Jo confesso que en Jaume Cabré m’ha deixat trasbalsada, commoguda, emocionada, impressionada…

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Confesso que m’he llegit el llibre amb una voracitat inusual, que 1000 pàgines m’han passat sense adonar-me’n (només quan llegia al bus he estat conscient “del pes de la literatura”) i, sí, confesso també que m’ha embadalit el mestratge que Jaume Cabré demostra en totes les facetes com a escriptor: domina la trama, les personatges, els temps de l’acció, el llenguatge…

De debò, escric aquest comentari unes hores abans que comenci el pirotècnic de La Mercè i em sento igual que després de veure una gran palmera rebentant en el cel… amb la boca oberta i incapaç de dir altra cosa que ooooooooohh!

Vaig sentir que l’autor no era partidari que es parlés massa de l’argument i, per tant, me’n guardaré com d’escaldar-me’n de fer-ho. A més, a la novel·la hi ha personatges tan rics que limitar-nos a simplificar i dir que versa sobre el mal (com llegeixo arreu) em penso que és molt pobre. Jo més aviat parlaria de cobdícia, d’incomunicació, d’absència de redempció pels pecats comesos… Per mi aquesta és la conclusió d’aquesta llarga carta que és Jo confesso: en ocasions no hi ha absolució possible, ni tan sols si hi ha hagut propòsit d’esmena.

He triat una cita (m’ha costat una barbaritat, perquè és com allò de dir si t’estimes més el pare o la mare), a veure si acabo de convèncer els qui heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest humil comentari i encara teniu dubtes sobre si començar aquest llibre:

Després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. L’atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat.

He deixat Jo confesso, ja llegit, a la prestatgeria, fins que algun dia el torni a agafar per commoure’m de nou. Em giro per veure si tots els personatges ja descansen…

Ara entenc la dona de Lot, que també es va tombar en un mal moment.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo que ha fet el Grup 62 del Jo confesso.

13 pensaments a “Jo confesso que en Jaume Cabré m’ha deixat trasbalsada, commoguda, emocionada, impressionada…

  1. Carina

    El tinc gairebé enllestic i no puc fer res més que subscriure tot el que dius. Aquí hi ha Cabré i després els altres, sense desmereixer ningú, però és un mestre.

  2. Montserrat Brau Autor de l'entrada

    Alerta, Oriol, Peter Sellers era una mica cutre i t’enganxaran sortint del lavabo amb el Cabré sota la camisa… Jo confesso és una joia i t’aconsello una operació més de guant blanc!!!

  3. Nathalie Reverdin

    Hola, l’estic llegint amb el llapis a la mà i escrivint apunts a les pàgines finals per treure els fils de tant argument i personatges , i anades i vingudes entre les èpoques i els llocs.
    De fet, el vaig haver de tornar a començar, i ara vaig per la pàgina 800.
    Hi ha un error a la pàgina 395 sobre els luterans (sóc teòloga i pastora protestant, de Ginebra, i resident a Catalunya des de 1985). Luter, sí que al principi de la seva vida, era angoixat per les seves culpes,(com molta gent del seu temps, espantada per la mort, la pesta, etc) però va descobrir en la carta als Romans de St Pau (cap 3) la Gràcia total de Déu que el va alliberar d’aquesta angoixa.
    En posar la seva protesta contra les indulgències el 31 d’octubre de 1517, de fet, va endegar un procès d’alliberament vital i espiritual de la persona, que va recórrer tota Europa (menys Espanya que no en sap res i va amb tòpics sobre protestantisme)
    Els luterans i protestants en general no tenim cap angoixa ni culpa per “carregar fins a la mort” ja que la Gràcia i el perdó ho superen tot i no trenquen la relació amb Déu. Es una fe alliberada, joiosa i optimista.
    Bé, no em vull allargar massa sobre el tema, però sap greu que una persona que te tants coneixements reflecti un tòpic com aquest. Bon diumenge! Natalia Reverdin.

  4. anna

    No me l’he llegit encara però estic participant en un concurs del CPNL i ens demanen els noms dels dos monestirs més citats en aquesta obra.
    Em podeu fer suggeriments?

    Gràcies!

  5. Àngels

    Confesso que des de que he començat a llegir-lo qualsevol estona que tinc l’aprofito. L’Adrià i en Bernat són com de la família.

  6. IGNASI

    Una novel·la molt ambiciosa i reeixida. Crec que està al nivell dels autors internacionals contemporanis. L’he llegida d’una tirada, tot i que de tan en tan he relligit pàgines anteriors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *