Gaeli i l’Home Déu

En Pere ens ha enviat aquest comentari sobre Gaeli i l’Home Déu, de Pere Calders. Esperem que us agradi!

Títol: Gaeli i l’Home Déu
Autor: Pere Calders
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Edició especial per la Caixa d’Estalvis de Catalunya
Pàgines: 176
ISBN: 84-297-2754-X
PVP: 12,00€

A la seva novel·la Gaeli i l’Home Déu, Calders planteja la possibilitat que aparegui un home capaç de fer miracles en el marc de la Catalunya revolucionària del 1938. Aquest s’associarà amb Gaeli, pensador, orador i, abans que res, català de cap a peus, que mirarà de treure’n un profit pràctic i patriòtic dels poders de l’Home Déu.

A Gaeli i l’Home Déu hi trobem moltes de les constants de l’obra de Calders: el fantàstic absurd, la quotidianitat, la ironia i humanitat, entremesclades amb aquella manera tan seva d’assassinar els personatges quan ja no són necessaris amb la facilitat de qui es talla les ungles. Ens trobem davant d’un fantàstic proper, escrit amb una soltura insòlita per aquells qui estem acostumats a llegir el fantàstic traduït de l’anglès. Però a Gaeli i l’Home Déu també hi ha lloc per les punyalades i els sarcasmes: contra els extremistes polítics i contra l’Escola d’Olot, així com també contra els il·luminats que, a la manera d’un Quixot, pretenen salvar el món d’una sentada.

Potser el missatge -si és que en té- de Gaeli i l’Home Déu, sigui que canviar el món és una tasca massa difícil i desagraïda. Per com es resol la novel·la, Calders sembla voler dir-nos que són millors els petits plaers que ens brinda el dia a dia, com un bon àpat o l’amor d’una persona estimada, que no pas les grans empreses inassolibles.

Un pensament a “Gaeli i l’Home Déu

  1. Montserrat Brau

    Pere, m’agrada molt el Pere Calders! Aquest llibre no el coneixia o sigui que qualsevol dia el busco per la biblioteca. Moltes gràcies per parlar-ne! Jo tenia “Els millors contes de Pere Calders”, el vaig deixar a no sé qui i ja mai més no n’he sabut res. Tanmateix, n’he trobat un, d’aquests contes, publicat a Escriptors.com http://www.escriptors.com/autors/caldersp/pagina.php?id_text=1815 que he pensat que pot ajudar les generacions més joves a fer-se una idea de quina classe de prosa construïa aquest artista!

    L’ARBRE DOMÈSTIC

    En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar.
    Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tracatava d’un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
    Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
    Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l’elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir.
    —Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
    L’home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
    —No pot ésser.
    —Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
    Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m’agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
    —No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S’hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d’ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
    —Sí. Però, a despit de tot, he tocat l’arbre amb les meves mans.
    —Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci.
    Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
    —Què és d’interès nacional, això?
    —I tant!
    —Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
    Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *