En Pau Vidal ens explica El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Nosaltres, avui tenim un escrit d’aquells que ens fa una il·lusió especial: en Pau Vidal, el gran traductor dels llibres d’Andrea Camilleri, ens ressenya El somriure de l’Angelica. Aquí el teniu!

Mig angelical mig diabòlic

En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.

Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.

Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.

Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.

Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.

Pau Vidal

Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

Autor: Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat - Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

2 respostes a «En Pau Vidal ens explica El somriure de l’Angelica, d’Andrea Camilleri»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *