Arxiu de l'autor: Anna

Què fer quan acabem de llegir un llibre?

Títol: La pastoral catalana
Autor: Julià de Jòdar
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-8256-091-5
PVP: 23 €

Després de llegir les meves dues últimes ressenyes, el meu millor amic em va dir que potser hauria de parlar més dels llibres i una mica menys de mi. Hi vaig estar d’acord; odio que la gent que escriu no estigui pel que ha d’estar (sobretot els crítics de cinema) i vaig prometre-li, abans de començar a llegir La pastoral catalana que en la meva pròxima ressenya em dedicaria només al llibre.

La novel·la de Julià de Jòdar és sobretot una novel·la ambiciosa. El punt de partida és el viatge que realitza un matrimoni madur a Miami per a intentar ajudar a una amiga enredada des de fa anys amb un exagent de la CIA. Durant el viatge es plantegen moltes preguntes: sobre allò que es trobaran —Aconseguiran que la seva amiga torni amb ells? Està el misteriós agent encara en actiu? És viu, tan sols? —, sobre si mateixos —com a matrimoni i com a individus — sobre les relacions amb els personatges que es van trobant, alguns d’ells quasi surrealistes i sobre el món que els envolta. Tot això en plena èpoc d’huracans a Florida! Així, a través del punt de vista d’una generació concreta, toquem moltes qüestions de política actuals, però sempre des d’una consciència catalana. M’agrada com aquesta novel·la reflecteix la paradoxa del sentiment català: ens trobem com una mena de peça petitona que no encaixa enlloc de l’engranatge del panorama occidental actual però alhora no podem evitar sentir-nos decebuts cada vegada que comprovem que un dependent d’aeroport no parla català. La novel·la està plena de detalls com aquests, que et criden l’atenció i aconsegueixen que et puguis mirar amb la distanciació necessària qüestions com ara les relacions internacionals i les actituds de certes generacions davant la vida. Una vida que mai no s’hauria de donar per descomptat.

És una novel·la rodona malgrat ser així d’ambiciosa. Si rellegim el començament just després d’acabar-la s’entén de seguida. És una cosa que sempre faig quan acabo un llibre, tornar a llegir el començament. Potser perquè el llibre comença amb un poema-cançó de Leonard Cohen, que m’encanta. O potser perquè quasi sempre acabo els meus llibres al tren i no tinc literalment res més a fer que seguir llegint durant una estona.

Ja ho veus… Ho he tornat a fer: he acabat parlant de mi. Ho sento, noi! El pròxim llibre, d’acord?

Negra i criminal

Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.

Si els llibres puguessin parlar…

Títol: Les desventures d’un llibre vagabund
Autor: Paul Desalmand
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-418-2
PVP: 16 €

Fa uns anys, camí de la feina, vaig entrebancar-me amb una caixa plena de llibres deixada a un costat de la vorera, lluny d’un contenidor. Eren edicions senzilles però d’autors d’una categoria que anomenaríem “prestigiosa” (Flaubert, Hardy, Racine…). No vaig saber mai d’on van sortir. Suposo que s’havia mort un lletraferit i aquells a qui els la va deixar van ser poc respectuosos amb la biblioteca. Vaig rescatar els que vaig poder (tots els que em van cabre a les mans) i els vaig carretejar durant la resta del dia, regalant pel camí algun exemplar a tothom que va insinuar el més mínim interès en ells. Recordo la sensació com de portar un animal ferit als braços mentre intentava no deixar-ne caure cap i no arrugar-los al mateix temps.

Potser és a rel d’aquell incident que tinc facilitat per pensar en els llibres com a éssers vius, quasi pensants. Però no ha estat fins que he llegit Les desventures d’un llibre vagabund que m’he adonat de fins a quin punt l’experiència d’un llibre és assimilable a la d’una persona. Començant per la característica universal de tenir un començament i un final inevitable; passant per la necessitat de sentir-se realitzat d’alguna manera (en el cas dels llibres, ser llegit); sense oblidar la influència d’aquells que ens anem trobant i que, en paraules de l’autor, ens “incorporen” a les seves vides o a la seva biblioteca; acabant amb la recerca interminable del pare que tanta tinta ha fet vessar als escriptors francesos com Desalmand. La recreació audiovisual de la novel·la que vaig trobar a internet fa esgarrifar de pensar en els maltractaments que s’hagin pogut donar a aquests objectes tan plens de vida.

Fa unes nits, sopant amb una amiga, una enamorada de la literatura francesa com jo, vaig parlar-li d’aquest llibre i de la conclusió a la qual m’havia fet arribar:
—De veritat que no puc trobar cap diferència entre un llibre i una persona!
Ella em va respondre de seguida, sense donar-me temps a presentar els meus arguments:
—Què dius! Un llibre no té consciència. No pot decidir sobre el seu propi destí com les persones.
Ho va dir seriosament però al cap d’un segon les dues rèiem com boges. Va ser alliberador; havia estat un dia molt dur a la feina i no sabíem com es presentaria l’endemà. Sort en tenim d’aquests moments! I sort en tenim dels llibres.

Cartes que amaguen històries, i també les creen

Títol: Cartes que sempre he esperat
Autora: Maria de la Pau Janer
Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 400
ISBN: 9788497081979
PVP: 21,50 €

Gran part del que llegeixo és llegit al tren. Amb aquesta novel·la, Cartes que sempre he esperat, a les mans perdia totalment les ganes que arribés la meva parada. Tancant el llibre de mala gana, em preguntava el perquè d’aquesta fascinació per les històries que amaguen les petites coses (llibres, cartes, pintures) i que també té en Lluís, un dels protagonistes de la novel·la.

Quines històries hi ha darrera les cartes que no arriben al seu destí? Què ens podria explicar un home gran dels veïns d’un bloc de pisos on ha viscut tota la vida? Aquesta pintura ens captiva… Com deu ser la vida de l’artista que l’ha pintada i de la seva família? Hi ha grans històries darrera de tot allò que ens envolta: en les converses entretallades que escolto a mitges mentre em prenc el cafè, o en el rostre enigmàtic que veig diàriement a classe i per algun motiu em crida l’atenció per primera vegada. Només esperen ser explicades abans que es perdin, quan siguin llençades al foc com cartes no reclamades, i desapareguin amb la memòria dels que es queden, o quan es deteriorin com el talent de l’artista incapaç de superar l’abandó…
En Lluís viu amb la por de no poder salvar alguna d’aquestes històries. Marcat pel record d’una mare que va passar mitja vida esperant una carta que va arribar, ja tard, en un tràgic moment, farà tots els possibles perquè les cartes que la Paula escriví a la Martina no es perdin com la seva història.
Perquè algunes històries mereixen romandre una mica més. I jo miro de seguir allargant-les tant com puc abans d’arribar a la meva parada de tren…
Maria de la Pau Janer presenta en vídeo Cartes que sempre he esperat.



Si hi sóc és que hi he vingut en tren i llegint

Em dic Anna i no recordo quan vaig començar a estimar la lectura, ni m’imagino que mai pugui deixar de fer-ho.

La literatura és la meva passió però no la meva professió. No puc dir que me’n penedeixi, senzillament la vida m’ha portat per un altre camí: el de les ciències aplicades. No ha estat un camí gens fàcil. La universitat estava lluny i cada dia em passava en total quatre hores al tren. Tampoc puc dir que em sàpiga greu; durant els trajectes llegia molt i recordo haver acabat llibres llarguíssims en pocs dies (els que més recordo són Els miserables i El nom de la rosa però n’hi va haver molts més). Crec que des d’aleshores tinc tendència a jutjar els llibres en funció de la capacitat de resistir un viatge en tren: “Aquest em va cansar quan encara anava per Badalona”, “Aquell em va fascinar tant que em va fer passar la meva parada i quasi acabo a Vic”…

Actualment treballo de fisioterapeuta mentre estudio Teoria de la Literatura i Literatura Comparada amb penes i treballs. Estic contenta de tenir la possibilitat de comunicar-me amb altre gent a qui també agradi tant llegir. I encara no tinc carnet de conduir, així que seguiré llegint.