Jo confesso, Jaume Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

17 pensaments a “Jo confesso, Jaume Cabré

  1. Jordi

    Estic totalment d’acord amb tu.
    Si no canvia i esperem que no, en Jaume Cabré s’ha convertit en un valor segur per molts lectors.

  2. Montserrat Brau

    Alexandra, oi que mai abans 1000 pàgines s’havien fet tan curtes? Si més no, és la sensació que jo vaig tenir quan vaig girar l’última! Gràcies per sumart-te a la “causa joconfessional” aquí al Nosaltres!!

  3. Encarna

    Totalment d’acord.. és una novel·la fantàstica. Jo també sóc bastant incondicional del Jaume Cabré. Tot el que he llegit m’agradat força. Però “Jo confesso” és d’aquells llibres que, quan els acabes, no saps què llegiràs després perquè et deixa amb la sensació que no trobaràs cap altre que estigui a l’alçada.

  4. cesceo

    Vaig comprar-me el “Jo confesso” perquè fora el llibre que m’acompanyara durant l’estiu. Un llibre gros, tantes pàgines, tantes històries allà dins… em pensava que la seua lectura em duraria tot el temps estival. I veges per on, vaig acabar-lo de llegir ahir a la nit. És una mostra ben evident del poder de seducció del “Jo confesso”.

    Vull destacar, per damunt de tot, dos aspectes del llibre:

    -La CULTURA en majúscules que és capaç de transmetre l’autor en cada pàgina: música, literatura, geografia europea, història… Ha estat un llibre que, a més a més del fils argumentals que pots seguir, va impregnant-te de cultura.
    -La tècnica magistral del senyor Jaume Cabré amb eixos canvis d’espais i de temps, que m’han exigit un punt més d’atenció en la seua lectura.

    Enhorabona a l’autor i també a tots nosaltres, els lectors, perquè encara podem gaudir amb la literatura catalana.
    Des de terres valencianes, una cordial salutació.

  5. Pilar

    Estic d’acord amb aquests comentaris. Tot just l’estic acabant de llegir, i em passa com a l’Encarna, que no sé què llegiré després. M’agrada la humanitat que desprèn Jaume Cabré, el seu gran pòsit cultural, la seva gran capacitat per presentar tot un món, l’Europa del segle XX, amb els seus traumes col·lectius, la reflexió sobre el mal i, malgrat tot, la seva visió positiva dels homes. Presenta uns tipus masculins no masclistes, capaços d’estimar, de viure relacions autèntiques com l’amistat i l’amor…

    He llegit també Les veus del Pamano, Senyoria i L’ombra de l’eunuc. Penso que és l’escriptor més consolidat que tenim actualment, presentable i homologable amb els escriptors europeus. Estic segura que els lectors alemanys el llegeixen amb interès, ja que els fa reflexionar sobre la seva pròpia història.

  6. admin

    Cesceo, Nosaltres no podem estar més d’acord amb tu i en la teva enhorabona a l’autor. El Jo confesso només li falta una cosa: el reconeixement internacional que es mereix.
    Salutacions a les terres valencianes!

  7. admin

    Pilar, estem totalment d’acord amb tu. I reiterem que potser a Suècia hi haurien de parar més atenció… Nosaltres ja ens entenem, oi?

  8. Pilar

    Salutacions a tots els comentaristes i lectors de Jaume Cabré.

    Al lector valencià, Cesceo, li recomano una entrevista que La Vanguardia va fer a l’escriptor. La trobarà escrivint Jo confesso al navegador. Allí s’explica la ruta literària de presentació que va fer Cabré per Alemanya. A part de l’èxit rotund i el reconeixement de l’autor, s’explica que en aquest país les presentacions de llibres són tota una cerimònia: primer l’autor en llegeix un fragment, a fi que els assistents puguin assaborir la sonoritat de l’idioma original. Després, un actor professional en fa una lectura de mitja hora, aproximadament, en la versió traduïda, que el públic escolta amb fruïció com si assistís a un concert.

    Dic això perquè em penso que el reconeixement internacional ja l’obté, Jaume Cabré. El que, en canvi, no aconseguirà mai, potser, és que els espanyols s’adonin de la seva existència i la seva gran qualitat literària, per la ignorància sistemàtica i militant contra tot allò que estigui escrit en català. L’hispanocentrisme és absolutament refractari a tot allò que tingui arrel catalana. Tant se val, ells s’ho perden.

    Jo he fet com una lectora alemanya que, un cop acabada la 1a lectura, l’he tornada a començar, per acabar de lligar caps i continuar gaudint d’aquesta prosa tan rica. Ah, aprofito per dir que Jo confesso m’ha recordat una altra novel·la seva, Fra Junoy o l’agonia dels sons, que també t’introdueix en el món de recolliment dels monestirs i en l’amor per la música.

    Salut, i bona lectura!

  9. admin

    Gràcies Pilar per la teva recomanació de l’entrevista a La Vanguardia.
    I sobre “Fra Junoy…”, ja has llegit la ressenya que en vam fer aquí al Nosaltres?
    Salut, i bona lectura!

  10. Pilar

    Ei, no l’havia pas llegit. Gràcies a l’Alexandra per recordar-me la novel·la i a l’Albert pel suggeriment.
    Aquesta ressenya m’ha fet recordar com em va fer patir el pobre fra Junoy, tot bon cor i sensibilitat, per culpa d’eclesiàtics mesquins que li amarguen la vida fins al final, sense ni un bri de pietat.

    I això em porta a pensar que el tema de fons d’aquesta novel·la i també de Jo confesso és una reflexió sobre el mal, una qüestió que, sens dubte, ha fet reflexionar molt en Jaume Cabré, i suposo que també a molts altres escriptors, perquè no deixa de ser una de les grans qüestions de la humanitat. Ell mateix esmenta Hanna Arendt i la seva teoria sobre la banalitat del mal. Vaig llegir Eichman a Jerusalem, i el que més li va cridar l’atenció, a ella, observant la indiferència total amb què el nazi escoltava els testimonis de les seves víctimes, va ser aquesta manca absoluta de reacció davant la crueltat.

    Què en penseu? Hi esteu d’acord? Em podríeu recomanar algun altre llibre que reflexioni sobre el mal?

    Salutacions cordials!

  11. admin

    Ostres Pilar! Quina pregunta!
    Què et sembla si l’obrim a tots Nosaltres perquè tinguis més “Lectures del Mal”?
    No sabem si és el que estàs buscant, però aquí al Nosaltresllegim hem parlat, i molt i molt bé, de dos llibres del David Vann que tracten el mal… i el malestar.
    És una idea. A veure te n’arriben més!

  12. Pilar

    Ara em miraré la vostra proposta, que us agraeixo molt. De tota manera, la novel·la de Cabré dóna per a tant… A part d’aquesta reflexió sobre el mal, que l’Adrià intenta fer i només aconsegueix una aproximació parcial, segons el mateix autor, ara, buscant per la xarxa, he trobat dos vídeos magnífics sobre el pintor Modest Urgell, a qui jo sincerament desconeixia. Aquest pintor reflecteix la bellesa des d’una profunda melangia, la bellesa de la Catalunya rural més pobra, del s. XIX i XX. Esplèndid, de debò. Mireu els cels que pinta, d’una lluminositat sorprenent.

    I també he trobat el quadre del monestir de Santa Maria de Gerri, tan present al llarg de la novel·la. Ara tornaré a escoltar les músiques; si poseu al navegador “Yo confieso”, les trobareu fàcilment.

    Aprofito les vacances d’una manera inesperada, certament.

    Bona lectura, i bona música!

  13. Josep Antoni

    Doncs jo us he de de dir que acabo de descobrir el Jaume Cabré, i que aquesta novel·la és el millor que he llegit en messos i que em sembla literatura amb majúscules, i que, a sobre, t’atrapa i no t’avorreix, et diverteix, t’emociona, et conmou, etc, etc… A més es dona la coincidència que sóc músic i m’encanta la literatura, així que doble plaer amb aquesta novel·la. Estic frisant per acabar-la i comprar-me altres obres del Cabré, perquè si escriu sempre així i es tant bo sempre me’l faré meu per sempre més.
    La recomano… acarnissadament!!!!!!

  14. JORDI ARÍS BALADA

    Efectivamet, per a mi també havia de ser la lectura de l’estiu i m’ha durat deu dies. De l’autor en destaco el tret humanístic que mostra en totes les seves novel·les. Som molts que pensem justament que és el què li cal a les societats europees i (diguem-ne) d’altres d’occidentals, sense oblidar les occidentalitzades: humanistes.
    A la fi de la novel·la
    Per què es perd el seguiment del Vial? (És una llàstima).
    Per què no va a parar a mans d’en Bernat? (També m’ha semblat una llàstima).

    Aquests són uns comentaris ràpids, però veritablement el “jo confesso” m’ha semblat molt profund. Amb una filosofia de la història darrera del text que caldria inspeccionar. Amb l’enaltiment de l’art com a cirereta. Amb personatges contemporanis (imprescindible) que remenen als temps pretèrits. I amb misteri, de vegades incomprensible. M’ha agradat MOLT.

  15. Pilar

    Hola, Jordi,

    Sobre aquests interrogants que planteges, penso que potser l’autor no volia tancar del tot la novel·la per no fer un final “fàcil”, sinó deixar alguns punts oberts a la imaginació de cada lector/a.

    A part d’això, estic d’acord que Cabré vol deixar un espai obert a l’esperança a través de l’art, per no ser massa pessimista, però jo no puc evitar recordar que molts nazis torturadors eren persones ben cultes i sensibles a l’art de la música i la pintura, però alhora, capaços d’exterminar milions de persones. La humanitat és capaç d’arribar a cotes màximes de creativitat en sentit positiu i, alhora, desenvolupar tècniques exterminadores cada cop més curels i eficients. Per això torno a la meva idea del conflicte entre el bé i el mal com a lluita permanent de l’ésser humà. Malauradament, ara mateix el mal està guanyant la partida… Reaccionem, si us plau!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *