Cementerio de pianos, de José Luis Peixoto

@ElAlephEditores @Grup62

Fa molt de temps, el César ens va recomanar Cementerio de pianos aquí al nosaltresllegim. Entre una cosa i l’altra no havia tingut ocasió de seguir el seu consell fins ara i us puc assegurar que ha estat una sort fer-li cas (val més tard que mai, César!).

M’agradaria començar parlant-vos de l’estil. En José Luis Peixoto domina el punt de vista amb precisió poètica -com deia Txèkhov-; crec que només per això ja ha de formar part del selecte grup de narradors de la Història de la Literatura. Aquella primera veu que passa de persona a persona amb una naturalitat que exigeix del lector tota l’atenció però que en cap cas el fa perdre i que no és només una filigrana per demostrar com en sap, sinó que ajuda a comprendre les circumstàncies vitals dels protagonistes… Una delícia que arriba a mostrar, brutalment, com es deu viure la mort en primera persona.

I la puntuació… quin element més radical! L’ús de l’adjectiu també mereix un capítol a part. La reiteració que alenteix, que reforça, que ens prem el cor i ens l’arriba a glaçar… El tema de tota la narració en depèn, així com de les metàfores, que poden arribar fins a extrems inimaginables. M’han agradat especialment les irrupcions dels diàl·legs entre un difunt -el qui escriu el llibre- i la néta: són una sopresa magnífica per al lector.

Però no us penseu que tot és forma, eh? Una gran novel·la no ho seria si no tingués un gran argument al darrera i , tot i que  no us en parlaré gaire, perquè el César ho va fer millor que no ho faria jo, sí que us vull dir que m’han vingut al cap aquelles grans nissagues familiars que tantes bones hores m’han fet passar com a lectora… Recordo Faulkner i potser García Márquez, amb aquell temps que, quan s’acaba, pot tornar a començar tota la vida…

mi vida, diluida en el tamaño de aquellas tardes, era exactamente como el mecanismo en reposo de un piano: el silencio frágil de las cuerdas alineadas, la perfección geométrica de su muerte aparente, resucitable en cualquier momento que no llegaba, un momento simple como tantos otros sería suficiente, un momento que podría llegar pero que no llegaba.

Títol: El cementerio de pianos
Autor: José Luis Peixoto
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-1532-555-0
Preu: 21,10€

Autor: Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

2 respostes a «Cementerio de pianos, de José Luis Peixoto»

  1. Oh, Montse! Quina alegria haver llegit aquest comentari (tant encertat) teu de Cementerio de pianos. Ja saps quant m’agrada aquesta novel·la, quantes vegades ho hem parlat…
    A veure si amb aquest comentari més Nosaltres s’animen a llegir-la, perquè de debò que paga la pena. Descobriran un gran escriptor i una gran novel·la.
    Bones vacances a tothom!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *