250 quilòmetres

Títol: 250 quilòmetres
Autor: Víctor Panicello
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Columna Jove
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-9932-794-5
Preu: 11,95€

250 quilòmetres són els que separen en Quim d’un nou episodi que no té ganes de reviure. És la distància que ha de recórrer per vèncer les pors i saber que el futur no està escrit, sinó que el vas escrivint tu mateix a mida que vius el present.

250 quilòmetres és la novel·la que ha escrit en Víctor Panicello amb el Consell de Joves de l’Hospital de Sant Joan de Déu. És un llibre que, a través dels ulls d’en Quim, ens ensenya com és la vida quan has de conviure amb la malaltia de Crohn. Tot i així, no tots els nois i noies que participen a la novel·la com a coautors tenen aquesta malaltia, sinó d’altres. És per això que l’essència bàsica de la història no és una malaltia en sí, sinó el fet d’haver d’entrar i sortir d’un hospital quan encara ni tan sols has pogut gaudir de la màgia d’un primer petó.

Es tracta, doncs, d’un llibre carregat d’emocions que, com a mi, us faran somriure en alguns moments i emocionar-vos en d’altres. És una lliçó d’aquelles que et costarà d’oblidar ja que, sovint, tal i com diuen aquests petits herois, ens preocupem dels més mínims problemes sense saber que hi ha gent que en supera de més grans. És una crida a l’esperança, a la superació i a no deixar escapar els nostres somnis passi el que passi en el camí que hem de recórrer per aconseguir-los.

Són poc més de 100 pàgines que no us deixaran indiferents. És d’aquells llibres que en un tres i no res tens llegit, però que té aquella força que pocs llibres tenen per mantenir-se en el teu record. I és que sovint aquells llibres que estan escrits de primera mà tenen un valor especial.

Finalment, us donaré més motius per comprar-lo (si és que no n’esteu convençuts encara, que ho dubto). El primer és que ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Columna Jove 2012. El segon motiu és que heu de saber que té una finalitat solidària: pretén recollir fons per crear una zona d’esbarjo pels joves que, malauradament, han d’estar-se massa temps ingressats a l’Hospital de Sant Joan de Déu. I, finalment, el tercer motiu és que el pròleg l’ha escrit l’Éric Abidal, de qui tots en sabeu la història: un home lluitador com el que més, que mai ha perdut l’esperança i que, tot i haver passat per moments durs, no li marxa el somriure. I és que com ell diu, “La vida és un viatge molt llarg ple de sorpreses, algunes són bones i altres no tant (…). Cal que continuïs lluitant encara que les coses no vagin bé, perquè només lluitant s’aconsegueix vèncer” .

Per tot això i per molt més… no espereu més i aneu corrents a la llibreria més pròxima a comprar-lo. De ben segur que no us en penedireu.

250 quilòmetres són els que separen en Quim d’un nou episodi que no té ganes de reviure. És la distància que ha de recórrer per vèncer les pors i saber que el futur no està escrit, sinó que el vas escrivint tu mateix a mida que vius el present.

250 quilòmetres és la novel·la que ha escrit en Víctor Panecillo junt amb el Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu. És un llibre que, a través dels ulls d’en Quim, ens ensenya com és la vida quan has de conviure amb la malaltia de Crohm. Tot i així, no tots els nois i noies que participen a la novel·la com a coautors tenen aquesta malaltia, sinó d’altres. És per això que l’essència bàsica de la història no és una malaltia en si, sinó el fet d’haver d’entrar i sortir d’un hospital quan encara ni tan sols has pogut gaudir de la màgia d’un primer petó.

Es tracta doncs d’un llibre carregat d’emocions que, com a mi, us faran somriure en alguns moments i emocionar-vos en d’altres. És una lliçó d’aquelles que et costarà oblidar ja que sovint, tal i com diuen aquests petits herois, ens preocupem dels més mínims problemes sense saber que hi ha gent que en supera de més grans. És una crida a l’esperança, a la superació i a no deixar escapar els nostres somnis passi el que passi en el camí que hem de recórrer per aconseguir-los.

Són poc més de 100 pàgines que no us deixaran indiferents. És d’aquells llibres que en un tres i no res tens llegit, però que té aquella força que pocs llibres tenen per mantenir-se en el teu record. I es que sovint aquells llibres que estan escrits de primera mà tenen un valor especial.

Finalment, us donaré més motius per comprar-lo (si es que no n’esteu convençuts encara, que ho dubto), el primer és que ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Columna Jove 2012; el segon és que heu de saber que té una finalitat solidaria: pretén recollir fons per crear una zona d’esbarjo per als joves que, malauradament, han d’estar-se massa temps ingressats a l’hospital Sant Joan de Deu i finalment, el tercer motiu és que el pròleg ha estat escrit per l’Enric Abidal, de qui tots en sabeu la història: un home lluitador com el que més que mai ha perdut l’esperança i qui, tot i haver passat per moments durs, no se li envà el somriure. I és que com ell diu “La vida és un viatge molt llarg ple de sorpreses, algunes són bones i altres no tant (…) Cal que continuïs lluitant encara que les coses no vagin bé, perquè només lluitant s’aconsegueix vèncer” .

Per tot això i per molt més… no espereu més i aneu corrents a la llibreria més pròxima a comprar-lo, de ven segur que no us en penedireu.

6 pensaments a “250 quilòmetres

  1. Montserrat Brau

    Eli, hi ha llibres que quan els veig penso “A l’Eli li agradarà!”; aquest, a més, hauria agradat als “futboleros”, perquè el pròleg és de l’Abidal. Semblaria un llibre de lectura obligatòria per als joves, oi? Gràcies!!

  2. Ruth

    Holaa em podrieu fer una ajudeta?
    M’agradaria que mespliquesiu una miqueta largument dakest llibre..
    i si podeu tambee qe mesplikesiu qui es en Quim el seu fisic i com es com a persona.. graciess! :D:D

  3. Marta

    Meravellòs. No pots parar de llegir. Molt ben parit (perdó), molt tendre. Arriba a l’ànima i més quan tens algú a casa amb una malatia de les anomenades rares. M’agradat llegir el dolor par@s/fills que s’intenten tapar, no compartir i és impossible. He somrigut…., se me’n escapat les llàgrimes…. He rigut molt quan es parlar dels Pallapupes. Fan una laboe excel.lent. És meravellosa la comunicació que et trobes amb els metges, infermeres i tot el personal de l’hospital de Sant Joan de Deu. Gràcies a tots. Gràcies a en Víctor per escriure amb tanta sensibilitat, i sobre tot gràcies coautors/res per transmetre tot el positivisme. Una forta abraçada i un petonàs a tots els que estiguuin passant moments difícils i als que ens ajuden a sentir-nos acompanyats.GRÀCIES.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *