El misteri de l’amor

Títol: El misteri de l’amor
Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-92549-63-4
Preu: 7.95 €

El misteri de l’amor és la primera novel·la del mallorquí Joan Miquel Oliver, filòsof, poeta, productor musical, i músic i lletrista ara en solitari, abans del grup Antònia Font.

aquest llibre és com un puzzle amb peces que encaixen bé a diferents llocs
i amb diferents noms.
un mecano amb peces de plàstic de diferents colors que s’afegeixen
una darrera l’altra per inèrcia.
un grup musical els membres del qual toquen diferents cançons

però això sí, alhora i al mateix escenari; només a vegades.
i tenen molt de sexe amb l’una o amb l’altra, tant se val, però sexe.
i tenen molt de sexe amb l’un o amb l’altre, tant se val, però sexe.

aquest llibre és una novel·la pop, que en diuen. fa quatre anys en deien
postmoderna o mutant,
sense estructura clàssica ni majúscules, plena de referències musicals,
on es troben i es barregen diversos gèneres artístics,
amb personatges que vénen i se’n van i que s’estan poca estona.
i que a vegades reflexionen i a vegades imaginen.
-un llibre per no ser llegit sinó sentit, amics i amigues-

dins d’aquesta història només hi ha passat i futur. i el present?
el present sempre acaba tornant-se passat
i el futur convertint-se en present. però fora de temps.
i els personatges ho saben i ho assumeixen. FI.

Nosaltres, si no acabeu de veure l’argument d’El misteri de l’amor amb aquest comentari serà culpa meva que l’estic escrivint a la 1:08 de la nit. Així que millor llegiu-vos aquesta novel·la. O sentiu-la. I després comenteu-la, si us plau, que vull saber com i quan acaba. SOS. I no és el de l’arròs…

4 pensaments a “El misteri de l’amor

  1. Montserrat Brau

    Cèsar, què se n’ha fet del comentarista seriós i cartesià que “nosaltres coneixíem?

    Encara diria més, del seriós,
    cartesià i conegut de “nosaltres”, Cèsar comentarista,
    se n’ha fet QUÈ?
    Gràcies pel descontrol!!

  2. Cèsar

    De res, Montse, però per descontrol el de la novel·la.
    Que sí. Que no. Que ara t’estimo. Que ara ja no però abans sí, de debò. I en el futur… qui sap. Tu a mi mai. Jo a tu sempre. Mentida. Que sí. Que no. Et mataria. Em moriria. Que sí. Que no. Vull tornar amb tu. Però si mai ens hem separat. Però en el futur segur que sí. Tu vas marxar. No podia. Vols estar amb mi? Ara no ho sé. T’estimo. Jo també. Però quan? Abans. I ara? Ja veurem.
    I així, més o menys, tota l’estona, Montse, d’aquesta dinàmica no surt la novel·la. De tant en tant hi ha alguna reflexió sense cafeïna, però la sensació que et queda és com diu una cançó: “Deja que llegue la primavera… y así me paso la vida entera”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *