Rafel Nadal: Quan érem feliços

Títol: Quan érem feliços
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-212-4
PVP: 20€

Antoni Pladevall ens ressenya el llibre Quan érem feliços, de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012.

El llibre Quan érem feliços suposa, ras i curt, una excel·lent primera incursió literària del periodista extraordinari que ja és Rafel Nadal. Es tracta d’un llibre de memòries sobre la seva infantesa i adolescència, però amb moviments de llançadora a temps més reculats o recents, de manera que la cobertura temporal del relat abasta un segle llarg. El recordatori dels anys 50 i 60, però, constitueix el nucli central i, doncs, Nadal segueix l’estela de la memorialística infantil practicada per noms tan importants de la literatura universal com, posem per cas, Màxim Gorki (La meva infantesa), Lev Tolstoi (Infància, adolescència, joventut), Georges Perec (W o el record de la infantesa) o J. M. Goetzee (Infantesa. Escenes de la vida a províncies). El títol de Nadal obvia el terme “infantesa”, però la preciosa foto de l’àlbum familiar que figura a la portada no enganya a ningú.

Estructuralment parlant, Nadal hi ordena, com un demiürg, el magma dels seus records personals i familiars en múltiples escenes o retalls de vida d’extensió breu (2-5 pàgines) distribuïdes en 7 blocs narratius de llargària desigual.

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessióque comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

Nadal se’ns revela un bon practicant de la literatura del detall, de manera que colors, olors, gustos i formes queden perfectament matisats, i també un excel·lent constructor d’escenes costumistes i d’atmosferes d’un gran realisme. Destaca la precisió amb què reconstrueix l’ambient familiar: els àpats, les festes i els rituals religiosos de Nadal, Reis, Rams, Pasqua i Corpus, els jocs diversos, els càstigs, els estiueigs a la costa (la platja de La Fosca) i les setembrades a pagès a Can Cantalozella (Aiguaviva). Abunden les anècdotes divertides i entranyables com, per exemple, una tarda de cinema dominical a la plaça de Sant Agustí o l’anada a Cassà amb tota la família embotida dins del 2 CV. Les descripcions minucioses, altrament, sobre les tasques agrícoles, ramaderes i, sobretot, hortícoles suposen un veritable plaer perquè et connecten directament amb els colors i les olors de la natura.

El llibre s’erigeix de passada en una mena d’homenatge a la diguem-ne geografia íntima de l’autor: Cassà de la Selva, Palamós, Aiguaviva i, sobretot, els llocs del barri vell de Girona: la casa familiar amb jardí de la plaça de santa Llúcia, els carrers i les places, la Rambla, les botigues, els cinemes, les escolàpies, l’institut vell i el nou i els espais religiosos com la Catedral, el Seminari, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel…

Malgrat la cruesa de determinats fets i experiències, la mirada amable i bonhomiosa i el to irònic s’imposa a la irritabilitat i el descarnament i, en comptes de l’apunt tremendista i morbós, brilla tothora l’emotivitat ben mesurada, tal com veiem, per exemple, en el bloc que evoca la mort desgraciada d’en Toni (“La tramuntana irromp en el paradís una nit de revetlla de Sant Pere”), un exemple de gran bellesa dramàtica.

Un dels millors actius, sens dubte, com escau a la bona literatura, és la llengua rica, nítida, dúctil, rítmica i llisquent que hi maneja Nadal. Una llengua que recrea, en aquest cas, la parla viva de les comarques gironines.

En resum, podem dir que Quan érem feliços és un text narratiu bell i intens que primer t’embolcalla, després t’arrossega i finalment et sotmet. Una obra emotiva, epidèrmica i sensual, no exempta de puntuals fulguracions poètiques, que delata la gran capacitat d’observació i la sensibilitat acusada de l’autor. Una obra en què convergeixen valentia emocional i saviesa literària i que pot convertir-se, de passada, en un incentiu creatiu poderós per a qualsevol altre escriptor. Una obra que pot quedar com un referent de pes en el camp de la memorialística infantil de dintre i de fora de casa nostra.

Antoni Pladevall

15 pensaments a “Rafel Nadal: Quan érem feliços

  1. Montserrat Brau

    Seguia les editorials d’en Rafel Nadal i ara l’escolto a les tertúlies quan porto la meva filla a l’escola. M’aagrada molt saber que la novel·la que ha escrit no és una diversió d’un personatge popular sinó una novel·la rica i de qualitat. Avui mateix he sentit en Ramon Solsona i en Basté parlant-ne i he pensat “això no m’ho puc perdre!”. Per cert, quina enveja de comentari!

  2. Comunicadora

    No Montserrat no te’l deixis escapar! El comentari de l’Antoni és un luxe, ell és un gran escriptor, jo en sóc molt fan! I tornant al llibre de “Quan érem feliços” només us el puc recomanar, Rafel Nadal utilitza els seus records per transportat-nos a Girona, La Fosca, El Collell….i com va dir Albert Om a la presentació, ens parla de la seva familia però el lector pensarà en la seva. Com editora és un plaer poder editar un llibre així!

  3. Retroenllaç: Han arribat llibres nous a la Biblioteca! « BLOC BIBLIOTECA NA BATLESSA

  4. Carme Noguer

    El millor llibre que he llegit darrerament. Sóc palamosina i nascuda l’any 50 i m’ha descrit aquells anys i aquells paisatges d’una manera tant viva que m’ha emocionat.
    A en Rafel Nadal voldria donar-li les gràcies per haver esxcrit aquest llibre.
    Ha estat un plaer llegir-lo.

  5. Montserrat Brau

    Carme, això del Nosaltres és esplèndid! Jo -ja ho sabeu- aprofito la més mínima per parlar de Poblenou i m’agrada moltíssim quan tots nosaltres aprofitem per parlar d’allò que tenim més a prop, perquè la literatura segurament la copsem amb el cap, però ens agrada amb el cor i per això quan alguna cosa “ens toca” en parlem amb més passió. Aquest comentari teu m’ha fet venir moltes ganes de llegir aquest llibre, que apunta a ser un dels èxits de Sant Jordi per mèrits propis! Gràcies i, ja saps, si ens en vols explicar més nosaltresllegim@clickart.cat és tot teu!

  6. Retroenllaç: Sant Jordi 2012 | (Mini)jo, (mini)bloc

  7. JaumeMurcia

    Són les 4 de la matinada. Em vaig comprar el libre el dia 24 d’abril, tot tornant de Barcelona cap a Múrcia després de passar-hi la Diada. (m’ha durat 90 hores!!)
    L’he engolit!!! M’ha encantat!!
    Moltes gràcies Rafel, Com a gironí a “l’exili voluntari” he gaudit i m’he emocionat visualizant tot el que has escrit

  8. Montserrat Brau

    Jaume, m’ha agradat molt aquest apunt amb referències al tren! els transports són grans espais per a la lectura, eh? I especialment quan és tan bona com tots dieu que és aquesta! Gràcies per venir fins aquí!

  9. Maria

    Un llibre ben estructurat i molt aconseguit. Retrata, efectiva i amablament, una infantesa-juventut de la gent que va tenir la sort de viure-la i que ara té l’oportunitat de reviure-la en la memòria col·lectiva, aprofundint en cada cas particular. Aquells anys no tornaran, però el Rafel Nadal ens permet somiar-hi cada dia.
    L’autor em desconcerta, però, quan parla de la duresa dels seus pares, especialment del pare. En canvi, m’entendreix la imatge que ens mostra de la seva àvia materna, una àvia que voldria tenir tot Catalunya i de la qual ben poca gent n’ha pogut gaudir; una autèntica àvia, que estima els seus néts i nétes i veu corresposta la seva estimació.
    Gràcies, Rafel, per l’exercici memorístic que has sabut plasmar amb tanta autenticitat. Que els millors records d’aquells dies t’acompanyin tota la vida!

  10. Josep Vidal

    Rafel: M’ha agradat molt el llibre, encara que soc mes gran que tu, moltes vivències que has passat, també, les he passat jo, el gran de sis germans, internat, festes familiars, tan de part de pare com de mare, la casa pairal de la mare, una casa de pagès al Berguedà, estius allà, etc. molt bo moltes gràcies per la publicació, et segueixo a les tertúlies, t’animo a parlar com ho fas.

  11. Josep Freixa Campassol

    M’ha agradat molt recordar el Collell. Tot i les licencies literaries he de dir: no eren els passadissos que tenien nom sino els dormitoris: Sant Lluis, Miquel Noguer, Pius XII, etc. Els dissabtes a la tarda teniem classe; només feiem festa els dimecres tarda. Mn. Pius era Prefecte General; de Prefecte n’hi havia un a cada curs. A partir del Concili Vaticà II, no anàvem a missa cada dia, sinò només els diumenges i un dia entre setmana. No era Mn. Pius qui llegia les notes sinò Mn. Vall.llosera, secretari d’estudis. Mn. Jesús Prat no vivia al Collell (el seu germà Joan, sí); venia de Girona a donar classes. La tonyina dels sopars de diumenge era per donar festa als cuiners. I he trovat a faltar le sales de joc; per això tots els del Collell sabem jugar a ping-pong.
    Una salutació ben cordial del company de batxillerat (1962-1966) d’en Jordi Nadal Farreras.
    El millor de tot: la descripció de la rentada de peus els dissabtes (a l’edifici de les monges).

  12. Joan Pops

    Collons amb el Llibre. Per algú que ha estat al Collel uns anys d ‘internat i que ha fet campanes a dojo quant arrivava el bon temps per anar a pescar. Valora molt l’ importancia del paisatge com empremta de la nostra personalitat i garantia de la nostra identitat. També es la meva vida la que has escrit al teu llibre.
    Es morro curt. Blanes.

  13. Paloma Solana Torres

    A primeros de Abril viajé a Girona por placer con mi marido y mi hijo. A la vuelta me esperaba sin saberlo una complicación de salud que me obliga a estar en cama un tiempo, espero que poco. En la Diada mi marido me regaló el libro de Nadal.
    En la soledad de las cuatro paredes de mi habitación he estado rodeada de una GRAN familia. Con ella he comido, he viajado, he olido el campo, el mar, he reido y he llorado. Todo ha sido muy cercano y real.
    Gracias señor Nadal por dejarme compartir su vida. A pesar de pasarme muchas horas sola me he sentido muy acompañada. Gracias.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *