El Mar de la Tranquil·litat

Títol: El Mar de la Tranquil·litat
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció:  A Tot Vent [Núm 541 ]
ISBN: 978-84-8256-945-1
Pàgines: 224
PVP: 20,00€

Sóc de Vallcarca, com l’Àngel d’El Mar de la Tranquil·litat. Però cent cinquanta metres de distància i deu anys de diferència són un oceà de diferències.

Conec la major part dels carrers i de la gent, del tipus de gent, de què parla David Castillo en la seva novel·la, però no ho he viscut personalment. Jo sempre havia anat més cap a la plaça Lesseps que cap al Parc Güell.

I per això m’ha agradat tant El Mar de la Tranquil·litat. Perquè m’ha permès re-conèixer llocs i gent de la meva ciutat, de casa meva, que feia temps que creia que havia canviat i que segueix sent el que era.

Sense una falsa pàtina de bellesa generada per l’antigor, amb la mirada lúcida, clara i viva sobre la realitat, Castillo ens explica unes vides i uns llocs que massa sovint volen quedar enterrats per la Barcelona cool i guai que ens imposen.

L’Àngel torna a casa els seus pares fugint d’Hisenda, fugint de la vida que li ha caigut al damunt. I quan torna, es troba que res no ha canviat però que ha canviat tot. El decorat, l’espai, s’ha modificat, sense que això hagi fet modificar el ritme de la vida de les persones que encara hi viuen, dels “sobrevivents”.

Molts dels seus amics s’han quedat pel camí, per molts motius, però les drogues i una vida dura durant el final dels 70 i els 80 han fet pagar factures molt elevades. Els qui queden es miren la vida com passa i miren el passat sense lamentar-se ni endolcir-lo, però amb la certesa que la vida ha de ser alguna cosa més.

Mentre recorda on batallava a cops de pedra amb altres bandes rivals, manté converses líriques amb la Blanca, prostituta de luxe i confident poètica.

Moltes ganes de viure lligades a moltes ganes d’alliberar-se de cadenes i cànons imposats. I moltes ganes de viure al ritme d’uns carrers que segueixen permetent la vida de barri que diuen que s’ha perdut a Barcelona.

Una visita obligada per als qui ens estimem la ciutat.

12 pensaments a “El Mar de la Tranquil·litat

  1. lia

    Jo no conec a nivell “de vida” aquest barri. De tota manera llegir aquesta novela ni m´ha aportat res que jo no sapiga ni m´ha fet anyorar com de vegades anyoro un altra Barcelona.
    Segons el meu parer es un llibre massa dispers, no te sensaçio ni de barri, ni de ciutat, ni de la meva Barcelona i crec que de la de ningú (excepte del Loquillo) que semble ser que si que es troba reconegut. Personalment, s´hem fa mol dificil entendre que un tío que ha pogut fugir d´un barri que l´atormentaba, que s´ha fet a si mateix, i que desprès s´estrella, com li ha passat a tanta i tanta gent, torni al seu barri, conectant amb tota una pandilla de frikis, marginals, i un colectiu de persones destinades al deshauci, i que sigui capaç d´apatar-se.
    No pot contestar al telefon, ni pagar les factures, en canvi es capaç de tenir un bon advocat, i una promiuscuitat sexual d´alt standing, amb una constancia que per mes poèta que sigui la dama en questió obviament, la seva feina te un preu, no??.Aquest noi no paga mai?? Després a banda der tot aixó, on es el mar de la tranquilitat???

  2. Alexandra

    Lia, el Mar de la Tranquil·litat és la referència a la narració que fa un dels personatges, quan explica el viatge a la Lluna dels primers astronautes que hi van aterrar. Penso també que Vallcarca, per a l’Àngel, és una mena de mar de la tranquil·litat, on pot tornar a ser qui era i qui li agradava ser: algú sense les pressions de la vida moderna.
    El barri el devia tormentar, però es reconeix en la seva gent, en la seva manera de veure la vida, en el seu fracàs: lluitar contra els elements per no res, perquè sempre s’imposen.
    I això de l’advocat i la Blanca: bé diu que són amics seus i que no paga (però no vol dir que no hagi pagat o que no hagi de pagar en un futur proper).
    A mi sí que em va agradar, la veritat. Em va permetre entendre què fan tots aquells homes que s’estant al bar Juventud de l’Avinguda Vallcarca (Hospital Militar fins fa no gaire) i entendre, també, què va passar perquè hi hagi una generació perduda molt important al meu barri…

  3. Antoni Gabarró

    Lia: Feia temps que no llegia una novel·la catalana tan engrescadora com aquesta, en què et pots identificar i recordar… El Mar de la Tranquil·litat és el mite d’un moment especial de la història de la humanitat, una fita. Els detalls de comprar o no comprar són irrellevants. La prostituta i l’advocat, pel que em va semblar entendre, són amics d’ell de fa temps. No tot és paga amb diners. Gran llibre, dels que creen lectors. Us el recomano.

  4. Antonio Márquez Pinós

    És estupenda la novel·la del Castillo. No sé perquè triga tant en fer-les. Potser per això són tan bones. Sento no ser lector de poesia.

  5. Montserrat Brau

    Antonio, moltes gràcies pel teu comentari. Gràcies a ell he buscat un tast de poemes de l’autor i he sabut que va néixer a Poblenou, que també és el meu barri… he trobat aquest fragment que m’ha agradat molt, a veure si t’engresca amb la poesia!!

    Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,
    crits sords cap al cementiri dels sons,
    cap a l’abocador de paraules dites i no dites,
    cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.

  6. Eli Banús Español

    Té poemes sensacionals, també de barris de Barcelona que no coneixia. Hi ha uns poemes del Poblenou a un parell de llibres que emocionen, especialment els d’un llibre que es diu Menta, que té un disc de jazz que he escoltat molt. Els altres em sembla que hi són a Game Over, un llibre que va guanyar el Carles Riba del 1993

  7. Lia

    Us envio el meu punt de vista…
    Amb un títol tan prometedor, jo m’esperava més coses d’aquesta novel·la del David Castillo. És un llibre que se centra molt en el barri del Carmel i de Vallcarca i en un grapat de personatges sòrdids, amargats, desencantats de la vida.

    No saben què significa pencar, es passen el dia fumant porros i bebent cervesa i recordant una infància que ja fa molts anys que han perdut.

    Entre tots ells hi ha un noi, l’Àngel, que és diferent. Ell estudia, munta una empresa i fuig del barri per anar a instal·lar-se ni més ni menys que a la Via Augusta. El que passa és que el passat li pesa com una llosa. Mica en mica els embolics, els deutes, les noies de moral distreta el porten a una ruïna de tal magnitud que no li queda més remei que tornar al barri i deixar, com els antics amics de la infància, que la tristesa i l’avorriment acabin per consumir-lo.

  8. Lourdes Gomis

    (…) El llibre és la millor novel·la catalana que he llegit fa anys, només comparable a les de Porcel i Saladrigas. (…) Només la derrota pot donar bona literatura, des de Troia

  9. Eli Banús Español

    Avui he acabat la novel·la i m’he comprat una altra, No miris enrerere, que espero que sigui tan bona. M’ha emocionat que el poeta que coneixia fos tan bon novelista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *