Arxiu de l'autor: Álvaro Muñoz

El president ha desaparegut, de Bill Clinton i James Patterson

Després de governar el país més poderós del món, supose que el repte d’escriure una thiller és el més semblant a un diumenge tombat a la gespa. Així, a El president ha desaparegut veiem el millor de cadascú de la parella de protagonistes. D’una banda, trobem la determinació i la sinceritat del 42è president dels EUA transposada al relat. D’una altra banda, l’estil tan misteriós i autèntic que ha fet de James Patterson un supervendes, amb més de 375 milions d’exemplars arreu del món. Quan una persona que sap escriure i una persona que té coses a contar s’ajunten, el resultat no pot ser altre que un llibre que t’atrapa durant gairebé 600 pàgines.

Comencem, doncs, per la trama argumental. En poques línies, la meravellosa narració aconsegueix que et poses a la pell de tot un president, amb tot el que això comporta. La pressió fa acte de presència des dels primers moments: una cambra en contra, una roda de premsa que gairebé sembla una declaració enfront d’un jutge i la desconfiança envers tothom dibuixen un marc idíl·lic per entendre la vida d’un president.

No hi ha una pàgina que siga brossa, no n’hi ha cap que et faça voler tancar el llibre, al contrari, amb una precisió mil·limètrica, els finals de pàgina no et permeten dir “no” a una narració que és una delícia. Els autors saben torejar les distraccions i aconsegueixen que, malgrat els molts noms que acompanyen la figura del president, cadascú cobre importància i desenvolupe un paper necessari. Et poses tant en la pell del protagonista que si fas una lectura aplicada vius moments de molta angoixa. T’hi trobes perdut en una situació que t’és aliena: tensió, traïció i violència apareixen i desapareixen regulant les dosis de realisme literari.

A més a més, entre confabulacions i històries més o menys reals (ja sabem com són els americans amb l’autolloança) es planteja un problema que estem deixant de banda. Així, el debat de dependència que tenim d’internet hi és ben present, exposant-nos-en les terribles conseqüències. Per boca de l’Augie, un ciberterrorista que ha col·laborat a destrossar el país amb un virus, se’ns presenta aquest problema que, sens dubte, haurem de tractar i posar-ne solucions. El llibre mostra que aquells tronats obsessionats amb els espies americans i el servei d’intel·ligència no ho estan tant. La realitat, en molts casos, supera la ficció, i les situacions que ha de viure un president americà semblen de novel·la, de novel·la de Patterson.

En mig de tot aquest món, on tothom està comunicat, el president desapareix i el pànic i les especulacions cada cop són més fortes. Que és mort i que ha fugit per no ser destituït són les hipòtesis (inventades) que la gent divulga amb més força, però hi ha coses que només un president pot saber, i hi ha situacions que només un president pot resoldre. Un virus informàtic és el culpable d’aquesta situació de tensió, nervis i situacions límit. El coratge que demostra el president Duncan, juntament amb el seu amor pel país, faran sentir orgullós a tot aquell que l’haja votat.

Per últim, remarcar que en aquesta novel·la en què la intriga i l’adrenalina en són protagonistes hi ha missatges ètics que el lector haurà d’extreure. Nosaltres més que cap altre país, sabem que sense un líder que pense en el poble no anem enlloc, i l’actitud del president esdevé un model a seguir per a molts altres.

Títol: El president ha desaparegut
Autor: Bill Clinton i James Patterson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal | Núria Parés Sellarés
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-2396-0
Preu: 22,50€

Share

Records dorments, de Patrick Modiano

Reconec que Patrick Modiano és un dels meus escriptors favorits, així, qualsevol esperit crític va quedar eclipsat quan juntes un bon autor, un llibre breu i una editorial que, pel moment, encara no m’ha decebut amb les seues tries. Així, m’endinse en Records dorments mentre recorde els moments de felicitat que em van provocar altres obres com Dora Bruder o El café de la joventut perduda.

Qualsevol lector de Modiano trobarà a Records dorments l’autor que va guanyar el Nobel. Breu, precís, amb un estil depurat i acurat, i sense una paraula de més. I això pocs autors actuals ho poden aconseguir. Tenint en compte que, últimament, sembla que la literatura vaja a pes, s’agraeix que editorials barregen narrativa breu amb novel·la, i Modiano ens dona una mica d’esperança en la literatura breu actual.

Endinsant-nos-hi, veiem com Jean fa rememorar la París de la seua joventut, de records i d’evocacions frustrades pel pas del temps. De detalls nítids enfront de moments desdibuixats, fent un retrat de la psicologia de qualsevol home d’edat madura.

En l’actualitat el bulevard ha canviat de nom i les cases i els petits edificis del costat dels números senars, abans d’arribar a la plaça d’Italie, han estat enderrocats. De tant en tant em sembla que el café es deia Le Bar Vert, però en altres moments aquest record es desdibuixa, com les paraules que acabes de sentir en un somni i que se t’escapen en despertar-te.

Heus aquí una forma enlluernadora de descriure l’interior del personatge principal, oferint-nos un ventall de reflexions sobre com canvia tot, i fent-nos una descripció comparativa del París de fa 50 anys i el de la narració.

La figura de la dona cobra un protagonisme gairebé principal. Amb ella, Modiano fa una analepsi en la seua obra, doncs algunes d’elles ja apareixen en altres llibres del nostre autor. Mireille Ourousov, Geneviève Dallame, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una jove enigmàtica que l’autor ens presenta sense cap nom. El misteri les acompanya, fent de cadascuna d’elles una personalitat diferent però que totes elles -almenys a mi- aconsegueixen atrapar-te, d’aquelles dones que vols llunys però que necessites a prop.

Una cosa que m’agrada de Modiano és la seua obsessió per París, una de les ciutats que més he visitat. Si hi heu anat, gaudireu amb les acurades descripcions que fa dels carrers, dels itineraris i dels diferents escenaris. Hotels, cafeteries, indrets coneguts i d’altres que, quan hi torne, visitaré. Entremig d’aquesta proposta turística, un mort que ens fa –encara més— endinsar-nos en la mentalitat d’un protagonista.

Com ja m’ha passat amb altres llibres de Proa (L’assassí que estimava els llibres o El quadern suís) semble que sempre hi hagi un espai per a la cita dels títols que ens brinda l’autor, sobretot en un camp força desconegut per a la majoria -crec- com és l’espiritualitat i les arts obscures.

Per últim, destacar el sentiment de retorn, com ja vàrem veure a Els metecs (Empúries), de Pep Puig. El nostre protagonista s’hi troba, millor dit, retroba, amb algunes de les dones esmentades adès, amb característiques molt remarcades que l’autor sap reproduir dues vegades durant l’obra per tal de captar l’atenció del lector. A més a més, ens fa veure l’evolució que elles han tingut: fills, cicatrius, experiències inusuals… Així, l’autor, cinquanta anys més tard, narra tots aquests records des de la maduresa que atorga el pas del temps, amb una facilitat per a amagar-nos la informació que fa que estigues atrapat fins a la darrera pàgina.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest llibre d’aquests Records dorments, de Modiano.

Títol: Records dorments
Autor: Patrick Modiano
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-717-3
Preu: 15,90€

Share

La dama de blanc, de Wilkie Collins

Per norma general no sóc consumidor dels llibres tan gruixuts perquè hi ha certa tendència a incloure-hi massa brossa. Però un, amb el temps veu com hi ha certes editorials que filen molt prim amb les seues publicacions, i una d’elles és Proa. Així que m’hi vaig endinsar amb el plaer que suposa tenir una lectura interessant per a uns quants dies.

Per les dues-centes primeres pàgines vaig volar sorprès per com l’autor havia presentat la història. Barrejar misteri, romanticisme, investigació, enigma i narrar-ho d’una forma que esdevinga àgil no és quelcom senzill, i la naturalitat del relat és un dels punts fonamentals per fer d’aquest llibre una obra molt completa.

La narració se situa a Limmeridge, una mansió de pel·lícula amb totes les comoditats perquè Walter Hartright, un professor de dibuix, puga compartir els seus coneixements amb dues alumnes. Entre aquestes, tant paregudes com diferents, s’hi troba Laura Fairlie, qui li furtarà el cor des del primer moment malgrat tenir un casament amb Percival Glyde. Tota la conspiració gira al voltant de Laura Fairlie, qui desprèn una dolçor que fa que el lector puga compartir els seus sentiments amb ella. L’autor sap com mantenir-nos davant del llibre, filant el títol de l’obra amb un personatge carismàtic i desvetllant-nos, de mica en mica i amb gran intel·ligència, la relació entre el títol de l’obra i el misteri de la dona de blanc, el qual té un paregut notable amb la nostra Laura.

Si hi ha quelcom a remarcar (per sobre de l’excel·lència del conjunt del llibre) és la magnitud dels personatges. Feia temps que no en trobava uns de tan ben dibuixats, amb tanta càrrega sobre el relat. Especial menció al malèfic i pervers Conde Fosco, amic de Percival, un personatge histriònic, que pot sentir amor pels animals però un menyspreu absolut cap als ésser humans. Aquest home representa els gustos oposats al professor de dibuix, qui idolatra Laura. Ell està enamorat de la seua germana, Marian Hamcombe, en qui ressalta una gran intel·ligència i pot considerar una rival amb qui lluitar mentalment de tu a tu.

Destacar també l’estil, minuciós, perfeccionista, curós amb cada coma que hi apareix i sempre donant-nos menys informació de la requerida. Amb ell, Wilkie Collins aconsegueix, per a mi, una de les millors narracions que he llegit dintre de la novel·la d’enigma.

Com hem dit, la trama no és gaire costosa. De fet, com ja em va passar amb el Jo confesso de Jaume Cabré (Proa), crec que l’autor és suficientment àgil amb les paraules com per a poder fer el llibre inclús més llarg i que, així i tot, continue atrapant els lectors més exigents. El conjunt de girs argumentals, d’intrahistòries i de descripcions minucioses fan d’aquest llibre un caramel literari. La incorporació d’una estructura epistolar és un recurs valuosíssim que cal remarcar, ja que hi afegeix, encara més, un compromís del lector amb cada pàgina per tal d’entendre-ho tot.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest clàssic de Wilkie Collins.

Títol: La dama de blanc
Autor: Wilkie Collins
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Lluís Comes Arderiu
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-7588-718-0
Preu: 21,90€

Share

El quadern suís, de Quim Torra

No estem acostumats, almenys jo com a valencià, a tenir un president amb coses a dir. Sense faltar el respecte a cap altra persona, sempre que s’havia publicat un llibre d’aquesta índole resultava ser una rocambolesca història circular de la vida d’algú, escrita –o no necessàriament— per ell, i on s’hi dibuixava la part humana del subjecte, la majoria dels casos sota un filtre daurat de mentides que et permetia trobar l’home que sovint s’amaga darrere de la corbata.

Quim Torra és diferent, només cal veure la seua biografia per adonar-se’n, però així i tot m’ha sorprès la seua forma de veure la majestuositat de les petites coses. No espereu un llibre de final esperpèntic que trenca esquemes, espereu-vos-en un dietari per a la reflexió, que al meu parer, encara és millor. Un dels meus títols predilectes de Proa és La finestra de Vermeer, i si en necessiteu cap model, aquest n’és l’exemple. Reflexions, frases, pensaments, i a tot això, s’hi suma la catalanitat de l’autor reflectida en el seu estil literari.

El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et va reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seua saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable.

A diferència dels llibres autobiogràfics, Torra no dedica temps a ostentar la seua figura, sinó que es despulla emocionalment durant el període d’un any i mig que va passar a Suïssa. Si estava melangiós, ho explica des de la serenor i el saber que l’experiència li ha fet créixer.

Un altre dels (molts) encerts és la sagacitat a l’hora de connectar conceptes que sense tenir un bagatge cultural extens seria impossible. Així, Quim Torra uneix de forma magistral Ramon Llull amb un CEO (Chief Executive Officer). El més destacable és que la subtilesa i els arguments que hi proposa et fan reflexionar fins al punt de voler conèixer si els pensaments lul·lians són aplicables a la macroeconomia actual. Cite Llull per afinitat i per l’interès que em produeix la seua figura, però aquest mèrit ho aconsegueix amb tots els protagonistes i històries que ens ofereix a l’índex. L’autor sap transportar la nostra catalanitat fins a Suïssa, i com a culminació hi trobem la fina ironia referida a les relacions entre Catalunya i Espanya:

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Mortiz, són una bona previsió de llibres.

A més a més, cal destacar l’estil amb el qual està escrit El quadern suís. Torra sap situar cada mot on toca, fent unes descripcions que són la delícia de la narració. Em quede amb com fa una metàfora dels rius amb les fronteres. Mentre està enfront d’un riu, veu des de dalt les dues parts de territori que separa, i parla de sentiments nacionalistes, de llengües en contacte i s’obre al lector contant-nos els seus desitjos més personals.

Com a conclusió, si se’m permet, dir que, a diferència de Quim Torra, mai he fet el trajecte de set hores i mitja entre Zermatt i Saint-Moritz, i mai veuré (crec) una Espanya federal, però aquest llibre és dels que de forma obligatòria heu de portar aquest estiu a la vostra bossa de viatge, siga trajecte llarg o curt, de platja o de muntanya, i deixar-vos estimar pel tacte amb el qual està escrita aquesta joia.

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-7588-724-1
Preu: 19€

Share

Tot Messi, de Jordi Puntí

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Share

Recorda sempre això, d’Antoni Carrasco

Últimament Empúries està traient a la llum una sèrie de títols de narrativa que caldria destacar i donar l’enhorabona a la persona pertinent. Un cop més, la tria de publicar aquesta obra ha estat una decisió excel·lent per molts motius.

No començaré per la història sinó per la forma de narrar. Antoni Carrasco té un estil peculiar que fa que m’enganxen les seues històries. Tanmateix com va ser a La segona lluna, en poc més de 100 pàgines l’autor engega tres històries aparentment independents que es van complementant i fan de tres relats un únic fil narratius per al goig dels lectors. Quelcom semblant podem veure a Recorda sempre això, on podrem veure com cada un dels set contes que hi trobem és un capítol de la història del personatge, qui és protagonista i narrador. La forma de narració també ens recorda al llibre citat adès, clar i amb fermesa sense esquivar cap tema incòmode ni feridor per al protagonista. En conseqüència, el lector té la sensació de trobar-se en la situació de dubtar si la història que ens presenten és una mena de biografia o és del tot inventada.

Recorda sempre això és el relat de la relació que té el narrador amb els pares al llarg dels anys, des d’una primera etapa situada a la caserna grisa i sòrdida de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —capítol que em sembla una joia— fins al viatge a Terra Santa amb el pare, passant per un episodi que narra aquell servici militar que a alguns tan lluny ens agafa.

No he tornat a entrar a la caserna des que en vam marxar. Un dia, la meva mare em va comentar que jo ara, si hi anés, no hi reconeixeria gaire cosa, que el pati era ple de cotxes i que, després d’enderrocar-ho tot, l’havien reconstruït sencera.

En aquest llibre no espereu que hi hagi finals entrebancats que fan un gir de 180 graus amb personatges que apareixen del no-res i que de cop i volta són vitals, no. Antoni Carrasco t’obliga a fer una lectura atenta, sense botar-nos paraules ni detalls. Els finals queden oberts, atorgant cert protagonista al lector, que amb els fets que ha llegit en construirà un o un altre. L’estil no deixa lloc als enlluernaments, ni unes formes barroques que et puguin distreure d’allò important. Carrasco demostra una gran capacitat d’observació com a narrador per fer valdre uns detalls que als nostres ulls passen desapercebuts. Amb una escriptura estructurada, sense gens d’interès per desconcertar-nos, Carrasco posa en ordre el passat per fer-nos entendre el present.

Un llibre totalment recomanable, tant per l’estil com per la forma, amb unes descripcions interiors que et fan créixer a mesura que ho fan els personatges, com si narrador i lector tingueren el mateix grau de protagonisme.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Marian Vayreda de l’Antoni Carrasco.

Títol: Recorda sempre això
Autor: Antoni Carrasco
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi Marian Vayreda 2017
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-30-2
PVP: 17,50€

Share

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

Share

Un petit país, de Gaël Faye

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Share

Aglutinació, de Joan Jordi Miralles

Sincerament, pense que una novel·la així era necessària. Estava ja una mica saturat d’aquesta tendència d’idealitzar-ho tot, de veure les grans ciutats amb filtres daurats, com si no hi hagués gent putejada que darrere d’un somriure d’aparador ha estat 13 hores de torn.

Miralles descriu la Londres que qualsevol persona jove no-adinerada ha viscut. Aquella que quan arribes et plouen els colps de realitat. Tant se val que al teu país sigues el culte o el dels idiomes que domines: sense diners, a Londres, eres l’última rata que dorm a una cuina que tu mateix t’encarregues de netejar per guanyar unes lliures que et puguen servir.

Així, clar i cru, l’autor ens conta la història d’un home que fuig de sí mateix i que, per guanyar-se la vida, li toca, com a qualsevol persona, ser l’últim esglaó a la cadena social londinenca.

Primerament, treballa en una divertida hamburgueseria i comparteix una minihabitació amb un llit calent -és a dir, 12 hores per a mi, 12 hores per a tu- amb altre home aficionat al vodka i que, com ell, treballa en una altra hamburgueseria. Per cert, si totes són com aquesta, feu-vos vegans i no torneu a anar-hi mai més.

Deixeu la roba escampada damunt els coixins. Davant teu, per l’estret i llòbrec passadís, la Sumyo es mou amb els pits a la fresca i unes calces blanques que contenen un cul fornit, basculador, fabulós. En Torí, en tot això, no ha obert la boca, però notes que després una olor de mascle dolça i farinosa, com de galeta. Et preguntes què diantre li deu estar passant pel cap, si realment se sent a gust o, ben al contrari, no les té totes davant del fet que estàs a un pas de fer-t’ho amb la seva parella, que al capdavall és qui ho està provocant tot.

No tot és negatiu. Es troba una oportunitat d’entrar a la recepció d’un hotel on, segons el contracte, treballa 4 dies setmanals que després es converteixen en jornades que només pot suportar amb dobles whiskies sense gel. A dins hi troba unes persones que, tot d’un plegat, esdevenen una mena de família: Etham, amb un membre prodigiós que deixa fotografiar a canvi d’unes lliures; un racista que odia els negres; un gallec de qui no et pots fiar; i el cap de l’hotel, que darrere d’uns ulls blaus com el cel deixa entreveure certa tirania.

L’afició a la beguda, el sexe i les baralles acompanyen al nostre protagonista durant tota l’obra, fent d’aquesta una vertadera muntanya russa de sensacions i emocions, fins al punt de voler ajudar el protagonista i veure’t frustrat per no poder traspassar les seues pàgines.

Aquí teniu els primers capítols del Premi Joanot Martorell del Joan Jordi Miralles!

Títol: Aglutinació
Autor: Joan Jordi Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7642-3
PVP: 19€

Share