Una pedra sura, de Jaume Subirana

Títol: Una pedra sura
Autor: Jaume Subirana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-297-6850-3
Preu: 16 €

Una pedra sura és el darrer poemari de poeta català Jaume Subirana, amb el que ha obtingut el X Premi de Poesia de Sant Cugat Gabriel Ferrater.

Per entendre aquest llibre ens hem de fixar doblement en el seu títol. Una pedra sura transmet dues idees. D’una banda un esdeveniment impossible -les pedres no suren, s’enfonsen- i, de l’altra, la idea d’un moviment constant i suau, el fet de surar.

La primera idea segueix l’estela d’un vers del poeta Charles Simic que obre el llibre sobre la impossibilitat d’escriure poesia: El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura. Jaume Subirana acaba el seu penúltim poema, Escrit a l’aigua, amb els següents versos:

suro en la calma
de qui m’escriu,
passo com l’aigua
a dins del riu.

La segona idea del moviment la veiem a gran part dels poemes, on el poeta utilitza constantment verbs que denoten moviments, acció: passar, volar, tornar, fugir, mirar, canviar, etc.

Sense moure’ns
el món aterra a casa
i volta i ja no som
allà d’on vam sortir.

Durant la lectura d’Una pedra sura també podem identificar diversos recursos retòrics dels quals s’ha valgut l’autor per emfatitzar tant el moviment com alhora el ritme de lectura dels poemes. Així trobem diverses al·literacions i enumeracions en nombrosos poemes. Una clara mostra és el poema Quiet:

què fa mentre el retraten?
què mira mentre mira
a l’ull de l’objectiu
al fons de tot del negre
als dits de qui dispara?
el negre el dit la tara?
què passa què s’espera
què para què retrata
la llum la mà la bala?

Al final del llibre, Nosaltres, se’ns informa que s’han fet dos videomuntatges de poemes, Pescador i fill amb salabre i Per immersió, i dues cançons, Carnisseria i Repartiment, que podreu trobar a Internet.

Per immersió – Vídeomuntatge de Josep Porcar

3 respostes a «Una pedra sura, de Jaume Subirana»

  1. Amb franquesa, Cèsar, el vídeo no m’ha fet ni fred ni calor però els textos que has seleccionat m’han agradat moltíssim. Per cert, aquesta figura del món que volta l’altre dia la va fer servir el Punset l’altre dia des del punt de vista de la ciència… molt bonica i inquitetant, potser, oi?

  2. La manca de percepció de que el món volta constantment és, amb tota probabilitat, una de les grans inconsciències que tenim els éssers humans. I les inconsciències, Montse, són tan poètiques…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *