibres i imaginar-me a casa envoltada dels colors i olors dels diferents ingredients mentre veig els somriures dels meus fills i la meva parella esperant que els sorprengui amb els plats més variats.

Però no només de pa viu l’home ni de llibres de cuina visc jo. En general, m’agrada molt llegir i per la meva professió (sóc periodista) he de fer-ho força i sobre temàtiques ben diferents. Però, quan puc triar, em decanto sobretot per novel·les actuals i pels clàssics de la literatura. Això sí, les lectures que no fallen mai i són presents cada dia a la meva vida són els contes i els llibres infantils. I és que els meus tres fills exigeixen la seva ració diària de literatura!

Bé doncs, després d’aquest tastet sobre mi espero que, a poc a poc, ens anem coneixent més alhora que compartim les nostres lectures. Fins aviat!

Ho he fet al revés: de Precious a Push


Títol: Push
Autora: Sapphire
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9930-055-9
PVP: 8,95 €

Ho he fet al revés. Mai no acostumo a llegir-me un llibre del qual se n’ha fet una pel·lícula si abans l’he vista. Però amb Push ho he fet al revés. I la veritat és que, sorprenentment, n’estic molt satisfeta.

Precious és una noia grassa, pobra, gairebé analfabeta i negra. Té disset anys, dos fills i una mare que no només es beneficia del seu subsidi i del seu cos, sinó que també la maltracta físicament i psicològica.

La seva història m’ha captivat completament. Sapphire, l’escriptora, ha creat un personatge amb veu pròpia que se’ns mostra tal qual és, sense adorns, i que utilitza un llenguatge sense embuts.

L’adaptació cinematogràfica obvia molts aspectes del llibre, com és lògic, però aquest cop, probablement ha estat per la crítica que podrien despertar certes escenes que en el llibre apareixen relatades detalladament. Aquest fet m’ha sorprès, ja que no pensava trobar-les.
L’argument i la forma en què està escrit el llibre fan que acompanyis la Precious en el seu difícil trajecte. La vida de la protagonista comença en el mateix moment que la fan fora de l’escola i coneix la Blue Rain , professora de la nova institució a la qual haurà d’assistir. Allà podrà descobrir que potser no està sola i que la vida, a voltes, també et pot somriure encara que per dins trobis motius per seguir plorant…

Et conmourà. Et despertarà sentimens de ràbia, compassió i potser alegria… però de ben segur que el que no farà serà deixar-te indiferent.

Per si t’he despertat l’interès, aquí tens més informació sobre “Push: Based on the novel by Sapphire”, la pel·lícula, on podras escoltar una entrevista del director i de la protagonista.

I no et perdis l’entrevista a Sapphire!

Cartes que amaguen històries, i també les creen

Títol: Cartes que sempre he esperat
Autora: Maria de la Pau Janer
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 400
ISBN: 9788497081979
PVP: 21,50 €

Gran part del que llegeixo és llegit al tren. Amb aquesta novel·la, Cartes que sempre he esperat, a les mans perdia totalment les ganes que arribés la meva parada. Tancant el llibre de mala gana, em preguntava el perquè d’aquesta fascinació per les històries que amaguen les petites coses (llibres, cartes, pintures) i que també té en Lluís, un dels protagonistes de la novel·la.

Quines històries hi ha darrera les cartes que no arriben al seu destí? Què ens podria explicar un home gran dels veïns d’un bloc de pisos on ha viscut tota la vida? Aquesta pintura ens captiva… Com deu ser la vida de l’artista que l’ha pintada i de la seva família? Hi ha grans històries darrera de tot allò que ens envolta: en les converses entretallades que escolto a mitges mentre em prenc el cafè, o en el rostre enigmàtic que veig diàriement a classe i per algun motiu em crida l’atenció per primera vegada. Només esperen ser explicades abans que es perdin, quan siguin llençades al foc com cartes no reclamades, i desapareguin amb la memòria dels que es queden, o quan es deteriorin com el talent de l’artista incapaç de superar l’abandó…
En Lluís viu amb la por de no poder salvar alguna d’aquestes històries. Marcat pel record d’una mare que va passar mitja vida esperant una carta que va arribar, ja tard, en un tràgic moment, farà tots els possibles perquè les cartes que la Paula escriví a la Martina no es perdin com la seva història.
Perquè algunes històries mereixen romandre una mica més. I jo miro de seguir allargant-les tant com puc abans d’arribar a la meva parada de tren…
Maria de la Pau Janer presenta en vídeo Cartes que sempre he esperat.



Si hi sóc és que hi he vingut en tren i llegint

Em dic Anna i no recordo quan vaig començar a estimar la lectura, ni m’imagino que mai pugui deixar de fer-ho.

La literatura és la meva passió però no la meva professió. No puc dir que me’n penedeixi, senzillament la vida m’ha portat per un altre camí: el de les ciències aplicades. No ha estat un camí gens fàcil. La universitat estava lluny i cada dia em passava en total quatre hores al tren. Tampoc puc dir que em sàpiga greu; durant els trajectes llegia molt i recordo haver acabat llibres llarguíssims en pocs dies (els que més recordo són Els miserables i El nom de la rosa però n’hi va haver molts més). Crec que des d’aleshores tinc tendència a jutjar els llibres en funció de la capacitat de resistir un viatge en tren: “Aquest em va cansar quan encara anava per Badalona”, “Aquell em va fascinar tant que em va fer passar la meva parada i quasi acabo a Vic”…

Actualment treballo de fisioterapeuta mentre estudio Teoria de la Literatura i Literatura Comparada amb penes i treballs. Estic contenta de tenir la possibilitat de comunicar-me amb altre gent a qui també agradi tant llegir. I encara no tinc carnet de conduir, així que seguiré llegint.

Stilton, Geronimo Stilton

Títol: No volies karate, Stilton?
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Destino
Pàgines: 108 + un manual de karate
ISBN: 978-84-92671-97-7
PVP: 7,95€

Segons m’ha dit la meva filla, així és com es presenta sempre aquest ratolí periodista que escriu llibres. I quan faig servir aquest verb, escriure, és a consciència! Jo el vaig veure fa dos anys per Sant Jordi signant llibres a El Corte Inglés! I com que era hora de classe, el pobre “ratolí” només tenia a la cua pares, mares, avis, àvies, tiets i tietes! I ell allà,  suant estòicament la cansalada (bé, en el seu cas, el gruyère!).

Al gra! Ja us deia l’altre dia que m’havia compromès a llegir-me’n un per comentar-lo i aquí està! A casa no s’ho acabaven de creure que, de debò, l’hagués llegit, però us puc garantir no només que ho he fet, sinó que mentre ho feia m’ho he passat prou bé.

Jo havia acompanyat la meva filla en la lectura d’En el reino de la fantasía i Regreso al reino de la fantasía (ens els van regalar en castellà) però no havia estat el mateix perquè, al seu costat, la lectura feia salts freqüents fins que trobàvem (o tornàvem) a les pàgines amb olors… Ara que he estat tota sola davant d’aquest No volies karate, Stilton? he anat seguint el fil i he pogut gaudir d’alguns matisos tipogràfics que tenen ganxo -les paraules s’escriuen amb una tipografia o una altra segons la situació, l’estat d’ànim, etc; fins i tot poden dibuixar formes o tenir diferents colors- o veure com el Geronimo fa ús de la reiteració en un estil que podria ser el d’una novel·la convencional, gosaria dir.

En qualsevol cas, crec que he entès millor que l’Stilton s’hagi guanyat un 9 (vegeu El fred i la lectura); si fins i tot jo he rigut amb les cares de l’adversari al combat, un tal Músculs Abonyegaratolins...
Per mil formatgets de bola
, no em direu que no té història!

I per si us ha interessat… aquí us deixem més obres de l’escriptor, que n’hi ha un munt!

Quin cangueli al Kilimanjaro! | El descobriment d’Amèrica | El somriure de Mona Ratisa

I no us perdeu aquest fragment dels dibuixos animats que es van estrenar a Bèlgica el setembre del 2009, esperem que properament també els puguem veure a casa nostra!