nosaltresllegim.cat

Títol: Oksa Pollock i el bosc dels perduts
Autor: Anne Plichota i Cendrine Wolf
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-470-8
Preu: 18,95€

En el primer llibre de l’Oksa Pollock vam conèixer-la a ella i la seva família, amb la seva àvia Dragomira, la seva mare Marie, el seu pare Pavel, el seu besoncle Leómido i dos grans amics de la família: en Gus, de 13 anys (com l’Oksa), i l’Abakum, el padrí de la Dragomira. També ens vam poder apropar als pares d’en Gus, en Pierre i la Jeanne.

I tot semblaria normal i més aviat avorridot si no fos perquè la noieta, de 13 anys, no és la russo-francesa que viu a Londres com podria semblar, sinó la Graciosa Jove, la descendent de la Graciosa,  que és la dirigent d’un món màgic a la Terra però que no sap on trobar-lo, i del qual va ser expulsada la seva àvia i tota la seva família fa més de 50 anys. I l’Oksa és l’única esperança que tenen els Campi-qui-pugui per tornar-hi.

Però a més d’amics, l’Oksa també té enemics: l’Orthon, el Felló més dolent del món d’aquí i del món d’allà, que potser no està tan mort com caldria; i en Mortimer, el fill de l’Orthon. Però potser també n’hi ha, d’enemics, entre els amics.

I què fas quan per error et trobes enquadrat i ets en Gus, el millor amic de l’Oksa, però sense cap dels poders dels De-dins? Doncs intentes sobreviure. I intentes seguir sent la persona més propera a l’Oksa, tot i que en Tugdual, un adolescent de 16 anys et guanyi terreny amb els seus ulls blaus i el seu magnetisme morbós. Però, i si només és un miratge, el seu interès per tot el que és fosc i perillós?

Una aventura fantàstica, de lluita, de supervivència, d’amor, d’amistat, de superació personal i col·lectiva, on tot és possible però tot és perillós. I que no s’acaba quan penses que s’ha acabat. Perquè sempre pot haver-hi algú que té ganes de fer-te la guitza. Sobretot si ets molt i molt poderosa, i molt i molt jove.

Ja li he passat a la meva neboda, que li passarà a la seva mare. I després el portarà a l’escola. M’ha mirat amb cara de “ja era hora tieta, que ets una lenta!”

Me l’ha pres de les mans. Bon senyal, no?

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La guerra civil espanyola és un tema tan recurrent en la literatura catalana que no t’esperes gaire res de nou. Però resulta que no és un escriptor recurrent, qui escriu Crim de Sang. És en Sebastià Alzamora, i és qualsevol cosa menys previsible i recurrent.

A Crim de sang no s’hi explica la guerra. Per saber coses de la guerra no hi ha res millor que anar a buscar llibres d’Història. A Crim de sang es parla de la maldat i de la bondat, del desig de vida i de mort, de puresa i de brutícia.

És una barreja de molts gèneres i de moltes influències -em sembla, vaja… Jo no sóc llicenciada en Literatura, que ja m’agradaria, però no tinc prou temps- que van des de la novel·la gòtica fins a la novel·la romàntica, passant per la imatgeria onírica.

En la imatge gòtica d’un vampir que corre per una ciutat en runes i que entra a esglésies amb la passió pel descobriment de les màquines i de la creació de vida del romanticisme del metge i el jutge (molt de l’era romàntica, això dels monstres, siguin creats o no per l’home); per la submissió al fat del comissari que tot i això s’hi revolta i defensa el que creu que és imprescindible, sense jutjar gaire moralment si fa bé o no; per la corrupció i la misèria i la mentida i la podridura dels mateixos de la FAI que diuen que volen eliminar tots aquests defectes de la societat burgesa; amb la maldat intrínseca en alguns individus i per la maldat que es desenvolupa… I també per la bondat i la innocència d’una criatura de la qual han decidit el destí sense tenir en compte la seva opinió, per la por d’aquesta criatura, pel desig de protecció que genera en una mare abadessa eixorca de sentiments positius cap a qualsevol cosa, especialment un seu germà petit a qui odia profundament, fins que es troba aquesta criatura.

Tot això em sembla que només són recursos, eines, per explicar el que és central: que la maldat no és una cosa dels altres, sinó que tots podem ser malvats. Que és una decisió ser-ho. Que ningú no s’escapa de poder ser dolent de veritat. Que la malícia i la perversió és intrínseca en l’ésser humà i que per això també ho traspassem a allò que creem, sigui viu, mort o oníric. Que és una opció lliure ser bo. I que és una opció que té molts més costos associats que no pas l’opció de deixar que la maldat sigui qui domina les nostres accions.

Un llibre complex, certament. Però un plaer de llibre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.