Deix on dir, de Núria Martínez-Vernis

@Ed_Empuries @Grup62

Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:

deixondir

1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.

Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:

No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.

Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.

És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!

Títol: Deix on dir
Autor: Núria Martínez-Vernis
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-9787-772-5
Preu: 20€

2 pensaments a “Deix on dir, de Núria Martínez-Vernis

  1. JUAN MANUEL

    RESPOSTA A LA MEVA COMPANYA POETESA
    ELS TEMPS DEL JOC DEL DESENCÍS
    .

    Tothom jugant amb dues bromes invisibles
    dues baralles el dematí quan desprès de veure
    com l’escurçó vaig sorprendre sa presa
    vaig mirar per damunt als brancàs del bosc
    al moment precís quan un raig de plomes
    l’astor va sentenciar el vol de la coloma
    mentre es sentia al cabirol bramant el seu cel

    un rumor de fullàs dels falls i roures
    acompanyant el meu passeig vers la premsa
    al final d’aquesta senda del Montseny
    al lloc on l’hotel la tenda i poques cases
    donant acollida i plaers de reunió la petita colla
    habitants en mig dels perills deixats enrere
    somrients davant del nou veí desconegut

    el que retorna sempre llegint noticies de lluites
    desastres injustícies bogeries socials i profecies
    tan continues per a tot arreu mon encès gran fumarola
    l’escurçó i l’astor petites bestioles als qui jo saludo
    tant meravelloses inclous des-de el meu propi conflicte
    turmentat per l’ètica l’igual-tat i l’esperit poètic
    la praxis per damunt dels 4 animals evangèlics

    Lluna el silenci el vent jugant a arpellar i doblegar al fullant
    Sol solemnitats dels núvols deixant petit al vol de les alliga’s
    símbols animadors de ma actitud poètica refugiat al Montseny
    lluny de misèries arquitectònica nius de misèries religioses
    fracassades en la seva freda determinació de reglar la natura
    de mentir sobra la fràgil gloria de la existència humana
    de voler dirigir la nostra peripècia els jocs dels desencís

    c.
    Juan Manuel
    (Barcelona, 2Mayo 2007)
    Para el libro a los amigos catalanes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *