Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà

diesdefrontera

@Ed_Proa @Grup62 @Whistplayers @JosepLluchPuig

En Josep Lluch és editor de Proa, Empúries i Pòrtic i li hem demanat que ens recomani un llibre per Sant Jordi. Dit i fet! En Josep se’ns estrena al Nosaltres ressenyant tot un Premi Sant Jordi d’un autor a qui li acaben de donar -poca broma!- el Premi Nacional de Cultura:

Ho he dit alguna altra vegada, però m’agrada repetir-ho: la literatura catalana està en un moment feliç. I la novel·la Dies de frontera de és una de les expressions d’aquesta bonaventura literària. Per què ens agrada tant aquesta obra? Què té la història del Pau i la Teresa, aquesta parella normal i corrent de Figueres? Cada lector pot viure-ho a la seva manera, en funció de la implicació amb cada un dels personatges. Es tracta de dos individus que ja no són joves però que encara no se senten adults, que estan en trànsit, en una provisionalitat que abraça els àmbits afectiu, laboral i hipotecari.

En un camp semàntic semblant al trànsit que esmentàvem hi ha la frontera del títol, on les coses canvien o estan a punt de fer-ho. I al mig de la novel·la, com una fita central, un dels personatges comet una relliscada de conseqüències imprevisibles, un fet que ho canvia tot, perquè potser tot havia de canviar.

El narrador, que sobrevola totes les pàgines a una distància prudencial, guia el lector amb un ritme àgil, viu, a prova d’interrupcions telemàtiques. En cent capítols breus desplega un repertori de recursos narratius que no pretén impressionar el lector, però sí sorprendre’l, seduir-lo i oferir-li sempre nous punts de vista. Com quan Picasso no es pot estar d’afegir una nova perspectiva reveladora al mateix quadre.

El resultat és una lectura ameníssima, perquè l’experimentació de Dies de frontera juga sempre a favor del lector, i difícilment s’hauria pogut executar amb tanta naturalitat i eficàcia si l’autor no hagués escrit abans unes quantes novel·les ambicioses. Dies de frontera enganya, perquè fa somriure com una comèdia sense pretensions, però té la profunditat que només pot donar la lleugeresa. El jurat del Premi Sant Jordi va tenir ocasió de distingir una obra de primeríssim nivell d’un escriptor que acaba de rebre, en un moment dolç de maduresa creativa, el Premi Nacional de Cultura per tota una trajectòria.

Moltes gràcies pel teu escrit, Josep! I això de recomanar-nos llibres s’ha de repetir! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT
Premi Sant Jordi 2013
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-473-8
Preu: 21,50€

5 pensaments a “Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà

  1. Carme Rodríguez Morente

    Impulsada per una piulada de Vicenç Pagès Jordà a llegir aquesta recomanació del seu llibre, no parlaré bé de “Dies de frontera” (si puc, el llegiré), sinó de Josep Lluch Puig, un editor-crític-escriptor que ens ajuda a llegir. Moltes gràcies

  2. Nosaltresllegim.cat Autor de l'entrada

    Vaja! Doncs és curiós perquè a tots els lectors del Nosaltres que l’han llegit els ha agradat molt… Què és el que et va decebre? Esperaves una cosa diferent havent llegit Els Jugadors de Whist? Coneixies l’obra del Vicenç Pagès?

  3. Xavier

    A mi també em va decebre força, com a la Marta, però no força, no, el següent, com es diu avui en dia amb aquesta expressió tan tronada. Jo sóc un lector de literatura clàssica i admir la bellesa formal d’un text literari. En “Dies de frontera” no hi ha cap esforç lingüístic, no hi ha un narrador impregnat de la veu dels personatges. Hi ha un to asèptic que podria ser el de qualsevol lector anònim sense cap formació. Vicenç Pagès resulta anodí, insubstancial, banal. Per no parlar de les trames tan vulgars, tan previsibles…No sé que hi ha que en els darrers anys els premis Sant Jordi semblen premis de la pitjor literatura catalana que existeix. Quina pena!!! Quina pena de mercat editorial. En res comparteixo l’opinió d’un que em precedeix sobre en Josep Lluch l’editor. Recordo en una entrevista que li feien en la qual deia que no comparteix en res els gustos literaris amanerats de frase llarga i construcció elaborada. No donava noms, però és clar es referia a la literatura d’alta volada. Literatura clàssica d’alta volada, amanerada. I per tant, ell promociono textos de construccions sintàctiques pobres. Quina pena de literatura nostra, entre tots l’estem matant una mica. No sé quin són els lectors de la vostra web però crec que potser no s’atreveixen a dir el que realment pensen. Hi ha vegades que ens costa pronunciar-nos en contra d’algú que se suposa que és un gran tòtem en aquest món. Crec que els vostres lectors si fossin sincers dirien el que pensar. Jo obro la veda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *