He llegit el premi llibreter 2010 per a “altres literatures” i estic d’acord en un 50% amb el que diu la coberta
29-07-2010 publicat per Montserrat Brau
TÃtol: Olive Kitteridge
Autor: Elizabeth Strout
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y Clásicos
PÃ gines: 328
ISBN: 978-84-7669-931-7
Preu: 20,00€
Avui mateix m’he acabat de llegir Olive Kitteridge, un llibre de Pulitzer que ha guanyat el Premi Llibreter d’enguany. He volgut encapçalar aquest comentari afirmant que estic d’acord amb la meitat de la frase del Publishers Weekly que hi ha a coberta: “fà cil de llegir i impossible d’oblidar”. No crec que sigui fà cil de llegir en absolut, ara bé, n’he recomanat la lectura molts amics lectors perquè la descoberta d’aquesta autora m’ha semblat, efectivament, impossible d’oblidar i molt gratificant intel·lectualment. Miraré d’explicar-me.
L’obra està formada per tretze relats que tenen un denominador comú: a tots hi surt l’Olive Kitteridge. AixÃ, quan acabes el llibre que du el seu nom, l’has coneguda grà cies a allò que ella mateixa ha explicat en primera persona però també grà cies al paper que aquesta mestra d’un poble de la costa est nordamericana ha jugat en altres persones que són protagonistes o secundaris dels relats.
Aixà doncs, al llarg de les 324 pà gines l’autora ens va pintant petites o grans pinzellades d’un retrat d’una gran profunditat psicològica, amb un grau de detall que sembla mentida, ja que enlloc no hi ha grans parà grafs dedicats a escriure com és, ella. La coneixem per les petites coses que ens diu i per les que no ens diu, pels dià legs amb el fill, per les converses amb una amiga, per les reflexions del marit, pels records d’alguns exalumnes, per les rutines en què ens fa participar…I tot grà cies a episodis que es tanquen en ells mateixos, deixant una certa sensació d’aïllament humà enrere.
No m’ha semblat fà cil perquè he tingut la impressió de girar en un carrussel al voltant de l’Olive. De vegades era ben bé a l’eix i veia els altres personatges girar al voltant i altres vegades era jo, lectora, qui acompanyava algun dels personatges que estaven vorejant el perÃmetre.
Sà que m’ha semblat inoblidable perquè, arribat al final, he conegut una persona des de dins i des de fora, amb totes les contradiccions humanes, de convivència difÃcil però – al cap i a la fi – vital. M’he subratllat un parà graf en què el narrador ens explica com ella, ja madura, pensa en el seu marit i arriba a la conclusió que va tenir sort de no haver-lo deixat: “Jamás habÃa tenido un amigo tan leal, tan bueno, como su marido”. I, tot seguit, afegeix: “Recordó que durante toda su vida en común hubo veces en que sintió una soledad tan honda que, en una ocasión, no hacÃa tantos años, mientras se empastaba una muela, la dulzura con que el dentista le habÃa vuelto la barbilla con sus suaves dedos le habÃa parecido una atención de una ternura casi insoportable”. Cuantes coses de la vida d’una parella s’expliquen amb aquest detall, oi?
Olive Kitteridge, en definitiva, em mereix una valoració similar a la de la bona cuina tecnoemocional: des del meu punt de vista necessita d’una aproximació cerebral per acabar oferint una gran recompensa per a l’à nima.
