nosaltresllegim.cat

Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9930-002-3
PVP: 7,95€

Després de Sant Jordi, seguim amb la lectura!

Avui us porto La carretera, un llibre que em van regalar i al tenir-lo entre les mans em va produir una doble sensació. Per un costat vaig pensar que es tractava d’una història massa fosca i no m’acabaria d’agradar; per un altre em vaig dir que era un Pulitzer! Ni més ni menys.

En donar-li una oportunitat, ja vaig veure que era un llibre diferent. Les paraules de cada pàgina et transporten al mateix context en què es desenvolupa la trama. Ben aviat acabes sent l’acompanyant de viatge del pare i del fill protagonistes d’aquesta gran obra.

Aquests, a qui l’autor no designa mai pel nom (fet que encara li atorga més misteri a tot plegat), viuen mil i una aventures en un marc que l’autor ens presenta com a apocalíptic. Pare i fill, després del que sembla haver estat un desastre nuclear que ha acabat amb la Terra, caminen per una carretera cap al sud, on esperen trobar un millor clima i una nova vida. Pel camí hauran d’escapar i amagar-se d’homes que no dubtaran en matar i fins i tot menjar-se qualsevol persona que es creui en el camí. Sense menjar, ni pertinences, ni gairebé identitat, l’aventura comença per a ells al mateix temps que comença per al lector.

Escrit de forma magistral, Cormac McCarthy ens ofereix una novel·la que et submergeix en una negror que et captiva. En una història que et fa voler saber més.

Esbrinar què ha passat i sobre tot voler saber on aniràs, t’incita a continuar el camí que comences en obrir la primera pàgina.

I si després de llegir la novel·la li voleu posar cara als protagonistes, no dubteu a veure la pel·lícula que no fa gaire s’ha estrenat. I així ens dieu què us sembla l’adaptació cinematogràfica d’aquest best-seller! Us deixo el tràiler!

Títol: L’elegància de l’eriçó
Autor: Muriel Barbery
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-9930-046-7
PVP: 13,90€

Una de les coses que em va sorprendre el dia de Sant Jordi va ser tornar a veure  la Muriel Barbery tan ben posicionada a les llibreries. L’elegància de l’eriçó va ser d’aquelles novel·les que es va veure per tot arreu i ara, dos anys i mig després, encara hi continua. Suposo que els factors són diversos: la pel·lícula que es va estrenar l’any passat, les edicions de butxaca… i també la presència d’Una llaminadura, una novel·la de la Muriel anterior a L’elegància de l’eriçó però que a casa nostra s’ha publicat amb posterioritat.

Us he de dir que quan vaig tenir a les mans el llibre de la Paloma -la nena protagonista- tenia unes ganes boges de llegir-me’ll! Em va arribar precedit d’un bé de Déu de crítiques positivíssimes. Aquells lectors amb qui generalment confio em deien que era el llibre ideal per a les vacances, que com era possible que no me l’hagués llegit quan ja tota la xarxa n’anava plena, que seria una lectura inoblidable… Bé, doncs, tot plegat jo em pensava que em trobaria amb la novel·la de la meva vida i, per ser honesta, no va ser així.

He d’aclarir que no em va desagradar, eh? És una novel·la intel·ligent, amb una nena – pel meu gust una mica “repipi” -  i una portera – il·lustrada d’encobert – que et fan reflexionar sobre temes vitals de profunditat amb un punt de vista irònic i francament original. Recordo amb especial simpatia una escena que passa en un lavabo i que no té desperdici. Si l’heu llegida ja em direu si vosaltres també vau riure a cor què vols.  El gran problema, potser, és que jo esperava una novel·la simpàtica i en canvi a mi em va semblar un drama amb moments d’ironia. Però dels més devastadors que he llegit mai! I no us penseu que no m’agraden, els drames! Però d’alguna manera m’han d’agafar preparada i amb aquesta novel·la no ho estava prou. Bé, no diré més, que porto camí d’aixafar-vos la guitarra i no voldria pas. Us deixo amb un comentari que es va publicar a El País i el tràiler de la pel·li.

Per cert, ja sabeu que la restauració m’interessa especialment. Heu llegit Una llaminadura? Us ha agradat? Trobo que la Muriel té un estil narratiu molt acurat; ja el tenia abans de L’elegància de l’eriçó? Ja m’explicareu, estimats nosaltres!

Títol: Una casa en la oscuridad
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 268
ISBN: 978-84-7669-827-3
PVP: 18 euros

Torno a comentar una altra novel·la d’en José Luís Peixoto, l’anterior va ser la primera que vaig voler compartir amb tots “nosaltres”, Cementerio de pianos. Aquesta vegada es tracta d’Una casa en la oscuridad i el primer que se m’acut dir és que és una història molt dura que arriba a ser cruel per moments i fins i tot difícil de pair. Aquestes són les sensacions que he tingut a mida que anava avançant en la lectura i una vegada finalitzada. Però no us vull espantar, ja que també he de dir que m’ha agradat molt com l’ha escrit en Peixoto, la seva manera de narrar, de fer els diàlegs seguits sense guions, algunes de les reflexions que introdueix, la sensibilitat amb què descriu moments tràgics que m’han fet creure a vegades que estava llegint poesia en prosa.

L’argument d’Una casa en la oscuridad transcorre dins d’una atmosfera tenebrosa on existeix una casa que durant un mes a l’any roman en la més absoluta obscuritat i on viu el narrador amb els seus pares i el personal del servei als quals es van afegint sobtadament un munt de gats i una sèrie de personatges curiosos i estrafolaris que acompanyaran el narrador durant la història. Cal fer una menció especial a la dona inaccessible, que només existeix a la ment del narrador i que només pot veure quan tanca els ulls. I de sobte arriben els invasors, uns personatges bestials que arrasen amb tot i tothom i la història fa un gir dràstic al límit entre la fantasia i la realitat, sensació aquesta que també m’ha acompanyat durant la lectura, ja que costa de creure que pugui passar allò que s’està narrant, ja sigui a vegades per terrorífic o a vegades per fantàstic i irreal.

És una novel·la difícil de llegir però aquest fet no us ha de fer renunciar a la seva lectura. No considero que sigui una novel·la fantàstica però sí onírica, que sedueix i enganxa. Espero haver-vos despertat les ganes de llegir-la. Ja direu.