Arxiu mensual: abril de 2010

La carretera

Títol: La carretera
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9930-002-3
PVP: 7,95€

Després de Sant Jordi, seguim amb la lectura!

Avui us porto La carretera, un llibre que em van regalar i al tenir-lo entre les mans em va produir una doble sensació. Per un costat vaig pensar que es tractava d’una història massa fosca i no m’acabaria d’agradar; per un altre em vaig dir que era un Pulitzer! Ni més ni menys.

En donar-li una oportunitat, ja vaig veure que era un llibre diferent. Les paraules de cada pàgina et transporten al mateix context en què es desenvolupa la trama. Ben aviat acabes sent l’acompanyant de viatge del pare i del fill protagonistes d’aquesta gran obra.

Aquests, a qui l’autor no designa mai pel nom (fet que encara li atorga més misteri a tot plegat), viuen mil i una aventures en un marc que l’autor ens presenta com a apocalíptic. Pare i fill, després del que sembla haver estat un desastre nuclear que ha acabat amb la Terra, caminen per una carretera cap al sud, on esperen trobar un millor clima i una nova vida. Pel camí hauran d’escapar i amagar-se d’homes que no dubtaran en matar i fins i tot menjar-se qualsevol persona que es creui en el camí. Sense menjar, ni pertinences, ni gairebé identitat, l’aventura comença per a ells al mateix temps que comença per al lector.

Escrit de forma magistral, Cormac McCarthy ens ofereix una novel·la que et submergeix en una negror que et captiva. En una història que et fa voler saber més.

Esbrinar què ha passat i sobre tot voler saber on aniràs, t’incita a continuar el camí que comences en obrir la primera pàgina.

I si després de llegir la novel·la li voleu posar cara als protagonistes, no dubteu a veure la pel·lícula que no fa gaire s’ha estrenat. I així ens dieu què us sembla l’adaptació cinematogràfica d’aquest best-seller! Us deixo el tràiler!

L’elegància de l’eriçó

Títol: L’elegància de l’eriçó
Autor: Muriel Barbery
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-9930-046-7
PVP: 13,90€

Una de les coses que em va sorprendre el dia de Sant Jordi va ser tornar a veure  la Muriel Barbery tan ben posicionada a les llibreries. L’elegància de l’eriçó va ser d’aquelles novel·les que es va veure per tot arreu i ara, dos anys i mig després, encara hi continua. Suposo que els factors són diversos: la pel·lícula que es va estrenar l’any passat, les edicions de butxaca… i també la presència d’Una llaminadura, una novel·la de la Muriel anterior a L’elegància de l’eriçó però que a casa nostra s’ha publicat amb posterioritat.

Us he de dir que quan vaig tenir a les mans el llibre de la Paloma -la nena protagonista- tenia unes ganes boges de llegir-me’ll! Em va arribar precedit d’un bé de Déu de crítiques positivíssimes. Aquells lectors amb qui generalment confio em deien que era el llibre ideal per a les vacances, que com era possible que no me l’hagués llegit quan ja tota la xarxa n’anava plena, que seria una lectura inoblidable… Bé, doncs, tot plegat jo em pensava que em trobaria amb la novel·la de la meva vida i, per ser honesta, no va ser així.

He d’aclarir que no em va desagradar, eh? És una novel·la intel·ligent, amb una nena – pel meu gust una mica “repipi” –  i una portera – il·lustrada d’encobert – que et fan reflexionar sobre temes vitals de profunditat amb un punt de vista irònic i francament original. Recordo amb especial simpatia una escena que passa en un lavabo i que no té desperdici. Si l’heu llegida ja em direu si vosaltres també vau riure a cor què vols.  El gran problema, potser, és que jo esperava una novel·la simpàtica i en canvi a mi em va semblar un drama amb moments d’ironia. Però dels més devastadors que he llegit mai! I no us penseu que no m’agraden, els drames! Però d’alguna manera m’han d’agafar preparada i amb aquesta novel·la no ho estava prou. Bé, no diré més, que porto camí d’aixafar-vos la guitarra i no voldria pas. Us deixo amb un comentari que es va publicar a El País i el tràiler de la pel·li.

Per cert, ja sabeu que la restauració m’interessa especialment. Heu llegit Una llaminadura? Us ha agradat? Trobo que la Muriel té un estil narratiu molt acurat; ja el tenia abans de L’elegància de l’eriçó? Ja m’explicareu, estimats nosaltres!

Una casa en la oscuridad

Títol: Una casa en la oscuridad
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 268
ISBN: 978-84-7669-827-3
PVP: 18 euros

Torno a comentar una altra novel·la d’en José Luís Peixoto, l’anterior va ser la primera que vaig voler compartir amb tots “nosaltres”, Cementerio de pianos. Aquesta vegada es tracta d’Una casa en la oscuridad i el primer que se m’acut dir és que és una història molt dura que arriba a ser cruel per moments i fins i tot difícil de pair. Aquestes són les sensacions que he tingut a mida que anava avançant en la lectura i una vegada finalitzada. Però no us vull espantar, ja que també he de dir que m’ha agradat molt com l’ha escrit en Peixoto, la seva manera de narrar, de fer els diàlegs seguits sense guions, algunes de les reflexions que introdueix, la sensibilitat amb què descriu moments tràgics que m’han fet creure a vegades que estava llegint poesia en prosa.

L’argument d’Una casa en la oscuridad transcorre dins d’una atmosfera tenebrosa on existeix una casa que durant un mes a l’any roman en la més absoluta obscuritat i on viu el narrador amb els seus pares i el personal del servei als quals es van afegint sobtadament un munt de gats i una sèrie de personatges curiosos i estrafolaris que acompanyaran el narrador durant la història. Cal fer una menció especial a la dona inaccessible, que només existeix a la ment del narrador i que només pot veure quan tanca els ulls. I de sobte arriben els invasors, uns personatges bestials que arrasen amb tot i tothom i la història fa un gir dràstic al límit entre la fantasia i la realitat, sensació aquesta que també m’ha acompanyat durant la lectura, ja que costa de creure que pugui passar allò que s’està narrant, ja sigui a vegades per terrorífic o a vegades per fantàstic i irreal.

És una novel·la difícil de llegir però aquest fet no us ha de fer renunciar a la seva lectura. No considero que sigui una novel·la fantàstica però sí onírica, que sedueix i enganxa. Espero haver-vos despertat les ganes de llegir-la. Ja direu.

Una joia digna d’ésser recomanada

Títol: Caín
Autor: José Saramago
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 142
ISBN: 978-84-297-6358-4
PVP: 18′50€

Quan vaig acabar de llegir Caín, sabeu què és el primer que se’m va passar pel cap? Doncs que si el Sr. Saramago no tingués 88 anys i una reputació més que bona, possiblement l’haurien enviat a alguna cantera a picar pedra o fer qualsevol tipus d’activitat lluny de l’escriptura.

Afortunadament, continua aquí. Quina sort per a tots nosaltres, uf!!

Estic parlant d’un petit llibre que no necessita més per deixar-te ben ple, ben saturadet i ben a gust. Crec que és molt i molt possible que pugui arribar a ferir certes sensibilitats especialment delicades.

Fa una autèntica desmitificació sobre un tema certament espinós, (el Nou Testament). Des d’una posició de privilegi, Saramago carrega amb la força d’un martell pneumàtic contra tot el que es mou. Ostres, quin coratge i quina absència de mitges paraules!!

Clar i sense fissures, mordaç, irònic, tendre i brutal. A mi m’ha semblat una joia digna d’ésser recomanada.

Se suma al “Nosaltres” una lectora que cuina comentaris com ningú!

Hola a tots els amics del “Nosaltres llegim” i moltes felicitats per emprendre una tasca tan saludable per a tots nosaltres. Veig que encara que el mitjà sigui tan hostil, hi ha gent que continua desenvolupant idees. FELICITATS!!

Per si ho voleu saber, em dic Lia, visc a Barcelona i tinc un petit negoci d’hostaleria. Això vol dir que he de robar-li temps al temps per dedicar-me a això que tant m’agrada que és llegir. Però bé, qui vol peixos….. ja ho sabeu no??

Bé ja no us dono més la tabarra. Fins aviat!!

Gaeli i l’Home Déu

En Pere ens ha enviat aquest comentari sobre Gaeli i l’Home Déu, de Pere Calders. Esperem que us agradi!

Títol: Gaeli i l’Home Déu
Autor: Pere Calders
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Edició especial per la Caixa d’Estalvis de Catalunya
Pàgines: 176
ISBN: 84-297-2754-X
PVP: 12,00€

A la seva novel·la Gaeli i l’Home Déu, Calders planteja la possibilitat que aparegui un home capaç de fer miracles en el marc de la Catalunya revolucionària del 1938. Aquest s’associarà amb Gaeli, pensador, orador i, abans que res, català de cap a peus, que mirarà de treure’n un profit pràctic i patriòtic dels poders de l’Home Déu.

A Gaeli i l’Home Déu hi trobem moltes de les constants de l’obra de Calders: el fantàstic absurd, la quotidianitat, la ironia i humanitat, entremesclades amb aquella manera tan seva d’assassinar els personatges quan ja no són necessaris amb la facilitat de qui es talla les ungles. Ens trobem davant d’un fantàstic proper, escrit amb una soltura insòlita per aquells qui estem acostumats a llegir el fantàstic traduït de l’anglès. Però a Gaeli i l’Home Déu també hi ha lloc per les punyalades i els sarcasmes: contra els extremistes polítics i contra l’Escola d’Olot, així com també contra els il·luminats que, a la manera d’un Quixot, pretenen salvar el món d’una sentada.

Potser el missatge -si és que en té- de Gaeli i l’Home Déu, sigui que canviar el món és una tasca massa difícil i desagraïda. Per com es resol la novel·la, Calders sembla voler dir-nos que són millors els petits plaers que ens brinda el dia a dia, com un bon àpat o l’amor d’una persona estimada, que no pas les grans empreses inassolibles.

Ai, la veritat és sempre tan complexa!!

Ahir al vespre vaig acabar-me de llegir L’illa de l’última veritat, la novel·la que vaig regalar, dedicada, al meu pare (he de dir que no l’he vist fins avui, a ell, o sigui que li he lliurat llegida, però, com diuen amb els cotxes de segona mà, en perfecte estat!).

Títol: “L’illa de l’última veritat”
Autor: Flavia Company
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 529 ]
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-8256-091-5
PVP: 17,00€

La vaig començar a les 10 i a les 20h ja estava vista per a sentència… ni tan sols el partit del Barça em va fer deixar aquesta fascinant història.
Ja m’ho havien dit, la Geòrgia i el Cèsar (vegeu Nàufrags…), que era una gran història, però no m’imaginava que m’arribés a agradar tant. Si em permeteu que us torni a fer un símil gastronòmic, diria que és com les postres del Celler de Can Roca: semblen molt bones, semblen senzilles i, efectivament, són molt bones però de senzilles no en tenen res… Tot està mesurat per sorprendre el comensal fins a la darrera cullerada.

No us en vull dir res més d’aquesta gran història. Crec que, més enllà d’un argument rodó, on no hi ha res accessori, jo hi he trobat un llibre que m’ha fet pensar sobre la condició humana i l’esperit de supervivència en el sentit més brutal.
De debò, si teniu ganes d’un gran llibre, feu com jo: regaleu L’illa de l’última veritat i garantiu-vos, així, que tindreu algú amb qui comentar-lo. Segur que quan l’acabeu en tindreu moltes ganes!!
Us deixo amb el blog de la Flavia Company.

Tarda de Sant Jordi per a tots els gustos

Aquesta tarda he anat a recollir la meva filla a l’escola i hem seguit a la recerca de la foto de l’autor… amb molt d’èxit! Veureu que ens hem trobat la Teresa Solana, el Toni Soler, la Gemma Lienas, el Julià de Jòdar i la Flàvia Company, el Francesc Miralles i en Joan Bruna i, gràcies a la màgia que només els ratolins poden explicar,  el Geronimo Stilton!!!!! Ja veieu que no us enganyo quan us dic que ha estat extraordinari!


Bé, no voldria anar a dormir sense desvetllar quin és el llibre que, personalment, m’he comprat per llegir-me ben aviat. Ha estat Els Convidats, de l’Emili Teixidor. La tria ha estat francament difícil, però com que he fet una pila de compres per regalar a amics i familiars espero que en pugui demanar “en préstec” algun altre (ho sento, senyor Josep de La Caixa, no han estat en edicions de butxaca com li prometia ahir, però avui feien descompte!). Per cert, tots els títols que he comprat han estat d’autors en llengua catalana i, sí, en part per militància, però principalment perquè tenim una literatura a casa nostra excel·lent, diversa i desacomplexada que a mi (i no crec que sigui un sentiment exclusiu) m’arriba amb tota la força a l’ànima i al cervell.

Ha estat un privilegi poder-me acostar avui a tants autors i dir-los “vinc de nosaltresllegim” i que diguessin “ah, sí!” i em parlessin amb coneixement de causa dels comentaris de tots “nosaltres”. Per això us animo a continuar participant, a seguir llegint i explicant-nos-ho a tots… Crec que és una bona manera de donar les gràcies als creadors de casa nostra per la extraordinària feina que fan i, de passada, engrescar-nos als qui no coneixem un títol a descobrir-lo.

Una nena maquíssima que m'ha acompanyat estòicament tota la tardaOstres, em sembla que m’he posat una mica seriota i no pot ser!
Avui és un dia “morrocotudament” feliç… ho diu la premsa especialitzada!

Sant Pere llegeix… i en català!

Nosaltres, el matí s’ha aguantat ennuvolat però sense pluja i hem pogut anar a veure molts dels autors que hem anat comentant en aquest espai. Us deixem les fotos de tots ells i us transmeto el seu afecte. Personalment, haver pogut parlar un moment amb el David Martí, la Margarida Aritzeta, el Ferran Torrent, la Sílvia Soler, la Maria Barbal o l’Emili Teixidor ha estat un plaer immens! Aquesta tarda, més!

Se sabrà que avui és Sant Jordi

Hem esmorzat amb en Vicenç Villatoro, la Llucia Ramis i en Xavier Bosch. Ha estat genial encetar el dia amb els tres premis!! Estaven pletòrics (la Llucia especialment, perquè avui és el seu aniversari!!) i preparats per un dia que, sens dubte, els donarà molta feina.

Hem acompanyat en Vicenç des de La Farga fins a la carpa que TV3 té al mig mateix de la Plaça Catalunya i, abans que s’assegués a la tertúlia amb en Josep Cuní, hem pogut parlar del Barça -ell diu que es mostra esperançat amb la remuntada- i del Sant Jordi d’enguany. Una curiositat: en Villatoro signa amb ploma i, quan acaba de signar, eixuga minuciosament la tinta sobrant… estic convençuda que avui aquest gest es cansarà de fer-lo!

Veient les parades de llibres, sembla que l’univers hagi conspitat per un Sant Jordi ple de literatura catalana. És ple de grans títols en tots els gèneres -relat breu, assaig, memòries, poesia, novel·la…- i per satisfer qualsevol lector: des dels qui vulguin llegir literatura fins als qui estiguin buscant un llibre que, senzillament, els distregui. Avui és un dia per gaudir no només de la litaratura en català, sinó -i especialment- de la literatura catalana. Ho creieu així vosaltres també? Penseu que el més venut pot ser un llibre escrit originalment en català? Jo diria que sí i em mullaré… diria que el Xavier Bosch


Finalment, Xavier Bosch s’ha endut la primera posició de Ficció i l’Eduard Punset de No ficció. Felicitats!
Xavier Bosch