Arxiu mensual: abril de 2010

Jaume Cabré, 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010

És una gran notícia que en Jaume Cabré hagi estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes… i “nosaltres” sense haver-lo comentat encara!

Heu llegit Les veus del Pamano? L’ombra de l’eunuc? Viatge d’hivern? Quin és el vostre llibre preferit? Si ens en voleu fer arribar els vostres comentaris ens agradarà molt publicar-los!

Un viatge d’anada a la vida d’en Gerard Piqué… i tornada!

Viatge d'anada i tornada

Títol: Viatge d’anada i tornada
Autor: Gerard Piqué
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 144
EAN: 9788429766325
PVP: 16,95€

Sí, és ell!! Estic segura que podríem discutir si Gerard Piqué és el més simpàtic, el més carismàtic, el més guapo, fins i tot el més bromista… però no tinc cap dubte que coincidirem que és el més agosarat, perquè ha tingut el valor d’escriure un llibre de memòries, amb només 23 anys… i se’n surt amb nota!

Viatge d’anada i tornada és un llibre escrit del puny i lletra del 3 del Barça on els fans hi trobaran anècdotes que fins ara no havien transcendit a l’opinió pública i els aficionats al futbol menys apassionats coneixeran algunes dades íntimament relacionades amb la vida diària d’un jugador d’elit.

Aquest acabat de publicar Viatge d’anada i tornada ens parla de sacrifici, de superació, de reptes, d’amistat, d’amor (al club, als colors i a una envejadíssmia -segur!- Núria) i, no cal dir, d’èxits culés. Piquenbauer és capaç d’emocionar quan explica com va viure el seu sisè gol al Bernabéu o què li va passar pel cap durant la celebració de la rua per les tres copes (recordem el famós Copa – Lliga – Champions) i, tot seguit, d’arrencar una rialla amb frases com aquesta: “Abans d’acabar de fer tota la volta pel terreny de joc, recordo que estava corrent d’esquena saludant algú quan, de sobte, vaig ensopegar amb un altaveu gegant que hi havia a terra i em vaig clavar una castanya espectacular. Encara hi ha companys de l’equip que se’n riuen recordant aquell moment.”

Piqué escriu així, espontani i amb una sinceritat aclaparadora. De totes les vivències amb Van Gaal, Sir Alex Ferguson, Xavi, Messi, Eto’o, Abidal o Guardiola, jo em quedo amb aquest paràgraf:

Sempre em quedarà present la frase que va dir el Pep abans de donar l’alineació de l’equip que jugaria la final. “Si perdem, seguirem sent els millors. Si guanyem, serem eterns”.

Gràcies, Gerard, per apropar-nos a aquesta glòria blaugrana amb un llibre ple d’històries personals memorables! Per cert, “nosaltres”, quina us ha agradat més?

Avui us puc ampliar el comentari amb algunes imatges que us agradaran. Descarregueu-vos-les amb confiança, no contenen virus, però sí altes dosis de “culerada”!!

Y tú, ¿ya sabes cómo eres?

Títol: Espacio interior
Autor: Antonio Jorge Lurray
Editorial: Luciérnaga
Col·lecció: Otros espacios
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-92545-02-5
PVP: 17€

Estas vacaciones de semana santa me han servido para coger fuerzas tanto física, como espiritualmente en un paraje idílico, Andalucía. Y desde estas tierras, entre tapa y tapa, os traigo Espacio interior, un libro que parecía llevar mi nombre debido a mi profesión.

Seré sincera y diré que cuando cayó en mis manos pensé que sería una lectura poco adecuada para mis vacaciones, pero al adentrarme en sus páginas me sorprendí a mí misma aplicándome sencillos pasos que me han permitido darme cuenta de reacciones, acciones e incluso pensamientos que tengo y, de este modo, me ha dado la oportunidad de modificarlos y ver las cosas de otro modo.

¿Quién ha dicho que ser feliz, incluso ante adversidades, tenga que ser imposible? Todos, incluso aquéllos que creen manejar sus sentimientos a la perfección, a veces se han derrumbado o han creído no poder avanzar del modo que desearían. Antonio Jorge Larruy nos da unas pequeñas pautas para que podamos ver los problemas con otros ojos y así seamos capaces de solucionarlos.
A partir de explicaciones sencillas, el autor parte de la idea de que todos tenemos creencias equivocadas de aquello que somos y en consecuencia, actuamos de forma errónea para conseguir aquello que anhelamos.

Espacio interior nos muestra que tenemos que cultivar lo que queremos conseguir. Que todo se trata de tener una actitud adecuada. Además, nos plantea pequeños ejercicios que nos ayudan a poner en práctica la teoría que el autor expone.

De lectura fácil y amena, este libro puede ser un gran acompañante en cualquier situación. Así que, si queréis conoceros un poco más, no dudéis en adentraros en su lectura, ¡os aseguro que no os defraudará!

Y por si os apetece saber más… os dejo una web donde encontraréis entrevistas ofrecidas por el autor.

Després de les vacances, Una vida en joc

Les lectures de Setmana Santa comencen a donar fruits en forma de comentaris per a “nosaltres”. La Lia ha llegit una novel·la que ens ha volgut comentar mentre agafava forces per a la rentrée…


Títol: Una vida en joc
Autor: Albert Salvadó
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-1121-9
PVP: 18,00€

Començaré per dir que la Barcelona que descriu l’Albert Salvadó a Una vida en joc és una Barcelona en blanc i negre, gris, també virada en sèpia…

Una ciutat només de tardor o d’hivern, com si per a ella no hi tinguessin cabuda l’estiu ni la primavera per què realment hi ha algú que té Una vida en joc, la seva!!.

Si mentre llegeixes tanques els ulls només uns segons, es pot sentir el soroll dels cascos dels cavalls, trotant per sobre les llambordes del carrer d’Aragó. També pots sentir com s’obren les portes dels carruatges i els delicats peus de les dames de l’alta societat, ben guarnides amb els seus collerets de magnífiques perles, per fi poden tocar de peus a terra encara que sigui per poca estona.

No només es tracta de Barcelona, tot i que és una gran protagonista d’aquest llibre. Hi ha de tot i molt, i tant que sí!!.

El projecte faraònic de construir una Casino a La Rabassada perquè hi pugui acudir la flor i nata de tot Europa, un parc d’atraccions, un hotel que desprèn glamour per tot arreu…. I un noiet jove, molt jove, que a mida que es va fen gran ho ha d’aprendre tot a una velocitat mes pròpia de la FÓRMULA 1 que d’altra cosa.

El misteri del Casino de La Rabassada és una crònica de la vida a principis del segle XX que va directa al cor.

No teniu ganes de saber on és el misteri? Animeu-vos i llegiu. Val la pena!!

Lia Serrat

“Allò de l’any passat va ser l’hòstia, amb perdó, però és irrepetible”

Aquesta frase no és de Viatge d’anada i tornada, però podria ser-ho perquè el Gerard Piqué no es talla i explica les seves vivències amb una prosa directa, directíssima! I, sí, demà us n’explicaré més, perquè JA TINC EL LLIBRE!!!!

A més, em sembla que tindrem més bones notícies per a “nosaltres”… però això és una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió…

De moment us deixo amb un micro-vídeo que ha penjat TV3 de la roda de premsa de presentació.

Viatge d’anada i tornada ja ha estat comentat!

Venjança a Sevilla… i no té res a veure amb el futbol!

Títol: Venjança a Sevilla
Autor: Matilde Asensi
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9708-210-5
PVP: 23,00€

Potser el títol d’aquest comentari us desorienta, però us prometo que fa tot just un parell de mesos, quan buscaves a Google “venjança a Sevilla” sortien els resultats dels diferents partits que el Barça havia jugat amb el Sevilla CF i, com que sabeu que estic a l’espera del Viatge d’anada i tornada del Gerard Piqué, doncs he volgut puntualitzar… I, a més, explicar-vos com pot ser de capriciós Google, però això ho deixo per a la Llucia Ramis (vegeu el comentari d’Egosurfing*)!

Bé, però anem al gra, que m’embolico!!

Fa uns dies, el Pep, un de “nosaltres” a qui no conec personalment, deia en un post dedicat a El llegat de Judes “Com aquest ja l’he llegit ara aniré a per Venjança a Sevilla de Matilde Asensi, la vaig descobrir fa molt de temps quan va publicar El salón ambar i ara novel·la que treu, novel·la que devoro”. Com que ell mateix ha confirmat que “L’Asensi molt bé!” m’ha fet venir ganes de parlar-vos-en (i, en certa manera, agrair-li que ens vagi seguint!).

Em vaig llegir aquest llibre sense haver llegit Terra ferma, que n’és la primera part, i ben aviat em vaig adonar que l’habilitat de l’autora et permetia lligar caps entre els personatges comuns sense esforç i d’una manera molt natural. El primer capítol situa el lector en l’acció i el prepara per una aventura que, tal com el títol indica, comença al Carib però ben aviat es desplaça a Sevilla, ciutat on transcorre la venjança de la Catalina Solís.

Crec amb franquesa que aquesta és una d’aquelles novel·les bones, bones, d’ofici. L’argument té tots els ingredients per fer-lo d’allò més entretingut i la prosa està treballada amb una excepcional destresa, de manera que la forma del text construeix també l’atmosfera de la història. A més, l’aventura ofereix una aproximació fidedigna a la Sevilla del Segle d’Or (la podeu seguir amb Google Maps al web de l’autora).

Bé, ara us he de deixar, perquè avui és Pasqua i he de tornar a recórrer a les 1080 receptes de cuina (vegeu-ne el comentari) per impressionar els padrins de la meva filla i aconseguir “stock options” sobre el Bob Esponja de xocolata que ens espera!

Podeu seguir amb el Facebook de la Matilde Asensi si voleu llegir més o amb un vídeo amb la pròpia autora parlant de Venjança a Sevilla, a A3.

Bona Pasqua!

Els murs benedictins de Rodes

Títol: Rere els murs
Autor: Núria Esponellà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 478
ISBN: 978-84-664-1084-7
PVP:  22€
Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2009

És diumenge, dia de mercat, he sortit de casa, amb el sol que em cremava els ulls; gairebé s’ha fet migdia, hi havia més remor al poble del normal: he descobert que és diumenge de Glòria. Jo estava absent. Necessitava un cafè amb llet per començar a esbargir la son. Aquesta setmana m’han robat una hora, però a més, se’m va allargar la nit… Sí, era dissabte nit!

Va, us xivo què he fet per anar a dormir tard… : he cavalcat pels senders de l’Empordà; he sentit els olors del mercat de Peralada; he dormit i passejat de dalt a baix pel Monestir de Sant Pere de Rodes; he participat de primera mà de la realització de les escultures del Mestre Peire (Mestre de Cabestany); m’he sentit donzella a les cambres de la cort i he viscut d’aprop com un jovenet “feia la cort” a una d’elles; i, he patit per les disputes i rivalitats entre els nobles Hug III, comte d’Empúries i, Jofre I de Rocabertí, comte de Peralada.

Seguint les pàgines de Rere els murs he fet una ruta de pelegrinatge per la Catalunya del segle XII, i l’abat Berenguer m’ha acollit en aquest declarat monument nacional.

No us enganyaré, són gairebé 500 pàgines…! Però la feina de documentació que ha fet l’autora, la Núria Esponellà, podria donar per uns quants volums d’enciclopèdia, és evident. Així que resumit i novel·lat en 466 (la resta és bibliogragia i apunts històrics) és d’agrair – per això li han reconegut amb el Premi Nèstor Luján -.

Al principi m’ha costat, ho confesso, però un cop m’hi he ficat, més ben dit, capficat… m’he teletransportat, si se’m permet una mica de ciència-ficció en la ressenya d’aquesta novel·la  de personatges històrics.

Ara veig amb bons ulls, la sort que tinc de ser de Sant Feliu de Guíxols, poble que té com a patrimoni arquitectònic el conjunt del monestir benedictí que es remunta al segle X. Me’n sento orgullosa. Qui sap quines històries semblants ens reserven els seus murs?

La novel·la que tinc al davant, no ens parla de Sant Feliu, ni del seu monestir, però sí d’un homònim també de la Costa Brava: el Monestir de Sant Pere de Rodes!

Dediqueu una mica del vostre temps a refugiar-vos entre nobles, cavallers, pelegrins i monjos; pot arribar a ser una experiència molt interessant alhora que aprenem una mica de la història del nostre petit país.

Aquí teniu la presentació de Rere els murs.

Dies de 1080 receptes de cuina i roses

Títol: 1080 Receptes de cuina
Autor: Simone Ortega
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-9930-022-1
PVP: 14,96 €

Estimats “nosaltres”, ara que ja ens comencem a conèixer us puc dir sense embuts que per a mi, la gran Passió de la Setmana Santa passa per visitar algun temple gastronòmic. Ahir vam anar a dinar a Can Jubany, a Calldetenes, i va ser francament espectacular! En saben molt, i més, i més i més (com diu en Puyal) de cuinar, però també d’atendre’t, amb un afecte que no t’hi pots trobar més de gust! En definitiva, un dissabte genial de debò (no oblidarem l’ou ferrat amb cansalada i tòfona fins al judici final!). Tan és així, que quan vaig ser a casa vaig postposar l’actualització d’aquest espai i vaig canviar l’ordinador pels fogons.
Vaig regirar la biblioteca i em vaig topar amb les 1080 receptes de cuina, de la Simone Ortega, una gran divulgadora de l’art de la cuina -en trobareu una entrada força detallada a la Wikipedia-. Vaig buscar alguna cosa per avui dinar i finalment vaig optar pel Flam de verdures (recepta núm. 451).

No us voldria avorrir ara amb detalls d’una cuinera mediocre com jo entre pastanagues a rodanxes i flameres, però sí que us puc dir que el llibre és molt entenidor i fins i tot si ets de la categoria “debutant amb bones intencions” te’n surts amb un cert èxit! Bé, ara cladria demanar-ho als sogres, que vindran a les 2… Per si les mosques, no els diré res sobre aquesta entrada, no sigui cas que s’engresquin a contestar i destapin que sí, que les 1080 receptes de cuina estan molt bé però que si cauen en mans d’una persona inadecuada poden esdevenir un autèntic Via Crucis fins i tot en un Diumenge de Glòria!

Per acabar, us deixo un vídeo on Inés Ortega presenta el llibre

Us regalo el meu “Tenim un nom”

Enceto aquest post perquè veient el partit d’ahir, vaig tenir una bona idea (vaja, almenys jo crec que és una bona idea!). A mi no m’agrada el futbol, ho dic obertament. Només veig els partits quan estic amb els amics. Observo que sempre segueixen la mateixa conducta. És gairebé dogmàtic. Nervis, abraçades, crits.. algun que altre insult… però tots ells sembla que s’hi deixin la pell. Suposo que és un sentiment que no es pot descriure fins que no el vius.Per això m’he dit: i perquè no regalo el llibre a algú que pugui valorar-lo amb cara i ulls, algú que s’identifiqui amb aquest sentiment?

Doncs, fanàtics del Barça esteu de sort! Tot i que Tenim un nom (vegeu Tenim…) ha sigut un viatge molt positiu (ja sabeu que sempre diem que llegir és viatjar des de casa), crec que és hora que passi a altres mans. I com que el llibre parla de relacions familiars, la més destacada entre un pare i un fill, us proposo que, pares i fills, m’expliqueu com us uneix el Barça. De tots els comentaris que ens envieu, en triaré un a l’atzar i li enviaré el llibre Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Juntament amb el comentari poseu la vostra adreça de correu electrònic!

De què parlo quan parlo de córrer

Títol: De què parlo quan parlo de córrer
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 152
ISBN: 978-84-9787-621-6
Preu: 17 euros

A vegades esculls un llibre pensant que serà una lectura de la que aprendràs alguna cosa i quan vas per les primeres pàgines ja veus que allò no rutlla, que no l’has encertat però, tot i així, continues llegint a veure si la cosa canvia. Això m’ha passat amb De què parlo quan parlo de córrer, del reconegut escriptor japonès Haruki Murakami. I la cosa no va canviar…

De què parlo quan parlo de córrer no és una novel·la ni un assaig ni una biografia, dit pel mateix autor. Llavors, què vol o pretén ser? és la pregunta que em ve al cap. I trobo la resposta a la pàgina onze: “una mena de memòries centrades en el fet de córrer”. Doncs bé, en aquesta mena de memòries Murakami exposa la relació que  troba entre el fet de córrer i d’escriure, que no és una altra que l’equilibri entre la capacitat de concentració i de resistència enfront de l’exercici físic i del paper en blanc. I ho explica basant-se en la seva experiència personal d’una manera irregular, amb alts i baixos a l’hora de captar l’atenció del lector. Us puc assegurar que si hagués passat de la lectura del pròleg o del primer capítol directament a l’epíleg no hauria perdut gairebé res de l’argument que m’hagués privat d’entendre la idea que intenta reflectir el llibre.

Quan jo era jovencell sonava una cançó que deia “corre, corre, corre que te van a echar el guante”. Doncs no hauria hagut de córrer per llegir aquest llibre. Que em perdonin els fans d’en Murakami.

Us deixem amb un article de El Periódico i una entrevista a El País.