David Castillo, un poeta urbà que és del meu poble…

Títol: Doble zero
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-268-0
PVP: 16,50€

Els qui som del Poblenou ja el tenim, un cert sentit de poble. Preservem un rastre preolímpic de sal i sorra, de llambordes que ballen en carrers encara per asfaltar i de peixet per a la truita venut a crits per les cantonades i fregit en cuines de gas butà. Les coses han canviat molt i, de fet, el poeta no en parla, del Poblenou, però a Doble zero hi recrea un ambient que ben bé podria ser aquest. Aquest o qualsevol altre d’un barri urbà amb submón fet de persones que a Banda Ampla seurien, lluny dels focus i les llumetes, “a la banda dels perdedors”.

Aquest Doble zero (sí, ho admeto, per a mi aquest nom era el calibre d’unes anxoves, que són una “substància al·lucinant” més que no pas al·lucinògena) és un poemari de poc més de cinquanta peces denses, tenyides de misèries humanes: excessos, solituds, desenganys… Vaig imaginar-me que seria més o menys així quan vaig llegir els vostres comentaris sobre El mar de la tranquil·litat (vegeu el de l’Alexandra i el del Jordi Príncep) i no m’ha decebut gens. Però per explicar-ho millor, deixarem parlar l’autor. Us he triat el principi i el final d’un poema, El jersei, que m’ha semblat magnífic:

En aquell primer hivern que vam passar junts
casualment ens van regalar un jersei idèntic,
i vam voler creure que era el causant de no tenir fred.

(…)

Avui llenço el jersei a un contenidor de Càritas
ple a vessar de roba vella.
Què fer amb el record més enllà del poema?

Posats a “esquarterar” l’obra, aquesta comparació és una altra meravella:

(…) com si formessis part d’un circuit elèctric
que m’il·lumina com només tu pots il·luminar-me
fins que salten els ploms.

Gràfica, oi?

I què me’n dieu d’aquest fragment?

Fas pena si ets condescendent amb tu mateixa
i veus la poesia com alguna cosa més
que una il·lusió dels teus llibres sagrats
de literatura que no llegeix ningú a qui no obliguen.

Home, jo sí que veig la poesia com alguna cosa més que això… I, més enllà de generalitzacions, estic segura que nosaltres compartireu amb mi una alta percepció d’aquest Doble zero. De fet, estic en condicions d’afirmar que la d’en David Castillo és una obra molt alta… escrita arran de carrer.

16 pensaments a “David Castillo, un poeta urbà que és del meu poble…

  1. María Sanchis

    Doncs què vols que et digui, jo el trobo evident i amb molt poca gràcia … Escriu prosa i després talla les línies, però no per això jo els anomenaria “versos”. Obra alta? Ni pujant-la a un gratacels…

  2. Montserrat Brau Autor de l'entrada

    María, m’alegra molt que la poesia aixequi controvèrsia!! Això em reafirma en la idea que és un gènere ben viu, però que provoca una mena de por a molts lectors, que perden l’oportunitat d’apropar-s’hi a causa dels exàmens amb comentaris de Góngora o Ausiàs March… Crec que aquests punts de vista oposats poden encuriosir alguns i fer-los venir ganes de treure les seves pròpies conclusions a través de la pròpia aproximació al text. Així doncs, vagi per endavant l’agraïment a aquest comentari.
    Dit això, t’he de confessar que el Góngora o l’Ausiàs March que citava abans m’agraden molt, però em penso que m’agraden perquè els valoro en un context que és molt diferent al meu. Em passa una mica el mateix amb la música… Gaudeixo molt amb Mozart, però en el cotxe escolto Manel: més proper, més lleuger, més fàcil… pitjor?
    Per què ho dic, això? Doncs perquè, a mi personalment, el fet que l’autor no segueixi cap pauta mètrica no resta a l’obra capacitat de commoure’m. Tots els poemes no m’agraden igual, però en gairebé molts hi he trobat pinzellades emocionants.
    Per mirar d’encuriosir algun altre nosaltres i fomentar el debat, citaré un altre fragment:
    “Dóna’m tres mentides,
    jo t’oferiré mitja veritat
    i quedarem en pau”

  3. Cèsar

    Montse, si no m’equivoco en David Castillo prové d’un barri d’aquells que com dius a Banda Ampla també estarien asseguts lluny dels focus, El Carmel i la part nord de Gràcia, com ens ha mostrat en algunes de les seves novel·les. Com també ens ha mostrat el tema de les misèries humanes, tema que va conèixer de prop en la seva juventut en l’àmbit cultural, o més ben dit, contracultural de la Barcelona dels anys setanta. Us recomano un llibre ‘Poètica de la contracultura’ on en David Castillo fa una introducció al poeta i amic seu Pere Marcilla.
    Quant al debat obert, la poesia no només s’expressa en versos ni aquests versos han de seguir sempre una mètrica ni una rima. Personalment a mi m’agrada més l’ús del vers lliure, i crec que no m’equivoco si dic que és d’ús majoritari actualment, el considero més natural i fidel a la voluntat inicial del poeta.
    També m’agrada molt, María, la poesia en prosa, que no la considero escrita en línies com dius. Hi ha veritables mestres i obres mestres en aquest gènere, ara em venen al cap Baudelaire i Rimbaud.
    Vull acabar agraint-vos, María i Montse, la possibilitat de debatre una mica sobre poesia, sense focus ni llumenetes!

  4. Montserrat Brau Autor de l'entrada

    Julià, vaig imaginar-m’ho quan vam comentar El mar de la tranquil·litat i vaig veure que era un llibre que despertava controvèrsia… mirarem de trobar un forat per llegir-ne la prosa! Tu quin em recomanes?

  5. Montserrat Brau Autor de l'entrada

    Marga, que bé que t’hagi agradat!!! Em fa molta alegria compartir l’entusiasme d’un llibre amb “nosaltres”, perquè dóna sentit a l’estona que dediquem a escriure la ressenya, oi? Gràcies per dir-nos-ho!! de debò!

  6. Montserrat Brau Autor de l'entrada

    Jordi i Cèsar, ja sabeu que la rivalitat entre veïns és freqüent… però no és aquest el cas.
    Els avis de Poblenou, quan deien “Vaig a Barcelona” volien dir que anaven al centre i això -pel que jo sé- em penso que no és diferent a Gràcia, de manera que no els vull “prendre” un il·lustre… Ara bé, que consti que al LletrA hi diu Poblenou! Accepto, tanmateix, pagar el cafè i, si el Jordi s’hi suma, doncs dos!

  7. Julià D. Oms

    El llibre nou és deliciós, tendre com Esquena Nua i desficiat com El Pont de Muhlberg. Crec que és el seu llibre més reeixit. Els altres m’agradaven, però aquest és extraordinari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *