Salut, humor anglès i bons aliments

Títol: L’herència de Wilt
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-6641-298-8
PVP: 17,50 €

Estic pensant que quan a nosaltresllegim intentàvem contestar a la difícil pregunta de per què llegim (vegeu Per què…) es van donar respostes de tota mena, però crec recordar que ningú no va proposar que el riure pogués ser un motiu.

I és que no conec gaire gent que, trobant-se en un lloc públic, com ara un vagó de tren atapeït, hagi estat totalment incapaç d’aguantar-se el riure amb un llibre de ficció. Em fa molt feliç poder dir que jo sí he viscut un d’aquests escassos i preciosos moments d’hilaritat. I això és gràcies a Tom Sharpe i al seu primer llibre sobre l’antiheroi Wilt.

Han passat 34 anys des del naixement d’aquest personatge. Avui l’autor viu a Llafranc i no es cansa de llençar elogis de Catalunya en totes les entrevistes que concedeix, en especial de la seva sanitat pública —com deu ser la sanitat anglesa!? —. Acaba de publicar L’herència de Wilt, la cinquena novel·la protagonitzada per Henry Wilt: encara casat amb l’exasperant Eva, ara és pare d’unes terribles quadrigèmines, ja adolescents, llur dolenteria frega la psicopatia. A més haurà d’intentar donar classes particulars d’història al fill d’uns odiosos aristòcrates, un mocós repel·lent molt més interessat en disparar contra tot allò que es bellugui que en aprendre res. Perversions sexuals, robatoris de cadàvers i entremaliadures quasi mortals formen part del fons de la història.

Són presents els temes recurrents de l’autor: la frustració dels educadors anglesos, la decadència de la classe alta anglesa, la ineficàcia de la policia anglesa… Tot plegat ens fa entendre l’essència d’una cultura que va fent salts entre la formalitat més estricta i la bogeria clínica, sense passar per cap terme mig. El resultat és el millor exemple d’humor anglès corrosiu que he vist mai per escrit — el millor que he vist mai per televisió és Monty Python’s Flying Circus—. I al final del llibre l’autor amenaça amb una continuació. Espero que ho compleixi ben aviat!

Mentrestant, vegeu a l’autor parlar de la seva obra —entre altres coses —en aquest enllaç.

L’angoixa i la solitud darrera d’un casament

Títol: Frankie Addams
Autor: Carson McCullers
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-279-9
PVP: 16€

Com sol passar amb les coses que s’assemblen com gotes d’aigua, els detalls que es recorden de cadascun dels casaments als que hem assistit normalment són les que menys associaríem a un dia feliç: recordarem un vestit de núvia especialment lleig, un cambrer desagradable, un banquet que pequi d’excessiu o d’escàs o un fotògraf barroer; però ningú se’n recordarà mai de la germana del nuvi… sempre que aquesta no faci una escena.

Frankie Addams és el nom de l’edició catalana de la tercera novel·la de Carson McCullers (que en l’edició original portava l’escaient títol de The Member of the Wedding). També és el nom de la protagonista, una pre-adolescent solitària, sense amics, sense mare i amb un pare distant, que passa l’estona amb la Berenice, una criada negra, i un cosí de sis anys. La novel·la comença en el punt en que la insatisfactòria vida de la Frankie comença a girar al voltant del proper casament del seu únic germà. La bogeria, aleshores, començarà a formar part de la vida de la noia: atrapada en un poble terriblement avorrit del Sud dels Estats Units; en un cos de dotze anys que ha crescut en pocs mesos fins a quasi el d’una dona adulta; i atrapada també en el moment que segurament serà el més angoixant, terrorífic i desesperat de la seva vida. La fascinació per les històries que explica la Berence, unes primeres aproximacions sexuals més que traumàtiques, una crisi d’identitat que la porta a inventar noms i històries increïbles sobre ella mateixa… tots aquest elements es barregen i acaben formant part essencial dels dos dies previs a l’obsessiu casament que la Frankie espera que li canvii la vida ja que secretament espera que la parella se l’endugui amb ells.

La història, naturalment, no acabarà de la manera que la jove protagonista espera però tampoc, si se’m permet, com el lector espera. Al cap i a la fi, el punt de vista d’una adolescent i allò que aquesta considera que és una tragèdia (i, sobretot, el que no ho és) no pot deixar mai de sorprendre.

Marcada per la malaltia, el dolor, l’alcoholisme, l’agitació amorosa i la solitud, la vida de Carson McCullers sempre ha donat peu a lectures més biogràfiques del que segurament hagués calgut. No deixa de ser un fet interessant, però, que McCullers posés per escrit aquesta història —plena d’angoixa i solitud i que gira al voltant d’un casament —  només un any després de contraure segones núpcies.

La història (d’amor) més gran mai explicada

Títol: Jesús m’estima
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9787-670-4
PVP: 16 €

Vaig començar a llegir Jesús m’estima de l’escriptor televisiu David Safier sense conèixer la seva anterior obra, Maleït Karma. Ara m’han entrat ganes de llegir-lo (si ha de ser la meitat de divertit que Jesús m’estima pagarà la pena), però en aquell moment Safier em sonava molt més per ser guionista de Berlín, Berlín.

Com definir aquesta novel·la? L’edició alemanya es va decantar per la més realista i va plasmar un “Quan Bridget Jones va conèixer el fill de Déu” gens desencaminat a la contraportada. La novel·la narra la història de la Marie (efectivament, un perfecte equivalent alemany a la coneguda antiheroïna anglesa): carregada de problemes personals i resignada a no trobar mai un amor de veritat, la seva vida canvia miraculosament (mai més ben dit) quan coneix un home fascinant que li confessa ser Jesús en la seva primera cita. El fet d’enamorar-se d’un home boig, però, no sembla un autèntic obstacle per a la enamorada i desastrosa Marie fins que comprèn que no és cap bogeria sinó la veritat: Jesús ha baixat a la Terra per a l’Armaguedó, però no abans de demanar-li a la nostra protagonista una segona cita.
Com, d’alguna manera o altra ens passa a tots, allò que és espiritual i sobrenatural es barreja aquí amb el que considerem més quotidià: el dimoni adopta l’aparença de George Clooney o d’Alicia Keys segons les preferències d’aquell a qui vol temptar, Déu és la viva imatge d’Emma Thompson a Sentit i Sensibilitat; Jesús recorda vagament un dels Bee Gees i balla salsa, menja pizza, pren mojitos i és tan humà que espanta. Espanta el que la protagonista arriba a sentir per ell.

No espereu de cap manera una exploració aguda de temes teològics i filosòfics; tampoc un estudi social profund sobre el destí de la humanitat (el país d’origen de l’escriptor no ha tingut bona fortuna barrejant qüestions com aquestes en el passat) és un llibre basat en la Marie i les seves relacions familiars i personals. Ja donen prou de si un pare promès amb una probable caça-fortunes, una germana malalta que converteix els moments més terribles en brillants còmiques i una mare fugissera i  psicoanalítica que, per postres té una aventura amb l’àngel Gabriel. Enamorar-se de Jesús i la imminent fi del món no semblen uns problemes tan urgents.

I quin final pot tenir una història d’amor com aquesta? Haureu de llegir-lo.

Per cert, si el vostre alemany no està gaire oxidat podeu veure aquesta entrevista (part 1 | part 2) a Sfier.

Què és la història?

Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €

Una de les coses que més trobo a faltar de la carrera de Literatura Comparada són les frases memorables d’alguns professors (les podeu consultar a Patata brava).

Recordo, entre moltes, la de classe de narrativa, quan parlar de la història d’un relat ens va portar a parlar de la història com a estudi del passat de la humanitat. En realitat la frase era d’un historiador anglès força conegut; en una entrevista, després de pensar-ho una estona, va respondre a la pregunta “Què és la història?” dient:
“La història és una punyetera cosa rere l’altra”.

Naturalment només pretenia ser graciós, però intueixo que hi havia una mica de ràbia en aquesta resposta, perquè ningú no pot passar-se una vida intentant trobar sentit entre una sèrie d’esdeveniments que la humanitat s’ha encarregat que tinguin una aparença ben absurda sense acumular una gran dosi de mal humor.

A La primera pràctica d’Albert Villaró la història (en els seus dos sentits) pren sentit d’una forma extraordinàriament viva. La vida d’un jutge del segle XVII i tot el que l’envoltà se’ns fa tan propera com la d’en Roger als anys 90, amb els seus amors i els seus neguits. Totes dues històries estan unides gràcies a una sèrie de fets que connecten (amb sentit o no) el passat amb el present. Ambdues tracten molts temes universals i eterns: la mort, la por, l’ambició, l’amor… Però hi ha un element que uneix els personatges més que cap altre: la música.

Aquesta és una novel·la per a qualsevol que senti curiositat per la història (en particular la de Catalunya, és clar) però gosaria dir que està més indicada encara per als amants de la música; hom quasi pot sentir les violes, els llaüts, la guitarra de Mossèn Joan i la preciosa veu de la Caroline mentre llegeix les detallades descripcions de Villaró.

Voldria acabar amb la meva modesta versió d’una frase mítica: la història pot ser una punyetera cosa rere l’altre, però és la nostra història i són les nostres punyeteres coses.

Unes poques hores per descriure un món

Títol: Les hores soterrades
Autora: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 232
EAN: 9788429766608
PVP: 18 €

Ja vaig comentar quan parlava de Tota una vida (vegeu Com es fa…) que no sé gairebé res sobre actualitat ni sobre història. És un secret vergonyós (bé, ja no tan secret) i que fins ara he mantingut més o menys amagat, sortint del pas a base de referències a fets històrics relativament ben triats i als seus efectes en la societat. Com m’ho he fet? Amb el canal Documania? Amb les novel·les de Ken Follett? En part sí; però sobretot gràcies a la literatura francesa.

Fa algunes setmanes la Montse ens recomanava una nova edició de Les flors del mal (vegeu Les flors…) que va ser, indiscutiblement, el principal tret de sortida de la modernitat (l’únic que li podria fer ombra és també gal; parlo de Flaubert). La modernitat acaba amb la Primera Guerra Mundial, la qual dóna lloc al moviment surrealista, nascut també a França. La Segona donà lloc a un moviment molt menys conegut però igual de representatiu del moment vital d’aleshores: el Nouveau Roman. Després vindrien el Maig del 68 i una revolució artística (sobretot a nivell teòric) força difícil de descriure… Però, per sobre de tots els moviments, cal seguir escrivint.

Ara ja s’han acabat les revolucions, franceses o de la mena que siguin. Quan una jove vídua, mare de tres fills, pateix un assetjament moral totalment injustificat per part del seu cap, el que farà serà seguir agafant el metro cada dia per anar a treballar, cada hora que passa més esgotada psicològicament; quan un metge d’urgències domiciliàries senti que la seva parella, de qui està bojament enamorat, no li correspon, la deixarà sense esperar res més que un “gràcies per tot” com a resposta. No hi ha rebel·lió possible ni forces per intentar-ho. I malgrat tot, tots dos mantindran l’esperança de què les seves vides puguin canviar. És una esperança que no té cap raó de ser, especialment en una capital com París, saturada per un tipus de solitud urbana que la ciutat ha estat perfeccionant durant vora dos segles.

I han de ser també els francesos els més indicats per plasmar aquests temps mancats de justícia i de sentit. Perquè encara que ells, com la resta del món, s’hagin vist obligats a enterrar els seus sentiments per a sobreviure dins una societat cada vegada més desnaturalitzada, encara són capaços de descriure magistralment aquests sentiments.
Les hores soterrades és el relat d’un dia però també d’un moment i d’una trajectòria. Els seus protagonistes són tan representatius d’aquest moment històric de crisi i de conflictes irresolubles que espanta.

De misteris i viatges

Títol: L’home que es va esfumar
Autor: Maj Sjöwall i Per Wahlöö
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-664-1093-9
PVP: 16€

Ja feia anys que no llegia novel·la policíaca. No vaig deixar de fer-ho pels mateixos motius pels quals havia deixat de llegir best-sellers en general (és a dir, per la carrera de literatura i les recomanacions que s’hi fan; el gènere negre està curiosament ben vist a la facultat de lletres). Senzillament em vaig cansar de trobar-me sempre amb la mateixa estructura enganyosa i sempre el mateix estil. Ara és diferent: Stieg Larsson ha obert el camí i ens ha recordat que cada gènere, igual que cada racó de món, està ple de possibilitats infinites.

És per això que jo, mandrosa de mena, incapaç de donar segones oportunitats quan em cansa un tema, em sento tan agraïda de que els editors hagin descobert la mina d’or que és la novel·la nòrdica negra i hagin fet possible que torni a tenir les mans un llibre com L’home que es va esfumar.

Aquest és un llibre amb misteri que satisfarà sobradament als amants habituals del gènere, però també és un viatge. Un viatge a Suècia, és clar, i a Budapest, on ha desaparegut l’home que dóna títol a la novel·la de Sjöwall i Wahlöö i que veiem descrit amb una cura geogràfica i gastronòmica que ja voldrien moltes guies. També és, però, un viatge en el temps, als anys 60, de manera que la desaparició, la investigació i tot el que les envolta ens resulta agradablement anacrònica en un món ple de telèfons mòbils, targetes de crèdit i correu electrònic; un món sense telons d’acer i sense conferències telefòniques; així mateix ens sembla curiós i potser fins i tot irònic veure tractar uns traficants d’haixix com si fossin assassins o pedòfils mentre tots els personatges, sense excepció, regularment beuen fins que no s’aguanten drets, fumen fins a quedar-se desesperadament sense tabac (sense deixar de fer-ho en avions, comissaries i demés llocs públics, naturalment) i per res arriben a les mans o són addictes al sexe.

El món canvia però no gaire. Jo segueixo sent bàsicament la mateixa que fa quinze anys devorava totes les novel·les que podia; l’única diferència és que ara, mentre ho faig, em sento una mica culpable per no estar llegint l’horrorós llibre de fonètica i fonologia espanyoles per classe de lingüística. Si és que el que no han aconseguit ni la carrera de ciències ni la feina (dins i fora de casa) ho aconseguirà la carrera de lletres: fer-me avorrir la lectura!

Aquest Sant Jordi, cartes que sempre he esperat!

Títol: Cartes que sempre he esperat
Autora: Maria de la Pau Janer
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 400
ISBN: 9788497081979
PVP: 21,50 €

Ja fa un parell de mesos que hem començat l’aventura de nosaltresllegim.cat i —potser perquè s’acosta Sant Jordi i sembla que arriba el final d’una etapa —tots notem la necessitat de recapitular una mica. A Què fer quan acabem de llegir un llibre vaig esmentar que m’encanta tornar a llegir el final d’un llibre just després d’acabar-lo, abans i tot de pair el final; així que crec que és cosa bona donar un cop d’ull al primer post que vaig escriure (vegeu Cartes que…) sobre Cartes que sempre he esperat, de Maria de la Pau Janer. Casualment és un dels llibres que més he recomenat a nivell personal els últims dies. I si no l’he recomenat més a nivell professional és perquè no em dedico professionalment a la literatura sinó a la crenoteràpia. Així i tot crec que hauria de comptar el fet que aquest matí, quan la senyora Aniceta m’ha demanat per telèfon quin llibre li recomenaria per a regalar aquest Sant Jordi, li he aconsellat aquest amb molt de gust.
—Es llegeix molt bé i les ganes d’aclarir els misteris fan que no puguis deixar-lo; a més el final és tope simbólic… —. Li he dit mentre començava a enviar per fax una còpia de la seva sol·licitud per al programa de termalisme social. No perdo mai el temps; me’n cal molt per llegir…
I si en sobra una mica, a fer signar els llibres! Poques cues valen tant la pena com les que es fan en una llibreria!

Com es fa per explicar tota una vida?

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 9788426417596
PVP: 22,90 €

Ho reconec: tot el que sabia sobre el conflicte a Israel era poc més que aquell acudit (que segurament també coneixereu) sobre els jueus i els ciclistes… I tampoc l’acabava d’entendre del tot! És per això que m’intimidava una mica començar a llegir Tota una vida de David Grossman. No m’esperava trobar-me amb una meravellosa història d’amor; amor a un fill, a un company, a la vida…

Aquesta és la història d’una sèrie de persones que viuen en un país que, al contrari que molts altres països, depèn constantment de la voluntat d’existir; que han viscut tres guerres en una sola generació i que en el cas d’Ora, la protagonista, han coincidit amb tres punts d’inflexió en la seva vida i amb tres pèrdues irreparables: la de la seva millor amiga, la del seu amant (tal i com el coneixia) i la que dóna l’essència a tot el llibre, la més esgarrifosa de totes, la possible mort del seu fill a la qual s’enfronta ara que ell renuncia a llicenciar-se del servei militar ja complert (tres anys!) i tria anar a lluitar.

L’Ora també tria lluitar, però d’una forma molt poc convencional en un món tan bel·licós com és aquest en el que li ha tocat viure: fuig. Se’n va per a evitar rebre una trucada amb una mala notícia que sembla quasi inevitable; perquè ella no s’ha acostumat encara a la mort, malgrat estar rodejada de persones per a les quals la mort ja no és més que un punt o una coma en una frase. Ella encara entén el seu terrible significat i també entén que per a transmetre’l ha de parlar de la vida. En la seva fugida cap endavant anirà acompanyada del pare del seu fill, un home que va renunciar a la seva pròpia vida i a la de qualsevol altre en tornar de la guerra amb Egipte.

Com es fa per explicar tota una vida? es demana l’Ora en una de les seves reflexions mentre intenta parlar al seu antic amant sobre el seu fill. Amb una vida sencera no hi hauria prou. Però s’ha d’intentar. Cal no oblidar que les imatges vagament desagradables que estem avorrits de veure cada dia a les notícies tenen una història que no cap en set-centes pàgines plenes d’una prosa extraordinàriament expressiva. Però recordem com a mínim que potser aquell cos pertany a un home que de petit es negava a anar a escola sense la seva disfressa de cowboy, que va passar una fase en que no volia menjar carn, que just estava travessant una ruptura… que potser els pares d’aquell cos van viure uns anys de felicitat en un país on això és gairebé una insolència… No n’hi ha prou, l’autor ho sap bé per pròpia experiència com ell mateix explica.

Ara sé una mica més del conflicte amb Israel (el programa que feien diumenge passat a TV3 m’ha ajudat quasi tant com el llibre de Grossman) però segueixo sense entendre-ho del tot. Àrabs, jueus, ciclistes… Que no tenen tots una vida? Com explicar-ho? Potser no es pot. Mentrestant, però, aquest és un llibre d’una força i una intensitat absolutament captivadores.

Ja arriba l’estiu!

Títol: Marina
Autor: Toni Sala
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 144
ISBN: 9788429764482
PVP: 18.50 €

Ja sé que us penseu que els de Mataró no ens podem queixar gaire del temporal perquè és un dels pocs llocs on no ha nevat. Doncs no sé què dir-vos! Onades de set metres que s’empassen completament la via del tren; les temperatures són igual de baixes; cau aiguaneu que és com neu però sense la part bonica  —el paisatge resultant, en comptes d’una postal nadalenca, és un bassal —. Els trens van pitjor que a cap altre racó de món —sí, incloc l’Índia! —: aquest matí he trigat cinquanta-cinc minuts en fer un trajecte que normalment faig en vuit. I, com sempre que hi ha un problema amb els trens, ningú no et diu res! Deuen pensar que tampoc no ho sabrem assimilar, pobres de nosaltres, animalets, que agafem el transport públic; no devem anar a fer res important si no hi anem en cotxe… Quina ràbia!

Què m’ha impedit llançar-me a segrestar la cabina de l’estació i iniciar una revolució popular a través dels altaveus? Potser la cara del guàrdia de seguretat… i la lectura que portava avui: Marina, l’últim llibre de Toni Sala.
D’alguna manera, en el moment en que he obert el llibre i l’he començat a llegir, deixant-me portar per la seva sensualitat, ha sortit el sol.
Algunes vegades, tot parlant de llibres o pel·lícules, he fet servir per descriure algunes escenes la paraula “sensual”. Aleshores comprovo la cara del meu interlocutor i quasi sempre he d’aclarir que em refereixo al significat literal de l’adjectiu. Marina és sensual perquè et transporta automàticament a través de tots els sentits a la nit de Sant Joan, a Sant Feliu de Guíxols i al record del moment més càlid de qualsevol adolescència. Sí que s’hi descriuen vàries escenes de les que en diríem sensuals en un sentit més estès del terme: en llegir-les pots percebre el tacte d’una pell masegada pel sol, per la platja i per les teves mans, que se t’asseu a la falda provocant una reacció interior que s’escampa a tot el cos… Però també són sensuals les escenes de pesca des d’una barca a motor o la trobada amb una persona muntada a cavall. Us ben asseguro que he notat, ja estant dins el vagó de tren, l’olor de l’aigua de mar barrejada amb el petroli, i també el tacte aspre i humit de la pell del cavall després d’una carrera! No és gens el típic i previsible llibre sobre l’estiu i els primers descobriments, però: és, més aviat, un viatge introspectiu i al mateix temps exuberant des de la maduresa més interessant.

Quasi pots sentir la desitjable brisa d’estiu mentre passes les pàgines amb unes mans que encara tremolen tot i estar enfundades en uns guants de llana. I ningú sap quan passarà el pròxim tren, però ja no t’importa tant… Això, sí: quan arribis a destí, a reclamar una devolució exprés de bitllet! Que potser sí que llegim, però tontos no som!

Fills, no sigueu com Mister Empaneixon!

Títol: Diari del Greg. Això és massa!
Autor: Jeff Kinney
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Diari del Greg
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9932-054-0
PVP: 15 €

Miro els meus cosinets i cada cop ho tinc més clar: els nens ja no creixen llegint a Roald Dahl o al Petit Nicolas. Les tendes de còmics ja no estan plenes de marrecs innocents, predisposats a quedar-se bocabadats amb les aventures d’uns superherois tan perfectes com bidimensionals; els seus clients són més aviat ganàpies (per no dir frikis) que es refereixen als còmics amb termes com “crossover”, “spin off”, “deconstrucció del personatge” i “en excel·lent estat”. Ara els nens tenen moltes més opcions. Si a un nen li agrada llegir amb bogeria, farà com feia jo: llegirà tot allò que trobi, ja sigui una edició de La metamorfosi comentada per Borges, un recull de Mafalda o una revista per a adults —que el que és llegir-les no fa cap mal, encara que no crec que ningú les llegeixi realment a part dels nens despistats a qui agrada remenar calaixos quan van per les cases —. Si no li agrada llegir, no llegirà.

Si a un nen li agrada llegir, però no sap el què, res millor per a començar que El diari del Greg. Això és massa! Quart d’una sèrie —Diary of a Wimpy Kid en l’original — que no deixa de donar de si. El seu autor, Jeff Kinney, des d’unes històries familiars perfectament reconeixibles (malgrat ser americà, tots ens hi podem sentir identificats) ha creat un best-seller que no ha trigat en donar una pel·lícula. Sap de què parla i fa uns personatges que es fan estimar.

M’agradaria, algun dia, tenir un fill a qui agradés llegir tant com a mi. Si això passa, la meva principal preocupació serà posar fora del seu abast certes lectures… Si això no passa tindré ocasió d’aconsellar-li el que és desitjable que llegeixi un nen o un pre-adolescent. Així tindrem excusa per a llegir-ho també el seu pare i jo, i seguir fent-nos un tip de riure amb els treballs de quatre pàgines fets a última hora i les aventures de Mister Empaneixon que s’empesca en Greg Heffley.