nosaltresllegim.cat

@ElAlephEditores @Grup62

Explica’m el teu conte

Hi ha dos orígens possibles de la literatura: un podria ser expressar l’amor que se sentia per la persona estimada i intentar enamorar-la; d’aquí sorgirien els grans poemes, odes i novel·les de la Història. L’altre origen possible és ajudar a dormir els nostres fills.

Els contes de La golondrina enamorada y otros cuentos de la Alcarria segueixen la tradició d’aquesta segona possibilitat. Els temes són els de sempre: relacions impossibles, lluites contra el pas del temps i contra el propi destí, la supervivència… adoptant sempre les particulars formes dels pares i de l’entorn, en aquest cas uns escriptors de premsa professionals en un entorn natural ple d’encant. Així sorgeixen tots aquests contes improvisats i plens de significat: una oreneta enamorada d’un avió, un teixó pudent dedicat als perfums, una família de llúdrigues musicals que dissimula les seves composicions entre els sons del riu…

Llegint tots aquests contes no només se m’ha despertat la inspiració per inventar els contes que aviat hauré d’empescar-me per a la meva filleta; també s’ha despertat la nena que encara hi ha en mi (que hi ha en tots) i he contingut una mica la respiració fins a saber què passava amb la geneta i el gat de carrer, com evitarien els cabirols la construcció del parc eòlic o quines conseqüències tindrien els problemes de comunicació de les formigues.

Els autors, Montse Román i Arsenio Escolar, van haver de negociar amb la seva filla la publicació dels contes que durant l’estiu de 1999 havien estat creats expressament per a ella. Aquella nena, Z., ara ja deu haver deixat enrere la infantesa i estarà a punt de deixar també l’adolescència… Aviat haurà d’inventar ella mateixa els seus contes si no és que ja ha començat a fer-ho.

De moment, Z., et dono les gràcies per accedir a compartir aquests contes amb nosaltres.

Títol: La golondrina enamorada y otros cuentos de la Alcarria
Autors: Montse Román i Arsenio Escolar
Editorial : El Aleph
Col·lecció: Fuera de colección
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-1532-548-2
Preu: 29,95

@ColumnaEdicions @Grup62

Introducció a la postmaternitat

He llegit gran part d’aquest llibre mentre la meva filla roncava sobre la meva panxa perquè ara mateix és l’única manera que s’adormi una mica durant el dia. Quan he acabat de llegir-lo i he vist la cara més maca del món recolzada al meu pit, com si fos la cosa més natural, m’ha vingut al cap un record d’abans d’estar embarassada. D’abans de ni tan sols pensar en tenir fills…

Va ser fa uns anys en un concert de Joan Miquel Oliver. El guitarrista d’Antònia Font ens demostrava que en solitari també és un crack i a cada cançó ens regalava alguna anècdota o comentari humorístic. En una d’aquestes dissertacions ens va explicar que tenia un fill i que quan la gent se n’assabentava semblava trobar-ho sorprenent (potser perquè Oliver és relativament jove o perquè és un artista i per tant obligatòriament un home sense lligams). Davant d’aquesta reacció, el guitarrista responia:

—Però si el més normal és tenir fills! D’on us penseu que heu sortit vosaltres, si no?

Quanta raó…!

Perquè avui en dia, un dels efectes secundaris de la sobreinformació a la qual estem sotmesos és que una cosa que s’ha fet tota la vida acaba semblant estranya i increïble. Ara, a allò que puguin dir les nostres mares, iaies, tietes, veïnes, amigues amb fills, amigues sense fills, etc. hi hem de sumar el que ens diran llevadores, infermeres i pediatres (que no es posen d’acord ni per casualitat), i el que nosaltres ens veiem empesos a cercar en llibres, i sobretot al maleït Internet. Diuen que el saber tranquil·litza… doncs a mi em treu de polleguera!

L’Agnès Busquets repassa aquesta nova “postmaternitat” en el seu llibre Mare en pràctiques (i també ho fa al programa de ràdio La tribu) d’una manera amena i humorística. Ens fa propera una experiència única i personal en un temps en què les experiències personals, per molt universals que siguin, normalment semblen qualsevol cosa menys properes. Quan, a vegades, el meu marit i jo ens mirem la nostra petita i després ens mirem l’un a l’altre un dels dos acaba exclamant:

—Com pot ser que ens la deixin tenir!? Què en sabem nosaltres de pujar una criatura!?

Potser pensem així perquè tenir fills ha passat de ser quasi una norma (abans una dona només havia de pensar en casar-se i ser mare) a ser una opció que comporta més complicacions que estudiar vuit llicenciatures i tres màsters alhora.

Potser encara no ens creiem que una cosa tan delicada depengui tant de nosaltres… ni que aquesta mateixa cosa tan preciosa i meravellosa sigui realment nostra.

Ara, el que més ajuda és, sens dubte, compartir tots aquests neguits i barreges d’emocions. L’Agnès ho ha fet i animo totes les mares de Catalunya a treure una estona per a fer-ho també; començant per llegir Mare en pràctiques. Val la pena i us sorprendrà fins a quin punt les experiències que s’hi descriuen us sonen.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Mare en pràctiques
Autora: Agnès Busquets
Editorial: Columna
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-664-1530-9
PVP: 16,95 €

@Ed_62 @Grup62

Encara, com qui diu, no s’havia assecat la tinta de la meva última ressenya sobre Memòries confidencials d’un editor quan em cau a les mans El cor del senglar, una novel·la de Baltasar Porcel, justament esmentada per J.M. Castellet en aquestes Memòries… ¿Què esperava trobar-me? Una novel·la desafiadorament política, mereixedora de la petita polèmica que segons Castellet havia despertat en no rebre un premi per qüestions no artístiques sinó ideològiques. ¿Què m’he trobat? Un text personalíssim que al mateix temps descriu i és un retorn a l’origen.

Descriu un retorn a l’origen perquè tots els personatges que apareixen a la novel·la tenen una cosa en comú: estan marcats per una experiència de la qual mai es van recuperar del tot i a la qual voldrien tornar, o que precisament consistia en un retorn forçat, en una fugida. Relacionat amb tots aquells episodis hi ha Baltasar Guillem, oncle de Baltasar Porcel, i autèntic protagonista inoblidable d’aquesta obra. Entre la resta de personatges hi trobem barrejades persones reals i d’altres llur existència depèn només de la màgia de la narrativa; entre els primers, a més de familiars i amics de l’escriptor, hi trobem a Camilo José Cela, Joan Miró i Llorenç Villalonga en alguns dels seus moments més quotidians i íntims.

És un retorn als orígens de l’escriptor perquè, amb El cor del senglar, Porcel tanca un cicle literari i també personal. Aquesta és una novel·la catalogada com a ficció però podria ser considerada perfectament una autèntica biografia amb totes les seves característiques.

D’una manera o d’una altra, tots nosaltres vivim amb una mena d’inquietud, amb una veueta dins nostre que ens diu que, per molt endavant que tirem, sempre tindrem pendent un viatge, un retorn. Des de L’Odissea, la literatura s’ha ocupat d’intentar plasmar aquest viatge. Per a Odisseu, l’objectiu, la llar on tornar, és Ítaca; per a Baltasar Porcel són les Cases Velles, a Andratx, a Mallorca, i a totes les històries que es troben enterrades en els seus nombrosos racons plens de fantasmes. Espero de tot cor que Porcel, que ens va deixar fa tres anys, hagi realitzat alguna mena de retorn definitiu i que hagi trobat aquelles Cases Velles que ell i el seu oncle recordaven.

Si tot va bé, ben aviat jo també faré un petit viatge. Si tot segueix anant bé tornaré a casa en un parell de dies i aquest retorn significarà un nou origen per mi, per aquells que m’acompanyen en el meu viatge, i per a algú que tot just començarà el seu.

Bon estiu a tots i llegiu força!

Títol: El cor del senglar
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-348-5
Preu: 19,95€

Nosaltres, ens hem assabentat que aquest algú que comença el seu viatge amb l’Anna Velasco es diu Maria.

Benvinguda entre nosaltres!

@Ed_62 @Grup62

Un editor entre línies

Fer anys no és mai fàcil. Especialment amb un número com cinquanta! El passat és ja molt extens i per primera vegada te n’adones de fins a quin punt et marca el present; pel que fa al futur, tot i que comença a fer por, s’espera amb més curiositat que amb ànsia. Així, crec, es deu sentir Edicions 62, que acaba de complir mig segle.

Si li poguéssim preguntar a una editorial com porta això de fer-se gran —en el seu cas no només d’edat sinó també de dimensions tenint en compte la gran incorporació que va portar-la a esdevenir Grup 62 fa 6 anys— ens respondria amb una veu molt semblant a la de J. M. Castellet i ens explicaria moltes de les coses que ell mateix ens explica a Memòries confidencials d’un editor.

Però no us deixeu enganyar pel títol, no hi ha en aquest llibre cap informació que mai pugui haver estat considerada confidencial. A la meitat del llibre, de fet, l’autor comenta amb un parèntesi que la “secretivitat” (sic) en una editorial catalana no va més enllà d’intentar amagar les pròpies “xacres conjunturals.” Ara bé, durant la lectura d’aquestes pàgines m’he adonat d’una cosa: quan llegeixes unes memòries o una autobiografia passa el mateix que quan escoltes una bona i complicada peça musical: les notes més interessants són precisament les que no és toquen.

No és que el text que he tingut a les mans no sigui en general molt exhaustiu, o que les descripcions de diverses situacions, escriptors i col·laboradors concrets no siguin extremadament detallades —de fet, en un parell d’ocasions, aquestes últimes freguen l’homoerotisme—; és que els que ens estimem la literatura una fracció del que se l’estima Castellet (és humanament impossible fer-ho tant com ell) però no hi tenim la implicació professional ni personal que hi té ell, no podem evitar trobar-hi certes omissions quasi tant interessants com el que hi ha escrit en aquest llibre.

Per exemple: per què l’autor en les vàries pàgines que dedica a un viatge a Caracas per assistir a un congrés de literatura iberoamericana amb prou feines anomena (i molt de passada) un parell d’autors? És potser inconvenient explorar massa la figura de tots aquells autors del Boom latinoamericano, la majoria dels quals van escriure sols, lluny dels seus països d’origen, i que van acabar triomfant sense cap ajut? Estarien una mica ressentits amb la figura de l’editor després de veure com les editorials no només es beneficiaven de l’èxit popular adquirit sinó que atribuïen el mèrit a una bona estratègia comercial? No són aquestes qüestions una mica més rellevants que no pas si el vol anava amb retard o no?

Un tema interessant que Castellet sí que explora (i amb molta habilitat) és l’essència de la cultura catalana i com hi trobem intrínsecament barrejades qualitat artística, ideologia política i amistat, i com aquestes sempre es troben en un fràgil equilibri. Està plasmat magistralment en la part dedicada a Baltasar Porcel on la concessió d’un important premi literari a Porcel divideix al jurat entre els que hi estan en contra per motius polítics i els que hi estan a favor per motius d’amistat. Aparentment, la qualitat literària no té tant de pes en l’equilibri com les altres dues.

Pel que fa al retrat dels altres dos artistes, Salvador Espriu i Montserrat Roig, només es poden definir com a profundament entranyables. Són el millor i el més emotiu d’un llibre ple de personatges descrits des del cor.

Em quedo amb una frase que podria ser perfectament lapidària: “Per la resta, continuarem fent llibres, que per això ens paguen.” Doncs bé, continueu fent-ne que nosaltres continuarem llegint.

Títol: Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics.
Autor: J. M. Castellet
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-6938-8
PVP: 22,50 €