nosaltresllegim.cat

Títol: Ciutat d’espies
Autor: Jordi Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-475-3
Preu: 19,95€

Quan vaig llegir que el Ciutat d’espies del Jordi Soler parlava d’una arma anomenada el Martell de Thor, el “Marvel zombie” del meu interior va dir “ha de ser meu, el meu tresoooor…”. El poderós Thor és un dels meus personatges favorits, ja des de petit. Després em vaig asserenar i, una vegada passades les palpitacions i la suor freda, vaig veure que el Martell de Thor no ho era en sentit literal (un martellot de pedra uru anomenat Mjolnir), sinó que era un sistema que feia servir les descobertes de Nicola Tesla amb l’electricitat com a arma.

Tot i aquesta descoberta, el llibre no va perdre interès, sinó que en va guanyar, i per mèrits propis. Tal i com explica la sinopsi, el protagonista és un redactor del Diari de Barcelona anomenat Pol Vidalés reclutat per l’MI6 britànic per aconseguir el Martell de Thor, que el seu creador (suec, d’aquí el nom de la mitologia nòrdica) vol vendre als russos a la ciutat neutral de Barcelona. El país que tingui aquesta arma a les seves mans podria guanyar la Gran Guerra (el llibre està ambientat l’any 1915, temps abans que s’inventés la frase “segones parts mai van ser bones”, referint-se a la II Guerra Mundial) i convertir-se en l’amo de tot Europa en el procés. A partir d’aquí, se succeeixen tot un seguit de situacions, quan totes les faccions implicades (els russos seguidors del Tsar, els alemanys seguidors del Kàiser, els francesos, els anglesos, i uns bolxevics independents) fan els seus moviments per tota la geografia de la ciutat per aconseguir l’arma.

El llibre passa molt ràpid, ja que no pots parar de llegir per saber què passa. A més, l’escriptor ens endinsa en els carrers de la Barcelona de fa 97 anys, coneixent els locals, els carrers, les places, la gent que hi vivia… Segur que es podria fer una ruta cultural amb totes les coses que es poden arribar a aprendre de la Ciutat Comtal a través d’aquest llibre. Fins i tot hi surt Joan Gamper i el Football Club Barcelona (llavors es deia així)!

En fi, si voleu llegir un llibre d’espies trepidant i, a més, ambientat a Barcelona, aquest és el vostre llibre! Tindreu sorpreses fins a la darrera paraula del llibre. I, quan dic darrera, és literal!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler:

Títol: La dona que es va perdre
Autor: Marina Espasa
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-771-8
Preu: 16€

Sabíeu que hi ha un Londres d’Amunt i un Londres d’Avall? Doncs sí, hi ha una ciutat paral·lela sota de la que coneixem, entre els túnels del metro i les clavegueres. Almenys això és el que ens explica Neil Gaiman a la seva fabulosa novel·la Neverwhere.

Però avui no us parlaré de Neverwhere (però llegiu-la, d’acord? Val molt la pena!), sinó de La dona que es va perdre, que té algunes similituds amb l’anterior.

Aquesta novel·la parla de Barcelona, però no de la que coneixem, sinó d’una Barcelona sota l’amenaça d’una invasió de… talps! Sí, sí, aquests animalons quasi cecs amb vocació de miners! Doncs resulta que viuen en un món paral·lel a sota la ciutat (jo li dic Barcelona d’Avall) i volen envaïr-nos. Per espiar-nos, envien talps espies, que es disfressen d’humans amb ulleres de pasta, guardant-se el cor en una cartera portadocuments perquè les emocions no afectin la seva missió. L’alcalde de la Barcelona de La dona que es va perdre, però, ha creat un cos de vigilants voluntaris per eradicar la presència talpística a la ciutat.

En aquest context, l’Alícia, la protagonista, una arquitecta despistada, coneix un topògaf amb ulleres de pasta i se n’enamora, però sospita (ella i els seus companys del despatx, que són vigilants antitalps) que és un espia talp!

Si encara sou aquí llegint és que encara no us engresca prou el que heu llegit fins ara! Doncs sapigueu que els vigilants antitalps tenen accés a una tecnologia superior: una màquina de canvi de sexe! No els és gaire útil per caçar talps, però com a element recreatiu… deixem-ho estar, que me’n vaig del tema!

El topògraf, un cop descoberta la seva verdadera naturalesa (si el llibre fos en castellà la relació entre topògraf i talp seria més que evident) desapareix, i l’Alícia se’n va al país dels talps (i de les meravelles) a buscar-lo… I es perd. Jo també em vaig perdre endinsant-me en aquest món similar al nostre, amb paisatges familiars però amb una fantasia sempre present, que et pot fer creure que la màgia ens envolta… Però que també et pot fer desconfiar al passar a prop d’un dels molts forats que hi ha a Barcelona, no fos cas que un exèrcit de talps s’hi amagués…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Homes d’honor
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-261-1
PVP: 19€

Havent llegit Se sabrà tot, tenia curiositat de conèixer com continuava la vida del Dani Santana, el protagonista i alter ego evident de Xavier Bosch, autor d’Homes d’honor. Tant l’un com l’altre van treballar en un diari i el càrrec “els va durar unes sabates” (Bosch a l’Avui i Santana al Crònica). Ara els dos treballen fent entrevistes a la televisió: Xavier Bosch a l’”Àgora” de TV3 i Dani Santana en el “Punt de vista” del fictici canal privat anomenat TV10. De totes maneres, aquí s’acaben les semblances, ja que l’autor li fa passar al seu personatge situacions de l’alçada d’un campanar.

El llibre ens desenvolupa tres històries que avancen paral·lelament mentre les investiga l’equip del “Punt de vista”. La primera, la història del retorn d’un quadre molt valuós a Catalunya i del seu rescatador, un heroi nacional de l’època de la Guerra Civil, pare de l’actual (i fictici) alcalde de Barcelona. La segona, l’incendi del Liceu i quines en van ser les causes. I la tercera és la màfia italiana, arrel d’una entrevista a Tuzza Talese, que ha escrit un llibre anomenat “Homes d’honor”, on explica els brutals mètodes del seu marit, un sicari de la màfia.

Els capítols, curts, ens fan avançar a ritme de TGV per una Barcelona i una Catalunya plena de personatges realistes a qui podem posar cara d’algú real, alguns més evidents que d’altres (penso en el mateix Xavier Bosch com a Dani Santana o en la directora de la televisió TV10). Les trames s’entrellacen, se solapen, creixen, t’atrapen, s’emboliquen…

Avançant en el relat, anem veient com Bosch coneix com funciona el periodisme des de dins i la seva relació amb els poders polítics, i fa servir la seva experiència i el seu coneixement per sargir una xarxa d’investigacions on ningú és innocent (ni el propi protagonista, un addicte a la feina, egoista i, a vegades, patètic) i en la qual es destapen misèries que deixen a tothom esquitxat, afectat, ferit o, directament, mort.

Vigileu, que el Dani Santana pot descobrir el titular a 5 columnes que us pot esguerrar la vida. Diu que tothom en té un…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aquí teniu el booktrailer que ha fet l’Editorial Proa d’Homes d’honor.
.

Títol: Fronts oberts
Autor: Pau Vidal
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-758-9
Preu: 16€

Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…

Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!

En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.