La dona veloç, d’Imma Monsó

Títol: La dona veloç
Autor: Imma Monsó
Editorial: Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-9708-238-9
Preu: 20€

La dona veloç porta un ritme de vida del tot impossible.

Un segon perdut és un disbarat, una catàstrofe, un pecat mortal. L’Agnès, que és com es diu La dona veloç, fa de psiquiatra, i l’Anna, col·lega i íntima amiga, té el valor necessari per dir-li si no li convindria fer-s’ho mirar una mica, tot això de la pressa. Però l’Agnès s’hi nega en rodó: “estic bé, això és passatger, una petita crisi que passarà ràpid”.

Però no passa. Al contrari. Com més fa, més augmenta l’esverament, la bogeria de vida de l’Agnès.

Fent una mica d’història, val a dir que l’Agnès, el que és i el que li passa, ho porta a la sang. Els seus records d’infantesa comencen quan a casa seva existia una línea que separava i identificava a la perfecció els “Lents” dels “Ràpids”.

El seu pare, ella i la seva germana Ruth pertanyien al bàndol dels “Ràpids”; i el germà, el Tià, i la mare al dels “Lents”.

Fins i tot els noms dels fills van quedar mutilats per la mania d’anar per feina, de no perdre temps. D’aquesta manera l’Agnès va esdevenir Nes, i en Sebastià, Tià. La mare va tenir la precaució de buscar per la Ruth un nom difícil d’estisorar.

El cas és que aquest neguit constant que porta al cos la Nes, aquesta fal·lera insana per controlar el temps, no la fa anar gens bé.

La seva addicció la porta a fer coses com aquesta:

Diu que vol anar al teatre, encarrega l’entrada per al dia següent, es vesteix, es posa guapa, surt de casa i al teatre que se’n va. Però a mig camí decideix que l’obra no li fa ni fred ni calor, que ben mirat, tampoc té tantes ganes d’anar al teatre. Total, fora teatre!.

A partir d’aquest moment la Nes sent com li puja per l’esquena un formigueig de plaer, de satisfacció absoluta perquè en un tres i no res ha aconseguit recuperar les dues hores que hagués passat al teatre, i ara les té verges, noves, intactes, a punt per estrenar.

Ara toca planejar ràpidament com aprofitarà fins l’últim segon aquest temps que ella mateixa s’ha fet caure del cel. Així es la vida d’aquesta noia. Intenta fer tot el que pot per corregir-se, és conscient de que no va per bon camí, la gent del seu entorn es desespera amb ella, però no hi pot fer res. Per més que ho intenta torna a enganxar-se a l’iman de la velocitat i la pressa.

Imma Monsó fa una crítica original i mordaç d’un “mal” del qual, en més o menys mesura, tots estem infectats. La velocitat, la pressa, córrer, córrer, córrer per no arribar a cap lloc en concret. Córrer per ensopegar, caure, tornar-nos a aixecar i seguir corrent…

És un llibre que, aviso, no es deixa llegir a poc a poc. Jo me l’he cruspit en un vist i no vist i m’ha semblat fantàstic.

15 respostes a «La dona veloç, d’Imma Monsó»

  1. Hola! Jo he llegit alguna cosa de l’Imma Monsó com Tot un caràcter i em va semblar fantàstic! Ara, després de llegir el que has escrit, ja tinc ganes de començar aquest últim! 🙂

  2. Me l’estic llegint, em queden unes 60 pàgines. Entra molt bé, quina facilitat per comunicar el missatge. M’està agradant força.
    Efectivament tots som una mica així, uns més que altres i per desgràcia ens hi sentim identificats.
    Deixo d’escriure, que no tinc temps…

  3. La dona veloç té moltes virtuts literàries, però, al meu entendre, cau en el defecte que critica: en el seu afany de ser àgil, no dedica el temps necessari que caldria per aprofundir en els personatges fins al nivell requerit. El final (solventat en una conversa de només unes pàgines) no acaba de ser tot el sorpressiu que hom esperava. Però, vaja, no està gens malalment.

  4. He llegit “La dona veloç” i m’ha senblat una novel·la inconclusa. Té un embolcall eixelebrat, còmic i surrealista. M’ha divertit aquest aspecte. Però el nucli és tota una altra cosa. Hi ha un drama: el temps: aprofitat o deixat marxar? El penúltim capítol és llarg i feixuc. Tal vegada s’hagués pogut resoldre d’una altra manera, Els personatges que no surten, – físicament vull dir – em semblen molt interessants, moltíssim. Darrera seu hi ha tota una historia no explicada, però sí que s’enten. Bravo, no obstant
    Lluis Quinquer

  5. A la Lia li va encantar. Se’l va cruspir en un tres i no res… serà perquè ella és també “una dona veloç”, com a mínim a l’hora de llegir?
    Lluís, ens quedem, i molt, amb el teu “Bravo, no obstant”, i amb el teu diagnòstic de drama i comicitat.
    Gràcies per compartir amb Nosaltres les teves impressions!

  6. A mi em sembla que la novel·la es salva perquè l’escriptora, Inma Monsó, en sap escriure bé i utilitza un lleguatge acurat, però no hi acabes d’entrar en l’obra; una dona enferma de velocitat i de temps que deixa fugir la seva malaltia atrapant-se en un antic joc de videoconsola.
    “en casa del herrero, cuchillo de palo”; és psiquiatra ha triat viure de manera independent, sense compromisos, ja que això la destorbaría i li treure temps, tan malalta com estar d’escurar cada segon, de no execir-se, de mesurar el temps que pertoca pel dinar i el café setmanal amb una amiga, per no prendre una altra copa perquè això suposaria fer elàstic un temps que per a ella no ho és.

    Potser l’aprenentatge que deixa es que quan el comences a llegir penses: Ondia! jo voldria ser una mica com aquesta dona, que n’aprofita, calcula i expremeix al màxim cada moment!, i a mida que avança el relat t’en adones que no surt a compte, que no es sà, que el seu procés consta en intentar de prendre’s la vida amb una mica més de calma.

    L’altra punt argumental son les creences o interpretacions que la protagonista s’ha anat constuint entorn la seva família, la psicologia i la forma de ser dels membres que la componen, per finalment en una conversa amb un dels membres d’aquest sistema se li desmontin les seves creences. Fa pensar que sovint ens creiem les pròpies versions de la realitat que ens muntem i les prenem per vàlides, però no deixen de ser una interpretació subjectiva.

    Tot i així…trobo que no es un llibre especialment recomenable. Si vols llegir un llibre ben escrit, amb un bon domini del llenguatge, ho és, ara, el contigut ja seria harina de otro costal.

    No obstant, deixa moments molt honorables, com quam exposa el tema en un diàleg amb el seu pare, que conèixer les raons que empenten els altres a actuar d’una manera determinada et fa empatitzar i un cop entens els motius de l’altre ja no t’hi pots deslligar.

  7. Jo l’he llegit i estic encantat de la sensibilitat que demostra en versificar unes persones que és compenetren dentre si per millorar el coneixement del nostre cervell variat amb el cervell dels altres.

  8. Crec que la novel·la no aprofita totes les seues possibilitats. El plantejament és molt interessant, el to inicial de tragicomèdia promet moltes coses, però l’interès cau a mesura que ens endinsem en la biografia d’uns personatges iguals o pareguts als personatges d’un milió de novel·les ja escrites des de fa anys, dècades i segles. Dominar el llenguatge, el diàleg, treballar-se una novel·la, tot això està molt bé, però fa falta alguna cosa més. La Nes Bach podria haver sigut un personatge memorable. Al final, esdevé un personatge quasi de culebró. Se salva per haver jugat al Pacman, i poca cosa més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *