Al vertigen, de Núria Perpinyà

alvertigen

@Ed_Empuries @Grup62

Llegir aquest llibre m’ha fet pensar en quan anava d’excursió, de petita, amb un grup de nanos. Sempre a Montserrat i sempre perdent-nos: era matemàtic. Tant era que anéssim cap a Sant Geroni o Santa Cecília: sempre ens perdíem. Suposo que formava part de l’excursió, de l’aventura i de l’edat.

Els muntanyencs que surten aquí són una altra cosa. Són esportistes d’èlit que no es conformen amb un entrepà de botifarra a la falda del Montseny. Aquesta gent trisca per l’Himàlaia com aquell qui passeja per la Rambla. Parlen de 5 mils, 7 mils i 8 mils, que són fites a l’abast d’uns quants privilegiats. Tot i així, per més preparació, entrenament, estudi de la zona que toca escalar i preparació del material que més convé, la muntanya és la muntanya i s’empassa la gent com si fossin caramels.

Al vertigen de la Núria Perpinyà, la història gira al voltant de la Irena Besikova, una russa solitària, amb un caràcter que tira cap a l’estar sonat i una passió desmesurada per escalar muntanyes. Com més difícils, millor. La Irena apareix un bon dia al refugi Quesler situat al cor dels Tammarians. No queda clar on es troba ben bé el paisatge i la vall dels Tammarians però es a Catalunya, això sí. La Irena arriba en un estat deplorable, més morta que viva i amb clars símptomes de congelació. Les pestanyes plenes de gel, la boca tancada amb una ratlla blanca, glaçada,… en fi: un desastre!

Al Quesler la rep en René, el guarda del refugi, que li dóna poc a poc la calor que el seu cos necessita, li treu amb tota la cura del món la roba que porta enganxada al cos com una segona pell, tan congelada com ella, amb compte de no emportar-se trossos de carn o de pell. Es veu que en casos de congelació és molt fàcil endur-se un dit de la mà treient els guants! El René salva la Irena i s’enamora d’ella com un boig, i ella decideix quedar-se als Tammarians a fer de guia d’alta muntanya. Fins aquí tot va més o menys bé… però dura poc la calma.

Al cap de poc temps, des de ciutat pugen un grup d’amics amb l’Eduard Tarreny, arquitecte de professió, al capdavant. D’entrada, això que els assignin una guia menuda, una doneta mes aviat poqueta cosa, no els fa gaire gràcia. Guapa i ben formada n’és molt però…. en cas que, Déu no ho vulgui, hi hagi algun contratemps estarà a l’alçada?

La Irena demostra als nois de ciutat que no cal que pateixin per res. No cal que busquin un homenot amb aspecte d’abominable home de les neus perquè els salvi. Ella soleta se’n surt fantàsticament.

L’Eduard Tarreny cada cop fa més viatges des de ciutat als Tammarians i sempre vol que la Irena sigui la seva guia. Al final, l’escalada és una excusa per veure-la, per estar amb ella i per enamorar-se l’un de l’altre per desesperació del pobre René. I també per a la desesperació de l’Eduard…

És una història d’amor grandiosa, d’amor a les muntanyes i d’amor d’uns homes cap a una dona.

És un gran mèrit que un llibre amb un decorat tan escàs -no sortim de la neu, els núvols, les muntanyes glaçades i un fred que pela- tingui un poder de seducció tan gran i que resulti tan atractiu i tan addictiu de llegir.

M’ha agradat, i molt! Tot i que si voleu saber que passa amb tot plegat…. toca posar-se l’anorac i vinga: a llegir!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre:

Títol: Al vertigen
Autor: Núria Perpinyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9787-869-2
Preu: 20€

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *