nosaltresllegim.cat

Títol: Pulsió de mort
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-6915-9
PVP: 22,90 €

La primera vegada que vaig sentir a parlar del que entenem per llibre supervendes va ser un estiu de començaments dels anys 90, sense res més a fer que rellegir el suplement cultural del diumenge. Encara no s’havia traduït el terme “bestseller”, però el seu significat ja anava més enllà d’una simple definició basada en la quantitat d’exemplars venuts; aquest tipus de llibre s’estava convertint en un gènere literari a part, amb unes característiques pròpies: una extensió considerable (per veure’ls millor a l’aparador), uns personatges poc definits (per identificar-t’hi millor) i una narració extremadament fàcil de seguir (per enganxar-t’hi millor).

Per això, quan tinc a les mans l’última novel·la de Jed Rubenfeld, Pulsió de mort, i llegeixo a la solapa que el seu anterior llibre, La interpretació del crim, “ha estat un bestseller internacional”, això no em porta a cap prejudici positiu… però em nego a tenir-ne cap de negatiu.

Perquè què significa ser un llibre molt venut? Mirem els dos llibres més venuts de la història: la Bíblia i el Llibre vermell de Mao. No podrien ser més diferents ni pertànyer a móns més diferents, i en canvi aquí els trobem junts, units per una circumstància ben aliena a ells mateixos i al que representen individualment… —de fet, si estiguessin en un una comèdia romàntica, al final aquests dos llibres s’enamorarien l’un de l’altre i es casarien…—. Bromes apart, per trobar un llibre de qualitat destacable per la crítica, curiosament ja hem de baixar dels 50 milions d’exemplars venuts.

Compleix Pulsió de mort les característiques del típic supervendes o forma part de l’heterogeni grup de llibres “de qualitat i molt venuts”? Només hi ha una manera d’esbrinar-ho: llegint-lo.

El primer que veig és que, en efecte, l’extensió és considerable però que no costa de llegir; els protagonistes són realistes però es troben en unes circumstàncies extraordinàries a les quals s’enfronten amb una seguretat i una fortalesa igualment extraordinàries; la narració és tan trepidant que no dóna temps a adonar-te que és impossible…

Us proposo un experiment per demostrar això últim: comenceu a llegir l’escena on els tres protagonistes dinen a base de hot-dogs i xucrut i no deixeu de llegir fins que els personatges es posin a fer cafè al dia següent, 140 pàgines més tard —no feu cap pausa per anar al lavabo, si llegiu atentament comprovareu que els protagonistes, ocupats amb l’atemptat a Wall Street de 1920 i el segrest del germà d’un d’ells, tampoc han tingut ocasió d’anar-hi— i aleshores, com ells, poseu-vos a fer cafè. Ho sé: les vostres bufetes explotaran si no ho ha fet ja el vostre cervell. He de dir que de totes les aventures del llibre —que inclou viatges llampec de Nova York a Washington, Viena, Praga i París, trames de conspiració per a robatoris milionaris i guerres internacionals, i tot això afrontat amb una valentia suprema— el que més m’ha impressionat dels personatges ha estat la seva gran continència.

En conclusió, Pulsió de mort és, en efecte, el típic supervendes ja que en compleix els típics trets negatius. Però és més que això: Jed Rubenfeld, durant tota la novel·la, a més d’enganxar al típic lector de bestseller, també regala uns profunds coneixements de psicoanàlisi i de literatura shakespeariana que farien envermellir John Grisham (un altre autor de bestsellers especialista en dret), convertint-se així en un cas ben especial: un escriptor que sap què és el que ven, que sap com fer-ho amb correcció, i fins i tot amb un estil propi que no està gens malament.

Això, Nosaltres, no és gens típic!

Títol: Jo, jo, jo… i Shakespeare
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-9787-749-7
Preu: 16€

Algunes persones no n’aprenem mai…

Ja tinc les entrades per veure la propera representació de Coriolà de William Shakespeare que s’estrenarà al Teatre Lliure d’aquí a 4 mesos. Crec que aquesta vegada m’ho passaré bé; el seu director, Àlex Rigola, t’agradarà o no, però sempre resulta interessant. La meva estimació per l’autor de Stratford no sempre m’ha portat pel bon camí: la presumpció i la falta de comprensió han acompanyat la majoria de les adaptacions que s’han fet tant de la vida com de les obres de Shakespeare.

Per això, per a mi, trobar-me amb una novel·la sense pretensions com Jo, jo, jo… i Shakespeare de David Safier, del qual ja m’havia llegit Jesús m’estima, ha estat un divertidíssim i refrescant entreteniment. L’autor adverteix a les primeres pàgines que el que llegirem no té cap fonament històric —aquesta advertència, per cert, la podrien portar algunes novel·les històriques (ejem!) serioses, que ara no anomenaré… —; de fet, jo mateixa, sense ser cap experta ni en història ni en biografies de l’època elisabetiana he detectat un parell d’errors garrafals (alguns convenients per a l’argument, d’altres innecessaris i fàcilment evitables) que sí que feririen la sensibilitat dels estudiosos més estrictes i mancats de sentit de l’humor.

Però és que l’autor de Maleït Karma només treballa amb la idea aproximada que qualsevol té d’una època i d’una figura que tantes influències, revisions, paròdies i homenatges han generat. És la idea que té algú com la Rosa —una protagonista que recorda a la Marie de Jesus m’estima, però “amb més pebre al cul”— que haurà de fer un viatge més de 400 anys en el temps, a un país que no és el seu i en un cos que no és ni del mateix sexe que ella per a descobrir qui és realment i què és l’amor veritable. Naturalment, al final, s’adonarà que la veritat estava allà mateix i que no calia viatjar tan lluny per a trobar-la. Això sí: el viatge val la pena i arrancarà unes bones rialles.

Seguirem sense trobar resposta a la pregunta de qui era Shakespeare de veritat; no només pel que fa a la seva vida privada (relacions amoroses, religió, autoria…), sinó també sobre què volia dir realment amb el conjunt de la seva obra. I és que l’autor que probablement més frases cèlebres ha regalat al món és també el més misteriós. Podria ser perquè va estar temporalment posseït per una dona del segle XXI? No ho sabrem mai… Encara que és poc probable.

Ah, quasi se m’oblida! Teniu el primer capítol en pdf. Segur que us enganxa de seguida!

Què us sembla el book tràiler… en alemany?

Títol: Retrat d’un assassí d’ocells
Autor: Emili Teixidor
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-326-0
Preu: 10,95€

És temps d’anar a la platja i jo, com cada estiu, realitzaré el meu ritual particular: m’estaré barallant amb les onades fins que les meves mans comencin a arrugar-se, després m’estiraré a la tovallola fins que estigui prou seca i, a continuació, formaré una muntanyeta de sorra sota el meu cap, m’embotiré una gorra de manera que m’aparti el sol dels ulls però que no quedi xopa d’aigua de mar i llegiré fins que la calor m’obligui a tornar a l’aigua.

No cal dir que, si voleu emular-me i portar llibres a la platja, haureu de deixar a casa les vostres primeres edicions de luxe signades i recórrer a sofertes i pràctiques edicions de butxaca. De moment, recomano de Labutxaca el Retrat d’un assassí d’ocells de l’Emili Teixidor que segurament us sonarà més com a autor de Pa negre per la seva famosa adaptació cinematogràfica que, per cert, està també en gran part basat en Retrat d’un assassí d’ocells. Jo vaig conèixer l’obra de Teixidor fa molt més temps, però. Aleshores, quan vaig llegir El crim de la hipotenusa, una de les moltes novel·les juvenils d’intriga de l’autor, tenia una mica menys de la meitat dels anys que tinc ara. No us deixeu enganyar pel títol: no calia saber matemàtiques per a resoldre el misteri… Per a resoldre el misteri de la meva edat sí que us en caldrà perquè no us la penso dir.

Llegint Retrat d’un assassí d’ocells he tornat moltes vegades a aquell moment entre la joventut i la infantesa, quan es viu, en paraules de l’autor, “al mateix cor del misteri i de l’ambigüitat”. La veu d’en Tori ens transporta gradualment a una època —la postguerra— i a un instant vital —l’inici de l’adolescència— ple de preguntes però amb poques respostes que han de ser escoltades d’amagat i que provoquen més desconcert que cap altra cosa. La narració és un trencaclosques de records llunyans però gravats amb foc a la memòria: discussions tràgicament inoblidables entre uns familiars i mentors que ens provoquen uns sentiments contradictoris, converses espiades sobre crims que ens toquen de molt més a prop que no voldríem, relats des del cor d’un fugaç company de classe amb qui establirem un lligam que no assimilarem del tot fins molts anys més tard, confessions colpidores d’una mare agonitzant… Poc a poc anem passant de ser espectadors “discretament interessats” (també paraules de l’autor) a compartir l’esclat de sentiment, ràbia i frustració que s’apodera del cor del jove protagonista. Les peces del trencaclosques van encaixant fins que queda un producte ben rodó: quasi tots els misteris són aclarits (encara que no resolts) i al final una conclusió sobre l’amor i la justícia que ho resumeix tot. És la fi de la infantesa, i també de la nostàlgia.

Mentre tanco definitivament el llibre, espero que la seva ombra no m’hagi deixat una marca blanca enmig del bronzejat. El meu cos ja ha sofert prou canvis des de que vaig llegir la meva primera novel·la d’Emili Teixidor.

Ja no som nens.

Títol: Com explicar aquest país als estrangers
Autora: Matthew Tree
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 987-84-6641-359-6
PVP: 17,50€

Matthew Tree és el primer a reconèixer que explicar el que significa ser català és una de les coses més complicades que hi ha; sobretot quan tens un interlocutor que no sap ni un borrall de la història d’aquest país, o no mira amb bons ulls cap tipus de nacionalisme (gens estrany, tenint en compte les males experiències en el passat de molts països europeus) o, el pitjor de tot, que ja no et pot ni veure.

El seu nou llibre, Com explicar aquest país als estrangers, es basa en una pregunta molt simple: per què? La resposta a aquesta pregunta (a diferència del que passa quan la formula en Mourinho) és complicada. Per una banda hi ha tots aquells polítics que només basen els seus discursos en criticar de manera exacerbada tot aquell que sigui diferent; d’altra banda hi ha aquest imaginari col·lectiu que diu que els catalans som garrepes etnocèntrics que perseguim als castellanoparlants amb els nostres gossos (que, per cert, van lligats amb llonganisses) tot bordant.

Però Tree ho explica tot amb una objectivitat lloable, combinada sorprenentment amb una finíssima ironia (és deliciós l’article que tracta sobre Andorra, però no us vull aixafar res). Taxistes de Barcelona amenaçats des del moments que creuen la frontera amb el seu característic vehicle; adolescents que són detinguts durant la nit poques hores després d’haver enviat un Email a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge dels productes en català; escriptores de visita a Madrid que són criticades per utilitzar el català en una conversa personal però que són ràpidament deixades en pau quan menteixen i diuen que es tractava d’italià… són només algunes anècdotes que, juntament amb una sèrie de petits assajos i confessions personals formen part d’un dels llibres de no ficció més amens de la història.

Per altra banda, el seu text també està impregnat d’aquell to de rebel amb causa que en molts moments m’ha recordat a l’Ora, la protagonista de Tota una vida del qual us vaig parlar fa temps. Resulta inquietant constatar el paral·lelisme entre la relació dels catalans i els seus majors enemics i la que existeix entre els jueus (juntament amb polacos el malnom més comú dels catalans) i els antisemites. No vull embolicar-me amb aquest tema (ja em va costar prou sortir-me’n aquella ocasió). Només diré que és molt dur pertànyer a un país que només segueix existint perquè moltes persones ho volen i s’hi entossudeixen.

Però és defensable afirmar que hom pot entossudir-se en ser qui és i ha estat sempre? Joaquín Reyes, un humorista manxec que sempre he considerat tan intel·ligent com divertit ho resumeix simpàticament amb aquestes paraules (molt menys innocents del que semblen); que cadascú entengui el que vulgui:

Estar todo el día siendo catalán debe de ser muy cansado, ¿no? Pero ser manchego no te exige casi nada. Eres noble, eres bueno y con decir “el queso nuestro es el mejor” ya te quedas tranquilo.

I ara deixo ja d’escriure, que estic esgotada!