Temps sense presses

La pressa del temps
Títol: La pressa del temps
Autora: Maria Barbal
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-1126-4
Pàgines: 203
PVP: 18€

Fa uns quants dies vaig conèixer la Maria Barbal (vegeu He conegut la Maria Barbal!) i vaig tenir sort: plovia. Hi havia pocs taxis al lloc on vam enregistrar el podcast que us adjunto al final d’aquest comentari i això va propiciar que la pugués acompanyar en cotxe durant uns minuts. Aquesta estoneta de recolliment en una Barcelona col·lapsada em va servir per conversar amb una autora a qui jo havia llegit feia anys, quan va publicar Carrer Bolívia. En vam estar parlant, d’aquell llibre, i de Pedra de tartera, i dels llibres de recomanació escolar, i de com li agrada el contacte amb els lectors, i de la seva inquietud quan algú li diu que no ha entès un text…
El temps, efectivament, va passar depressa.

Aquella mateixa nit, vaig agafar el llibre que ens havia dedicat per al blog i me’l vaig començar a llegir. En el primer relat ja vaig pensar que me’l faria durar. Sabeu? Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.

Tot just fa una hora que me l’he acabat. Quan el Barça ha marcat el segon gol en un partit que ha arribat al final amb tres minuts llarguíssims… Ai, el temps! Quan esperem que s’acabi un partit de futbol que anem guanyant, efectivament, no s’acaba mai. Però, què passa algú retroba l’amor d’adolescència en els passadissos d’un súper, o asisteix a un dinar de Nadal amb uns desconeguts, o calla quan li pregunten “què faria votè si ara fos jove?”… Com queda, el temps, aleshores? Doncs, havent llegit La pressa del temps, tinc la impressió que queda suspès, en una mena de núvols en els quals ens hi endinsem, hi respirem i en sortim amb la pell humida i el cor desorientat.  Però no em feu dir-ho a mi… és molt millor que us ho expliquin les 27 històries magnífiques que us estan esperant en aquest llibre.

Curiosament, demà vaig a l’Auditori a escoltar el programa Les ombres del temps. Aquesta dona del podcast escolta Messenet i encara penso de què són les anàlisis…

——————–

Uns dies després d’escriure aquest post s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de tartera i s’ha publicat la notícia que l’any vinent se’n faran representacions al Teatre Nacional. Estem de sort! Felicitats, Maria!!

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Una resposta a «Temps sense presses»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *