Arxiu de l'autor: Fita

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

Un cau d’escurçons, d’Andrea Camilleri

Ja ha arribat l’estiu per a tots Nosaltres!! I no ho dic, només, per les altes temperatures, sinó perquè ja tenim aquí un llibre propi de l’estiu, per seure a l’ombra, bevent alguna cosa fresqueta i llegint agradablement.

Sí ja tenim aquí Un cau d’escurçons, el nou Camilleri. Un nou cas del comissari Montalbano i tot el seu món sicilià (Vigata, Montelusa,…) i tot el seu univers: Lívia, els seus col·laboradors, el rigorós Fazio, l’Augello -sempre a punt per fer alguna francesilla-, el malhumorat doctor Pasquano i l’inefable Catarella, amb el seu particular llenguatge. I sobre això… Pau Vidal! Quina gràcia que tens i que bé que t’ho passes “creant” cataral·lès!

Naturalment és un nou cas amb un mort i amb girs i canvis de sospitosos… i no puc dir res més -això no es fa amb les novel·les negres!-. Però mostrant-nos, un cop més, l’agudesa de Camilleri per inventar i retratar la condició humana.

En una nota final, l’autor ens adverteix que aquesta novel·la estava escrita l’any 2008, però que va ajornar la publicació per proximitat temàtica amb una altra novel·la seva. Això vol dir que la va escriure quan “només” tenia 83 anys. Però, mare meva! quina vitalitat creativa!

La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.

Un nou llibre pels incondicionals d’Andrea Camilleri i el seu comissari i una oportunitat per a descobrir-los i convertir-se en membre del club de fans. Com Nosaltres!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Un cau d’escurçons
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7586-0
PVP: 16€

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Argelagues, de Gemma Ruiz

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers, de Joris Luyendijk

nedantentretauronsJoris Luyendijk, que va ser corresponsal de guerra al Pròxim Orient, va rebre l’encàrrec del diari The Guardian de fer un reportatge en profunditat sobre el món financer de la City de Londres després de la crisi del 2008.

A partir de posar en marxa un blog a internet obert al comentaris dels treballadors del sector financer i fent una crida a voluntaris a entrevistar-se amb ell -no li va ser fàcil: en total uns 200, garantint l’anonimat, perquè els hi anava el lloc de treball de manera fulminant si s’endevinava qui eren o de quina empresa parlaven-, Luyendijk construeix a Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers un retrat àgil i distret on veurem desfilar banquers, quants (analistes quantitatius, o sigui els que a partir d’una base matemàtica s’inventen productes d’inversió sofisticats), gestors, experts informàtics, controladors, operadors, etc. del món financer de la City. O sigui, els “taurons” que neden al nostre voltant.

El llibre ens descriu això que anomenem món financer, la seva complexitat i les diferents tipologies que té i que la majoria de ciutadans desconeixem: bancs comercials, d’inversió, operadors, gestors de plans de pensions, experts en fusions i adquisicions d’empreses, agències de control, auditories… Al mateix temps i a partir de les respostes dels entrevistats i dels comentaris al seu blog, anirem reconstruint el puzzle del perquè de la crisi del 2008 i  -això m’ha interessat molt- com no és segur que no torni a produir-se un episodi semblant vist el funcionament competitiu, l’afany insaciable dels guanys, malgrat la imposició de normes de control que han fet les autoritats polítiques i els mecanismes que es generen d’immediat per evitar-les. En definitiva la lògica implacable del sistema capitalista liberal. I una sospita de que ningú sap en realitat on va i on pot arribar el sistema financer.

Un dels atractius del llibre és el fris humà que va apareixent a partir de les respostes dels que accepten entrevistar-se amb l’autor sense enregistradores ni fotos. Descobrim els “tics” característics: vestir roba cara, lluir rellotges de luxe, presumir de vacances… Els sous poden arribar a nivells inimaginables per una gran part de la societat i fomenten una lluita competitiva brutal. Llegint el llibre és inevitable recordar les pel·lícules Margin call o The Wolf of Wall Street. Hi ha testimonis que han abandonat voluntàriament i prematurament aquestes feines (sovint un cop enriquits) perquè no volen continuar sotmesos a unes feines de tanta pressió, sense horaris ni vida personal. N’hi ha que un dia es fan preguntes de caràcter moral o són sensibles a l’opinió pública. I d’altres que no: són els que acostumats a viure amb un tren de vida molt alt no pensen des del punt de vista del bé i del mal. Són “professionals” i només les lleis delimiten el que és acceptable.

Les reflexions finals sobre les connexions entre el món dels polítics i el món financer acaben d’arrodonir aquest interessantíssim reportatge.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Nedant entre taurons. El meu viatge al món dels banquers
Autor: Joris Luyendijk
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Ernest Riera Arbussà | Esther Roig Giménez
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-16367-53-5
Preu: 19,50€

L’or blanc, d’Edmund de Waal

lorblancedmunddewaalEdmund de Waal és un ceramista anglès que ha aconseguit fama mundial en escriure un llibre –La llebre amb ulls d’ambre– explicant la història d’una col·lecció de netsukes, petits passadors japonesos que són peces de valor artístic, i que era també la història de la seva família.

Què és L’or blanc del títol del nou llibre? La porcellana.

I què és aquest llibre que us porto avui al Nosaltres? No és una novel·la. És moltes coses. Podríem dir que és un llibre de viatges en el temps i en l’espai refent la Ruta Blanca a què fa referència el títol original (The White Road).

És una història de la porcellana. Però escrita d’una manera personalíssima. S’inicia amb una seqüència històrica -la seva aparició a la Xina (Jingdezhen), la seva arribada a Europa, la seva “reinvenció” a Dresden, el descobriment dels grans jaciments d’argila a Cornualla,…- i es va mesclant amb la història de De Waal, quan l’autor es feia un fart de treballar fent “instal·lacions” per exposicions artístiques al Victòria & Albert Museum, a Cambridge o a Nova York.

Aquesta reconstrucció històrica està feta en forma d’un viatge, que el propi autor ha fet, pels llocs significatius de la història de la porcellana i per la documentació, els arxius i els museus que li han permès rememorar els fets i les persones que han tingut un paper en aquesta història. Des dels jesuïtes que van viatjar a la Xina, el Père d’Entrecolles que va ser el primer a estudiar la porcellana xinesa i la seva fabricació, passant per August el Gran de Saxònia, col·leccionista de tot i especialment de porcellana que ambicionava que en el seu regne es fabriqués un bé tan preuat.

També, l’emotiu testimoni de les memòries de Hans Landauer que es va salvar de morir al camp de concentració de Dachau gràcies a que va treballar en la fàbrica que Himmler va instal·lar per tal de fabricar una porcellana al servei del III Reich. I finalment, el testimoni dels pobres xinesos que van haver de destruir els antiquíssims motlles imperials i substituir-los pels que servien per fer per fer efigies de Mao.

Aquest viatge a través de la història de la porcellana és una mena de “Ruta de la Seda” i està ple de reflexions intercalades del ceramista que es forma, que treballa, i que es fa preguntes i reflexiona sobre la creació, tot posant-se sovint a la pell dels protagonistes que van treballar i lluitar per aconseguir fer aquest “or blanc”.

I d’entre les reflexions, les que es fa sobre el color blanc, amb els seus matisos:

Utilitzo tots els blancs consumats, intentats, consoladors, melancòlics, amenaçadors, espurnejants del meu viatge. Tots els blancs de Jingdezhen: “blanc com greix de moltó solidificat”, (…) “blanc de llet com un narcís”, (…) i “blanc com el fum”.
– p. 440

Si us ve de gust conèixer una mica la història de la porcellana i la dels homes que la van estimar i van lluitar per conèixer-la, i també us agrada llegir i sentir la veu d’una persona culta, que no enfarfega, i que té una concepció profundament humanista, aquest és el vostre llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’or blanc
Autor: Edmund de Waal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió | Esther Roig Giménez
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-297-7498-6
Preu: 24€

Campanes de boda, de Teresa Solana

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

Francament, Frank, de Richard Ford

francamentfrankQuin llibre de Richard Ford més especial, aquesta última entrega del seu personatge Frank Bascombe!

Richard Ford, del qual vam parlar al Nosaltres en publicar la seva magnífica novel·la Canadà, ha reprès aquí el seu personatge de Frank Bascombe de la seva trilogia El cronista d’esports, El dia de la Independència i Acció de Gràcies. El títol en anglès suggereix que es tracta de confidències fetes amb sinceritat, tot jugant amb el nom del protagonista (Let Me Be Frank With You).

No és una novel·la en el sentit clàssic de la paraula sinó que són quatre narracions d’unes 50 o 60 pàgines. Frank Bascombe (que sembla tenir molt del propi Richard Ford) ha arribat als 68 anys, està jubilat de la seva última professió -agent immobiliari-, està feliçment casat per segona vegada i viu a Haddam, molt a prop de la zona devastada per l’huracà Sandy del 2012.

La primera narració és l’encontre de Frank amb la persona a qui va vendre la seva casa familiar i que ha quedat tombada per la força del vent. La segona és la visita d’una dona de color que havia viscut en la casa on ara viu en Frank i que vol reveure-la, per motius molt dramàtics. La tercera és la visita que fa en Frank a la seva exdona, malalta de Parkinson, instal·lada en una residència de luxe dissenyada per l’etapa final de vida i la quarta narració és la visita del Frank a un antic amic que s’està morint, a casa seva.

Per Ford, les cases són escenaris; refugis i llocs on cadascú de nosaltres viu i veu la vida. Com en Frank. Una mirada per cert, melancòlica, descarnada, humana, poètica on l’autor, fent servir el seu particular estil, barreja contínuament múltiples plans, des dels més superficials i quotidians -a les primeres planes, per exemple, descriu l’olor d’una espècie de Bauhaus i com en surten de carregats els que han anat a comprar productes de bricolatge per reparar les destrosses que l’huracà ha infligit a les seves cases- fins els més íntims i profunds, especialment els propis de l’home que veu com els seu temps s’acaba i com s’acosta el moment de marxar. Per exemple, el com cal anar simplificant l’ús de les paraules quan el  més important que et passarà –afirma- són les notícies mèdiques. O que val la pena reduir el nombre d’amics per simplificar de forma raonada la vida de cara a la previsible irrupció de la mort.

Aquests múltiples plans li permeten retratar un “home comú” i una societat americana que l’envolta, tot escoltant al cotxe la famosa “Fanfàrria per l’home comú”, d’Aaron Copland.

Vaig llegir en una entrevista que li van fer a Richard Ford on atribuïa a la seva dislèxia infantil la lentitud i la cura a l’hora de d’escriure. Penso que també el va dotar d’una capacitat d’observació minuciosa d’ell i dels altres i que això li permet figurar a la llista dels grans escriptors (Tolstoi, Joyce, Updike,…).

No és una cura contra la depressió, per descomptat, però si us agrada la bona literatura i no us fa res anar amb la bicicleta de baixada amb els ulls oberts llegiu-lo que és molt bo. Tancar-los no canvia el que trobarem al capdavall…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Francament, Frank
Autor: Richard Ford
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-16367-29-0
Preu: 18,90€

Fa poc el vam anar a veure a la presentació del llibre que va fer a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Us en deixem un twit.

Més, a www.twitter.com/Nosaltresllegim.