nosaltresllegim.cat

Títol: Olor de colònia
Autor: Sílvia Alcàntara
Editorial: Edicions de 1984
Pàgines: 330

He llegit aquest llibre de la Sílvia Alcàntara amb una barreja de neguit i plaer que m’ha deixat una mica trasbalsada, la veritat.
Es una llibre ple de sentiments, de tristesa, de solidaritat, d’enveges i també d´actes mesquins de persones que mai de la vida haguéssim pogut arribar a pensar que podrien esser tan roïnes.
En el món  únic, tancat i hermètic de la colònia tèxtil on es desenvolupa tota la trama, passa la vida i els pensaments (bons i dolents) de tota la gent que viu per morir a la colònia. Perquè això és el que els passa, que en comptes de anar vivint, van morint….
La Sílvia fa  uns retrats perfectes, perfilats al mil·límetre de cadascun dels personatges que van desfilant pel llibre. Fa  sentir la por a l’amo, la por a perdre la feina, la por al què diran, la por, la por, la por, sempre i en tot moment la maleïda por.
En fí, ja no dic més tret que val molt i molt la pena llegir-lo perquè a banda d’aprendre una mica més, no ens oblidem de res…

Us deixem amb un vídeo on Sílvia Alcàntara parla d’Olor de colònia.

Títol: Postdata: t’estimo
Autor: Cecelia Ahern
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 504
ISBN: 978-84-9930-054-2
PVP: 10,95 €

Prepareu els mocadors perquè Postdata: t’estimo és d’aquelles de llagrimeta fàcil, de les que arriben ben endins. I us preguntareu, què té?

Potser perquè costa tan trobar a la persona adequada i tan poc perdre-la… Cecelia Ahern reflexiona sobre l’amor d’una forma commovedora. Hi ha persones que passen per la vida sense trobar a la seva “mitja taronja”, fet que, segons l’autora, representa una vida buida perquè l’amor ho omple tot… En canvi, n’hi ha que troben a la seva ànima bessona i la perden injustament com és el cas de la protagonista, qui a pesar de les circumstàncies, es tornarà a enamorar més tard d’un altre home. Irònic?

A Postada: t’estimo veiem tot el procés de dol i de recuperació posterior. Seguim els plors de la Holly, la seva soledat, el desconcert… amb un petit adorn: el seu difunt marit li ha deixat una sèrie de cartes de les quals només en pot obrir una cada mes. En elles, l’indica què ha de fer, petits consells que l’ajuden a sobreportar la tragèdia. Totes les cartes tenen com a signatura “Postdata: t’estimo”.

Postdata: t’estimo també s’ha dut al cinema, tot i que no segueix amb escreix la línia argumental del llibre, no us la deixeu perdre! De moment, podeu veure el tràiler:

Títol: Esperadme en el cielo
Autora: Maruja Torres
Editorial: Destino | Premi Nadal 2009
Col·lecció: Áncora y Delfín
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-233-4131-3

Fa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!

Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”.  Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.

Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.

Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.

Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.

Títol: La metamorfosi
Autor: Franz Kafka
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-9930-066-5
PVP: 8,95€

Avui tenim un comentari de l’Edu, La metamorfosi, de Franz Kafka, que casualment jo també el tenia pendent de comentar!

Al meu parer, he de reconèixer que em va sorprendre la lectura de La metamorfosi. La gent m’havia parlat molt bé d’aquesta novel·la i jo la vaig agafar amb il·lusió. El principi impacta i atrau el lector. Samsa es converteix en escòria, un marginat de la societat, sense més ni menys.

Crec que La metamorfosi és un llibre que, a pesar de la seva brevetat, s’ha de llegir amb calma, observar entre línies, més enllà del que és purament anecdòtic; la transformació del protagonista. L’Edu ens diu:

Feia temps que tenia aquest llibre a la llista dels pendents de llegir i finalment el puc treure’n.
La metamorfosi que pateix el pobre Gregor no et deixa indiferent, és un llibre carregat de sentiments i reflexions sobre la soledat i les relacions, que se’t plantegen gairebé sense adonar-te’n.
És molt fàcil de llegir, en dos dies me l’he llegit dos cops i no perquè no l’hagi entès sinó per intentar veure més bé el què empeny els personatges a actuar tal com ho fan.
El recomano de tot cor, no espereu una història divertida, ni amb moltes trames i personatges, és un conte senzill però carregat d’emocions!