nosaltresllegim.cat

Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €

La present edició de La pell de brau commemora el 50è aniversari de la primera edició d’aquest important i singular poemari dins de l’obra de Salvador Espriu. Per aquest motiu compta amb un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i amb set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals actuals que ens ajuda als lectors a entendre i ubicar el llibre en el moment històric en què va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.

Si heu llegit i seguit l’obra d’Espriu, al llegir La pell de brau comprovareu que aquest llibre és com un parèntesi dins de la mateixa. Salvador Espriu mai es va significar com un poeta polític però amb La pell de brau va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d’aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. I aquesta barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts poemes amb un estil líric directe, sense enredar la troca però ple de significat cívic i moral. Com veieu, nosaltres, aquest és un tema de llarg recorregut -ja el van tractar anteriorment Joan Maragall i Carles Riba- i al que no se li veu la llum al final del túnel. Ve al cas aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.

Vull afegir un poema, el XLVI, que crec que mostra amb claredat tot el que us he exposat i que espero us animi a llegir la resta del llibre:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Heu vist quina gentada? Després diran que la literatura no congrega masses!!!

Perquè estic convençuda que cap dels aquí presents no hi va anar perquè sigui el defensa més guapo i simpàtic d’Europa escollit per unanimitat per la FIFA i el diari l’Équip, oi?

Benvolgudíssims nosaltres, avui us vull explicar una cosa especialment curiosa que ens ha passat.

Sabeu que la idea de posar en marxa aquest blog respon a una iniciativa de Grup 62, que en un moment donat confia en mi perquè coordini un espai on es parli de llibres, de tots els llibres. Us confesso que va ser una aposta una mica agosarada, perquè em van donar total llibertat de moviments i això té els seus riscos… En aquests mesos he tingut la sort de trobar un equip de gent estupenda (ostres, això es diu sempre, però és que és veritat!) que no només llegeix molt i s’ho passa bé fent-ho, sinó que, a més, ho vol compartir amb nosaltres! Això ha propiciat que a hores d’ara tinguem un espai que molta gent consulta a diari (no sabeu com agraïm els comentaris, amics!!) i que -espero- tots sentim com a propi.

Bé, doncs, aquesta llibertat de moviments (que agraïm francament a Grup 62) fa que puguem ser honestos, fins al punt que altres editorials ens han manifestat el desig que parlem d’un llibre.

No sé si us imagineu el bot que em va fer el cor quan vaig veure que La Campana ens feia arribar un primer capítol de Contra el vent, un llibre que surt a la venda aquesta setmana. Quina responsabilitat! Sense saber de què anava vaig pensar “I si no m’agrada? Potser es pensen que ho dic, precisament, perquè és d’ells, i no és això…”. Ara que ja m’he llegit les 22 pàgines que ens han enviat us puc dir que sí, que m’ha agradat, i força!  Tot i que em costa parlar d’un llibre del qual només n’he llegit el principi, perquè potser la narració cau i jo l’he vessada,  aquesta novel·la de Daniel Glauttauer promet una història original  i entretinguda. A través de correus electrònics he conegut l’Emma Rothner i en Leo Leike, una desenvolupadora web i un assistent universitari en psicologia del llenguatge, enganxats a una mena de diàleg de l’absurd, la solitud i la necessitat de comunicació via correu electrònic… Veurem com acaben!

Per part meva, no voldria acabar aquest post sense donar-vos les gràcies, a tots plegats. En el temps que corren, poder fer servir la primera persona del plural amb alegria, és genial!

Us agrada Gemma Lienas? A nosaltres llegim encara no hem tingut l’oportunitat de parlar-ne però és una de les nostres assignatures “pendents”. Lienas va obtenir el Premi de les lletres catalanes Ramon Llull per El final del joc i Premi internacional UNESCO 2003 a la tolerància per El diari lila de la Carlota. Intuïm doncs, que el seu últim llibre, El diari groc de la Carlota, seguirà el mateix camí!

Per tots els seguidors, fidels lectors, tenim una bona notícia! Demà podreu conèixer Gemma Lienas en persona! La trobareu a Laie Pau Claris cafè, de 19:30 a 22:00 hores, a la presentació del llibre El diari groc de la Carlota. Per més informació consulteu aquí.

I encara una cosa més, sabeu que aquest més de maig l’editorial Estrella Polar fa un any? Moltes  felicitats de part de tots nosaltres… I moltes gràcies especialment en nom dels qui hem d’adormir criatures amb un conte de tant en tant!