El Bulevard dels francesos després del cafè

Fa molts anys que conec la Lia i hem compartit moltes coses plegades… entre d’altres, esmorzars a dojo (mireu, mireu quin Facebook!). Un dia parlàvem “de literatura de la bona” i la vaig embolicar a participar a nosaltresllegim. Avui és la primera vegada, però confio que no serà l’última!

Títol: Bulevard dels Francesos
Autor: Ferran Torrent
Editorial:Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 408
ISBN: 878-84-664-1125-7
PVP: 21,90€

Voldria començar per dir que és el primer cop que faig això i que de manera conscient ha influït en la meva manera de llegir aquest llibre. És a dir, la pressió de saber que tocava fer uns deures, d’alguna manera ha manipulat una lectura que d’una altra forma hagués pogut ser molt més relaxada.

Tot i això, no puc dir altra cosa de Bulevard dels Francesos que: Quin llibre tan bonic!!

Assisteixo a la lectura d’un altre Ferran Torrent, nou i desconegut  per a mi, que no té res a veure en absolut amb el Torrent d’intrigues mafioses a la valenciana, corruptel·les polítiques i submissió del paisatge en forma de grans quantitats de totxos.

Aquest llibre al principi em va semblar fluix, fins i tot una mica cursi. Suposo que pel fet que en Torrent utiltza una forma de fer-te entrar en matèria tan poc agressiva – al contrari, és lent, suau, tendre i vellutat – que trovaba a faltar la marxeta de lectura ràpida habitual, és a dir, distreure’m  sense patir cap maldecap.

Però Torrent, sense voler anar de mestre, et fa aprendre (i t’obliga al mateix temps a refrescar la memòria). El sentiment i el pensament polític de tants anys de lluita, de tantes morts inútils, de tantes barbaritats, va fluint com el vi bo passa per dins la gola, i deixa tan bon gust de boca…

He de reconèixer que em fa ràbia a mi mateixa haver d’admetre que és fàci despistar-se, anar aburgesant-se a canvi de perdre una identitat que mai, mai no hauríem de perdre ni d’oblidar.

Torrent diu: “Mai en cap època en què els pobres eren els vençuts, que han sigut totes, els rics han actuat per a ells.”

Aquesta és la música que ha anat tocant Torrent al llarg d’un llibre que acaba convertint-se en una mèlodia per ballar lentament, tota una vida.
Lia Serrat

Us deixem amb un parell d’articles molt interessants a El Periódico i a l’Avui i amb un parell de vídeos on Ferran Torrent presenta el seu llibre Bulevard dels Francesos.

Ferran Torrent al Telenotícies de Tv3

Entrevista a Ferran Torrent al programa Totsxtots de Com Ràdio

Recuperem Manuel de Pedrolo

Títol: Joc brut
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: La cua de palla
Pàgines: 224
PVP:  8,50€

Joc brut és una novel·la escrita per Manuel de Pedrolo i que va ser publicada per Edicions 62, dins la col·lecció La cua de palla, de la qual el mateix Pedrolo en va ser el fundador.

Una novel·la negra clàssica, que segueix els paràmetres típics de Dashiell Hammet o d’Horace McCoy, amb una femme fatale, un home sobrepassat pels esdeveniments, un assassinat, una promesa, una temptació.

Pedrolo té la capacitat de transmetre tot l’ambient que es vivia a Barcelona en l’època de la postguerra, especialment en el bàndol dels perdedors. La sordidesa, la misèria, l’orgull de la gent pobra, les hores de feina, els aprofitats, la grisor imperant, els tramvies i els autobusos, la pluja grisa en carrers grisos. Inserir una història policíaca clàssica en aquest ambient podria semblar complex, però ho fa excel·lentment.

La història comença amb unes cames i continua cintura amunt. Va avançant poc a poc, amb calma, fins que, de cop i volta, s’accelera, comencen les turbulències i acaba amb un clímax perfecte. En aquest cas, sí, el clímax és al final, no a l’assassinat.

D’altra banda, considero que Pedrolo hauria de ser considerat un autor central de la literatura catalana, digne de ser recordat, honorat i retornat al lloc que li toca.

Detall d’una acció rutinària o Trajecte final són fantàstics. Mecanoscrit del segon origen, curiós. A mi, no m’agrada el Mecanoscrit, però generacions de catalans i catalanes l’han llegida. Com a entrada a Pedrolo em sembla bé, però m’encantaria una reedició de les seves obres. De totes, de les més de 90 obres que va escriure.

Ja em direu què us sembla Joc brut!

Sóc l’Alexandra i llegeixo per…

Sóc l’Alexandra i llegeixo per esport, per diversió, per descansar, per aprendre, per… per tot i per res. M’agrada llegir fins i tot quan no entenc el que llegeixo, com les indicacions de ciutats estrangeres. Em fascina la lletra escrita i que d’uns símbols sobre un fons blanc en puguem treure comunicació, coneixement, passions diverses, emocions, imatges…

Vaig créixer en una casa plena de llibres que, a més, es llegien. Em van traspassar el plaer per la lectura i el valor de saber gaudir-ne sola o en multitud.

Particularment prefereixo la novel·la negra, però sóc bastant eclèctica. De fet, hi ha qui diu que no tinc criteri: llegeixo de tot, sempre que m’enganxi. No tinc cap complex en aparcar un llibre a mitges si no m’agrada, però em puc passar set hores seguides llegint, sense parar ni per menjar.

Dec ser compulsiva…

Doncs, això, que salutacions cordials i ens llegim, que es diu!

Les bruixes d’Arnes, haberlas hailas!

Títol: Les bruixes d’Arnes
Autor: David Martí
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits [92]
Pàgines 311
ISBN: 978-84-297-6450-5
PVP: 19,50€

Les bruixes d’Arnes és una història de bruixes a la Catalunya del segle XVI. Quan l’encetes, la màgia dels Ports de Tortosa t’oprimeix les temples… No deixava de pensar en la millor manera d’explicar-li a la seva filla tot el que tenia guardat al pap des de feia tants anys o Tens un do extraordinari, filla són algunes de les frases que s’encenen davant dels ulls ja a les primeres pàgines.  Una jove dubta, el lector emmudeix, una mare diu només et demano que m’escoltis amb atenció… a fe de Déu que ho aconsegueix! Quan llegiu aquesta novel·la, la primera d’en David Martí, veureu perquè he fet servir precisament aquesta expressió.

I no voldria explicar-vos res més de la trama. De fet, us encoratjo a NO llegir-ne la contraportada, perquè -pel meu gust- hi explica massa detalls. I, ben mirat, si no vull explicar-vos la trama, ni confessar que en un parell d’ocasions m’ha caigut la llagrimeta (em fa tall quedar com una bleda), què més puc fer? Doncs res més, apa, els “nosaltres” ja podeu deixar-ho aquí. Us deixo un vídeo que jo tampoc no miraria fins que no l’hagueu acabada, jo ja us he avisat!

Ara comença una reflexió per a la meva estimada neboda: noia, he trobat una novel·la que t’encantarà perquè té de tot una mica, misteri, sensibilitat, passions i perquè a més li podràs prestar  a la teva mare, que s’ho passarà d’allò més bé amb la part històrica i amb una trama plena de referències a com era Catalunya al s. XVI i perquè, al seu torn, ella podrà recomanar-li a la teva àvia i comentar juntes com han vist les constants referències a una terra que estimen: els Ports…
És veritat,  benvolgut senyor David Martí, que les millors històries passen de mares a filles en llibres que contenen secrets emocionants.  Gràcies per regalar-nos-en un.

Ah! Com? Alguns “nosaltres” encara sou aquí, eh? Doncs això té recompensa! Fixeu-vos en els cabells de la Lluna i a veure si sabeu dir-me què passa. Atenció perquè és una pregunta per a lectors atents que arribin fins a la pàgina 213 amb els ulls ben oberts! (ho comentarem en el blog de l’autor).

On és el centre de la terra?

Títol: Viatge al centre de la terra
Autor: Melcior Comes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-0870-7
Preu: 18,50€

L’entrada al centre de la terra es troba a la Sagrada Família. Així ho afirma el Dr. Andrada, il·lustre personatge de la novel·la Viatge al centre de la terra i pare del nostre protagonista, Andreu Andrada.

Quan vaig escoltar el títol d’aquest llibre, vaig pensar que es tractava d’alguna reedició de la famosa novel·la de l’escriptor francès Jules Verne, però en tenir-lo entre les mans em vaig adonar que l’autor era Melcior Comes, jove escriptor mallorquí que fa una descripció àcida de la societat intel·lectual catalana. Res a veure doncs, amb la novel·la publicada al 1864.

Andreu Andrada és un periodista que condueix un programa radiofònic, una tertúlia on diversos intel·lectuals critiquen la societat catalana i els seus dirigents. Divorciat, consumidor de cocaïna, del sexe indiscriminat i sense un rumb fix a la vida, el nostre protagonista contrasta amb el seu pare, un magnífic personatge d’avançada edat amb nombrosos títols acadèmics sota el braç i pendent de rebre el Premi d’Honor de les lletres catalanes.
Al començar a llegir el llibre, qualsevol podria dir que es tracta de personatges antagonistes, però a mida que avança el llibre, potser ens adonem de que realment, no és així…

Escrita amb un estil que m’ha sorprès, Melcior Comes ens relata, amb tot luxe de detalls i unes descripcions molt encertades, la vida d’una persona que pretén trobar quelcom que li faci dur una vida diferent.
Viatge al centre de la terra no només és el títol d’aquest llibre, sinó un preludi del que serà un final sorprenent. L’autor aconsegueix donar-li un gir impressionant a la trama, fent que els sentiments del lector vers el personatge siguin completament diferents a mida que va passant pàgines.

A mi, personalment, m’ha encantat la intriga que se li atorga a l’afirmació del Dr. Andrada. No he pogut deixar de pensar durant tota la novel·la en si realment dins la nostra Sagrada Família hi podem trobar l’entrada al centre de la terra. Per sort, al final ho he descobert.
I tu, et penses quedar sense saber-ho?

Delibes

Y yo misma, Mario, ¿no te dije yo misma mil veces que buscases un buen argumento, sin ir más lejos el de Maximino Conde el que se casó con la viuda aquella y luego se enamoró de la hijastra? Pues esos argumentos son los que interesan a la gente, Mario desengáñate, que ya sé que era un poco así, un poquitín verde, vamos, pero cabría hacerle reaccionar al protagonista en decente cuando ella, la hija, se le entrega, y de este modo la novela quedaría inclusive aleccionadora.

Quin greu, en Miguel Delibes és mort. Com en Mario… La Carmen, per sort, no es morirà mai.

Ja arriba l’estiu!

Títol: Marina
Autor: Toni Sala
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 144
ISBN: 9788429764482
PVP: 18.50 €

Ja sé que us penseu que els de Mataró no ens podem queixar gaire del temporal perquè és un dels pocs llocs on no ha nevat. Doncs no sé què dir-vos! Onades de set metres que s’empassen completament la via del tren; les temperatures són igual de baixes; cau aiguaneu que és com neu però sense la part bonica  —el paisatge resultant, en comptes d’una postal nadalenca, és un bassal —. Els trens van pitjor que a cap altre racó de món —sí, incloc l’Índia! —: aquest matí he trigat cinquanta-cinc minuts en fer un trajecte que normalment faig en vuit. I, com sempre que hi ha un problema amb els trens, ningú no et diu res! Deuen pensar que tampoc no ho sabrem assimilar, pobres de nosaltres, animalets, que agafem el transport públic; no devem anar a fer res important si no hi anem en cotxe… Quina ràbia!

Què m’ha impedit llançar-me a segrestar la cabina de l’estació i iniciar una revolució popular a través dels altaveus? Potser la cara del guàrdia de seguretat… i la lectura que portava avui: Marina, l’últim llibre de Toni Sala.
D’alguna manera, en el moment en que he obert el llibre i l’he començat a llegir, deixant-me portar per la seva sensualitat, ha sortit el sol.
Algunes vegades, tot parlant de llibres o pel·lícules, he fet servir per descriure algunes escenes la paraula “sensual”. Aleshores comprovo la cara del meu interlocutor i quasi sempre he d’aclarir que em refereixo al significat literal de l’adjectiu. Marina és sensual perquè et transporta automàticament a través de tots els sentits a la nit de Sant Joan, a Sant Feliu de Guíxols i al record del moment més càlid de qualsevol adolescència. Sí que s’hi descriuen vàries escenes de les que en diríem sensuals en un sentit més estès del terme: en llegir-les pots percebre el tacte d’una pell masegada pel sol, per la platja i per les teves mans, que se t’asseu a la falda provocant una reacció interior que s’escampa a tot el cos… Però també són sensuals les escenes de pesca des d’una barca a motor o la trobada amb una persona muntada a cavall. Us ben asseguro que he notat, ja estant dins el vagó de tren, l’olor de l’aigua de mar barrejada amb el petroli, i també el tacte aspre i humit de la pell del cavall després d’una carrera! No és gens el típic i previsible llibre sobre l’estiu i els primers descobriments, però: és, més aviat, un viatge introspectiu i al mateix temps exuberant des de la maduresa més interessant.

Quasi pots sentir la desitjable brisa d’estiu mentre passes les pàgines amb unes mans que encara tremolen tot i estar enfundades en uns guants de llana. I ningú sap quan passarà el pròxim tren, però ja no t’importa tant… Això, sí: quan arribis a destí, a reclamar una devolució exprés de bitllet! Que potser sí que llegim, però tontos no som!

Nàufrags del segle XXI

Us deixem amb un escrit sobre L’illa de l’última veritat que ens ha enviat la Geòrgia. A gaudir-ne!

Títol: “L’illa de l’última veritat”
Autor: Flavia Company
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 529 ]
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-8256-091-5
PVP: 17,00€

Si ens diuen les paraules: naufragi, illa i home sol… segur que pensem de seguida en la figura d’en Robinson Crusoe i, ens ve al cap la cara barbuda d’en Tom Hanks.

Ara bé, aquesta és la clàssica història; no és la que ens vol explicar l’escriptora argentina Flavia Company, quan ens parla del naufragi del cirurgià Matthew Prendel, a la seva última novel·la L’illa de l’última veritat.

A la portada ja ens ha posat una bona frase per fer-nos rumiar, ens diu: “Hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir”.

Això és el que li passa al doctor i professor Prendel: perdut en la immensa mar blava de l’Atlàntic, trobarà com a refugi un illot; allà descobrirà el valor de la vida, la importància de l’aquí i l’ara i que, per sobre de tot, s’ha de tenir esperit de lluita, ja que ‘un home sense un objectiu comença a abandonar la seva condició d’home i s’acosta a la d’animal’. D’aquest viatge però, en guarda un secret.

Li traspassarà en vida aquest tresor a la seva amant Phoebe i, un cop ell mor, ella ens l’explica i es converteix així, en la narradora de dues històries: la seva pròpia i la que va resultar de l’atac d’un vaixell pirata en ple segle XXI.

És una novel·la curta, que durant l’estona que la tens entre les mans, t’aïlla per què sentis el gust salat de l’oceà, l’olor de la solitud i, al final, una ràfega forta de tramuntana.

Aquí teniu una interessant entrevista a Flavia Company al programa Els matins de TV3, de Josep Cuní.

Habemus Gerard Piqué i Un viatge d’anada i tornada!

Viatge d'anada i tornada

Va ser el Schuster qui va fer cèlebre la frase no hase falta desir nada más, oi? Doncs es veu que en Gerard Piqué té moltes coses a dir. No m’extranya, perquè una persona que amb només 23 anys ja “ha fet el cim” en el món del futbol (i amb escreix!) deu ser un no parar de vivències increïbles per al comú dels mortals…

Confesso que mai no he llegit un llibre d’aquestes característiques, però em sembla que m’animaré a fer-ho! Quan surti, el proper 8 d’abril, me’l llegiré i ja us explicaré què m’ha semblat. Us garanteixo que seré crítica però també us avanço que ja tinc l’absoluta seguretat que una cosa em semblarà excel·lent: la imatge de coberta!!!

Viatge d’anada i tornada ja ha estat comentat!

Paraules d’un lector de paraules

Hola a tothom. M’agrada la literatura des de l’època d’estudiant a l’institut, gràcies a la professora de literatura que vaig tenir i gaudir. I des d’aleshores no he deixat de llegir, sobretot poesia, relats i novel·la.

La poesia que més m’agrada és la simbolista, plena d’imatges poètiques que suggereixen com la de Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud, Juan Ramón Jiménez, Joan Vinyoli i Leopoldo María Panero, poetes tots ells singulars, amb veu pròpia.

Com a autors de referència, aquells que saps que la seva lectura no et decebrà, tinc a Hermann Hesse, Stefan Zweig, Pío Baroja, Albert Camus, Raymond Carver, José Saramago i J. M. Coetzee.

També m’agrada estar al dia del món editorial i dels nous corrents literaris i autors que van apareixent, com l’actual narrativa postmoderna.

Bé, de formació i professió sóc bibliotecari, fet que comporta estar tot el dia envoltat de llibres. I tot seguit, juntament amb vosaltres, em comprometo a escriure alguna de les pàgines d’aquest gran llibre que té per nom nosaltresllegim.cat.