Una comedia ligera, d’Eduardo Mendoza

Títol: Una comedia ligera
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Planeta
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-322-0797-6
Preu: 20€

Alerta roja! Durant dues o tres setmanes em vaig quedar sense material fresc per llegir i, per tant, vaig haver de tirar del meu fons d’armari i l’escollit va ser aquesta Comedia ligera.

Ja fa un grapat d’anys que la vaig llegir però després d’aquesta segona lectura he quedat ben sorpresa. Jo no recordava que m’hagués fet pas l’efecte que ara m’ha fet. Suposo que deu de ser cosa dels anys, que no passen perquè sí.

El Carlos Prullás escriu guions per obres de teatre més aviat ximpletes, una mica picants, una mica innocents… En fi, el que s’estilava durant els anys de la postguerra a Barcelona (i a tot arreu, només faltaria!).

De la manera més tonta, aquest home guapot, ben plantat, de vida displicent, bon coneixedor dels millors llocs per anar a fer l’aperitiu i després un bon dinar, seductor incorregible… es troba encaixonat i cada cop més embolicat en una història d’un assassinat que cada cop més l’assenyala a ell.

Al Prullás li toca passar per un calvari, i això farà que es miri la seva trajectòria i que es miri els amics, els companys de feina i la família amb uns altres ulls.

Sense deixar mai d’utilitzar una melancolia en blanc i negre pròpia de l’època i la sàtira fina i divertida tan característica d’aquest autor, aquesta novel·la es una classe magistral de la Barcelona de pobres i rics, de “tablaos” i “jaranes” en tuguris de mala mort, de terrasses al sol amb vermut, i després, cap a casa amb La Vanguardia i el tortell.

Una crònica fabulosa del pas del temps, amb Masnou de fons fent de decorat d’unes vacances que fa anys, molts anys, es van acabar per sempre.

2 respostes a «Una comedia ligera, d’Eduardo Mendoza»

  1. A mi me’l va deixar la meva sogra en un dinar de diumenge d’estiu perquè també m’havia quedat sense res per llegir. I vaig odiar, de nou, el Mendoza. Que bé que escriu i quina ràbia que em fa!
    Vaig disfrutar com una enana del retrat de la societat barcelonina de classe alta de la postguerra i de la displicència (gran paraula, Lia) amb què es prenien la vida. I em sembla que segueix sent la seva actitud vital actualment. Però amb més calers.
    En realitat em va servir per tenir ganes de tornar a agafar La verdad sobre el caso Savolta. Gran novel·la, també.
    Salutacions,
    Alexandra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *