Delibes

Y yo misma, Mario, ¿no te dije yo misma mil veces que buscases un buen argumento, sin ir más lejos el de Maximino Conde el que se casó con la viuda aquella y luego se enamoró de la hijastra? Pues esos argumentos son los que interesan a la gente, Mario desengáñate, que ya sé que era un poco así, un poquitín verde, vamos, pero cabría hacerle reaccionar al protagonista en decente cuando ella, la hija, se le entrega, y de este modo la novela quedaría inclusive aleccionadora.

Quin greu, en Miguel Delibes és mort. Com en Mario… La Carmen, per sort, no es morirà mai.

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

2 respostes a «Delibes»

  1. És cert que actualment tenim molt bons escriptors, però sempre que un dels de l’época d’or marxa, penso en quan era petita. En quan estudiava literatura castellana i el meu professor em contagiava la passió per la lectura de la ma d’aquests escriptors.
    És com anar perdent petites joies. I és curiós, perquè els nostres petits avui dia també els estudien. No m’imagino, d’aquí molts anys, als nens estudiant fenómens litetaris d’avui dia… potser és, però, perquè encara no han fet història…

  2. Elisabeth, m’has fet pensar en la meva selectivitat! Em va tocar, precisament, Delibes. El text deia no sé què de la cinegética “jerga que a mí me es muy cara” y pràcticament tothom va fallar en la valoració perquè no van entendre l’adjectiu… I és que les joies de la literatura, tens raó, quan es perden fan patir, perquè portar-les al damunt ha requerit algun esforç per part nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *