Per què llegeixo?

Has pensat mai perquè llegeixes?

Avui la meva filla m’ha enxampat amb l’Stilton i s’ha sorpès; li he dit que tenim una juguesca entre mans i, quan se n’ha recordat, ha fet cara de pòker o sigui que sospito que m’han deixat penjada… (vegeu El fred i la lectura). En tot cas, ha servit perquè ens poséssim a llegir juntes i, en acabat, parléssim de lectures.

“- A tu, què és el que més t’agrada, de llegir?” li he dit. I ella, molt tendra, m’ha dit que era estirar-se al llit amb mi i fer-ho plegades, perquè jo li faig molt el pallasso amb les veus.

Després m’ho ha preguntat ella i li he dit que a mi els qui em fan el pallasso amb les veus són els personatges, perquè, si me’ls imagino amb força, sembla que em parlen… I que, tot i que no hi ha res millor en el món que llegir amb ella, anar escoltant què diu aquella gent que s’amaga dins dels llibres també m’agrada molt.

Definitivament, trobo que veure el món a través dels ulls dels altres és allò que més m’interessa la lectura. I, aquesta descoberta vital, m’agrada més fer-la a través dels autors que il·luminen fonts de bellesa, com deia el José Agustín Goytisolo

“y si eres creador lleva hasta el límite
de la locura a tu imaginación
para que al menos tu egocentrismo alumbre
nuevas fuentes de horror o de belleza”

I tu, per què llegeixes? Ens ho expliquem aquí mateix?

L’home és un llop per a l’home?

Títol: Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser
Autor: Joan M. Oleaque
Editorial: Empúries
Col•lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 267
ISBN: 8475968759
PVP: 13,00€

Terrorífic. Aquesta és la paraula que em ronda pel cap quan llegeixo la narració de les xiquetes d’Alcàsser. Penso que no pot ser real però, per desgràcia, ho és. Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser descriu la monstruosa història de tres adolescents d’Alcàsser, violades, torturades i assassinades per un degenerat el novembre de 1992. Joan Maria Oleaque aconsegueix relatar la crueltat dels fets i el ressò mediàtic posterior, deixant al descobert el circ de la tele. El periodista revela informació que no havia sortit a la llum amb una gran tensió narrativa, sense caure mai en l’espectacle i la vulgaritat.

L’espectre d’Antonio (l’assassí) em provoca nàusees. La planta baixa dels Anglès (la família d’Antonio) és com la boca del llop. Una boca infectada per la droga, la delinqüència i la violència. Antonio va créixer en un ambient hostil i pobre. La seva mare treballava nit i dia per poder alimentar els seus set fills però era una dona sense caràcter. El seu pare era, en canvi, un borratxo en un camí accelerat i sense retorn; la mort. Però, tot i que Antonio i els seus set germans es van criar en el mateix ambient, no tots van mostrar el mateix grau de violència i d’inadaptació a la societat.  I em pregunto,  fins a quin punt el nostre entorn intervé en la nostra forma de ser i fer?

Què creieu vosaltres? Jo penso que les persones som imperfectes. I és la nostra imperfecció el que ens fa ser humans. Les nostres debilitats, les nostres limitacions… A vegades tenim certa tendència a pensar que estem cridats a fer el bé. No ens enganyem. L’ésser humà s’equivoca, comet errors i, sovint, fereix a les persones que més s’estima.

Espero que no us hagi donat molt la murga amb les meves reflexions! Recomano el llibre per als qui tenen sang freda!

Sang, fetge i una història apassionant!

Títol: Aurora Boreal
Autora: Åsa Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-664-1114-1
PVP: 18,50€

Diuen que és la nova reina de la novel·la negra, que va mantenir a Stieg Larsson despert  durant tota una nit o que és una de les millors escriptores del gènere. El cas és que Åsa Larsson no ha deixat indiferent el món literari.

Quan Aurora Boreal va caure a les meves mans, vaig pensar que la recent estrenada fama tenia molt a veure amb el cognom de l’escriptora. Compartir-lo amb el de l’escriptor revelació del moment t’obre, si més no, alguna porta. Ara però, crec que la fama l’ha aconseguida per mèrits propis.

L’escenari que ha escollit l’escriptora per la seva primera novel·la és la ciutat de Kiruna (ciutat on va créixer), situada al nord de Suècia. Jo no hi he estat mai, però me la imagino tal com la descriu ella: freda i fosca. I la protagonista, Rebecka Martinsson, sembla la persona perfecta per habitar aquest paratge: seriosa, aparentment inalterable i amb un temperament digne d’admiració. Åsa Larsson no només comparteix ciutat amb ella, sinó també professió: totes dues són advocades.

He de confessar i confesso que Aurora Boreal em va captivar des de les primeres pàgines. Després d’ajornar la lectura per diverses raons, me l’he acabada en 4 dies. Un cop es comença a desenvolupar l’acció, no pots parar de passar pàgines per intentar esbrinar què s’amaga darrera la següent. Les descripcions, el llenguatge senzill, la trama i els entranyables personatges semblen formar part dels ingredients perfectes per l’èxit obtingut.

La història transcorre en només set dies. Els set dies posteriors al macabre assassinat del predicador més famós de la ciutat. Un escenari esborronador només apte per als estómacs més preparats.

Així doncs, que me’n dieu? Esteu preparats per acompanyar la Rebecka en la seva aventura?

I per saber-ne més… un reportatge a Qué leer

Us parla una bibliotecària de formació i de vocació

Quan ets petita sempre et pregunten què vols ser quan siguis gran. Jo no ho tenia clar, no veia el meu futur definit, però tenia molt clar què m’agradava: llegir. M’agradaven els llibres, l’olor, el tacte i les històries que portaven dins. Així doncs, no és estrany que finalment hagi acabat sent bibliotecària. Tot s’ha de dir, que de vocació i no de professió. Tanmateix, no he deixat de banda les biblioteques i els petits tresors que guarden dins. Perquè per a mi, un llibre és, en la seva totalitat, un petit tresor, ple de joies, que viu la seva plenitud quan una persona el llegeix.

Ara que coneixeu tot això de mi, no us heu d’estranyar que us digui que tinc a les meves mans La maleta sarda de la Margarida Aritzeta. I per què? Doncs perquè el protagonista és Manu Uriarte, llibreter de professió.

Ara mateix no us en puc explicar massa més, de l’argument, ja que tot just l’acabo de començar, però el que sí que us puc dir és que si us agraden els llibres amb arguments embolicats, que no tenen por a explicar-vos tots els detalls fil per randa i que tenen un assassinat i la recerca d’un manuscrit com a argument principal, aquest és el vostre llibre. Gaudireu amb les minucioses descripcions de l’illa de Sardenya i us faig saber que, a hores d’ara, no m’importaria fer-hi una escapadeta per gaudir dels paisatges i del menjar que ens explica el protagonista.

Com us he comentat, porto poques pàgines llegides, així que més endavant us acabaré d’explicar La maleta sarda i les aventures del llibreter Manu Uriarte. Seguim amb la lectura!

Jo, sense embuts

Sóc una devoradora de llibres nata i em dic Elisabeth.

Quan jo era petita, la meva germana es passava tot l’estiu amb el nas ficat entre les pàgines de les novel·les de l’Agatha Christie. Em fascinava la velocitat lectora que mostrava. Imagino que això va quedar al meu subconscient i aviat vaig voler imitar-la. Així que jo també vaig acabar sent una companya fidel del detectiu més famós de les seves històries. Deuria tenir uns 10 anys.

Des de ben aviat vaig decidir que la meva professió havia de ser periodista, escriptora o quelcom així, però amb el temps aquesta idea va anar quedant desterrada i va ser substituïda per l’estudi de l’increïble món del cervell humà. Així doncs, després d’obrir-me pas en el món laboral, vaig decidir fer la carrera de psicologia i avui dia estic a punt de ser psicòloga. És com un somni fet realitat.

Però aquí estem per parlar de llibres, així que, voleu saber més? Doncs atents, perquè d’aquí a poc n’hi haurà més i millor!

He conegut la Maria Barbal!

Ahir a la tarda vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer la Maria Barbal. En ocasió de la publicació de La pressa del temps, Columna ha decidit fer podcast amb A la bestreta, un dels contes de l’obra, i vaig assistir a l’enregistrament. Allà em vaig trobar una persona propera, plàcida, que parla igual que escriu: amb una suavitat que enamora.

Jo m’havia llegit Carrer Bolívia i em va fer moltíssima alegria conèixer-la en persona. Trobo que això de poder veure en carn i ossos un escriptor és un luxe que, per als qui ens agrada llegir, no té preu! I a més sense cues!! Perquè per Sant Jordi ho pots fer després de 20 minuts mínim a peu dret!!

Bé, doncs, com us deia, com que la vaig veure relaxada i feliç amb com havia quedat l’enregistrament, vaig abusar de la confiança i li vaig demanar que em deixés fer-li algunes fotos per compartir-les amb vosaltres… I aquí estan (si us plau, si les veieu malament, doneu-li la culpa a la Blackberry, que ja tinc prou crítiques a casa  per la qualitat dels meus “reportatges gràfics”!).

imatge de l'enregistrament
Sempre somriu!!
Imatge dins de l'estudi
Imatge dins de l'estudi
Els fulls feien soroll quan els passava... quin problema!!
Una imatge posterior a l'enregistrament, en el repàs

A més, vaig pensar que estaria bé que, precisament ella, fos qui ens fes la primera dedicatòria del blog i…. Tatatatxaaaaaaaaan!!

Signatura Maria Barbal
"Als lectors del nosaltresllegim.cat"

Bé, doncs, com no pot ser d’una altra manera, us convido a escoltar la Maria Barbal en un conte que, de ben segur, us deixarà pensatius… la_pressa_del_temps I jo pregunto, “de què són les anàlisis?”. De fet, li vaig preguntar a ella, però em va fer com en el conte. Vosaltres què en penseu?

Si us agrada, no patiu que ben aviat en tornarem a parlar!!

I per a tots aquells que tingueu iPod (que segur que sou molts!) aquí teniu el podcast! Espero que el disfruteu!

Sí, ho confesso, jo he penjat un candau de l’amor!!!!

Títol: Perdona però vull casar-me amb tu
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 712
ISBN: 978-84-664-1118-9
PVP: 18,90€

Vaig llegir-me Perdona si et dic amor quan es va publicar, ara fa un parell d’anys, i em va semblar una de les novel·les més ensucrades de la meva vida! Al cap de molt poc temps d’haver-lo acabat, em van operar -res massa greu- i em van demanar que fes “repòs total” . No cal dir que m’avorria com una ostra! Llavors vaig voler investigar de què anava tot allò… Un fenomen com el que havia sorgit amb en Federico Moccia i les seves novel·les no em resultava fàcil d’entendre… Quan milers de joves decideixen que no hi ha millor manera de dir-se “t’estimo” que lligant un candau en un pont i llançant-ne la clau a l’aigua és que alguna cosa passa. I tant que sí! Però jo encara no li veia el què… Què té aquest italià que ha arribat a fer néixer una tradició?

Mirant la reacció de les fans, vaig pensar que segurament el gran secret és una prosa fàcil i que desborda sentiment. Uns personatges frescos i d’una peça en situacions absolutament esplèndides on tots ens hi voldríem veure. Una construcció argumental que flueix ràpida i alegre com la vida dels joves que poblen les seves novel·les. Però, sobretot, la capacitat d’estar atent a les necessitats de les persones que voltem pel món i donar-nos allò que volem llegir: una història d’amor i amistat que ens emociona i, com diuen els fans, enamoccia!

Després del Perdona si et dic amor, m’he llegit Tinc ganes de tu i ara Perdona però vull casar-me amb tu. Tots tres estan en la línia, però en el darrer fa créixer la galeria de personatges i hi trobem situacions que, fins i tot per als qui ja comencem a tenir una edat (ai!!), ens conviden a seguir llegint amb ganes!  El pastís que hi ha a la coberta no enganya: llaminer, colorista, sumptuós… En definitiva, allò que tothom espera per celebrar un enllaç literari que, a jutjar pels èxits de vendes, durarà per molts anys. Al final -i que no surti d’aquí- li he trobat la gràcia, al Moccia… Perdona, però m’agrada llegir-te!

Si voleu veure que no us enganyo, ho diu TV3!

Federico Moccia
Sant Jordi 2009. Allà el vaig conèixer

Tots tenim una part invisible

Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col•lecció: El Balancí (Nro 626)
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-6363-8
PVP: 18,00€

És curiós perquè aquest llibre va arribar a les meves mans com a regal d’un “amic invisible”. Reconec que va ser una gran sorpresa perquè no esperava que encertessin els meus gustos literaris però la sort o el destí va fer que acabés a les meves mans. Així que sense pensar-m’ho dues vegades em vaig capbussar en una lectura excitant i transgressora.

De seguida em vaig sentir identificada amb el protagonista de la història, Adam Walker, i les seves ànsies per menjar-se el món. Amb només vint anys, Walker estudia literatura a la Universitat de Columbia, posseeix uns forts ideals i es mostra molt segur de si mateix. Poc a poc, però, aquesta seguretat passa al desconcert i gairebé a l’autodestrucció. El jove poètic veu com el seu futur es dilueix amb la presència sobtada d’un professor de la universitat i la seva companya sentimental. A partir d’aquell moment tot canvia per al curiós Walker. Res és el que sembla ser.

Quan un llegeix Invisible queda fascinat per una història imprevisible, de personatges complexos, plens de contradiccions. Paul Auster juga amb una multiplicitat de narradors, formant un laberint on es confon realitat amb ficció. Invisible ens obre les portes a un món oníric i eròtic, un món que Auster no ens havia mostrat fins ara de forma tan explícita (Bé, jo m’he llegit Trilogia de Nova York, Viatges per l’scriptorium i Mr. Vertigo i això no m’ho havia trobat mai!). Auster sorprèn pàgina rere pàgina. Un només té ganes d’arribar al final, i quan per fi hi arriba es troba amb l’estranya sensació de no entendre res.

Alguns crítics assenyalen Invisible com la millor obra de l’escriptor novaiorquès. Jo no m’atreveixo a afirmar-ho. El que puc dir, sens dubte, és que Invisible és una d’aquelles obres que trenca tots els esquemes establerts. Auster aconsegueix que em qüestioni la meva moralitat i dubti sobre la realitat. No tot allò que se’ns mostra és real! A mesura que m’endinsava en la història m’adonava que tenia més coses en comú de les que em pensava amb el jove protagonista. Com tots, Walker té un costat ocult, una part de la seva identitat que no vol mostrar als altres. Una part que roman invisible…

Tots tenim alguna cosa en comú amb Adam Walker, descobreix què hi tens tu!

Per si us he despertat l’interès per aquest escriptor i voleu conèixer més detalls, aquí teniu uns quants vincles…

Fitxa a Edicions 62

Entrevista a El País

Entrevista a La Vanguardia

Bocins de mi

Bon dia a tothom!

M’han demanat que em presenti i així ho faré…
És difícil enfrontar-se a un paper en blanc quan et demanen que parlis de tu mateix…
Prefereixo mil vegades parlar de llibres abans que parlar de mi però, en fi! Què us puc dir?
Doncs que em dic Marta i sóc recent llicenciada en Periodisme. Com qui diu acabo de sortir de l’ou… la meva trajectòria és curta però pressento que tinc un llarg camí per endavant. Gaudeixo llegint i m’agradaria transmetre-us aquesta passió que em segueix allà on vaig! Ja anireu descobrint més coses de mi però, de moment, us deixo la meva primera ressenya a nosaltresllegim.cat… Començo per Paul Auster, un escriptor pel qual sento una gran admiració i respecte. Espero que us agradi!

El fred i la lectura

Geronimo Silton mereix un 9, segons fonts de tota solvència.

Sempre he pensat que qualsevol moment és bo per llegir però a mi particularment m’agrada fer-ho quan fa fred. Hi ha res millor que arrupir-se sota una manteta i treure només les mans per agafar el llibre? Bé, potser sí que hi ha més coses, però ara no toca!

No us descobriré res si us dic que al Berguedà, on he tingut la sort d’anar aquest cap de setmana, feia un fred que convidava al recolliment, a les tertúlies i, naturalment, a parlar de llibres. He aprofitat que anava amb la meva filla i tres amigues seves –totes entre 9 i 10 anys-  per demanar-los pels seus hàbits lectors. He d’admetre que segurament si el comentari hagués estat orientat als seus hàbits televisius hauria tingut més èxit… Què us he de dir! Els qui teniu canalla d’aquestes edats també deveu patir la Hannah Montana, oi? I segurament també deveu trobar que quan hi ha més de tres nens junts parlen tots alhora i costa de discernir les frases entre la cridòria que organitzen, no? Tanmateix, al final hem arribat al consens: el Geronimo Stilton és qui mereix una millor puntuació, amb una mitjana de 9!

Hem quedat que jo me’n llegiria una novel·la a canvi que elles quatre me’n fessin un dibuix cadascuna. Ara ja hem fet el tracte i em toca complir-lo, de manera que ben aviat tindreu aquí la meva opinió (espero que il·lustrada!). Paraula de rosegador!