nosaltresllegim.cat

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

Només algú amb la sensibilitat necessària per a compondre (lletra i música) petites obres d’art com Maremar o I amb el Somriure la Revolta, podia escriure una obra amb una força descriptiva tan gran com ho és aquesta Memòria d’uns ulls pintats.

Per raons familiars, de menut, em vaig bellugar força per la Barceloneta. Conec perfectament les botigues que servien d’habitatge a molts pescadors o treballadors del port de Barcelona i les seves famílies i també els anomenats quarts de pis (pisos de no més de 30 metres quadrats), i puc donar fe que l’autor del llibre els descriu com si hi hagués viscut.

Una vegada vaig dir en aquest mateix blog que hi ha llibres que m’agraden i d’altres que m’entusiasmen, i el que ens ocupa formaria part d’aquests darrers. Aquest llibre m’ha enganxat i és tan gran la seva força que moltes dies, passada la mitjanit, he hagut de fer veritables esforços per deixar el llibre i continuar-lo llegint el dia següent.

La força descriptiva del llibre m’ha portat a reviure quan la meva àvia i el meu pare (ambdós difunts i naturals de la Barceloneta) m’explicaven com quan escoltaven les sirenes que avisaven la població dels salvatges bombardeigs de l’aviació feixista, abandonaven casa seva i anaven esporuguits a cercar aixopluc als refugis antiaeris.

Amb un domini total del “tempo” literari i en un exercici d’estil una mica cruel, Lluís Llach ens munta en una mena de Dragon Khan que, sobretot en la part final del llibre, fa que en poques línees s’ens dibuixi un petit somriure de satisfacció i acabem fent la més trista de les ganyotes.

Lluís Llach, tot i denunciar les múltiples atrocitats de les tropes franquistes i dels seus partidaris no estalvia les crítiques a determinades accions de la II República Espanyola, com la que enviava a una mort segura a milers de joves en el marc de la terrible i per endavant perduda Batalla de l’Ebre.

També vull destacar el respecte i la sensibilitat amb la qual l’autor tracta la relació sentimental entre Germinal i David, dos dels principal protagonistes de l’obra.

Es tracta d’un llibre altament recomanable i que sens dubte serà un dels més venuts en la pròxima Diada de Sant Jordi.

Bé, per a acabar diré que el llibre arrenca quan Lluís, un director de cinema, manté una llarga entrevista amb Germinal amb la finalitat d’obtenir informació que li serveixi per a filmar una pel·lícula ambientada en els anys de la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la postguerra.

Títol: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 251
ISBN: 978-84-7727-227-4

DG és un llibre de l’any 1998 d’en Ramon Solsona que ja havia llegit però que, gràcies a l’amabilitat d’un estimat parent, he tingut l’oportunitat de rellegir. I com que tinc mala memòria he pogut fer-ho i gaudir-lo com si fos la primera lectura. Es tracta d’un llibre molt divertit. Durant la lectura no ens farà esclafir de riure, però sí que aconseguirà que, mentre el llegim, dibuixem un agradable senyal d’estar passant-nos-ho d’allò més bé.

Aquest llibre de 1998 podria haver estat escrit ara, ja que el comportament de molts dels seus protagonistes (polítics de diversa índole), la seva malaptesa, les corresponents conxorxes i deliris, malauradament encara són ben presents avui en dia.

També ens trobarem amb ciutadans ben originals que, amb la seva hilarant o si més no original manera de fer, s’enfronten o fan la gara-gara als esmentats polítics.

Maruja Ruiz (MR), és la protagonista del llibre. Una dona senzilla i fins i tot amb pocs coneixements culturals que, sense saber com, es troba encimbellada en el càrrec de Consellera de Felicitats Diverses de la Generalitat de Catalunya.

Ramon Solsona ens acompanya a seguir les insòlites aventures de la nostra MR al llarg de tota la seva carrera política en la qual arribarà a conèixer un divertit personatge: un Conseller de la Generalitat que amaga amb una disfressa i un bigoti la seva condició de soci i seguidor del RCD Espanyol de Barcelona.

Títol: Camino de Salvación
Autor: Jaume Sabater Palmés
Editorial: Edicions Blanc-i-Blau
Pàgines: 271
ISBN: 978-84-615-0419-0

Jaume Sabater Palmés conjuga a la perfecció la seva faceta d’escriptor amb la seva militància com a soci de l’Espanyol; és autor de diversos llibres entre els quals n’hi ha dos (La Sombra de Leverkusen -2006- i Glasgow, el sueño continua -2007), ambdós publicats per Edicions Blanc-i-Blau, que tenen el RCD Espanyol de Barcelona com a protagonista indirecte.

Jaume Sabater, fa que els protagonistes d’aquests llibres pericos, en els seus pensaments i reflexions, ens facin avinents determinats records i etapes de la història del club blanc-i-blau.

Camino de salvación té com a protagonista principal un jove arquitecte i seguidor perico que respon al nom de Tomàs, amb qui ens trobem un 21 de febrer de l’any 2009 quan surt de l’estadi del F.C. Barcelona després d’assistir personalment al triomf de l’Espanyol contra l’equip culer (1-2), gràcies a dos gols meravellosos d’Iván de la Peña.

A la sortida del Camp Nou, Tomàs que porta amb tota normalitat una bufanda de l’Espanyol, és increpat i amenaçat per un grup format per cinc seguidors radicals de l’equip blaugrana. En la seva fugida, després d’un curt però violent enfrontament, Tomàs es refugia en un pis abandonat en què hi ha una reunió de quatre terroristes que planegen un atemptat d’enormes dimensions.

A partir d’aquest moment, el jove seguidor perico en col·laboració amb el comissari de la policia, tractarà de destarotar els funestos plans dels terroristes.

Camino de salvación, és un thriller àgil i interessant en el qual el seu autor sap esquitxar amb saviesa les esmentades notes històriques del més que centenari club blanc-i-blau.

Sota la meva humil opinió, aquest és el llibre més rodó dels que Jume Sabater Palmés ha escrit tenint l’Espanyol com a protagonista secundari.

Títol: No tornarem mai més
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 201
ISBN: 978-84-7727-283-0
1a edició novembre del 1999

El fet d’haver-li deixat a un parent i haver-li parlat amb entusiasme del darrer llibre d’en Ramon Solsona, L’home de la maleta, ha tingut l’agradable conseqüència de que aquest m’hagi volgut deixar dos llibres anteriors del mateix autor.

Em refereixo a DG i a No tornarem mai més.

He començat per aquest darrer i m’he trobat amb un llibre molt amè. A estones divertit i a estones, sobretot a la part final, tristot.

És un llibre d’ambient militar però que pot agradar fins i tot a qui no hagi fet la mili i també a qui no s’identifiqui gens amb els afers de l’exèrcit.

El llibre ens descriu com una colla de joves de diferents caràcters, orígens i estrats socials s’enfronten, l’any 1970, al molest tràmit d’unes milícies universitàries. Ens familiaritzarem, circumstancialment, amb el peculiar llenguatge militar i així ens trobarem amb mots com “tetones”, “charneques”, “vestir de bonito” i d’altres curiositats que mai no sentiríem fora d’aquest àmbit casernari.

També ens trobarem amb el típic militar espanyol al comandament per “chuscos”, de mal caràcter i pitjor tracte amb els milicians, actitud que li serveix per sublimar els fracassos personals viscuts tant en la seva vida militar com en la personal.

En un brillant exercici d’estil, en Ramon Solsona ens relata la mateixa història tres vegades. Això sí, relatada des del punt de vista de tres protagonistes distints a través dels quals tindrem la percepció d’estar llegint històries pràcticament noves, tot i que amb protagonistes coneguts.

Un epíleg ens presenta de nou alguns dels protagonistes trenta anys després i sabrem quines conseqüències ha tingut el pas dels anys en les vides d’aquells, aleshores, joves milicians.