nosaltresllegim.cat

Nosaltres, el matí s’ha aguantat ennuvolat però sense pluja i hem pogut anar a veure molts dels autors que hem anat comentant en aquest espai. Us deixem les fotos de tots ells i us transmeto el seu afecte. Personalment, haver pogut parlar un moment amb el David Martí, la Margarida Aritzeta, el Ferran Torrent, la Sílvia Soler, la Maria Barbal o l’Emili Teixidor ha estat un plaer immens! Aquesta tarda, més!

Hem esmorzat amb en Vicenç Villatoro, la Llucia Ramis i en Xavier Bosch. Ha estat genial encetar el dia amb els tres premis!! Estaven pletòrics (la Llucia especialment, perquè avui és el seu aniversari!!) i preparats per un dia que, sens dubte, els donarà molta feina.

Hem acompanyat en Vicenç des de La Farga fins a la carpa que TV3 té al mig mateix de la Plaça Catalunya i, abans que s’assegués a la tertúlia amb en Josep Cuní, hem pogut parlar del Barça -ell diu que es mostra esperançat amb la remuntada- i del Sant Jordi d’enguany. Una curiositat: en Villatoro signa amb ploma i, quan acaba de signar, eixuga minuciosament la tinta sobrant… estic convençuda que avui aquest gest es cansarà de fer-lo!

Veient les parades de llibres, sembla que l’univers hagi conspitat per un Sant Jordi ple de literatura catalana. És ple de grans títols en tots els gèneres -relat breu, assaig, memòries, poesia, novel·la…- i per satisfer qualsevol lector: des dels qui vulguin llegir literatura fins als qui estiguin buscant un llibre que, senzillament, els distregui. Avui és un dia per gaudir no només de la litaratura en català, sinó -i especialment- de la literatura catalana. Ho creieu així vosaltres també? Penseu que el més venut pot ser un llibre escrit originalment en català? Jo diria que sí i em mullaré… diria que el Xavier Bosch

Títol: Cartes que sempre he esperat
Autora: Maria de la Pau Janer
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 400
ISBN: 9788497081979
PVP: 21,50 €

Ja fa un parell de mesos que hem començat l’aventura de nosaltresllegim.cat i —potser perquè s’acosta Sant Jordi i sembla que arriba el final d’una etapa —tots notem la necessitat de recapitular una mica. A Què fer quan acabem de llegir un llibre vaig esmentar que m’encanta tornar a llegir el final d’un llibre just després d’acabar-lo, abans i tot de pair el final; així que crec que és cosa bona donar un cop d’ull al primer post que vaig escriure (vegeu Cartes que…) sobre Cartes que sempre he esperat, de Maria de la Pau Janer. Casualment és un dels llibres que més he recomenat a nivell personal els últims dies. I si no l’he recomenat més a nivell professional és perquè no em dedico professionalment a la literatura sinó a la crenoteràpia. Així i tot crec que hauria de comptar el fet que aquest matí, quan la senyora Aniceta m’ha demanat per telèfon quin llibre li recomenaria per a regalar aquest Sant Jordi, li he aconsellat aquest amb molt de gust.
—Es llegeix molt bé i les ganes d’aclarir els misteris fan que no puguis deixar-lo; a més el final és tope simbólic… —. Li he dit mentre començava a enviar per fax una còpia de la seva sol·licitud per al programa de termalisme social. No perdo mai el temps; me’n cal molt per llegir…
I si en sobra una mica, a fer signar els llibres! Poques cues valen tant la pena com les que es fan en una llibreria!

Sí, estimadíssims nosaltres, enguany he estat tan capficada amb aquest espai que encara no he decidit quins llibres compararé als homes de la meva vida!! Ostres, ara se m’ha escapat un plural que pot portar raons… No és que jo practiqui la poligàmia, no, però és que la cosa és complicada.

Comences amb el marit. Aquí m’ho he de treballar, perquè n’hi ha un de part meva i un de part de la nostra filla. Com que li agrada molt Dickens, enguany gairebé segur que li cau Nuestro amigo común, que acaba de publicar Mondadori amb una traducció de Damián Alou Ramis. Però també crec que li embolicarem un Maletes perdudes, perquè totes les crítiques que he llegit són molt favorables i quan vaig parlar amb la Laura (vegeu Maletes perdudes o la importància…) em va dir que aquest Puntí no ens el podíem perdre!

Tot seguit ve el pare, perquè ell no falla mai amb la rosa (més li val!!!). Mon pare és una persona a qui costa enganxar a la lectura. Jo el definiria com un lector febril: comença una novel·la i és capaç de ventilar-se-la en una setmana i després estar-se mig any sense obrir un llibre. L’he sondejat per si li venia de gust un llibre d’aquests de polítics (tot un gènere, diria jo) i m’ha dit que n’està tip, dels polítics, o sigui que… ara no toca! Em fa l’efecte que L’illa de l’última veritat serà l’escollit, en part perquè només té 144 pàgines i em penso que això l’ajudarà a continuar amb l’hàbit lector quan s’acabi El llegat de Judes que el té anganxadíssim-ja el porta per la meitat!! tot un èxit!!!.

No em puc deixar el sogre, que després de 14 anys de matrimoni m’ha regalat moooltes roses també! Com que darrerament està perdent una mica de vista, em decantaré per un títol de Lectura Plus, que els va descobrir no fa massa i els troba d’allò més “confortables”. Em sembla que han publicat L’auca del Senyor Esteve, i com que fa poc la va anar a veure al teatre i va sortir-ne encantat, miraré de trobar-l’hi.

Però, ben mirat… i jo què?? Demà us ho explico, perquè ara com ara em veig incapaç de prendre una decisió i mantenir-la. Sant Jordi és com un dia de Reis però millor, perquè tu tries a peu de carrer, ebri d’olor de roses i de llibres pertot!

No voldria acabar aquest comentari sense una breu nota per al director de la meva oficina de La Caixa: Benvolgut Sr. Josep, no pateixi; sortiré amb els diners comptats i, aquest any sí, tot seran edicions de butxaca