Sense invitació, de Vicenç Villatoro

@Ed_Proa @Grup62

Em deia l’altre dia una de Nosaltres, la Fita, que els llibres de vegades els llegia en un ordre “desordenat”. Deia exactament: “és el que jo anomeno “cistell de cireres”, d’una cirereta primera, vas llegint les que van penjant”. Li vaig dir que algun dia li copiaria la metàfora, perquè em va agradar molt, així que, després d’aquest preàmbul, ja estic en condicions de plagiar-la. En aquest cas, el cistell el posa Proa i les cireres vénen a ser els exemplars de la col·lecció de poetes contemporanis en llengua catalana. He anat saltant de l’un a l’altre tal com anaven venint i ara m’he trobat en Vicenç Villatoro: quina delícia.

Sense invitació és un exemplar magnífic que us recomano tant si normalment llegiu poesia com si no. És fàcilment comprensible però no per això té una dosi de sensibilitat inferior a qualsevol autor més críptic. És un vers breu que construeix peces plenes de vida i de les contradiccions que aquesta vida li ha permès copsar de ben a prop a l’autor… Us en deixo algunes mostres, a veure si us encenc les ganes d’entrar, sense invitació, en aquest llibre que estic gairebé segura que us agradarà.

S’ofereix culpable per a tot.
Carrega el que calgui.
Professional. Bones referències.
Pagament, a crèdit
de vells pecats ja abandonats.
Preus sense competència.

Al cap i a la fi,
la condició que van posar a la dona de Lot
per sortir de la destrucció de Sodoma
és d’estricte sentit comú:
qualsevol perspectiva de felicitat
exigeix no mirar enrere.

Totes les paraules són, de fet, topònims.
Una frase sempre és un paisatge (i a l’inrevés).
Un diccionari, el mapa de la pàtria.

I, per acabar, una de les meves preferides:

Llegir. Mirar. Comprendre.
Sempre el mateix: la dèria
de no tenir-ne prou amb una sola vida,
de ser només un únic personatge.

Títol: Sense invitació
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-207-9
Preu: 16,50€

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

3 respostes a «Sense invitació, de Vicenç Villatoro»

  1. Fa pocs dies, berenant vaig llegir a La Contra de La Vanguardia una definició de la bellesa que va fer el poeta i novel·lista ucraïnès Iurii Andrukhovych. I deia així: “La bellesa és quan dues paraules coincideixen per primer cop”. Segur, Montse, que aquest poemari d’en Villatoro estarà ple de bellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *