L’última trobada, de Sándor Márai: un monòleg rancuniós

Títol: L’última trobada
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7596-901-5
PVP: 6€

1940. Un castell al país dels vampirs. Henrik, un noble de setanta-cinc anys (un ancià, diu Márai) general ja retirat de l’exercit austro-hongarès, la dida de noranta-un anys que continua vetllant per ell i ajudant-lo a compondre l’escenari i el pòsit de quaranta-un anys i quaranta-tres dies d’anar coent a foc lent la venjança que espera obtenir de l’entrevista que, finalment, mantindrà amb el que fou el seu amic de l’ànima.

Konrád el vell amic ara visitant, la ja difunta esposa Krisztina o els no menys difunts pares fan, només, de contrapunt per donar les entrades al llarguíssim monòleg on Márai va desgranant els records, reflexions i rancúnies del general.

No entén res. No entén el capteniment orgullós del seu amic que, pobre en diners, no acceptarà mai que ell li’n doni. No entén que no tingui esperit militar, que no tingui passió per la cacera. No entén que no el mati quan en té ocasió i se’n mor de ganes. No entén que Krisztina li posi banyes amb ell.

Son pare ja li va dir: “El Konrad no sera mai un bon soldat” perquè “és un home peculiar”. I és que Konrad té una incomprensible passió per la música i és vagament parent de Chopin. I Krisztina comparteix aquesta passió, tal com també li passava a la mare del general. Gent peculiar tanmateix.

Márai fa córrer el temps amb molt d’ofici i aprofita per ressuscitar el món dels vells bons temps del KK (Emperador-Rei) Franz Joseph i de Sissi, per després endinsar-se en disquisicions sobre l’amistat (només entre homes, naturalment) i el caràcter religiós de la cacera.

I acaba quan fa la darrera pregunta a la qual no cal donar resposta. Ja la sap, l’ha sabuda sempre.

La vella història del triangle i adulteri de l’esposa amb “el millor amic” s’ha convertit en el fil conductor d’una molt ben lligada narració. He llegit que és una obra sobre l’amistat i els límits d’aquesta quan ensopega amb la passió. Potser sí, però a mi em predomina la sensació d’estar escoltant l’expressió de la rancúnia per no haver entès res (perdoneu però m’ha fet pensar en el mític “Por qué, por qué?”).

A mi em costa empatitzar amb un personatge que considera una raresa l’afició a la música i està tan cofoi de ser militar, caçador i ric de naixement… i això m’ha fet la lectura feixuga. Però si us agrada compartir reflexions sobre temes en majúscules potser fruïreu de la lectura.

I quin monòleg per Lluís Soler! Si s’hi decidís, no us el perdéssiu pas.

2 pensaments a “L’última trobada, de Sándor Márai: un monòleg rancuniós

  1. Montserrat Brau

    Lluís-Emili, aquí al “Nosaltres” no saps mai… tan aviat te’n trobes un que no vol saber res de la música com una col·lecció de gent que està disposada a tot per un violí… Com són, els llibres i els qui els habiten! Gràcies per obrir-nos una nova visió de la vida a través d’aquests sis ulls.

  2. neus candi

    Les disquisicions que fa sobre l’amistat i els seus límits les he trobades com per dedicar-hi alguns moments.
    L’ambintació és molt acurada tant pel que fa a la del castell com la d’altres detalls d’uniformes o de gent. Henrik està clavat a una altra època i no pot entendre el comportament d l’amic, encara que aquest no li posa fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *