Memòria d’uns ulls pintats és un nou motiu per admirar Lluís Llach

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

12 respostes a «Memòria d’uns ulls pintats és un nou motiu per admirar Lluís Llach»

  1. Com sempre i desitjo que com sempre en Lluis m’ha tornat a fer regalimar les llagrimes dels meus ulls. Gràcies Lluis per fer-me persona i ajudar-me a no oblidar qui soc i com soc. Gràcies per aquesta gran historia d’amor.

  2. Senzillament… impressionant. No em podía esperar rès més bonic venint d´un home com ell. Ploro escoltant les seves cançons i evidentment com era d´esperar, ploro al llegir el seu llibre, gràcies per aquests moments que m´has fet passar. Un gran llibre!!

  3. Acabo de llegir el llibre i encara estic emocionada… he recordat com els pares ens parlaven de tot el que varen viure durant la guerra, en Llach ho descriu-ho tat bé que quasi sentia la remor de la mar i el horror de las bombes… Però el més emocionant es la bonica historia d’amor dels protagonistes. Un llibre per recomanar, Felicitats Lluis!!

  4. Me ha gustado muchisimo.Tenía necesidad cada día de seguir leyendo y al final me daba pena terminarlo. Una maravilla.Gracias Lluis por compartir esa historia. Gracias.

  5. personas com Sendra i Maria Grau i altres pocas que ancara viuan a la Barceloneta son un pou de historias del barri….gràcies Lluis per aquest llibre.Vaig viura un anys al barri i als quarts de casa,al estraperlo,als merenderos als banys ( Orientals,San Miquel,Sant Sebastià etc..) forma part de la memoria de molts.

  6. En Llach, tenía ganes de explicar a molta gent, que no sempre sortir del armari era fàcil, inclús en la época de la
    autarquía on es consuma la venjança, degut a las pràctiques homosexuals del personatge mès odiat en el darrer tram de l’historia, com si Llach vol separar del amor net dels dos protagonistes masculíns. L’historia m’ha agradat pero penso que el tram final es massa novelesc i de moltes casualitats i fins i tot peca una mica de voler castigar al malvat com si fos una aventura dels putxinel.lis. L’encaix del argument dins de la guerra ha estat prou bé.

  7. Sembla difícil encertar el realisme de les descripcions per part d’algú que no les ha viscut. Les de la guerra són molt creïbles. Una història explicada amb la tendresa justa i necessària com tot el que ha fet i ha dit sempre.
    És una d’aquelles persones que tot el que fa, es converteix en bo, la música, el vi, la novel·la, una activitat filantròpica….penso que hi hauria d’haver més gent com el Llach.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *