Arxiu de l'autor: F.X

La llum d’Alexandria, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

Llegint aquest llibre m’he retrobat amb el Xavier Costa, el protagonista de L’última resposta, un llibre on aquest personatge va descobrir els secrets que amagava Einstein i que ja vaig comentar aquí, al Nosaltresllegim.

En aquesta segona aventura, en Xavier volta pel món mostrant-nos la vida i els pensaments de 7 filòsofs de l’Antiguitat. Està seguint el viatge que va fer un amic seu abans de ser assassinat per trobar l’objectiu del seu viatge i esbrinar qui el va matar.

Així doncs, llegint aquest llibre he anat coneixent altres realitats com ara la de Xipre, dividida en dues parts (la grecoxipriota i la turcoxipriota) i amb una tensió no resolta després de la invasió turca de 1974. A part de lliçons d’Història i Geopolítica, també he conegut filòsofs, pensadors i savis diversos de l’Antiguitat (com Hermes Trismegist o Sòcrates) i les seves línies de pensament. I tot això, amanit amb la tensió sexual entre els personatges i una investigació detectivesca amb assassinats i perills múltiples!

Resumint: és una novel·la que, capítol a capítol, ens entreté i ensenya al mateix temps, d’una manera molt directa i amb grans reflexions que ens poden ajudar a pensar i a ser millors.

Més informació a http://www.lallumdalexandria.cat/

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La llum d’Alexandria
Autor: Àlex Rovira i Francesc Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-2976-973-9
PVP: 21 €

http://www.elmanuscritoencontradoenaccra.com/
Share

De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada, de Màrius Serra

1 resposta

@labutxaca @Grup62

El llibre del qual us parlaré és un sol volum que conté dues obres de Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la i Monocle. Una novel·la (in)acabada, amb dues portades capiculades (és a dir, que girant 180 graus en sentit vertical una de les portades, et trobes l’altra portada). És un recurs que tan sols havia vist en còmics i discs (com el Lemuria/Sirius B de Therion). L’he trobat molt novedós i lògic, vista la relació entre les dues obres, ja que suggereix que pots començar a llegir per qualsevol de les dues narracions.

Aquest llibre tan curiós em va caure a les mans el dia del meu aniversari i vaig decidir començar-lo a llegir de seguida, fent un parèntesi de El Guión de Robert McKee, un gran llibre que explica els mecanismes del guió cinematogràfic. Vaig creure que em serviria d’exemple de com s’escriu una novel·la. Com a (aspirant a) autor de còmics, tot el que tingui a veure amb explicar històries ho trobo molt interessant!

A l’hora de començar el llibre, em vaig decidir per Monocle. Una novel·la (in)acabada per, en acabat, llegir el “making of”: De com s’escriu una novel·la.

Monocle… és una novel·la curta (la part més curta del doble volum). De fet consta d’unes 150 de les aproximadament 400 pàgines del llibre, i explica la història d’un noi anomenat Marcel que, al saber que la seva mare acaba de morir, trasbalsat, destrueix a cops de crossa una obra d’art de vidre anomenada Monocle que estava al vestíbul de l’hospital. A la tristesa de la pèrdua de la mare s’hi suma la reclamació de l’hospital dels 30 milions que valia l’obra d’art destruïda. La història està ben construïda, els personatges són creïbles, carismàtics i s’hi pot empatitzar ràpidament, tot i que al final crec que tot es precipita un pèl.

El vaig acabar el dimarts 26, al tren, anant a treballar, i quan vaig sortir vaig mirar el Twitter des del mòbil i vaig veure aquesta piulada que el Màrius Serra acabava d’escriure. No em vaig estar de contestar-li, amb un joc de paraules d’aquells que tant li agraden:

I ell em va contestar a mi!

Twitter és genial per a aquest tipus de coses!

Tornant de la feina, el mateix dia, ja vaig començar amb la lectura de De com… i vaig entendre (i aprendre) moltes coses: com és que la novel·la es precipita al final, d’on va sortir, els múltiples finals que podria haver tingut, els molts anys que es va passar inacabada fins que va ser (in)acabada, les moltes mans per les quals ha passat, el procés d’escriptura, la vida d’en Màrius mentre tot això passava…

En fi, un binomi (que no binocle) fabulós per aquells que gaudeixin amb les històries, el llenguatge i totes les coses que hi ha al darrere, que no deixen de ser la vida.

Ara, a reprendre El Guión… i si voleu, ja us en parlaré!

Títol: De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada
Autor: Màrius Serra
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 408
ISBN: 978-84-9930-552-3
Preu: 15,95€

Share

El trastorn de Portnoy, de Philip Roth

3 respostes

@Ed_62 @Grup62

Un home jueu explica al seu psicoanalista la seva obsessió pel sexe i les relacions amb noies gentils (shikses, en hebreu). Dit així, podria ser el guió de la darrera pel.lícula de Woody Allen però no ho és: és un llibre de Philip Roth, escrit i situat el 1967.

El protagonista, Alexander Portnoy, té trenta-tres anys i viu a Nova York, tot sol, relativament lluny dels seus pares, que viuen a Newark. Molta part del llibre ens parla de la seva relació amb ells i de com intenta minimitzar-ne la seva influència sobre la seva vida, marcada per una obsessió pel sexe, les noies gentils i per alliberar-se del sentiment de culpabilitat que li han inculcat els seus pares i que fa que no els agradi res (o res que no estigui d’acord amb la seva religió).

El sexe. Ah, el sexe! L’Alexander s’hi dedica, amb fruïció i sense parar. Amb totes les noies que pot. Sobretot gentils. Ens parla de com les veu, de la perfecció a la qual ell no pot arribar ja que elles són rosses i tenen un nas diminut, i ell té els cabells arrissats i un nas ganxut. A la vegada, però, algunes les tria sense gaires estudis per sentir-se’n superior intel·lectualment, despreciant-les després, sense estimar-les de debò, per així poder deixar-les quan se n’ha cansat. Ell ja ho veu, ja, que no és manera, però pensa que no està fet per estimar.

Aquest llibre ens explica moltes coses sobre la vida dels jueus, de com es veuen a sí mateixos, de com ens veuen als gentils, de com veuen el cristianisme… Mostra que no són tan (gens) diferents de qui no som jueus, ja que tothom vol sentir-se estimat i pertànyer a algun lloc. El llibre, però, no destaca per la seva delicadesa. Tal i com diu la Lia en la seva ressenya d’un altre llibre de Roth: és dur, molt dur. Però també és molt bo.

Títol: El trastorn de Portnoy
Autor: Philip Roth
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-205-1
Preu: 18,75€

per qualsevol cosa
Share

Diari d’un mal any, de J. M. Coetzee

4 respostes

@Ed_62 @Grup62

No havia llegit mai cap llibre d’un Premi Nobel de Literatura. J.M. Coetzee va escriure Diari d’un mal any un cop guanyat el premi l’any 2003, per tant no forma part de l’obra que li va fer guanyar. No obstant, la qualitat deu ser la mateixa.

El llibre explica la història d’un escriptor (anomenat JC en el llibre) de 70 anys que viu en una gran ciutat australiana i que contracta una veïna, l’Anya, perquè li revisi uns assajos d’opinió que li han encarregat per fer un llibre anomenat Opinons fortes. De fet, però, també l’ha contractada perquè té 30 anys, està de bon veure i se n’ha encapritxat. També coneixem el punt de vista de l’Alan, la parella de l’Anya, un corredor de borsa, un triomfador, totalment oposat en tots els aspectes al escriptor.

El llibre està dividit en dos actes, les pàgines dels quals estan dividides en tres parts desiguals: a la part superior, la més gran, trobem les opinions de l’escriptor; a la del mig, la narració dels fets des del punt de vista del mateix escriptor; i a la part de baix, la narració complementària de la noia. Aquesta estructura t’obliga a pensar què llegiràs primer, ja que les tres parts no avancen en paral·lel. Us deixo que vosaltres mateixos trobeu la solució, però sí que us recomano que us llegiu les tres parts del primer acte abans de passar al segon.

No crec que el llibre sigui autobiogràfic, tot i que JC recorda sospitosament a J.M. Coetzee i tots dos viuen a Austràlia. Suposo que en els fragments de les opinions és Coetzee qui parla, i es fa escoltar. Demostra un grau de coneixements molt elevat en moltíssims camps diferents (sigui George W. Bush, Tony Blair, Guantánamo, terrorisme, l’anarquia, Maquiavel, turisme, la música,…), expressant sempre les opinions de manera clara, però sense ser dogmàtic. Les opinions són la part important del llibre, i ajuden a reflexionar sobre els temes dels quals parla, per veure si hi estem d’acord, o no, o només a mitges. Com a contrapunt, els fragments narratius ens expliquen què passa quan l’escriptor escriu i la noia llegeix les opinions, i els diàlegs i situacions que se’n deriven, narrades de manera senzilla (que no simple), fent-nos veure que, tot i dedicar-se a pensar, escriure i altres tasques “elevades”, les persones, alhora, viuen.

Títol: Diari d’un mal any
Autor: J. M. Coetzee
Premi Nobel de Literatura 2003
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-041-5
Preu: 18,90€

Share

El Mecanoscrit de l’F.X

1 resposta

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @fxescarmis

Jo confesso que no vaig llegir el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo al colegi. El primer record que en tinc és de la sèrie que van fer a la televisió. Jo era petit però ja em va impactar! Després recordo que ma mare el que em deia era que era un llibre molt i molt bo! Però que era de la meva tieta i li va tornar.

Per això, quan El Periódico va treure una col·lecció de Literatura infantil i juvenil, i vaig veure que era un dels llibres de la col·lecció, vaig pensar que me’l llegiria. De fet, és l’únic llibre d’aquella col·lecció que vaig llegir… I mira que hi havia grans títols! El zoo d’en Pitus, un Peter Pan que vaig començar i no acabar…

El Mecanoscrit el vaig llegir d’una tirada, a la biblioteca de la Universitat de Vic, una tarda de finals de novembre de 2003, després d’una conferència de gent de Weta Digital sobre els efectes especials d’El Senyor dels Anells. Del llibre no us en parlaré gaire, ja que és del que parla tothom aquesta setmana. Tan sols, que vaig pensar que la meva mare tenia raó… El llibre era tan bo!

I també em va posar una idea al cap: de la mateixa manera que l’alta literatura anglesa de Tolkien a El Senyor dels Anells s’havia traslladat al cine amb un resultat tan bo, estenent la història i fent que el llibre fos conegut a fora dels ambients fantàstics… No es podia fer el mateix amb l’alta literatura catalana de Pedrolo al Mecanoscrit del segon origen?

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
Preu: 10,95€

Share

Joc de trons

1 resposta

Títol: Joc de trons (1)
Autor: George R.R. Martin
Adaptació: Daniel Abraham
Il·lustracions: Tommy Patterson
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Comic Books
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-9932-804-1
Preu: 14’96€

“L’hivern s’acosta’, diuen els Stark. Tot i que ara es fa difícil d’imaginar-s’ho ja que, a primers de juny, el que s’acosta és la calor de l’estiu, i a passos de gegant! La frase, però, sona amenaçant, i més tenint en compte que la diu la família que regna a Hivèrnia, el país que es troba més al nord dels set regnes, on la neu i el gel són una constant!

Avui no us parlaré del llibre original de George R.R. Martin, ni de la sèrie de televisió que la cadena HBO està produïnt, sinó de l’adaptació al còmic de la novel·la que Daniel Abraham i Tommy Patterson fan per Dynamite Entertaintment a Estats Units, publicat aquí per Estrella Polar, cosa que em fa molta il·lusió, ja que és el primer còmic que recomano per al NosaltresLlegim! I tothom sap que m’encanten els còmics (i si no ho sabeu, llegiu la ressenya de Ciutat d’Espies)! Aquest primer volum comprèn els 6 primers còmic-books de la sèrie americana, i segons he llegit a la wikipèdia, el primer llibre s’adaptarà en 24 comic books.

No he llegit el llibre ni he vist la sèrie de televisió: he llegit el còmic sense cap idea preconcebuda, a part de què tothom m’ha dit ‘la història està molt bé, enganxa molt’,… però m’han fet una estranya recomanació: que no agafi gaire apreci als personatges perquè l’autor tendeix a matar-los sense cap mena de mirament, per molt principals o ben caracteritzats que siguin, en pro de l’avenç de la trama. Amb aquest bagatge, emprenc la lectura del còmic, pendent de tot.

L’adaptació és molt fidel al llibre, sense deixar-se gaire detalls. Haver de fer una adaptació al còmic d’una obra en prosa de tantes pàgines no és una tasca fàcil, ja que has d’agafar-ne l’essencial, convertir els esdeveniments que es poden escriure i descriure profusament en text en la millor combinació de text i imatges possible, aprofitant al màxim els recursos que el medi gràfic del còmic proporciona. Crec que aquesta adaptació, sense haver llegit l’original, se’n surt força bé, ja que la història se segueix fàcilment i els personatges tenen unes personalitats reconeixibles, amb quatre pinzellades de guió i uns quants diàlegs ben col·locats.

A nivell gràfic, el dibuix de Tommy Patterson és clar, explica el que ha d’explicar i facilita la distinció dels personatges entre sí, sobretot fent servir un recurs senzill però efectiu: els personatges d’una mateixa família tenen el mateix color de cabell. Fa servir la tècnica de la ‘tinta digital’, és a dir, escaneja el llapis directament i el tracta amb l’ordinador, ennegrint-lo en llocs i virant-lo a color en d’altres. Això, juntament amb una paleta de colors molt rica i variada i un tractament molt pictòric donen un resultat molt plàstic, amb un cert aire fotogràfic, tot i no ser fotorrealista en absolut. Penseu que és un còmic de fantasia medieval; en aquest context el concepte de ‘realisme’ està molt sobrevalorat.

Doncs res, ara a esperar que surti el segon volum (de quatre) adaptant el llibre Joc de Trons, que ja m’he quedat amb ànsia de saber com continua la història, a veure si s’acosta aquest hivern que diuen i hem de treure la bufanda i els guants de l’armari! Ja us ho aniré explicant…

Share

Bodas en casa

1 resposta

Títol: Bodas en casa
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-1532-507-9
PVP: 14,96€

Bodas en casa és moltes coses alhora. Per un cantó, és una autobiografia en tercera persona ja que l’autor, Bohumil Hrabal, explica la seva vida posant-se a la pell de la seva dona Eliska i parlant amb la seva veu. Aquest recurs li permet descriure’s des de fora, d’una manera descarnada i sense cap mena d’endolciment ni autocomplaença i, a la vegada, mostrar-nos l’interior de la dona amb qui es va casar, amb una vida tan intensa com la seva pròpia.

D’altra banda, també és la crònica d’un lloc i d’una època: la Praga de després de la Segona Guerra Mundial i dels conflictes i les relacions entre els partidaris del règim de Hitler i dels procomunistes. Com que la República Txeca (llavors Txecoslovàquia) està al costat d’Alemanya, va estar involucrada en plena guerra.

També és una trilogia perquè recull 3 obres: Bodas en Casa, Vita Nuova i Terrenos Yermos.

També és un exercici estilístic: Hrabal no separa els diàlegs de la narració amb guionets ni signes de puntuació, obligant al lector a estar molt atent a què llegeix per identificar els diàlegs únicament pel context. Això encara s’intensifica més en la segona obra del llibre, Vita Nuova, on desapareixen tots els signes de puntuació excepte els punts suspensius!

M’ha agradat conèixer les peripècies d’aquesta parella tan poc convencional i de les altres persones que van viure, crear, destruir, parlar, estimar, ballar, menjar i, sobretot, beure, en aquesta meravellosa ciutat de Praga. Gràcies a aquest llibre continuen vivint, creant, destruint, parlant, estimant, ballant, menjant i, sobretot, bebent. Visca els nuvis!

Share

Ciutat d’espies, de Jordi Solé

6 respostes

Títol: Ciutat d’espies
Autor: Jordi Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-475-3
Preu: 19,95€

Quan vaig llegir que el Ciutat d’espies del Jordi Soler parlava d’una arma anomenada el Martell de Thor, el “Marvel zombie” del meu interior va dir “ha de ser meu, el meu tresoooor…”. El poderós Thor és un dels meus personatges favorits, ja des de petit. Després em vaig asserenar i, una vegada passades les palpitacions i la suor freda, vaig veure que el Martell de Thor no ho era en sentit literal (un martellot de pedra uru anomenat Mjolnir), sinó que era un sistema que feia servir les descobertes de Nicola Tesla amb l’electricitat com a arma.

Tot i aquesta descoberta, el llibre no va perdre interès, sinó que en va guanyar, i per mèrits propis. Tal i com explica la sinopsi, el protagonista és un redactor del Diari de Barcelona anomenat Pol Vidalés reclutat per l’MI6 britànic per aconseguir el Martell de Thor, que el seu creador (suec, d’aquí el nom de la mitologia nòrdica) vol vendre als russos a la ciutat neutral de Barcelona. El país que tingui aquesta arma a les seves mans podria guanyar la Gran Guerra (el llibre està ambientat l’any 1915, temps abans que s’inventés la frase “segones parts mai van ser bones”, referint-se a la II Guerra Mundial) i convertir-se en l’amo de tot Europa en el procés. A partir d’aquí, se succeeixen tot un seguit de situacions, quan totes les faccions implicades (els russos seguidors del Tsar, els alemanys seguidors del Kàiser, els francesos, els anglesos, i uns bolxevics independents) fan els seus moviments per tota la geografia de la ciutat per aconseguir l’arma.

El llibre passa molt ràpid, ja que no pots parar de llegir per saber què passa. A més, l’escriptor ens endinsa en els carrers de la Barcelona de fa 97 anys, coneixent els locals, els carrers, les places, la gent que hi vivia… Segur que es podria fer una ruta cultural amb totes les coses que es poden arribar a aprendre de la Ciutat Comtal a través d’aquest llibre. Fins i tot hi surt Joan Gamper i el Football Club Barcelona (llavors es deia així)!

En fi, si voleu llegir un llibre d’espies trepidant i, a més, ambientat a Barcelona, aquest és el vostre llibre! Tindreu sorpreses fins a la darrera paraula del llibre. I, quan dic darrera, és literal! 😉

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler:

Share

La dona que es va perdre, de Marina Espasa

4 respostes

Títol: La dona que es va perdre
Autor: Marina Espasa
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-771-8
Preu: 16€

Sabíeu que hi ha un Londres d’Amunt i un Londres d’Avall? Doncs sí, hi ha una ciutat paral·lela sota de la que coneixem, entre els túnels del metro i les clavegueres. Almenys això és el que ens explica Neil Gaiman a la seva fabulosa novel·la Neverwhere.

Però avui no us parlaré de Neverwhere (però llegiu-la, d’acord? Val molt la pena!), sinó de La dona que es va perdre, que té algunes similituds amb l’anterior.

Aquesta novel·la parla de Barcelona, però no de la que coneixem, sinó d’una Barcelona sota l’amenaça d’una invasió de… talps! Sí, sí, aquests animalons quasi cecs amb vocació de miners! Doncs resulta que viuen en un món paral·lel a sota la ciutat (jo li dic Barcelona d’Avall) i volen envaïr-nos. Per espiar-nos, envien talps espies, que es disfressen d’humans amb ulleres de pasta, guardant-se el cor en una cartera portadocuments perquè les emocions no afectin la seva missió. L’alcalde de la Barcelona de La dona que es va perdre, però, ha creat un cos de vigilants voluntaris per eradicar la presència talpística a la ciutat.

En aquest context, l’Alícia, la protagonista, una arquitecta despistada, coneix un topògaf amb ulleres de pasta i se n’enamora, però sospita (ella i els seus companys del despatx, que són vigilants antitalps) que és un espia talp!

Si encara sou aquí llegint és que encara no us engresca prou el que heu llegit fins ara! Doncs sapigueu que els vigilants antitalps tenen accés a una tecnologia superior: una màquina de canvi de sexe! No els és gaire útil per caçar talps, però com a element recreatiu… deixem-ho estar, que me’n vaig del tema!

El topògraf, un cop descoberta la seva verdadera naturalesa (si el llibre fos en castellà la relació entre topògraf i talp seria més que evident) desapareix, i l’Alícia se’n va al país dels talps (i de les meravelles) a buscar-lo… I es perd. Jo també em vaig perdre endinsant-me en aquest món similar al nostre, amb paisatges familiars però amb una fantasia sempre present, que et pot fer creure que la màgia ens envolta… Però que també et pot fer desconfiar al passar a prop d’un dels molts forats que hi ha a Barcelona, no fos cas que un exèrcit de talps s’hi amagués…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Homes d’honor, de Xavier Bosch

4 respostes

Títol: Homes d’honor
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-261-1
PVP: 19€

Havent llegit Se sabrà tot, tenia curiositat de conèixer com continuava la vida del Dani Santana, el protagonista i alter ego evident de Xavier Bosch, autor d’Homes d’honor. Tant l’un com l’altre van treballar en un diari i el càrrec “els va durar unes sabates” (Bosch a l’Avui i Santana al Crònica). Ara els dos treballen fent entrevistes a la televisió: Xavier Bosch a l’”Àgora” de TV3 i Dani Santana en el “Punt de vista” del fictici canal privat anomenat TV10. De totes maneres, aquí s’acaben les semblances, ja que l’autor li fa passar al seu personatge situacions de l’alçada d’un campanar.

El llibre ens desenvolupa tres històries que avancen paral·lelament mentre les investiga l’equip del “Punt de vista”. La primera, la història del retorn d’un quadre molt valuós a Catalunya i del seu rescatador, un heroi nacional de l’època de la Guerra Civil, pare de l’actual (i fictici) alcalde de Barcelona. La segona, l’incendi del Liceu i quines en van ser les causes. I la tercera és la màfia italiana, arrel d’una entrevista a Tuzza Talese, que ha escrit un llibre anomenat “Homes d’honor”, on explica els brutals mètodes del seu marit, un sicari de la màfia.

Els capítols, curts, ens fan avançar a ritme de TGV per una Barcelona i una Catalunya plena de personatges realistes a qui podem posar cara d’algú real, alguns més evidents que d’altres (penso en el mateix Xavier Bosch com a Dani Santana o en la directora de la televisió TV10). Les trames s’entrellacen, se solapen, creixen, t’atrapen, s’emboliquen…

Avançant en el relat, anem veient com Bosch coneix com funciona el periodisme des de dins i la seva relació amb els poders polítics, i fa servir la seva experiència i el seu coneixement per sargir una xarxa d’investigacions on ningú és innocent (ni el propi protagonista, un addicte a la feina, egoista i, a vegades, patètic) i en la qual es destapen misèries que deixen a tothom esquitxat, afectat, ferit o, directament, mort.

Vigileu, que el Dani Santana pot descobrir el titular a 5 columnes que us pot esguerrar la vida. Diu que tothom en té un…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aquí teniu el booktrailer que ha fet l’Editorial Proa d’Homes d’honor.
.

Share