nosaltresllegim.cat

Títol: El símbol perdut
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9787-457-1
Preu: 21,90€

Bocabadada és com m’he quedat a gairebé 100 pàgines del final. No esperava menys d’algú com en Dan Brown, capaç d’explicar-te una història perfectament documentada (no en va s’ha passat 6 anys per escriure-la…) on només els protagonistes formen part de la ficció. Al final d’El Símbol Perdut m’he vist a mi mateixa buscant informació a la Viquipedia, fet realment curiós.

El que m’agrada de les novel·les d’aquest magnífic autor és que no et deixen indiferent. Hi ha tants misteris entre les seves pàgines que se’t confon la ficció amb la realitat i acabes per voler estudiar tot allò que t’explica.

Recordeu en Robert Langdon? Aquell professor especialista en simbologia? Doncs ha tornat, i de quina manera! Aquest cop la ciutat és Washington i els protagonistes són els maçons.
Des de la primera fins a l’última pàgina el llibre està carregat de trepidant acció que no et permet parar de llegir. Tal i com us deia al principi d’aquest blog la Montserrat: (vegeu Comencem forts…) ‘aquest llibre és com les patates fregides de bossa’! Quina raó!

Tinc curiositat per saber les vostres opinions… Que me’n dieu, l’heu llegit? Us ha agradat?
I per qui encara està indecís, us deixo un enllaç que potser us desperta la curiositat.

Títol: Memòries (II). Temps de construir (1980 – 1993)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Perfils [Núm 0 /2]
Pàgines: 424
ISBN: 978-84-8437-795-5
Preu: 23,95€

El segon volum de les Memòries d’en Jordi Pujol és un llibre molt més actiu que el primer, per explicar-lo d’alguna manera. El divideix en quatre blocs, que responen a quatre moments i quatre situacions (quatre reptes, en altres paraules). La primera, Bastint la Generalitat descriu com de pràcticament no res es va haver de crear una estructura governamental i sobretot una cultura de govern. De com es passa de reclamar competències a exercir-les efectivament, amb pocs recursos i poca memòria de fer-ho. De com es construeix país, per dir-ho en paraules del president.

La segona part, Navegant per mars tempestuosos, relata el cop d’estat del 1981, el cas Banca Catalana, els pals a les rodes i els problemes de relació amb els partits estatals (i amb els no estatals, també).

Temps de construir, la tercera part, és molt més concreta en el detall de què va fer i per què va fer-ho. Per què TV3 és el que és i per què tenim el finançament que tenim; els Jocs Olímpics i projectes menys reeixits, com el Fòrum.
Temps de decidir, quarta part del llibre, és més de caire intern de partit, no tant de país com les anteriors. En ella s’hi reflecteix els reptes que Pujol preveu per a CDC, en tant que fundador i figura central. El pacte del Majèstic i les seves conseqüències també hi són…

El mateix president diu, en un moment de les Memòries, que només apareix ell. “Jo faig, jo dic, jo penso, jo decideixo” i es justifica dient que és un president presidencialista. Però com en el volum anterior és més interessant el que no diu, de qui no parla, el que calla i només deixa entreveure. Tothom sap com parla en Jordi Pujol i, per tant, és fàcil pensar que quan diu “tal no es va portar bé” és realment un insult molt greu, una censura molt fonda.

A mi que tinc poc més de trenta anys m’ha servit per conèixer parts de la història recent del país que no coneixia. Assumint que només ho veus des del prisma que li convé al President Pujol, per conèixer perquè Catalunya és com és, és imprescindible llegir les seves Memòries. Perquè diu que va fer-ho tot ell.

Us deixem amb la presentació del llibre Memòries (II). Temps de construir (1980 – 1993).

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 9788426417596
PVP: 22,90 €

Recentment l’escriptor israelià, David Grossman, ha guanyat un dels premis més prestigiosos d’Alemanya, el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys 2010.

Amb aquest guardó el jurat ha volgut honorar «un dels autors més importants d’Israel i un partidari actiu de la reconciliació entre israelians i palestins». Així mateix considera que «en les seves novel·les, assaigs i relats, Grossman ha tractat sempre d’entendre i descriure no només la pròpia posició sinó també les opinions dels que pensen diferent. David Grossman dóna veu literària a aquesta difícil coexistència. Els seus llibres il·lustren fins a quin punt només es pot posar fi al cicle de violència i odi a l’Orient Mitjà mitjançant l’escolta, la contenció i el poder de les paraules».

De Tota una vida només he sentit a dir coses positives. El jurat del Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys la destaca com una obra mestra que «mostra la importància de la llengua en la recerca de la identitat i adverteix dels perills de la seva creixent militarització. Davant una realitat caracteritzada per l’arbitrarietat, la coerció i l’alienació, David Grossman ens ofereix les possibles sortides per a una societat que viu atrapada entre la guerra i la pau».

A Nosaltres llegim també l’hem comentat. L’Anna va dir: “Ara sé una mica més del conflicte amb Israel (el programa que feien diumenge passat a TV3 m’ha ajudat quasi tant com el llibre de Grossman) però segueixo sense entendre-ho del tot. Àrabs, jueus, ciclistes… Que no tenen tots una vida? Com explicar-ho? Potser no es pot. Mentrestant, però, aquest és un llibre d’una força i una intensitat absolutament captivadores” (vegeu Com es fa…).

Jo em quedo però, amb la frase de Teresa Muñoz, catedràtica d’Institut i traductora, «Tota una vida és una novel·la magistral com poques, una de les grans novel·les contemporànies. M’ha impactat moltíssim.»

Títol: Crónicas del gran tiempo
Autor: Fritz Leiber
Editorial: Martínez Roca

“Mis pies me sirven para mantenerme estable en cualquier circunstancia; gracias a ellos nadie sabe nunca si estoy sobrio o moderadamente borracho.” (Fritz Leiber, ironitzant sobre les dimensions dels seus peus i el seu passat alcohòlic).

Crónicas del Gran Tiempo és un recull de contes publicats per Fritz Leiber (1910 – 1992) durant la primera meitat dels seixanta. Tot i ser independents entre sí, tots ells comparteixen un mateix escenari: l’existència de dos exèrcits enfrontats en una guerra de dimensions còsmiques, els Aranyes i les Serps. Els dos bàndols estan tan igualats, que no dubten en enviar els seus agents al passat o al futur per intentar canviar el rumb de la Història i decantar-la al seu favor.

Fritz Leiber és conegut sobretot per ser un dels pares de l’anomenat fantàstic de “capa i espasa”, però és amb aquesta sèrie de contes futuristes que va aconseguir el major reconeixement de la crítica. Va escriure’ls un cop superada la greu crisi alcohòlica de quatre anys que l’havia apartat de l’escriptura, i hi ha qui, potser amb una certa malícia, ha considerat que el que l’autor pretenia amb aquest univers de viatges endavant i endarrere en el temps, era canviar el seu propi passat.

Però els seus contes són estranys i, en la meva opinió, no acaben de funcionar. És cert que són plens de frases brillants, i de reflexions d’una profunditat metafísica insospitada en un escriptor de gènere. Però -i potser precisament per culpa d’aquestes pinzellades de genialitat-, els contes de Crónicas del Gran Tiempo semblen desenfocats, d’acció confusa. Per dir-ho ràpid i malament, podria dir-se que, en aquests contes de Leiber, la trama sembla una excusa per que l’autor pugui explicar els seus pensaments, fins al punt en que aquesta acaba fent nosa o resultant absurda.

Pere Grament