La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *