D’acer, de Silvia Avallone

Títol: D’acer
Autor: Silvia Avallone
Pàgines: 344
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí [Nro 658 ]
ISBN: 978-84-297-6837-4
Preu: 18,50€

Quan una novel·la et desperta quelcom dins teu ja val la pena haver-la llegit. I quan, a més a més, t’atrapa i et captura de manera que no pots deixar de llegir-la i pensar en ella, encara és molt millor. Això és el que m’ha passat amb D’acer, de la Silvia Avallone.

Guardonada amb el Premi Capiello Opera Prima, aquesta novel·la va caure a les meves mans sense saber que al seu interior s’hi amagava una història magnífica.

No coneixia la novel·la ni l’autora de vint-i-sis anys que l’ha escrit. Per diversos factors, a més, la vaig començar pensant que era una nova novel·la adolescent, però m’ha impressionat el rerefons social que amaga entre les seves pàgines, les quals estan impregnades d’olors i colors que van des del fosc més intens al blanc més enlluernador, i els detalls en forma de paraules.

Al barri obrer de Piombino, les estacions es succeeixen any rere any sense immutar-se. A via Stalingrado, entre les parets d’un bloc de formigó, s’amaguen les vides de famílies humils entre les quals n’hi ha la de l’Anna i la Francesca, dues noies de 14 anys que en realitat són una sola. Al barri tothom les coneix i no els passa desapercebut el canvi que comencen a experimentar els seus cossos. Les noies es fan grans i això en un barri com aquest, on els adolescents creixen massa aviat, importa. Els seus pares no són ningú, homes que es trenquen l’esquena treballant a la Lucchini, la fàbrica d’acer que alimenta a mitja ciutat, però elles volen ser algú i marxar algun dia a l’Elba, l’illa que observen mentre prenen el sol vora el mar… un estiu més.

Si en voleu saber més d’elles i del seu interessant entorn, no deixeu de llegir el llibre… us prometo que no us deixaran indiferents!

2 respostes a «D’acer, de Silvia Avallone»

  1. Ostres, Eli! No dono l’abast!!! Aquests temes humans -a mi aviat em començarà a tocar d’aprop l’adolescència- m’interessen molt… Ja veig que la carta als reis serà quilomètrica!!! Moltes gràcies!!

  2. M’agradat molt, tot i que és una novel·la dura, potser per ser massa real. El paisatge industrial decadent, igual que el barri i la gent t’atrapen, com diu una amiga meva era “surrealisme social”. Molt recomable per fet que dona una imatge de la Toscana totalment contrària a la imatge idílica que en tenim i ens venen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *