Arxiu de l'autor: Alexandra

A la comisaria no le gustan los versos, de Georges Flipo

@ElAlephEditores @Grup62

Feia temps que no llegia en espanyol i mira, em venia bé. Vaig pensar que ja tocava i probablement ho hauria hagut de fer amb algun altre llibre. Sóc una ferma partidària de les versions originals sempre que les puc llegir en l’idioma d’origen. M’encantaria llegir suec però mira, no en sé. Però de francès sí, i em sembla que hauria millorat la lectura.

La comissària Viviene Lancier és LA comissària. Tot ha de passar per ella i tot ho ha de controlar. Però amb el cas nou que se li planteja li surten un munt de dificultats: per començar li assignen un tinent nou i a sobre el cas sembla vinculat a la… poesia? Un poema que mata? Un tinent de policia, l’Augustin Monot, que coneix Baudelaire (evidentment no personalment, és clar)?

Molts estereotips, certament. Però és una novel·la que funciona. De fet, diria que és fonamentalment un guió de sèrie o de pel·lícula posat en format novel·la. Això té coses bones i coses dolentes, és clar. Les bones és que és àgil i ràpida; les dolentes és que els caràcters són molt poc matisats.

La trama avança bé, pels carrers de París, amb el seu fred, el seu mal humor, la seva pluja i els càrrecs a qui cal satisfer mentre la comissària acaba una investigació que no sap com agafar, perquè ni l’entén ni la vol entendre.

És una novel·la de tarda d’estiu a la platja. Sense pretensions i per fer el mateix que fem amb un capítol de CSI: esborrar el cervell i mirar-nos els noiets jovenets que hi surten. I si encertem qui és l’assassí, millor.

Títol: A la comisaria no le gustan los versos
Autor: Georges Flipo
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-534-5
Preu: 18’95€

L’escala del dolor, d’Albert Villaró

@ColumnaEdicions @Grup62

Existeix una graduació per saber el dolor físic que es pateix. A partir d’aquí, es poden graduar els analgèsics per reduir aquest dolor. Però es pot avaluar el dolor emocional? Es pot avaluar la pèrdua d’algú?

Recuperem l’Andreu Boix, policia d’Andorra. L’Andreu va de corcoll per garantir la seguretat de Sarkozy, que decideix fer una visita a Andorra, país del qual n’és copríncep amb el bisbe de la Seu. Però no ve sol, sinó que l’acompanya la Carla Bruni, flamant esposa, exmodel i actual cantant. I tot això encara embolica més els protocols de seguretat, que s’han de combinar en administracions de mida tan diferent com l’andorrana i la francesa. Una puça i un elefant, vaja. O potser no tant.

Però per molt que el Sarkozy i la Bruni siguin estrelles rutilants, el món no s’atura per la seva visita i, igualment, la vida continua: continua el dolor, continuen els morts, continuen els problemes, continua la lluita quotidiana per sobreviure, amb dolor o amb analgèsics.

Un llibre que em va enganxar, escrit amb un llenguatge proper, senzill, directe i colpidor. M’agrada l’Andreu Boix. És un personatge que em cau bé. I últimament això és cada cop més difícil, amb personatges que són excessius, o súperbons o súperdolents.

A diferència de la novel·la negra escandinava, a L’escala del dolor de l’Albert Villaró no hi ha personatges torturats per l’alcohol, ni per la religió, ni pels problemes amb la seva sexualitat…. No. Hi ha gent normal, amb problemes normals i amb motius normals per assassinar (o no).

Un luxe en els temps que corren, vaja.

Títol: L’escala del dolor
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-6641-455-5
Preu: 19,90€

Oksa Pollock i el bosc dels perduts

Títol: Oksa Pollock i el bosc dels perduts
Autor: Anne Plichota i Cendrine Wolf
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-470-8
Preu: 18,95€

En el primer llibre de l’Oksa Pollock vam conèixer-la a ella i la seva família, amb la seva àvia Dragomira, la seva mare Marie, el seu pare Pavel, el seu besoncle Leómido i dos grans amics de la família: en Gus, de 13 anys (com l’Oksa), i l’Abakum, el padrí de la Dragomira. També ens vam poder apropar als pares d’en Gus, en Pierre i la Jeanne.

I tot semblaria normal i més aviat avorridot si no fos perquè la noieta, de 13 anys, no és la russo-francesa que viu a Londres com podria semblar, sinó la Graciosa Jove, la descendent de la Graciosa,  que és la dirigent d’un món màgic a la Terra però que no sap on trobar-lo, i del qual va ser expulsada la seva àvia i tota la seva família fa més de 50 anys. I l’Oksa és l’única esperança que tenen els Campi-qui-pugui per tornar-hi.

Però a més d’amics, l’Oksa també té enemics: l’Orthon, el Felló més dolent del món d’aquí i del món d’allà, que potser no està tan mort com caldria; i en Mortimer, el fill de l’Orthon. Però potser també n’hi ha, d’enemics, entre els amics.

I què fas quan per error et trobes enquadrat i ets en Gus, el millor amic de l’Oksa, però sense cap dels poders dels De-dins? Doncs intentes sobreviure. I intentes seguir sent la persona més propera a l’Oksa, tot i que en Tugdual, un adolescent de 16 anys et guanyi terreny amb els seus ulls blaus i el seu magnetisme morbós. Però, i si només és un miratge, el seu interès per tot el que és fosc i perillós?

Una aventura fantàstica, de lluita, de supervivència, d’amor, d’amistat, de superació personal i col·lectiva, on tot és possible però tot és perillós. I que no s’acaba quan penses que s’ha acabat. Perquè sempre pot haver-hi algú que té ganes de fer-te la guitza. Sobretot si ets molt i molt poderosa, i molt i molt jove.

Ja li he passat a la meva neboda, que li passarà a la seva mare. I després el portarà a l’escola. M’ha mirat amb cara de “ja era hora tieta, que ets una lenta!”

Me l’ha pres de les mans. Bon senyal, no?

Crim de sang, Sebastià Alzamora

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La guerra civil espanyola és un tema tan recurrent en la literatura catalana que no t’esperes gaire res de nou. Però resulta que no és un escriptor recurrent, qui escriu Crim de Sang. És en Sebastià Alzamora, i és qualsevol cosa menys previsible i recurrent.

A Crim de sang no s’hi explica la guerra. Per saber coses de la guerra no hi ha res millor que anar a buscar llibres d’Història. A Crim de sang es parla de la maldat i de la bondat, del desig de vida i de mort, de puresa i de brutícia.

És una barreja de molts gèneres i de moltes influències -em sembla, vaja… Jo no sóc llicenciada en Literatura, que ja m’agradaria, però no tinc prou temps- que van des de la novel·la gòtica fins a la novel·la romàntica, passant per la imatgeria onírica.

En la imatge gòtica d’un vampir que corre per una ciutat en runes i que entra a esglésies amb la passió pel descobriment de les màquines i de la creació de vida del romanticisme del metge i el jutge (molt de l’era romàntica, això dels monstres, siguin creats o no per l’home); per la submissió al fat del comissari que tot i això s’hi revolta i defensa el que creu que és imprescindible, sense jutjar gaire moralment si fa bé o no; per la corrupció i la misèria i la mentida i la podridura dels mateixos de la FAI que diuen que volen eliminar tots aquests defectes de la societat burgesa; amb la maldat intrínseca en alguns individus i per la maldat que es desenvolupa… I també per la bondat i la innocència d’una criatura de la qual han decidit el destí sense tenir en compte la seva opinió, per la por d’aquesta criatura, pel desig de protecció que genera en una mare abadessa eixorca de sentiments positius cap a qualsevol cosa, especialment un seu germà petit a qui odia profundament, fins que es troba aquesta criatura.

Tot això em sembla que només són recursos, eines, per explicar el que és central: que la maldat no és una cosa dels altres, sinó que tots podem ser malvats. Que és una decisió ser-ho. Que ningú no s’escapa de poder ser dolent de veritat. Que la malícia i la perversió és intrínseca en l’ésser humà i que per això també ho traspassem a allò que creem, sigui viu, mort o oníric. Que és una opció lliure ser bo. I que és una opció que té molts més costos associats que no pas l’opció de deixar que la maldat sigui qui domina les nostres accions.

Un llibre complex, certament. Però un plaer de llibre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Jo confesso, Jaume Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Memòries III – De la bonança a un repte nou

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.

El redemptor, de Jo Nesbø

Títol: El redemptor
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-853-4
Preu: 18,50€

M’agrada en Jo Nesbø perquè és menys maniqueu que la resta d’escriptors escandinaus del moment. També és cert que tinc un apreci personal a Noruega, sentiment que no tinc amb la resta de països de la zona.

Però té algun problema, la lectura de Nesbø, des del meu punt de vista.

El primer d’ells és que totes les novel·les que tenen en Harry Hole de protagonista tenen un fil conductor, però que si no coneixes el personatge d’altres llibres et perds. Tipus les trames personals de les sèries de la tele com CSI, que s’allarguen en el temps encara que cada llibre tingui els seus casos tancats.

El segon “problemilla” és que cada llibre tracta un dels problemes que viu Noruega. En l’anterior, L’estrella del diable, era la violència de gènere. En aquest, les drogues i les societats tancades i repressives com l’Exèrcit de Salvació. En totes les novel·les, però, comparteix el disgust per una societat hipòcrita i silenciosa.

Però tot això és buscar excuses: m’he llegit El redemptor en tres dies, i en tres dies de molta feina.

És àgil, és còmode, és agraït. Et fa passar una bona estona mentre et permet descobrir que la meravellosa Noruega capital del benestar mundial potser no és tan feliç. Et recorda que encara hi ha gent que viu les conseqüències de la guerra dels Balcans; que hi ha gent sotmesa i gent que sotmet; que la gent no és només dolenta o només bona.

En resum, m’ha agradat. La recomano. Però recomano començar per El pit-roig per poder seguir les trames d’en Hole, la Lønn, el Halvorsen i la resta.

Us entretindreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Bon cop de falç, de Ramon Gasch i Andreu González

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Cabaret Pompeya

Títol: Cabaret Pompeya
Autor: Andreu Martín
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-2976-856-5
Preu: 22,50€

Us he dit, oi, que m’agrada molt la novel·la negra? Doncs quan vaig poder posar les mans damunt de la darrera novel·la de l’Andreu Martín vaig pensar: “ja està, mil hores d’entreteniment i diversió de novel·la negra catalana”. Perquè és una novel·la llarga, no us penseu que és un fulletó que es llegeix ràpid.

Però no és una novel·la negra en el sentit estricte del terme. No hi ha un mort de qui se’n busqui l’assassí. Però de morts n’hi ha molts i d’assassins encara més.

Martín fa un recorregut per la història del segle XX a Barcelona, des del 1900 amb la ciutat de les llums, l’anarquisme, el pistolerisme i les bombes, fins el 1975, amb una part de la ciutadania brindant amb cava per la mort del dictador.

Tres amics, en Víctor, en Miquel i en Fernando, viuen totes les experiències possibles durant aquests 75 anys de les seves vides, que també són la vida de la ciutat i de bona part d’Europa. A través d’aquests tres homes, Martín ens dibuixa tres maneres de viure, d’assumir el repte de la història i de les històries, la Majúscula i les minúscules. Els tres amics, amb les seves idees, els seus fills, les seves dones…

Una novel·la intensa, que repassa molts records, moltes persones, moltes situacions. A uns quants els recordarà la seva vida; a d’altres els ajudarà a entendre per què n’hi ha que van viure la vida com la van viure; a d’altres els servirà d’excusa; i a uns quants més els permetrà desempallegar-se de dolor i de sensació de vergonya.

La mà de ningú

Títol: La mà de ningú
Autor: Vicent Usó
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7588-271-0
Preu: 18€

No és una història lineal, sinó sis històries que s’entrecreuen, es troben i es modifiquen mútuament.

Un pagès, de gairebé 70 anys considerat heroi de la guerra d’Indoxina, amb la dona que comença a patir Alzheimer.

Un home provinent dels Balcans que condueix de matinada una furgoneta, amb un contenidor per càrrega per una carretera amb una acompanyant imaginària: la seva examant.

Un home jove i negre que ven cds il·legals i no té lloc on dormir, tot i que una noia amb roba de colors li ha ofert lloc en una casa ocupada.

Una malabarista, a qui anomenen Princesse, que té marejos als matins i no vol estar gaire dies al mateix lloc. Sense lligams.

Un metge prestigiós i amb diners, vidu per un accident que també ha afectat una de les seves filles bessones.

Una dona maltractada que accepta el refugi que ofereix una institució en un castell-palau a canvi de fer de minyona.

Què pot unir aquestes sis persones, aquestes sis històries absolutament dispars i en principi tan allunyades entre elles? Doncs una mà tallada a l’alçada del colze que no és de ningú.

A partir d’aquesta troballa macabra es van teixint, en tres dies, una tela de relacions que ens recorda que tots estem connectats i que no estem tan lluny com pensem de la barbàrie.

M’ha agradat molt. La novel·la negra és el meu gènere preferit i que n’hi hagi en català, pensada en català, escrita en català, és un luxe. M’ha agradat especialment que estigui escrita en diferents registres, en funció del personatge que toca. I sobretot que sigui en una versió dialectal de la meva llengua.

Us la recomano de veritat. He sentit que algú deia que és lenta. No és cert. És com li cal. Té la velocitat necessària. Les coses tenen el seu ritme i la novel·la reflecteix aquests temps. A veure si no es queda en una sola incursió d’en Vicent Usó a la novel·la negra i ens n’ofereix una altra.